7 de maig de 2020

Des del confinament (XII) - Hem tingut mala sort, però hem ajudat a tenir-la.





Vaig treballar molts anys, des de jovenet, en una Empresa d'aquelles que no tanca mai per vacances. Recordo que el primer any vaig fer vacances pel novembre, el segon any amb una mica més de sort vaig tenir part de les meves vacances al juny i al setembre. Triar vacances formava part de l'estatus, es triava vacances per categories i dins les categories per antiguitat. Hi Havia qui patrimonialitzava fer vacances a l'agost, per Nadal i per Setmana Santa, era un símbol "d'autoritat". El grum, era el darrer a triar i buscava forat entre les dates que els altres no volien. Em vaig perdre sortides d'estiu amb els amics i malgrat tot, era un privilegiat que tenia feina en un bon lloc, el que em feia que em conformés, encara que fos una mica a la força. Deixem de banda, però, aquest anecdotari particular i anem al que vull explicar.

Quan amb els anys vaig participar en el desenvolupament i adaptació de sistemes i la posada en marxa de novetats, moltes d'elles de manera coordinada amb empreses del mateix sector ens fixàvem molt en el calendari. Mai es podia implementar res nou, més enllà del 10 de juliol, si ens veiem obligats a postdatar, ja ens n'anàvem a mig setembre. El mateix passava a final d'any, res important s'engegava a partir del 20 de novembre i fins al 10 de gener.

Formava i forma part de la idiosincràsia del nostre país, per parlar amb propietat i que ens entenguem, d'Espanya en el seu conjunt. Ara estem patint una pandèmia i molta activitat, començant per la industrial, ha patit aturades. En molts casos només han estat deu dies, ja que el confinament total va ser just abans de Setmana Santa. Altres sectors han estat aturats 6 o 7 setmanes i molts no han reprès encara l'activitat. Ha estat una frenada molt forta. El sector turístic ja veurem si fa calaix, amb molta sort un 40% del que està acostumat a fer cada any. En concret a Catalunya aquest sector representa entre un 10% i un 15% del PIB. No cal afegir a tot això moltes altres activitats de lleure i el que s'anomena sector cultural, ja que la xifra es dispararia i ens en faríem creus de quanta gent ho passarà malament.

Entre finals de juliol i setembre cada any s'alenteix l'activitat; "Això demana-ho ara perquè a l'estiu no serveixen", "ara no trobo els que porten aquest tema perquè són de vacances"... Però no és l'únic període, passa el mateix per setmana santa, clar que només són deu dies. Però després arriba desembre i gener; entre el dia 5 de desembre i el 8 de gener, en molts casos et pots trobar més penjat que un fuet; el pont de la Constitució-Immaculada, les festes de Nadal, Cap d'Any i Reis, que revitalitzen el sector comercial, però aturen o com a mínim fan ranquejar el productiu.

Diuen que la productivitat a l'Estat en què ens ha tocat viure és més baixa que en altres països de la UE, a aquests calendaris, cal afegir una manera d'entendre la feina que no es produeix a altres llocs. Es valora la presència i la disponibilitat, per damunt de rendiments i resultats. Recordo un cap de la meva Empresa que anava pels diferents departaments, explicant a tothom, que ell arribava el primer i sortia l'últim. No era d'estranyar, sempre estava disponible, però no sempre per treballar i si en molts casos per atabalar i distreure els altres.

Ara després de 7/8 setmanes de confinament i el que quedi, caldrà afegir les 4 o 5 setmanes d'estiu i les 4 de desembre gener. I anar-hi anant! Avui intentaven crucificar a un tuitaire que gosava dir que potser si volíem que el daltabaix fos més lleu potser no s'haurien de fer vacances. Li han dit de tot menys guapo. Jo sóc el primer a dir que les vacances són irrenunciables, però també ho són les meves llibertats personals a les quals he renunciat, a la força, pel bé comú. No he anat a fer el cràpula pel carrer, ni vaig sortir en tromba el dia 2 quan van relaxar el confinament i he adoptat totes les mesures de seguretat que se m'han indicat. Mentrestant, avui escoltava a les notícies que l'Ajuntament de Lloret ja es prepara per ordenar l'estada a les platges i que més de 30 persones vigilaran pel compliment de les normes que s'instaurin. O sia, igual tot se'n va a "Can Pistraus", però sobretot ens banyarem a mar! Només faltaria! Al telenotícies de TV3 es parlava de la venda de piscines plegables, aquelles que pots posar al jardí de casa o al mig del menjador d'un pis de 70 metres quadrats, quins ....

