Fa uns dies vaig llegir a Vilaweb una carta d’una periodista de Santa Coloma a resultes d’un vídeo del CCN en que explicaven la descoberta dels “Garcia”, una família de Santa Coloma, del que suposa l’espoli que Espanya fa a Catalunya.
He de dir que pràcticament estic d’acord quasi al cent per cent en el que diu. Tens raó Odei! No ets imbècil ni de bon tros! Potser el plantejament del CCN en el seu vídeo no ha estat el més adient i t’he de donar la raó.
Ja fa uns anys en Joan Carretero el líder de Reagrupament deia en una trobada que ningú s’equivoqués amb la gent que viu a Catalunya procedent de la resta de llocs d’Espanya, que “no eren tontos”, que ell com a metge de capçalera, ara en diuen de família, tractava amb molts d’ells. En cap cas, afegia, cal tractar-los amb fals condescendència i que molt menys és necessari quan parlem amb ells fer-ho en castellà, molt menys si ens coneixen i saben que tota la vida ho hem fet en català.
Potser has de saber disculpar un cert “acomplexament” que encara tenim molts catalans, suposo que a força de garrotades durant tants segles encara tenim uns tics que no ens afavoreixen, al contrari de totes aquelles persones, moltes d’elles de parla castellana, que un cop han arribat al convenciment del que és el millor per al país on viuen, també per a ells mateixos i per a les seves famílies, “desacomplexadament” i amb tota la naturalitat del món han comprés i molts s’han afegit a la causa sobiranista.
Malgrat tot, molt ens queda encara per avançar, encara cal arribar a molta gent que per diverses raons o per manca d’informació no han arribat on ha arribat l’Odei.
Ja estem en la tercera o quarta generació dels descendents d’aquelles persones de la resta de l’estat espanyol que varen arribar a Catalunya, a partir de la segona meitat dels anys cinquanta del segle passat. Els que els recorden com varen arribar, ho podem veure en les fotos de l’època, o molts dels ciutadans que tenim família d’aquella procedència, sabem que molts arribaven a l’estació de França, després d’hores de viatge en trens inqualificables – En aquest aspecte, malgrat l’AVE, no hem avançat gaire – , amb les maletes lligades amb “guita” i amb el cap ple d’incògnites.
Tots feien aquest llarg viatge, que altres continuaven cap a Alemanya, amb l’esperança d’un futur millor. Havien deixat la seva terra, cosa dolorosa per a tots el que ho han experimentat, la família, els amics i tant sols viatjaven amb els records. Molts començaven la seva nova vida en una habitació rellogada o en una “barraca” insalubre o mal construïda, com les que varen ser arrasades al Vallès en els aiguats de la tardor de 1962.
Buscaven una millor vida, buscaven un futur per a ells i per als seus fills, perquè mai més haguessin de passar pel que ells estaven passant. Ho varen aconseguir, no sense molt d’esforç i treball. Des on venien, en molts casos, ho feien fugint de la misèria i de la injustícia. Hem permeto recomanar, el trobareu fàcilment a You Tube, un vídeo que es diu “La humillación” de la pel•lícula “Los Santos Inocentes”; una historia d’un cas extrem, però possiblement no pas únic. Un deplorable exemple, però molt il•lustratiu.
Molts d’ells havien estat fortament represaliats, ells o els seus pares i familiars, durant la guerra civil. Havien viscut l’arribada a sang i foc de les forces franquistes als seus pobles i havien iniciat un primer èxode fugint de la barbàrie que aquelles varen desencadenar i quan tornaren al seu poble ho feren com a pàries. Durant molts anys varen guardar silenci, per por, una por que els va tenallar durant anys. Fins al punt que el seu silenci va impedir en molts casos que expliquessin a fills i nets el que havien viscut. Humanament és comprensible que volessin oblidar, que volessin viure un millor futur. El varen trobar a Catalunya que quasi va doblar la seva població en menys de trenta anys. Els catalans, també represaliats, malgrat estar assentats en millors condicions a la seva pròpia terra, poc varen poder fer per acollir-los en les condicions que haurien d’haver estat desitjables. Va ser més fàcil en les poblacions petites que en les ciutats del cinturó industrial que varen créixer com bolets en un total desordre que ha costat anys i panys esmorteir, però que mai hem sabut solucionar del tot.
No són tontos, potser alguns dels descendents no en són del tot conscients de tota la història, però que ningú es pensin que no s’adonen de la realitat. Molts, encara avui, cada any tornen al poble i no són imbècils ni són sords, ni molt menys són cecs. Per a la majoria d’ells no cal el vídeo del CCN. El que si que cal es donar-los, com a la majoria dels catalans més o menys de soca-rel, és informació que els ajudi a entendre perquè després de tants sacrificis ara molts d’ells, ja grans, han de patir en una terra on encara avui els seus ciutadans creen riquesa suficient per que ningú quedi desvalgut.
Cal donar informació, cal combatre pors i incomprensions, cal explicar-los el perquè, en la majoria de casos de les seves dificultats, perquè no es pot fer més. Perquè malgrat el sacrifici propi, dels seus pares o dels seus avís ara resulta que a Catalunya es viu pitjor que en altres llocs d’Espanya. El perquè el que varen construir amb tant esforç ara ja no els permet viure amb el serveis i amb la dignitat que es mereixen.
No cal, en la majoria de casos, fer-ho amb un castellà forçat, més tenint en compte que molts dels que tenen aquesta llengua com a pròpia i familiar fa temps que ho han entès i també ho saben explicar molt bé.
Cal entendre els sentiments, cal entendre a aquells que tenen el cor dividit, però també cal fer-los conscients que tots plegats ens hi juguem molt. La seva cultura no corre perill, la catalana sí. Durant anys l’escola catalana ha fet una feina integradora lloable, ha estat, no ens adonem, una feina titànica, per això ara és posada en qüestió. Avui la majoria dels ciutadans de Catalunya se l’estimen i volen el millor per a ella i per als seus fills. Ens hem de saber explicar i convèncer-los del que és el millor per a tots els seus ciutadans.
Per això des d’aquí permeteu-me agrair a l’Odei el seu escrit i la seva sinceritat, gràcies a ella i a tants com ella, entre tots, construirem una Catalunya millor.
6 de juliol de 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada