Manca de qualitat democràtica i cultural

La poca qualitat democràtica de les institucions espanyoles clama al cel, el nomenament dels membres del Tribunal Constitucional, el mateix que passa amb els del Consell General de Poder Judicial, és per posar-se a plorar. La separació de poders, marca de qualitat de qualsevol democràcia, no existeix a Espanya. Legislatiu i executiu són una mateixa cosa a partir de la qual es controla la justícia mitjançant el nomenament dels membres de les més altres magistratures en l’àmbit del poder judicial.

El Tribunal Constitucional funciona com una assegurança de canvi. Quan algú ha de fer en les properes setmanes un pagament en dòlars, per exemple un empresari importador que ha de pagar un recepció de mercaderies des d’un país de fora de la UE, contracta una assegurança de canvi. Pacta un preu de cotització del dolar a una data determinada i així d’aquesta manera s’estalvia ensurts per les possibles fluctuacions a l’alça de les cotitzacions de la moneda de pagament. Sap que passi el que passi, l’operació tindrà un cost determinat.

A l’Estat espanyol tant li fa que una llei sigui aprovada pel Parlament de Catalunya, que també sigui aprovada per el Parlament espanyol, que inclús sigui aprovada en referèndum pel poble, sempre queda “l’assegurança de canvi” que es pot executar de la manera més simple, mitjançant la presentació d’un recurs d’inconstitucionalitat.

Si, a més, afegim que les persones que formen part d’aquestes institucions, Constitucional, Consell General del Poder Judicial, porten etiqueta amb les seves característiques, en funció de les quals són triats, - conservadors i progressistes – depenent del color polític dominant en cada moment, no cal afegir cap altre comentari. Excepte que malgrat el color tots tenen la mateixa textura, que no es altra que la dels seu sentit uniformitzador; el seu sentit del concepte d’Estat.

Als catalans que els membres de les més altes magistratures procedeixin de la FAES o que algú els anomeni progressistes no ens hauria ni fer perdre 10 segons en discussions, perquè igualment rebrem, en tot cas, la garrotada que en cada cas toqui.

A la poca qualitat democràtica de les institucions, cal afegir la poca qualitat cultural en la majoria dels àmbits públics i més notoris. Si hi és i existeix aquesta qualitat cultural, que segur que existeix, deu quedar circumscrita a àmbits que resten fora dels circuits generals de comunicació. No tenim qualitat democràtica i la majoria de la població de l’Estat espanyol no té accés, "més sinó fa cap tipus d’esforç", a una cultura de qualitat. Per això el nivell de les tertúlies i de la premsa escrita en l’àmbit estatal és depriment i irritant per a qualsevol persona amb el cervell una mica ben moblat.

Per exemple: quina influència en el pensament occidental han tingut els pensadors espanyols en l’àmbit de la filosofia? Per això a Espanya encara es recorre a Ortega i Gasset, aquell del que la llegenda urbana diu que se li va ocórrer escriure “la rebelión de las masas” un dia que no podia pujar a un atapeït tramvia. El mateix Ortega i Gasset de “la España invertebrada” . S’omplen la boca de vertebració però per a vertebrar s’ha d’entendre que és una vertebra, no és pas una part d’un os, sinó que és un os per si mateix. Per vertebrar cal que les diferents peces mantinguin la seva personalitat per treballar harmònicament plegades i evitar rigideses . A Espanya els és culturalment difícil entendre el funcionament d’una columna vertebral, són més de fèmurs i húmers uniformes, de més grandària, però de funcionalitat mol més simple.

Ara en moments summament complicats no és pot anar amb “fèmurs” pel món, més si és palpable la coixesa amb que és camina. No podem esperar res d’aquells que és fixen en la mida i no en la funcionalitat. No podem esperar res de les rigideses culturals, fruit de la simplicitat de pensament. No podem esperar res d’aquells que veuen el món de forma monocromàtica. La simplicitat del pensament, podríem dir que quasi únic, és manifesta en els editorials dels diaris d’àmbit estatal, també més subtilment en alguns de més nostrats i subsidiaris, i en tertúlies d’una argumentalitat espatarrant, amb conceptes més adreçats a les entranyes que al pensament. Per això passen anècdotes molt il•lustratives; com la incomprensió, per incapacitat no cal enganyar-nos, que ha despertat el posicionament del cantant català Dyango.

La Catalunya “petita”, vertebra més que no pas fèmur, s’ha d’articular, però cada cop queda més clar amb qui és impossible fer-ho; amb aquells que ens volen “soldar” perquè perdem la nostra essència. Els catalans ens hem de vertebrar, com a peça única, dins de l’àmbit occidental, si és possible l’europeu, i aquesta és la direcció correcta. No podem perdre més el temps pendents, no cal dir que no podem refiar-nos gens ni mica, de les mancances democràtiques de l’Estat espanyol ni molt menys de les seves rigideses culturals que ens exigeixen “lealtades inamobibles” com en els millors temps del franquisme.

8 de juny de 2013