És aquesta displicència, aquest "tansemefotisme" el que ens fa ser un país endarrerit. És una actitud transversal a totes les classes socials, des dels governants i els rics fins al darrer ciutadà. És un viure de les aparences, mentre estem arruïnats, aquesta seria la definició d'Hidalgo i la seva pitjor manifestació la "chuleria". Alemanya aixeca el confinament i abaixa els tipus d'Iva a restaurants i hostaleria, per facilitar que aquests establiments puguin recuperar-se. Aquesta mesura aquí sembla impossible, Alemanya té múscul financer i Espanya deutes i molta gent que encara escaqueja pagar el que li toca. França, Polònia, Dinamarc i algun altre estat de la UE es nega a facilitar ajudes a empreses amb seu social en paradisos fiscals. Espanya no s'hi ha pas afegit, que se sàpiga fins al moment.

Després de la mortaldat que ha causat i encara causarà la pandèmia, encara veus massa exemples, malgrat les advertències, de cretinisme social. Com el repartidor d'un supermercat que cada tarda passa per davant de casa, se'l sent venir una hora lluny, per la remor que fa el suport de rodes sobre el que trasllada les capses plenes de productes que serveix a domicili. Ni porta mascara, ni porta guants, si aquest xicot és asimptomàtic, et porta la compra a casa i de regal el virus. Això si, quan vas a aquest mateix supermercat tots són mesures de seguretat, que és el més natural, gel hidroalcohòlic, abans d'entrar, i guants obligatoris.

Tot plegat són exemples de què cal encreuar els dits i encomanar-nos a no sé qui, perquè ens en sortirem molt difícilment. Lleparà molta gent econòmicament i sanitàriament. Després tots són queixes i demandes. Avui el TN migdia semblava un "que hay de lo mio". Totes les queixes, la majoria amb raó, anaven acompanyades de demandes d'ajuts. Com deia abans, això no es Alemanya, ens ho hem treballat solidàriament tots plegats a pols, ningú s'escapa de la seva part de responsabilitat, per mínima que sigui, d'haver arribat fins aquí. Estem amb els calaixos públics eixuts i endeutats fins a les celles. Fa molt temps que estem mal governats, però també hem deixat governar malament. D'aquí poc vindran les lamentacions!

7 de maig 2020 (55è dia de confinament)

3 de maig de 2020

Des del confinament (XI) - El Niño de la Fibra



He de reconèixer que les compareixences del Presidente Sánchez em tenen el cor robat, malgrat no haver-ne aguantat sencera només que una de les seves llargues intervencions. Va ser la primera, aquella en què ens va fer un discurs de quasi tres quarts d'hora, quan en Justin Trudeau o la cancellera Merkel, entre d'altres, haguessin dit en tres minuts el que era essencial donant seguretat als seus conciutadans i avançant-se a molts dels problemes que la crisi ha plantejat.

Aquell dia ens parlava del gran país que era Espanya, de com havíem avançat els darrers anys, els quilòmetres d'Ave, que érem el país més cablejat amb fibra òptica del món mundial. Com si ambdues coses servissin per quelcom relacionat amb el virus. Bé realment l'Ave sí que potser ha tingut una utilitat respecte al virus; escampar-lo radialment.

Ahir vaig canviar de canal quan va dir que érem un dels estats més descentralitzats del món i que havíem de continuar treballant coordinadament, però sota la direcció del govern central. Em va recordar el sergent a la mili que ens coordinava en les formacions d'ordre tancat; pobre d'aquell que no marcava bé el pas. Perquè el verb coordinar sembla tenir diferents significats, per ells és un "mando y ordeno", quan en molts altres llocs la coordinació és una cosa que ha d'anar en paral·lel amb la cooperació.

