"El Ghandi de la Ciutadella"

De debò que la vaig errar en el meu anterior post, vàrem passar un diumenge sense en Tena però és que el bon home es reservava pel dilluns.

I és clar que no es podia deixar passar l’oportunitat! Les càmeres de mig món enfocant Barcelona i ell a “casa”. Calia posar-hi remei! Doncs que millor que una “sentada” a la Ciutadella i una concentració, si-us-plau! Que no fos massa gran, que li podien robar protagonisme!

Estic convençut que conforme els guàrdies s’anaven enduen als concentrats, ell allà assegut devia de sentir-se cada cop més cofoi, llàstima que no s’enduguessin a aquell paio grossot del bigoti i el de la “cara de nen que mai no ha trencat un plat”. Quina llàstima que no es podés quedar ell sol embolcallat en un senzill llençol com si fos el Ghandi de la Ciutadella.

I pensar que hi ha gent que diu que tots hauríem d’anar a fer-li costat. Quin horror deu pensar ell; “em robaran protagonisme”. Algú creu que si hagués volgut una concentració unitària, amb molta gent no ho hagués anunciat? Almenys hagués intentat buscar complicitats més enllà de l’Espot. Després del fiasco de la plaça St. Jaume, de fa uns dies, on amb prou feines hi havia 500 persones, moltes pensant que anaven a un acte unitari i que es varen trobar en mig d’un míting de solidaritat, calia fer quelcom!

Si el dia després de la primera onada de consultes, el dia 14 de desembre del 2009, la va “liar parda”, per què no tornar-ho a intentar el 10A + 1? Que importa que, de rebot, a una gran majoria de catalans independentistes els acabi representant de la forma més freaki!

Hi ha realment necessitat de fer el que ha fet? Aconseguirà quelcom més que alguna foto al diari i la plana central del “Periòdico”? Plana del “Periodico” que serveix de munició per disparar contra els seus excompanys convergents i també, no ens enganyem, contra l’independentísme “`poc madur i irresponsable”, com diuen alguns.

Potser ens trobem davant un Ghandi i no ho sabem veure, però jo més aviat crec que ni tant sols arriba a la sola de la sabata d’en Xirinachs. No és pot ser “Ghandi” per unes hores i viure com un Rajà la resta de la teva existència. No es pot pretendre passar per l’alliberador de Catalunya quan no es fa res per la unitat dels independentistes, ans al contrari! Encara ressona en aquell vespre de final de juliol, al pub “Daily Telegraph” de Barcelona, el seu “Reagrupament no compta”; va treballar de valent perquè així fos!

Més enllà del protagonisme personal, cap més altre interès veig en el que està fent. Potser pot enredar a la gent de bona fe, als que van amb el lliri a la mà. Crec que, insisteixo, ell seria el primer en espantar-se si la seva acció fos seguida en desmesura.

M’agradaria estar equivocat, que la crida del parc de la Ciutadella fos la crida a la insurrecció d’un poble contra tot el que l’oprimeix, però probablement no ho serà! Crec que si un dia aconseguim que el poble català s’aixequi és perquè haurem trobat el veritable líder i ens haurem desfet de personatges com del que estic parlant en aquestes línies. Mentrestant, que res més ens distregui del que va passar aquest diumenge.

12 d’abril de 2011