Ineficiència pública.

Avui m'arriba notícia que a Port de la Selva no tenen aigua potable des de fa quasi un dia i que el problema s’allargarà fins, com a mínim, el Cap de Setmana. La població de Port de la Selva en aquests dies es multiplica per 15! Alguna cosa falla en la gestió de Recursos, en la gestió PÚBLICA de recursos en General. Mentre es van donar permisos d’obres per permetre aquesta multiplicació  ningú responsable va pensar que algun dia, amb tanta gent, el més probable és que passes el que va passar ahir?

Mentre dono voltes a la notícia, en com una població de  1.000 habitants passa a tenir-ne de sobte 15.000, surto de casa i em trobo el carrer brut, desendreçat, xafogós i amb males olors. Un contenidor d’envasos, el groc, està en equilibri inestable, les bosses que no hi cabien van quedar a fora. El Camió que recull el contenidor ha agafat aquest i l’ha buidat i l’ha col·locat de nou mal repenjat entre el del cartó i el “d’altres”, aixafant les bosses que hi havia fora i que il·lògicament no han estat recollides. No és el primer cop que passa, ni tampoc és el primer cop que dono part del fet per l’aplicació de l’Ajuntament.

Al capdamunt del carrer aquest queda sobre alçat de quan es va fer la remodelació del carrer transversal que el limita. De tant en tant se senten els esgarips dels para-xocs dels cotxes quan escometen la part sobre alçada i enrajolada i els costa salvar el desnivell perquè està mal fet. Una part de les rajoles estan malmeses pel pas dels vehicles. El carrer transversal inaugurat en prou feines fa dos anys ja ha estat tallat no fa gaire durant més d’una setmana perquè les llambordes artificials es van moure totes i en una travessia del mateix estaven molt malmeses i han acabat substitudies per una superficie enquitranada. Ja no vull parlar del descuit que mostra el mobiliari urbà. La reparació de les llambordes es va licitar per diverses desenes de milers d’euros. L’Ajuntament ho va fer públic i suposo que a cap responsable de les obres originals li va caure la cara de vergonya.

Quan van fer la remodelació d’aquest carrer va quedar tallat al trànsit el carrer de casa. La part de dalt va servir de magatzem dels materials, amb caseta d’obres inclosa. Quan tot va acabar es va anunciar a bombo i plateret que al nostre carrer en un dissabte determinat, es “faria dissabte”. Es van fer cartells anunciant-ho. Aquell dia van passar els vehicles amb els raspalls i els que porten aigua amb les mànegues a pressió connectades. Des de llavors i estant com està el carrer, brut, mai més s’ha vist ni vehicles amb raspalls, ni molt menys ningú passant amb les “karcher” intentant arrencar el greixum.

Tot plegat m’ha portat a recordar un polític al qual vaig conèixer que sempre deia que el diner públic es sagrat. No estic pas parlant de corrupció, senzillament de responsabilitat. Aquesta responsabilitat la tenen, en primer lloc, els càrrecs públics, en segon lloc, els càrrecs de confiança i, en tercer lloc, els que exerceixen la funció pública, molt possiblement  aquests darrers en molts casos quedin supeditats als altres dos.

Que un carrer es remodeli, un carrer que durant més de mig segle va tenir unes llambordes naturals que després van ser sobreasfaltades. Unes llambordes que ho van aguantar tot, amb molt més trànsit. Que ara es treguin les llambordes de pedra i siguin substituïdes per llambordes artificials que durin només mesos i que calgui amb, càrrec a l’erari públic, ser substituïdes. Tot això, tot plegat no és responsabilitat de ningú?

Que els organismes públics, en aquest cas Ajuntament, no disposen de tècnics per a supervisar reformes?  Què és que algú es deixa enlluernar per plànols de dissenyadors amb instint més creatiu que pràctic? Que ningú supervisa les realitzacions? Que no es fan contractes en els quals es responsabilitzi a les empreses que fan les reformes per si al cap de poc temps hi ha alguna cosa que falla? Que no paguen els ciutadans els seus impostos perquè els carrers estiguin nets? Que no hi ha mitjans materials, tècnics, per mantenir els carrers en un estat mínimament decent?

Al capdavall, acabo creient que tot es mandra, desídia... "Que tot és públic"! O sia, de ningú! Que molts dels responsables no permetrien ni una quarta part de les astracanades, que es fan amb càrrec a la butxaca del contribuent, si la reforma o l’obra es fes a casa seva. En definitiva, “E la nave va” i el contribuent aguantant estoicament dia a dia que algú no tingui molt present que cada euro del contribuent que es gasta és diner públic, que hauria de ser diner sagrat i que com a tal diner sagrat algú s’hauria de fer responsable de les mancances i les espifiades.

