Estimar-la, sentir-la, pensar-la

Per estimar quelcom cal conèixer-ho , un cop ho coneixes, t’ho pots començar a fer teu, a partir d’aquí ho comences a sentir a com a part de tu mateix.

Això és el que passa amb el català, en les seves variants i les manifestacions culturals nascudes al seu voltant. Amb prou feina hi ha 10 milions de persones que potencialment poden tenir aquest coneixement, que poden compartir aquest sentiment.

Per defensar la pervivència del català i de la seva cultura en prou feina som 10 milions, a diferència dels centenars de milions que tenen com a propi o fan servir i coneixen el castellà, dins d’aquest coneixement també hi compten la majoria de catalanoparlants, que, de bon grat o per força, són els únics autèntics bilingües.

Per a defensar la cultura catalana, en comparació amb la castellana, en som molt pocs. Si algun dia el català, insisteixo, en les seves variants, desapareix de l’àmbit geogràfic dels Països Catalans, el podrem donar per ben mort. Si mai desaparegués el castellà en aquest mateix àmbit, supòsit que des del nacionalisme espanyol es contempla sense cap fonament, encara els quedaria molt terreny per a córrer i la seva existència no estaria amenaçada ni de bon tros.

Així doncs, el sentiment nacional català, igual que l’espanyol o castellà, es basa en trets identitaris com pot ser l’idioma, però no es solsament això, és també el sentiment de pertinença i d’arrelament el que compte. El sentiment indentitari dels irlandesos ha perviscut malgrat la pèrdua de l’ús del gaèlic. Ús que s’ha començat a recuperar un cop Irlanda ha tingut el seu propi estat. En cap cas s’ha bandejat l’anglès.

El català malgrat 35 anys de transició/democràcia no ha acabat de ser sentit com a seu per una part important de la població de Catalunya. Hi ha qui ha vist el català com una imposició, com “l’idioma del poder” i a partir d’aquí, de manera totalment injusta, i racionalment injustificada, alguns han volgut treure’n profit i han intentat manipular molta gent per enfrontar-los als qui aspirem que Catalunya com a país pugui assolir allò que li correspon.

Catalunya, amb el seu idioma, amb el seus trets culturals, serà i ha de ser. En cap cas la societat catalana és una societat excloent, al contrari, ha estat molt tolerant. Això, precisament, ha posat en perill la seva pervivència, malgrat haver eixamplat la seva base social.

La pervivència de Catalunya, doncs, es veu amenaçada, no tant sols perquè pugui desaparèixer el seu tret identitari i cultural principal, el català, sinó perquè com a societat en el seu conjunt ha patit l’espoli econòmic. De continuar així deixarem de ser terra d’acollida per a ser terra d’emigració. Els nostres fills, els nostres nets ho tenen malament sinó reaccionem ja!

Per a defensar Catalunya, cal que ho facin amb el cor aquells que ja l’estimen. Amb “l’estòmac”, tots aquells que pensem que és la terra en la que han de continuar vivint els seus fills, en la que s’han de guanyar la vida. Però, sobretot Catalunya l’hem de defensar, tots plegats, amb el cap. Hem de tenir les idees molt clares, hem de tenir els principis molt clars, hem de saber on som, el que volem i a on volem anar. Perquè Catalunya pugui sobreviure, cal que l’estimi, la senti i la pensi fins al darrer del seus ciutadans.

La feina no és fàcil, però tampoc es impossible! Catalunya hem d’estimar-la, sentir-la com a nostra i pensar-la com la terra en la que tots els seus ciutadans podem tenir un futur millor. Per a fer tot això cal que siguem un societat lliure. Ens cal la independència, ens cal un estat dins de la unió europea, per a continuar progressant. Dins a Espanya no tenim futur ni com a catalans, ni possiblement com a espanyols.