Ens podem refiar d'Europa?

A partir de la integració de l’Estat espanyol a la llavors Comunitat Europea, allà per la meitat dels anys vuitanta, des de Catalunya vàrem creure o millor dit ens varen fer creure que el procés d’integració europeu jugava en benefici nostre. Se’ns deia que calia enfortir-nos i esperar que “quantes més decisions es prenguessin des de Brussel•les menys se’n prendrien des de Madrid” i que això a la llarga ens beneficiaria. Han passat els anys i de la Comunitat hem passat a la Unió Europea, però una unió en construcció permanent, tots just embastada, en la que encara els estats són gelosos guardians de les seves prebendes i on els seus “primers espases” polítics s’estimen més fer carrera a casa seva.

Certament tenim una moneda única i les fronteres estan aparentment "esborrades", però no deixa de ser més fictici que real. El poder que encara detenen les administracions de cada un dels estats fa que es mantinguin la majoria dels desequilibris preexistents i impedeixen avançar les polítiques d’integració; fiscal, laboral,... És per tot això que l’esperança de la nostra pervivència es l’aconseguiment definitiu d’un estat que ens representi i ens permeti parlar amb veu pròpia.

Catalunya té vocació europea, perquè és Europa des de fa molts anys. Es part d’Europa per història i per proximitat, però també per vocació i per identificació. Ja érem Europa a finals del segle VIII pel nostre lligam amb l’imperi de Carlemany, al que es considera històricament com antecedent de la unió europea. Un imperi que va congregar sota el mateix estat els hereus de l’Imperi romà d’occident i els pobles germànics. Després vindria un procés de descomposició. La idea d’Imperi, romà - germànic, es va mantenir amb força fins al segle XVI mentre lentament s’anaven conformant els moderns estats nacionals. Ha estat un procés de segles durant el qual els pobles d’Europa no han deixat de fer-se la guerra, fins tot just aquest segle passat. No fa tant que hi ha hagut guerra a les portes de la Unió, perquè aquesta no tenia esma per afrontar els fets amb un política exterior comuna; és el que va passar als Balcans tant sols fa 20 anys.

Catalunya ha arribat al segle XXI essent un nació sense estat. La nació sense estat més important d’Europa que està sotmesa a un dels estats menys potents, atesa la seva història i demografia, dels actualment existents a la Unió Europea. Catalunya pertany a un estat que fa quasi dos-cents anys que no té un destacat protagonisme a la política internacional perquè va quedar al marge de totes les “bullides de la història” que hi ha hagut des de la Revolució Francesa. Espanya mentalment es va quedar en el temps de Felip II, el rei que es va aïllar i la va aïllar del món. Malgrat uns lleugers retocs de mans de l’absolutisme borbònic al segle XVIII va entrar al segle XIX com a Imperi i va sortir com un país endarrerit i encara més aïllat. Catalunya, a diferència de la resta d’Espanya, va fer la revolució industrial i la nostra proximitat a Europa ens va permetre tenir un cert sentiment de pertinença, mentre Espanya mirava amb enyor a Iberoamèrica i a Àfrica, al temps que continuava restant marginada, a causa del seu règim polític, durant bona part del segle XX.

Ara el President de la Generalitat ha viatjat a Brussel•les. Tornarà a dir, a tots el que el vulguin rebre i escoltar, que som europeus i que volem continuar essent-ho. Malgrat tot, la Unió Europea, amablement, declinarà fer gestos perquè no pot. No en farà perquè encara és dèbil, perquè encara manen els Estats. No sé si ens podem o no ens podem refiar d’Europa. Si algú, però, entén aquest refiar-nos com una ajuda ja s’ho pot anar traient del cap. La Unió Europea, esperarà esdeveniments i no podrà negar la democràcia si se’ns permet exercir-la. Pertanyem a la Unió i en som ciutadans. Cap dels Estats amb poder real a dins podrà permetre cap disbarat contra nosaltres, entre altres raons, per els interessos econòmics que moltes de les empreses d’aquests estats tenen a casa nostra, per això es fa difícil creure que romandrem aïllats.

D’aquesta Unió Europea podem esperar el que podem esperar, funciona més com un aparador, com un fòrum, o si us estimeu més com una espècia de fira de mostres a la que cal anar per portar “els nostres productes”. Sabem que els “clients potencials” són els estats i no pas la fira i que és a aquests “clients” als que hem de convèncer.

Els catalans hem d’esperar més d’Hongria i de Finlàndia que dels eurocomissaris Andor i Rehn, amb qui el President Mas s’està entrevistant. Ens hem de refiar més de Portugal que del senyor Durao Barroso que té “una agenda tan plena”. Per últim, no hem de confiar gens ni en el senyor Almunia ni en Espanya; aquests si que formen, òbviament, un pack compacte contra les nostres legítimes aspiracions.

De la Unió Europea d'entrada només hem d’esperar que respecti la democràcia. Ajudes ben poques, només aquelles que resultin fruit del nostre esforç i del que puguin fer els nostres representants al Parlament Europeu. La resta, com vulgarment es diu, “ens ho haurem de pelar nosaltres sols”. Per això, ens cal tenir present que malgrat la vocació europea d’anys i panys el món no s’acaba a Europa. Hi ha altres estats al món, tant o més respectuosos amb la democràcia, dels que potser cabria esperar quelcom i als que també caldrà adreçar-nos.

30 setembre de 2013