Del President Sánchez no em trec mai del cap aquell vídeo que ha circulat per les xarxes, de quan  van entrevistar, el 1997 a T5, a dos joves cadells de les joventuts socialistes. Un era ell, i va parlar, "defensant l'actuació" de Barrionuevo, de Vera i delsenyor X , mentre carregava contra el jutge Garzon, treient ferro al tema del GAL. Era un discurs de becari que s'ha après bé la consigna i la recita en un examen final, sense qüestionar-se cap extrem ètic ni moral. Tot fet de cara a agradar els que manaven. Resumint ja mostrava les maneres d'un trepa, per no dir d'un simple "pilota".

Sánchez cada cop ha dit que escoltarà els Presidents de les comunitats amb els que es reuneix per videoconferència els diumenges, Però el dissabte ja presenta el que ha decidit "coordinadament" el Govern Central. Potser sí que diumenge els escolta, però al capdavall només pretén que marquin ordenadament el pas sense sortir de la formació.

Han estat les esquerres –El govern més progressista que mai ha tingut Espanya- les que han tret l'exèrcit al carrer. L'acció ha estat més propagandista que realment efectiva. La darrera vegada que van donar dades parlaven de 2.860 efectius en 55 ciutats. Feu la divisió! Ha estat, amb el consentiment de l'Alcaldessa Colau, que els militars van entrar per la Diagonal amb uns quants vehicles tot terreny i alguns camions per muntar un hospital de campanya i plantar les tendes a Montjuic. Altres cops se'ls ha vist travessant alguna ciutat amb mitja dotzena de vehicles en els quals no crec que anessin més de 20 efectius. Les mateixes esquerres han tolerat durant moltes setmanes que fóssim l'únic país del nostre entorn on a les rodes de premsa de l'equip coordinador per la lluita contra la pandèmia fos majoritària la presència d'uniformats carregats de medalles. Un discurs amb un Govern d'esquerres plagat de referències castrenses; aquest virus es guanya amb l'orgull de ser espanyols, 47 milions de soldats, sempre és dilluns per lluitar contra el virus, El Rei és el primer soldat d'Espanya...

El primer que va fer el Govern Sánchez va ser gastar-se uns milionets en fer una campanya als mitjans de comunicació. Una campanya on el virus era groc i la solució era "vèncer units" en lletres molt, molt negres. Tant com les perspectives que se'ns presentaven. El resultat a hores d'ara és que Espanya és el país del món amb més morts per milió d'habitants. Però el discurs ha estat, els mitjans hi ha ajudat molt, que USA (més de tres-cents milions d'habitants) era el país amb més morts. Seguit d'Itàlia, que té 20 milions d'habitants més que Espanya.

Deien que el virus no entenia de territoris per això van deixar obert Madrid i no van permetre confinar Catalunya. Ara a l'hora del desconfinament sí que entén de territoris i tornem al 1833, tornem a les províncies. Posats a tornar al 1833 també ens faran, ja li han fet a molts, una "desamortització" amb la que molta gent que ha perdut la feina i empreses amb moltes dificultats es quedaran "con una mano delante y otra detrás", mentre salven l'Ibex 35 de qualsevol mal irreparable.

Les esquerres "tan progressistes" han aplaudit amb les orelles la recentralització i tots a una han intentat fer callar qualsevol veu discordant. El "pim pam pum" contra el President Torra ha estat vergonyós. Tot plegat per al final acabar fent-li parcialment cas, encarta que tard i malament. Els mitjans de comunicació han fet pinya amb l'Estat, aquests si ho han fet d'una manera coordinada a l'espanyola, al dictat i amb una sola veu! El paper dels Comuns ha estat de traca i mocador, preocupats únicament en continuar essent la crossa eterna del socialisme. L'actitud de l'Alcaldessa de Barcelona ha estat el paradigma de l'oportunisme i el protagonisme engreixa egos.

Com a exemple del lluny que tota aquesta gent estan de la realitat, ahir deien que es podran fer reunions familiars i d'amics de fins a 10 persones, en domicilis particulars. Això si, mantenint la distància de seguretat de 2 metres. Es deuen pensar que tots vivim en xalets amb jardí, com molts d'ells! Mentrestant, molta gent en massa ha sortit al carrer. Molta gent a la qual han traslladat la responsabilitat individual de no contagiar-se.

En definitiva, tal com dèiem al principi. Espanya és el país amb més quilòmetres d'AVE "radial of course" i el més cablejat amb fibra òptica d'Europa. Però també és l'Estat amb més cabrejats del món! Tot plegat una perspectiva gens afalagadora. Molts deuen estar amb els dits creuats esperant que la calor mati el virus i que no tinguem un rebrot que ens provoqui a tots una descomposició intestinal.

3 de maig 2020 (51è dia de confinament)

2 de maig de 2020

Des del confinament (X) - Concerts i Cultura



Aquests darrers dies ha estat polèmic el Concert a terrats i balcons que ha proposat l'Alcaldessa Colau a Barcelona. En primer lloc no està de més recordar que aquest concert, no seria possible sense el concurs del PSC. No se'ls sent dir ni piu, malgrat que el senyor Batlle (PSC), que és una espècie de condottiero de la política – digueu-li gestor si més us plau -, ocupa la 6a tinència d'alcaldia i s'ocupa de l'àrea de Cultura, Educació, Ciència i Comunitat. Precisament de Cultura m'agradaria parlar avui, ja sé que potser em poso en un jardí, però com a mínim em vull fer unes preguntes, que suposo que de la mateixa manera que molts us les feu amb més o menys coincidència.

Aquests dies hem vist teatres buits, cinemes buits, no hi ha concerts, les llibreries estan tancades, els museus obriran aviat sota mínims... Hi ha molta gent que viu del que se'n diu Cultura. No només els artistes, també els tècnics, els tramoistes, els decoradors, els administratius, el personal de la neteja... Tots ells en major o menor manera estan afectats i és que el "Món cultural", remena i mou molts calés. Però aquests dies hem après a sobreviure sense concerts, sense teatres, sense museus i sense moltes altres coses a les quals alguns tardaran a tornar. Però que és Cultura i que no és cultura?

És cultura tot el que ens mostren com a tal? És cultura tot el que se subvenciona des de l'Administració de Cultura? Podrien viure algunes manifestacions culturals sense els diners públics? És el món cultural lliure si té necessitat de parar la mà? Però abans cal fer-nos moltes més preguntes. On acaba la Cultura i on comença el Folklore, on acaba la cultura i comença el simple entreteniment? Qui decideix on són els límits? Hi ha un interès a controlar-ho tot i englobar-ho fent-ho depenent de qui té la clau de la Caixa?

Mentre escric aquest post per Twitter corre la notícia que finalment les productores el Terrat i Mediapro es faran càrrec dels costos tècnics del Concert als balcons. Algú pensa que ja s'ho cobraran més endavant amb altres contractacions?

Bé, però tornem-hi, és cultura Rihanna quan canta a una ombrel·la o ho és en Tom Waits quan canta Martha? Parlen de sentiments o és un mer divertiment? En Tot cas una cançó és cultura? És entreteniment? Ens desperta algun sentiment o reflexió? Són manifestacions culturals la Selvatana, la Principal de la Bisbal, quan any rere any ens canten les mateixes versions d'altres artistes? O simplement són instruments per entretenir a la gent per la festa major? Es paguen amb diners públics i ens pensem que són concerts de franc, però els cèntims han sortit dels nostres impostos.

