Els miralls d’Ucraïna.

Les declaracions aquests darrers dies del Ministre d’Afers Estrangers espanyol sobre el conflicte a Ucraïna demostra que aquest no deixa de ser per a ell un mirall en el que veure reflectit els seus desitjos d’impedir un referèndum a Catalunya. D’aquí l’estranya alineació de la diplomàcia espanyola defensant la integritat ucraïnesa i negant la possibilitat que Crimea pugui decidir el seu futur. El cap de la diplomàcia espanyola fa abstracció del conflicte, l’ignora totalment pel que sembla, i només li serveix com cas exemplificador per a la seva dèria, impedir una consulta a Catalunya. La mateixa dèria que fa que Espanya encara no hagi reconegut Kosovo. Defensant Ucraïna defensa la lògica dels estats i la inalterabilitat de les fronteres. Ara Defensa això perquè és el que li convé i perquè no pot fer cap altra cosa sense enfrontar-se amb la resta de la UE, però en el seu fur intern, en el de molts que pensen com ell, fins i tot els sobra la independència d’Ucraïna. En cas que fos factible suprimir-la s’arrenglarien descaradament amb el russos, ja que dins de la seva lògica Rússia és el seu “aliat estatal i imperial natural”.

Però no només són els espanyols els que es miren a l’espill ucraïnès, també des de Catalunya s’ha sentit alguna veu, poc entenimentada o malintencionada, a la que se li enfot un rave el que li passi al poble de Crimea i al d’Ucraïna per extensió. El conflicte de Crimea pot semblar un conflicte llunyà, en cap cas comparable amb el cas català; això és així, però depenent de com evolucioni pot influir en el nostre Procés.

Crimea ens pot semblar molt lluny, un problema del que no entenem gaire i sobre el que es massa senzill simplificar, però realment no és pas tant lluny es a la porta de la UE i pot tenir uns certs paral•lelismes amb el que passa a casa nostra. Per altra banda, no és la primera vegada que el que passa a Crimea influeix a Catalunya. Un amic de les comarques centrals em referia que, ara farà exactament 160 anys, entre les pregaries i dites de l’època n’hi havia una que deia “Déu ens doni aigua i sol i guerra a Sebastopol”; durant la guerra de Crimea (1853-1856) els mercats cerealístics europeus es varen veure fortament sacsejats per aquella guerra i el preu del cereal es va incrementar significativament per l’augment de la demanda des de diversos països europeus i el tancament de les exportacions russes.

Ucraïna a la seva part més occidental, aquella que durant molts anys va pertànyer a l’imperi austrohongarès i durant uns anys del segle XX a Polònia, la majoria de la població es ucraïnesa i de parla ucraïnesa, el mateix passa al nord del país on hi ha la capital, Kiev. En canvi la part oriental, Kharkov, Donetsk i tot el Sud des d’Odessa a l’estret de Kerch i a la pròpia península de Crimea els russòfons són una minoria molt significativa, quan no simplement són majoritaris en la major part d’aquest territoris.

Ucraïna, el seu significat és terra de frontera, el mateix que les Krajines als Balcans eren les zones de població eslava frontereres amb l’Imperi Otomà. Ucraïna fins als darrers decennis del segle XVIII no tenia sortida al Mar Negre, tota la zona costanera, inclòs el kanat de Crimea, pertanyia a l’Imperi Otomà. A la guerra russo/turca del 1768 fins al 1774 l’imperi rus va conquerir Crimea i tota la zona de la costa. Va ser una conquesta russa, més que no pas ucraïnesa i la nova zona conquerida va ser ocupada i colonitzada per població russa i ucraïnesa. A Crimea es va mantenir la població tàrtara, que finalment fou deportada per Stalin a Siberia en acabar la segona guerra mundial en ser acusats d’haver col•laborat amb els ocupants alemanys. A partir de llavors, la majoria de la població a Crimea va ser russòfona. Al 1954 en temps de Khruschev, que era ucraïnès, Crimea va ser “cedida” a la RSS d’Ucraïna, amb estatus de RSSA (república socialista soviètica autònoma). Després de la perestroika es va permetre el retorn de part de la població tàrtara de Crimea que ara és una de les minories de la península.

A Ucraïna després d’uns anys de corrupció i empobriment general del país sota el govern de Ianukovitx aquest ha caigut a causa de la revolta popular. Ianukovitx aliat quasi incondicional de Putin s’havia estimat més mantenir-se sota ègida russa, que acostar-se a la UE, entre altres raons, pel que s’ha vist, perquè els russos en cap cas li qüestionaven l’alt grau de corrupció d’un país que semblava haver convertit en la seva pròpia dacha.

La situació a Ucraïna es força complicada des del punt de vista econòmic. Amb una dependència total pel que fa al tema energètic de Rússia, un dels tres gasoductes que exporten gas a Europa travessa territori ucraïnès. Per altra banda Ucraïna que es va independitzar com a potència nuclear, va renunciar a aquest tipus d’armament amb la garantia que serien respectades les seves fronteres al mateix temps que cedia les bases militars de Crimea, fins als anys 40 d’aquest segle, a Rússia que no vol renunciar a les mateixes i per altra banda intenta ara forçar la devolució de la “donació” de Crimea de fa 60 anys.

No sabem realment, a hores d’ara, quants ciutadans russòfons poden estar interessats en pertànyer a un país, Rússia, amb un alt índex de corrupció i manca de llibertats, com els que han patit a Ucraïna sota Ianukovitx o bé pertànyer a un estat que s’acosti a la Unió Europea, com han reclamat lluitant i morint al carrer molts ciutadans ucraïnesos en aquests darrers mesos. No sabem quants són allà els que en el seu argot i a la seva manera pensen que estan “mejor unidos” a Rússia.

Qualsevol solució del conflicte s’hauria de produir de forma totalment democràtica i pactada, no sembla ara per ara que això pugui ser en aquests moments. El parlament de la República autònoma de Crimea ha aprovat, només amb l’assistència d’una part dels seus membres, un referèndum que ha de tenir lloc en els propers dies. Per altra banda Rússia continua estenent, de facto, la seva ocupació militar de la península. Mentre la UE intenta contemporitzar ja que la dependència energètica del gas rus és molt important i les principals potències europees, Alemanya en primer lloc, tenen moltes inversions que cuidar i mantenir a Rússia.

Mentre, a Catalunya el que passi a Crimea i a Ucraïna ens ha de preocupar, tant pel drama humà que allà es pot produir, com per els ensenyaments que gent com en Margallo puguin extreure del que allà pugui passar. És per això que com fa 160 anys des de Catalunya ens cal adaptar la lletania. “Déu nos doni aigua i sol i que no hi hagi guerra a Sebastopol”.

7 de març de 2014