Finalment, penso,  mira, encara sort que estic a Mataró! I no a Port de la Selva, anant a buscar aigua a la platja per poder tirar-la al wàter.

Mataró, set d’agost de 2024

Revolució verda i confluència d'interessos

 

Aquest matí he llegit una article sota el títol de “El cotxe elèctric va camí de convertir-se en una broma encara més pesada”. Resumint: sembla ser que a Holanda tenen problemes amb el subministrament elèctric, cosa que hauria comportat repetits talls de la xarxa elèctrica en algunes zones del país. La causa principal és que la xarxa no dona a l’abast per carregar els cotxes elèctrics i les calefaccions elèctriques que estan substituint les de combustibles fòssils, sense deixar de banda els consums que fins ara eren habituals. A Holanda sembla ser, que a diferència de casa nostra, el percentatge de vehicles elèctrics és molt més elevat, també ho és la proporció de llars que fan servir sistemes de calderes elèctriques i bombes de calor.

El problema que es planteja a Holanda sembla de difícil solució segons s’apunta a l’article. L’operador holandès de la xarxa elèctrica ha informat que la situació comença a ser insostenible. La renovació de la xarxa elèctrica a Holanda, no oblidem un país del “Nord” amb un nivell econòmic destacable, no els és assumible. Per tant, es podria començar a aplicar mesures com l’espaiament de les carregues dels vehicles, ja que en tot cas es prioritzaria el subministrament a llars i Empreses.

L’horitzó de l’electrificació del parc automobilístic, la fi de la producció de motors de combustió pel 2035, la substitució dels sistemes de calefacció i de les  cuines pel 2040... no semblen en aquests moments realitzables, almenys en les dates previstes. Si Holanda no es pot permetre “canviar la seva xarxa”, m’agradaria veure el que es pot fer aquí, o potser si? No oblidem que som el segon país del món amb més quilòmetres de ferrocarril d’alta velocitat i que percentualment és el menys utilitzat pel tràfic de mercaderies i ja no parlem de passatgers. Per això no seria descabellat pensar que la xarxa elèctrica es podés “adequar”, pagant els de sempre. Tot es solucionaria amb un “canon” o  amb un recàrrec a la factura elèctrica,  que beneficiaria els de sempre, Tot plegat aniria molt bé per incrementar el PIB i que alguns polítics podessin treure pit.

El canvi climàtic que ens amenaça, cada dia ens ho recorden a la més mínima ocasió, justifica la presa de mesures però no la pressa amb que alguns ho volen fer. Si bé una part dels països de la UE té alts nivells de riquesa i benestar no és el cas de la resta. Per altra banda, les mesures que s’han articulat respecte del cotxe elèctric probablement s’han fet de manera precipitada. El que passa a Holanda en seria una prova, el que passarà amb la industria automobilística europea que ara ja va a redós de la xinesa en seria una altra.

És curiós que les mesures per combatre el canvi climàtic, aparentment promogudes des de l’ecologisme i assumides plenament des dels partits polítics principalment aquells que s’autoanomenen progressistes però que no són  ni molt menys els únics, estiguin aconseguint una gran unanimitat. Es posen limitacions a la circulació de vehicles a Barcelona, zones de baixes emissions, però també a Madrid. A un lloc mentre governaven el postcomunistes i a l’altre els postfranquistes. Crida l’atenció que tot això sembla ser acceptat “sigil·losament” pel gran capital que suposo deu d’estar veient que “la revolució verda” pot arribar a ser un nou motor de creixement econòmic, un nou revulsió industrial del que obtenir “pingües” beneficis.

Mentrestant el creixement urbanístic sembla haver oblidar el que va passar fa 15 anys. Ciutats on governen les esquerres gentrifiquen els seus habitants a les perifèries. I és així perquè la llei de “l’oferta i la demanda” no té aturador, per molt que el maquillin amb polítiques socials. Els treballadors es van veure obligats a canviar el vehicle que contaminava molt, per una altre que contamina menys i que finalment contaminarà massa i caldrà canviar de nou per una altre. Les llars hauran de fer despeses d’adaptació bàsicament els sistemes de calefacció, però també temes d’aïllaments.  És parla que hi haurà unes condicions per els nous habitatges, però també per les antigues construccions, si aquestes es volen llogar.

Els polítics incapaços de solucionar molts problemes, alguns que ells mateixos han creat per maldestres o per ingenus o  fins i tot per coses pitjors, fan volar coloms aprofitant el canvi climàtic i permetent que els inversors, "el terrible capital", tingui unes noves vies de negoci amb unes grans expectatives. En definitiva els polítics vendran que ens salvem del canvi climàtic i els de sempre s’ompliran cada cop més les butxaques, un “win-win” entre ells dos, els demés quasi segur que hi perdrem. 

26 de març de 2024