Quants grups musicals, de teatre, d'activitats lúdiques diverses viuen en major o menor part dels diners públics i sense ells no sobreviurien? Qui delimita el que cal subvencionar i el que no cal subvencionar? Qui mossegarà la mà de qui li dóna menjar? El Cinema també està subvencionat, només cal veure els crèdits al començament, les pel·lícules espanyoles quan no és l'Ico, és el Ministeri de Cultura, sinó diverses Comunitats autònomes. Algun cop he vist a la Generalitat subvencionar pel·lícules que no es tradueixen al català. Si, ja sé que em diran que amb això ajuden a la Indústria Cinematogràfica de Catalunya.

Sobreviuria el Liceu, l'Auditori de Barcelona, el Teatre Nacional... sense diners públics? Són cultura les televisions públiques? O són les privades que en aquesta pandèmia han rebut ajuts? Realment veient el nivell a què ha arribat la població en general, clar que no tot és responsabilitat de la gent. Doncs bé, veient el nivell, algú creu que només serien rendibles programes de televisió "xorres", pel·lícules que no ens expliquen res però que entretenen molt a segons qui? Es perdria sense diners públics un patrimoni cultural o folklòric, que amb el temps ha esdevingut històric?

Són cultura els toros? Era cultura donar a menjar els captius a les feres al circ? O simplement és i era un entreteniment cruel en ambdós casos? És Cultura el futbol? No! Ja sé que em direu que no? Però no deixa de ser un espectacle que exalta els sentiments i els espectacles, els entreteniments, la cultura, tot està, per a molts, al mateix nivell, inclús administrativament en molts casos, si no és la mateixa àrea, el mateix ministeri segons el govern de torn, és una de paral·lela.

Ja sé que són moltes preguntes i podríem fer moltes més. Però la mare dels ous de tot plegat, no està en el fet que és cultura o no és cultura, en què és entreteniment o que no és entreteniment, en què és folklore o que no és folklore. La mare dels ous de tot plegat està en la capacitat de qui decideix que se subvenciona i que no se subvenciona, a qui se li dóna més i a qui se li dóna menys. La mare dels ous està en qui fa de mecenes amb cèntims que no surten de la seva butxaca i que gràcies al fet que ho fa referma el seu poder creant clientelisme.

Quan hi ha un fet diguem-li cultural, per no fer-nos moltes preguntes, quanta gent com els voltors comencen a volar al voltant a veure què aconsegueixen? El món, mal dit cultural, està controlat i si hi ha manifestacions alternatives són desconegudes per part de molta gent i normalment no reben ni cinc.

Per tot plegat el silenci de tants artistes, capaços d'adscriure's a causes diverses, com més llunyanes millor, i callar com putes davant les injustícies que es produeixen davant els seus nassos.

Trobo molt bé que davant de la pallassada que ha volgut muntar l'Alcaldessa de Barcelona, grups com Txarango i Sopa de Cabra s'hagin desmarcat. Una alcaldessa que ha vist l'onada, ha vist la gent als balcons aplaudint i cantant, i ella com a bona "surfer" política ha volgut cavalcar l'onada, perquè tothom la veies al damunt. Que ara fent de Tom Hanks, "Terrat Mediapro" vulgui salvar al soldat Colau treballant de franc em costa de creure, en tot cas potser serà un pagament a noranta dies.

2 de maig 2020 (50è dia de confinament)

1 de maig de 2020

Des del confinament (IX) - Penjat d'un fil i sargit amb filferros



Quan era menut, cap allà a la segona meitat dels seixanta del segle passat, sentia dir una frase a la gent gran, que en principi no entenia, però que de mica en mica vaig copsar: "Viuen al dia". És a dir, molta gent havia viscut abans de la dictadura de Primo de Rivera, les penúries de la Guerra Civil, la dura postguerra, les "cartilles" de racionament, la inseguretat, la gana. Malgrat els "25 años de paz" dels que el 1964 parlava el Règim fransquista, els que tenien més experiència no es refiaven, perquè realment havien estat anys d'opressió, injustícia i gana. L'Estalvi, el no gastar-ho tot inútilment, eren virtuts. Encara recordo com el meu avi feia servir la sal, la justa i necessària, Sí! La sal!

"El Desarrollismo", dels anys seixanta, va fer que  els membres d'una nova generació crescuda a la postguerra veiessin un futur esperançador. La possibilitat de tenir cotxe, poder fer "pluriempleo" i més hores que un rellotge, la possibilitat de comprar un terreny, fer-se - els que més podien o més s'endeutaven- la torreta... Semblava que la feina no s'havia d'acabar mai. Per això molts "vivien al dia", la font semblava que no deixaria mai de rajar i que amb esforç i treball tot es podria aconseguir.

Aquests dies he tornat a pensar en lo de "viuen al dia". Aquesta pandèmia ens ha revelat moltes de les realitats, que viure al dia ens havien fet ocultes. Vivim en una societat complexa, molt complexa! Però també una societat en la qual tot sembla penjar d'un fil i que els problemes se solucionen no amb nous materials, noves propostes, sinó amb nyaps, potinejant i lligant el que ja no lliga ni s'aguanta amb filferros. Vivim en una societat on els pobres semblen estar ocults a la vista, però hi són i són molts. Veiem gent jove, sense un futur clar, amb sous de misèria i cap perspectiva a l'horitzó, fent el carallot i gastant-s'ho tot, en un mòbil o un patinet i en sortir de festa. La perspectiva de tenir un cotxe, un habitatge digne, formar una família és una quimera. Si alguns, accidentalment, formen una família estaran condemnats a demanar ajuts. Han ensenyat  la gent a consumir, i hi ha propostes de consum per tothom, pels que guanyen 4 rals i pels que tenen molts bitllets.

Ai d'aquells que infamaven, per hipòcrita, la caritat cristina, però se'ls omple la boca parlant d'ajuts que no és altra cosa que la caritat pública. Perquè el just, la justícia de debò, seria la igualtat d'oportunitats, els ajuts no per viure, sinó per superar i igualar. Tremolo quan sento parlar d'una renda de mínims per tothom. Els pobres amb una sabata i una espardenya regalada i l'establishment cada cop més ben situat. Càrrecs públics, alts funcionaris i "ricatxos" al cap de munt d'una piràmide, amb una base cada cop més ampla d'intocables als quals se'ls donaran engrunes perquè no es rebotin.

La pandèmia ens ha fet donar compte d'una realitat, que "vivim al dia", amb més o menys recursos, però al dia! El PIB diu que caurà un 8%, perquè entre "pitos i flautes" hem estat aturats en prou feines un més i mig. Però un estar aturats que ha suposat carregar-se la temporada turística, un sector que cal repensar, sempre que hi hagi un recanvi. Un sector, el turístic, que aporta entre el 10 i el 15% de PIB de Catalunya. Un sector amb salaris molt baixos i temporalitat extrema. Un sector on uns quants es fan rics, i la resta viu d'ajuts i de les temporades que poden cobrar de l'atur. O sia, que amb els impostos d'aquells que els podem pagar estem subvencionant un sector i els beneficis dels seus patrons.

Un país on la indústria productiva i també l'agricultura, la que dóna valor afegit, la que fa tirar endavant creant riquesa, és l'ase dels cops. Només cal mirar les empreses de l'Ibex 35 i veure quantes viuen de produir, del valor afegit, i quantes viuen de l'economia captiva; d'aquella que no ens queda més remei que consumir, aigua, llum, telèfon, gas, assegurances, bancs... Però són aquestes empreses de l'Ibex, la Cort de l'Estat, les que controlen de debò Espanya. Ara ja només faltava la fatxenderia del Florentino Pérez demanant que allarguin les concessions perquè li han passat pocs usuaris per les autopistes aquests darrers dos mesos.

Som una societat extremadament dèbil i mal gestionada, digueu-li governada si voleu. Un virus ens ha fet trontollar i ens ha demostrat l'inconsistent que som. Però de seguida ens hem adaptat i hem tornat a viure al dia. Tant li fa els milers de morts, el gran esforç de molts, no només dels sanitaris. Al vespre em cau la cara de vergonya quan veig que amb els aplaudiments hi ha un carallot al meu veinat que ens cola, fins i tot, cançons d'Abba com Dancing Queen, a tot volum que escoltes tant si vols com si no vols. Ara l'Ajuntament de Barcelona organitzarà un concert als terrats amb els de sempre, com si això fos una festa, clar que ho vestiran! Però és pa i circ, bé circ sol.

