El sistema financer català (I)

En els propers mesos es viuran a Catalunya els darrers moviments respecte de les entitats que conformen, més ben dit hauríem de dir conformaven, el que molts anomenaven el seu sistema financer o simplement el sistema català de caixes.

Catalunya es va submergir a la crisi a partir del 2007 amb 10 entitats financeres, nominalment sota la tutela de la Generalitat. En aquest moments només en queda una, encara que realment ha traslladat tot el seu negoci financer a Caixabank, que és i actua com un banc. Les Caixes, per tant, tal com les coneixíem han desaparegut a Catalunya.

Va ser durant el darrer mandant del darrer govern tripartit que es va haver d’afrontar la crisi. “No volem perdre cap llençol a la bugada”, Castells, aleshores Conseller d’Economia de la Generalitat, “dixit”. Realment la crisi, tal com un tsunami, s’acostava per arrasar-les. La capacitat de la Generalitat, dels responsables del departament d’economia, per fer-hi front era pràcticament nul•la com nul•la havia estat la seva capacitat per controlar les Caixes, en això havien estat parells al Banc d’Espanya dels Caruana i MAFO i al mateix Govern Central. Tots plegats dormien la migdiada en un ambient generalitzat i desmesurat d’eufòria econòmica.

Però el sistema feia temps, anys, que trontollava. A Catalunya havia deu caixes, tres de fundació pública (Catalunya, Tarragona i Girona) i set de fundació privada; La Caixa, Penedès, Sabadell, Terrassa, Laietana, Manresa i Manlleu. A partir de la primavera del 2009 varen començar les especulacions sobre les fusions més factibles. El mateix passava a la resta d’Espanya.

En un primer moment semblava lògica una “entente” entre les caixes de fundació pública, Catalunya, Tarragona i Girona, de la que la darrera ben aviat es va desmarcar. Al poc temps es feia públic un acord entre Terrassa, Sabadell i Manlleu; les dues primeres compartien territori i duplicitat de xarxa d'oficines, a aquest acord, que després va constituir Unnim, s’hi va afegir Girona que després se’n va desmarcar per acabar rescatada o més ben dit deglutida per la Caixa de Pensions. La tardor d’aquell mateix 2009 Penedès i Laietana varen iniciar el procés d’unió que ben aviat va avortar. Catalunya i Tarragona, varen afegir Manresa, que era de fundació privada, per l’efecte “arrastre” del director de Catalunya que poc abans havia estat director de Manresa.

A Principi del 2010 quedaven desaparellades, buscant promesa, Penedès i Laietana. La Generalitat no renunciava a que no quedessin sota la seva tutela, “intenció beatífica”, ja que no tenien un poder real per fer-ho possible. Penedès va iniciar contactes amb Caja Murcia, Sa Nostra de Balears i Caja Granada que donarien lloc al "Banco Mare Nostrum" amb seu institucional a Madrid. En un primer moment, per recursos i grandària en nombre sucursals, semblava que Penedès havia de liderar el banc, però al final va ser liderat per Caja Murcia quelcom més petita però amb una molt més destacada posició de solvència, molt menys afectada per “la febre del totxo”.

Quedava Laietana, que manifestava el seu desig d’independència, considerant que es creia viable per continuar sola. Just abans de l’estiu va arribar a un acord amb Cajamadrid i quatre caixes més (Avila, Segovia, Canàries i Rioja) a las que el Banc d’Espanya va fer afegir la Bancaixa de Valencia. Estem parlant del gegant amb peus de fang que coneixem per Bankia que ara es veu sotmés a un aprimament forçós, si fa no fa el mateix aprimament a que en diferents mesures s’està sotmetent el conjunt de les entitats financeres que mostren, totes elles, més o menys dificultats.

Fins aquí el relat succint i cronològic dels fets produïts entre el 2007 i 2010 que han portat a l’ensulsiada del que anomenaven sistema català de Caixes. Des de llavors, en aquests darrers tres anys, s’ha produït un seguit de conseqüències nefastes que han afectat a milers de petits estalviadors, a moltes empreses que han quedat sense disponibilitat creditícia i a la pèrdua, a conseqüència dels expedients de regulació ocupacional, de milers de llocs de treball tant sols a Catalunya. Efectes laborals agreujats ens els darrers temps per la Reforma laboral. Alguna entitat, que encara perviu nacionalitzada, haurà de fer front a noves reduccions de personal que poden ser dramàtiques, com dramàtiques estant sent i en seran els efectes per a milers de clients.

Com a partir d’un model d’èxit, que era el que representaven les caixes, s’ha arribat a aquesta situació? S’han fet múltiples anàlisis més o menys encertats, però la resposta cal buscar-la en el que s’anomena “la gobernanza” de les Caixes. Qui decidia i Per què? Quina responsabilitat han tingut els Governs, Central i Autonòmics, el Banc d’Espanya, els Consells d’Administració, les Direccions que, en general i principalment en els cas de les Caixes de fundació privada, feien i desfeien sense cap tipus de control. Tot això amb el beneplàcit de les administracions que no veien o no volien veure res. També hi tenen molt a veure, en el cas de Catalunya, els Ajuntaments i els Consells Comarcals que asseien als Consells d’Administració els seus representants.

L’obra social de les Caixes que havia fet un important paper social està pràcticament “finiquitada”. Intenta sobreviure en unes fundacions hereves d’algunes caixes i que possiblement no tindran en el futur fonts de finançament regular. Molts serveis que es prestaven s’han deixat o és deixaran de prestar.

Es demanaran responsabilitats? Ara comencem a veure encausats als directius d’alguna caixa que es van pensar que aquesta era el seu “cortijo”. Però molts sembla que es puguin arribar a deslliurar de les seves responsabilitats. Mentre la batalla es trasllada als taulells de moltes oficines on combaten entre ells les víctimes; els que han perdut els seus diners i els que han perdut o perdran condicions laborals o més directament els seus llocs de treball.

Moltes preguntes, algunes es poden anar contestant, altres ja s’anirà veient. Aquest post avui ja no té més espai per a continuar explicant. Però encara hi ha molt a dir ...

10 de març de 2013