A l’editorial de l’Avui digital podem llegir: “Zapatero ja no enganya a ningú”, afirmació que no es constatable, jo crec que encara hi ha qui el creu. El que si que és cert que ha enganyat a molta gent durant molt de temps.
Aquests és un dels defectes perversos del lideratge, que el líder té d’entrada una credibilitat “per se”, que en primera instància estira i que fa que quasi tothom segueixi, el que s’anomena “efecto cabestro” - el bou guia que es seguit pels altres - .
Que en Zp ha enredat a més d’un, només cal preguntar-ho a un altre que pretén també liderar una regió autònoma en lloc d’un Estat. I que consti que aquest encara té “tirada”, credibilitat, pel que possiblement guanyi les eleccions a Catalunya. En aquest cas al final es constatarà que no ha enredat a ningú perquè els seus missatges van seguits d’un “tot i que….”
I és que ben mirat no fa tant temps que la nostra espècie va baixar de l’arbre. Encara s’imposa dins del nostre subconscient la necessitat de seguir al que s’anomena el “mascle alfa”, aquest, en el temps dels nostres ancestres, venia determinat per causes plenament objectives, la força bruta. Ara, en canvi, els mèrits per aconseguir el lideratge són força més subjectius.
En aquest aspecte com a espècie hem involucionat, hem substituït, aparentment, la força bruta per la intel•ligència emocional, l’empatia..., però no hem afinat els mecanismes, per això, de quan en quan, o quasi sempre, ens trobem amb un rave. Estem fracassant perquè la nostra “intel•ligència” no ens ha portat, encara, a defugir de l’efecte “cabestro”.
Se’ns vol imbuir una fe cega en les capacitats del líder, del “líder escollit”. Els mitjans de comunicació potencien la creença en aquestes capacitats; quan s’entrevista al líder se li pregunta per tot i aquest respon de tot i aparentment està al corrent de tot i entén de tot, cosa que és totalment falsa.
El líder un cop aposentat i col•locat al davant del ramat es seguit, “amb fe cega”, per la resta i quasi sempre es produeixen empentes per estar i seguir a prop seu, però quasi mai per sobrepassar-lo. Mentre hi ha aquestes disputes el líder pot sentir-se segur, és inamovible, ja que les energies dels demés s’esmercen en no perdre petja i estar al més a prop seu possible.
Aquesta necessitat de lideratge, la litúrgia que en molts casos l’acompanya, és una negació de la intel•ligència i sobretot de la raó. El líder acaba, en molts casos, tenint a prop seu a aquells que en circumstàncies normals no serien res si quedessin despenjats del ramat.
Ens cal evolucionar, ens cal evolucionar políticament, hem d’afinar els mecanismes de control. Hem de canviar les lleis, hem d’evitar la perpetuació en el càrrec i hem de potenciar la participació del màxim de gent en la pressa de decisions i el seguiment del dia a dia. Cal, doncs, una profunda regeneració democràtica.
Altrament, si no ho fem així, cada no sé quant temps arribarem a la conclusió a la que arriba el titular del diari: “Que el líder de torn després de no se quants anys ja no enreda a ningú” Mentrestant durant aquest temps que ha passat? Doncs senzillament que tots plegats hem perdut un munt d’oportunitats d’evolucionar, en definitiva, de millorar.
24 de juliol de 2010
La descripció que en fas és, de ben segur, una conseqüència directa de la pèrdua de la fe en les religions. L'home 'per se' és insegur, té molta cultura audiovisual que amaga un abast desconeixement del món i necessita qui el guiï espiritualment i cultural.
ResponEliminaSi la societat fos més exigent amb si mateixa ho seria també amb els seus líders, per bé que els líders no deixen de ser persones que es guanyen un lloc per mitjà de l'empatia i algunes truculències brutes. El descrèdit, però, dels líders -que és el nostre pa de cada dia- tampoc ens duu en lloc. Una societat òrfena de lideratge i ningú prou preparat per assumir-lo. I el buit.
Les persones que poden assumir un lideratge sincer, però, tampoc no fan fortuna. Personalment considero que en Carod és un bon líder però sense cap sentit pràctic: ha enlluernat però ha acabat morint d'èxit i per caïnisme. Com d'alguna manera -salvant moltes distàncies- ho ha estat en ZP. I quan perds el padestal, per sensat que puguis tornar-te... perdut està, perquè s'ha perdut la fe.
Bé... deixo de fotre la tabarra, que tant de repòs vacacional em sobredimensionen la capacitat per delirar.
Salut!
Bé pensa que jo també estic més actiu; la xafugor, les vacances,.. etc. Jo el que he volgut remarcar entre altres coses és que no cal idealitzar, com es fa, el lideratge. Que els líders prenguin determinades decisions, en democracia, és molts cops responsabilitat dels que estem per sota que no som capaos "de controlar-los" en el sentit positiu de la paraula. De totes maneres aquestes exigències de lideratge que molts cops es plantegen ofenen la raó. Quan més capaços siguem de pensar de raonar, en definitiva més intel·ligents, menys hauria de pesar el lideratge. Tot plegat no deixa de ser una reflexió d'una nit d'estiu, però és un tema en el que he pensat molts cops, per això ho he escrit.
ResponElimina