Aquests dies veia un reportatge sobre el Covid 19 a un país africà i escoltava les declaracions on deien que el virus els fa por, però més por els fa no saber que podran menjar demà. Doncs aquí de moment no arribem a aquests extrems, però tot es farà. De moment van creant una societat infantilitzada, a conseqüència d'això, insegura i espantadissa, que no entén molt bé de què va tot. També ens volen tenir amoïnats per les coses més vitals, perquè no ens quedí temps de res, no ens quedi temps per ser feliços, però sobretot que no ens quedi temps per pensar, només ens volen deixar temps per amoïnar-nos pel futur pròxim, per la supervivència! En definitiva volen que visquem al dia, perquè així ens tenen més collats.

1 de maig de 2020 (49è dia de confinament).


16 d’abril de 2020

Des del confinament (VIII) – Residències i portaavions



La gran quantitat de víctimes que la pandèmia de coronavirus ha fet a les residències de la gent gran ha estat un dels fets més tristos que recordarem durant molt temps. De sobte centenars, milers de persones, molts d'ells totalment desvalguts, han quedat atrapats sense que hi hagi hagut capacitat de reacció. Quan dins el caos provocat per la malaltia s'ha intentat posar remei o com a mínim intentar pal·liar el desastre, ja ha estat massa tard.

Negligència, segurament en molts casos. Però bàsicament desbordament. Els que tenen ho han tingut un familiar en una residència saben que aquell món és circumstancialment tancat. La majoria no hi és pas per gust, en molts casos tampoc per gust dels seus parents. Que ningú es deixi enganyar per la publicitat on es veu avis voluntàriament confinats en un entorn idíl·lic, cuidats les 24 hores al dia com si estiguessin de vacances. En tot cas de ser així, estaríem parlant d'excepcions.

La majoria de la gent de les residències necessita algun tipus d'atenció especial, en major o menor grau. Els cal seguir tractaments des dels simples posològics, fins a rehabilitadors, quan no molts cops assistència durant les 24 hores per les funcions vitals més essencials. Molts no hi són, com acostumem a dir, del tot, han perdut la memòria, han perdut els records. D'altres que no han perdut el cap perden però tota esperança. Allò, per la majoria, ja és el final.

Els que encara tenen un mínim de vitalitat estan llastrats per patologies de les més variades que minen la seva salut. No són individualment doncs, cap d'ells, els més preparats per a resistir una pandèmia, però molt menys en conjunt. No poden fer aïllament social, ni autoconfinament, incapaços en molts casos d'entendre el que està passant. De tot això estem parlant quan parlem de residències de la gent gran. Cal afegir que n'hi ha de més bones i de més dolentes, de públiques i de privades, que es gestionen com un negoci o com una despesa. Algunes tenen el seu propi personal sanitari, el seu propi metge que pot ser-hi durant quasi tota la jornada. D'altres reben la visita de metge de manera més esporàdica. Els cuidadors de les residències són bàsicament això, cuidadors i acompanyants, no són pas sanitaris, pot haver-hi algun infermer o alguns auxiliars. Quan una persona gran té problemes, recorre, com tothom a la Sanitat, en la majoria dels casos Publica, que no els discrimina pas pel fet viure en una residència o a casa seva.

