Herois i covards

Vivim en una societat deshumanitzada en que sopem veient les desgracies al Telenotícies sense ennuegar-nos. Una societat sobresaturada d’informació, que per una orella ens entra i per l’altra ens surt.

Estem enmig d’una societat superficial, on la gent li entren les coses pels ulls i no pas per la raó. Una societat en la que a l’individu sovint li fa mandra pensar, on les aparences pesen més que les realitats que som incapaços de veure.

Enmig d’aquest societat nihilista en la que res sorprèn, al menys a mi em sorprèn l’article de Patricia Gabancho que vaig llegir a l’Avui d’ahir diumenge.

Diu referint-se a la possible multiplicitat de candidatures independentistes: Apel•lo a la responsabilitat nacional dels contendents perquè aquell que subjectivament o objectivament tingui menys possibilitats es retiri en favor del candidat més fort...

El primer que ens hauríem de preguntar és: què s’entén per subjectivament? Aquí estaríem parlant de les aparences, de la superficialitat, en definitiva estaríem parlant que subjectivament el més fort és aquell que li “posa més morro” a la situació, parlant clar, aquell que té, en moltes ocasions, menys escrúpols.

I per l’altra, llegeixo, entre línies, que el que ella pot considerar objectivable no deixa de ser una altra visió més que subjectiva de la realitat. L’únic realment objectiu és l’exercici de la democràcia per part de l’electorat. Fins que una opció no pot concórrer a les eleccions i és democràticament votada, no som capaços de mesurar les possibilitats, ja materialitzades, en forma de resultat.

O sigui, quina és la manera que tenim d’objectivar les possibilitats d’un grup polític abans de les eleccions? Les enquestes? El que manifesten en forma de programa? El recolzament que tenen als mitjans i als actes? La veritat jo no ho sabria dir i més encara tractant-se de grups extraparlamentaris. L’única mesura seria la coherència del plantejament. Curiosament no sé si és de forma subjectiva o objectiva, al final és la coherència la que d’una o altra forma traspua i l’electorat, que és un ésser aparentment amorf, molts cops respon premiant-la amb el seu vot.

Per últim, acaba dient la Patrícia: Qui faci un pas enrere per possibilitar la candidatura única assumirà, per aquest gest heroic, un capital polític immens de cara al futur. I el capital polític és el mes preuat tresor de qui vol treballar pel bé comú.

Aquí també discrepo, perquè el que aparentment podria ser un gest heroic, en realitat podria tractar-se d’un acte de covardia. És molt fina i subtil la línia que separa l’heroïcitat de la covardia. Aquell que entaula la disputa creient en la força de la raó de les seves idees, no pot, encara que només sigui per dignitat, defugir defensar-les democràticament davant del poble.

Qualsevol que quedi fora de la representació parlamentaria per haver fet un pas enrere, per molt capital polític que tingui està condemnat a l’ostracisme. Les seves idees, encara que siguin les autèntiques també! Si algú que atresora capital polític no el posa a disposició del poble, si qui el té defuig al sentir els cants de sirena, no és un heroi és un covard! I dels covards, la història mai en parla, per molt capital polític que hagin tingut.

Per acabar, preguntaria a la Patrícia que em digués, encara que fos subjectivament, qui creu que té menys possibilitats i s’hauria de retirar. Potser, d’aquesta manera, m’acabaria de quadrar del tot el seu article.

9 d’agost de 2010