La pandèmia ens ha vingut al damunt com un tsunami. Ni l'OMS, ni les informacions de la Xina, un règim totalitari i hermètic en molts aspectes, que possiblement ha anat a la seva, han ajudat tot el que havien d'ajudar. Els nostres governants, les nostres autoritats, a partir de determinades informacions van badar. No tenir la millor sanitat del món, com ens deien, també ha ajudat al desastre. Però també a molta gent se li va fer creure que el que ens venia al damunt era una grip, vulgar i corrent i en funció d'això també es van tenir determinades actituds. Quan ja li vam veure les orelles al llop, algun ximple encara no ho vol veure del tot, ens vam confinar i distanciar socialment, ens vam allunyar i ens vam recloure a casa anant amb molt de compte amb tot. Ho podien fer de la mateixa manera els avis de les residències? Entenien el que estava passant, entenien les mesures a prendre? Podien prescindir dels seus cuidadors, dels seus terapeutes? Molts d'aquests cuidadors potser es van allunyar de la seva família, dels seus veïns, no donaven la mà a ningú, però i amb els avis que passava amb els avis que cuidaven? Si eren portadors encara que no se'ls hagués manifestat la malaltia o eren asimptomàtics podien escampar en un dia el virus? Potser va ser com deixar entrar la guineu al galliner, sense saber que hi havia una guineu. Hi havia tests, proves, per assegurar que el cuidador o simplement qui anava a visitar als avis no era qui els podia encomanar? Al capdavall fins i tot molts treballadors de les residències també han estat contagiats, per un company o per un avi a qui un altre company, un visitant o un altre avi li va encomar la malaltia.

El fet de ser les residències un lloc bàsicament tancat va impedir a molts esquivar la malaltia. És el mateix que ha passat al portaavions de la marina francesa, Charles de Gaulle, que porta 1700 tripulants i que ha hagut de tornar a port amb quasi set-cents afectats o possibles afectats per coronavirus. El mateix va passar el 31 de març amb el portaavions nuclear nord-americà Theodore Roosvelt, amb 5000 tripulants que estava patrullant la part occidental de l'oceà Pacífic i que es va haver de dirigir a Guam on es va auto confinar en quarantena. Aquest vaixell quinze dies abans havia fet escala a Danang (Vietnam) país on les autoritats reconeixien tenir casos de coronavirus, però només unes dotzenes. L'empastifada que aquesta pestilència pot fer als països més pobres pot arribar a ser de dimensions còsmiques.

Doncs bé, si en un portaavions on la majoria dels tripulants són gent jove. On es pot tornar més o menys de seguida a port, on la gent pot obeir ordres de decantar gent amb símptomes, on es pot esperar ajut de molts mitjans materials i personal sanitari, al més aviat possible, passen coses com aquestes, que no ha pogut passar en una residència on molts dels seus estadants no són capaços de copsar l'abast de tot el que està passant.

Caldrà depurar responsabilitats de tot el que ha passat a les residències com de tot el que ha passat al conjunt de la ciutadania, ja veurem si serà així, o en mig de la confusió s'escapoliran els llestos i deixaran la penyora al cap de turc de torn. Perquè malgrat que hi havia hagut alguns advertiments aquí s'ho van prendre a la brava, amb orgull! El dia dos de març, no poden doncs al·legar ignorància, quasi dues setmanes abans de l'estat d'alarma, van decidir controlar la compra de mascaretes i material sanitari i centralitzar-la. Tenien informes? Ara ens diu el professor Franz-Simon de Copenhagen, que potser alguns casos que va haver-hi a la Comunitat de Madrid el mes de febrer, que es pensaven que eren grips, potser no ho eren. A tot això i molt més s'ha hagut d'enfrontar la ciutadania, inclosos els avis. No es va voler aïllar determinades zones, no es van voler fer clústers amb les zones més afectades - cosa que hagués pogut preservar l'economia de les zones menys afectades -, no es va suspendre l'AVE, ni els ponts aeris, ni es van tancar fronteres fins que no se les van trobar tancades per l'altra part. Es van resistir a fer el confinament total i no van controlar els moviments de la gent, fins que molts ja havien marxat de la seva residència habitual cap a altres comunitats, menys poblades, però ara amb índexs de la malaltia percentuals monstruosos. Si a tot això ens hem hagut d'afrontar tots nosaltres amb els resultats que hem anat veient, que no podia passar a les residències amb molt menys marge de maniobra i sense mitjans de protecció, com la majoria de la població.

16 d'abril de 2020 (34è dia de confinament)