Memòria del pretèrit no viscut

Acumulem al llarg de les nostra existència un conjunt de vivències, malgrat moltes d’elles no són fets coetanis a la nostra pròpia vida.

Es parla molt sovint del “subconscient col•lectiu”, aplicant-lo a grups socials o nacions. Es tractaria d’aquelles experiències que formen part una memòria compartida, d’una espècie de memòria històrica no conscient, que marca a tot un grup d’una o altra manera; costums, religió, forma de relacionar-nos, convencions socials...Tot plegat coses que tenim assumides i interioritzades d’una forma natural encara que potser no massa conscient.

Hi ha en canvi esdeveniments que tenim molt més presents com si formessin part de la nostra pròpia experiència. Es tracta d’un altre tipus de memòria de la que no es parla tant, d’una mena de “conscient personal”, que en canvi ens marca a cada un de nosaltres d’una forma molt més clara. Són esdeveniments que quan es van produir encara no hi érem presents, almenys d’una forma conscientment plena, i que malgrat tot formen part de la nostra memòria personal.

Existeix entre les generacions correlatives un relat, que es pot trametre de forma oral, però també amb altres suports com podrien ser les imatges . Les vivències dels nostres pares, les imatges de la família, els fets que els van deixar empremta són viscuts pels familiars directes, fills o nets, com fets en els que d’una o altra manera n’han participat, com una part del seu propi relat.

Ens pot agradar, per exemple, un llibre de Stendhal o una simfonia de Beethoven, poden formar part dels nostres gustos, però en canvi possiblement no formaran part de la nostra memòria personal més enllà del gaudi que ens han provocat. En canvi és molt possible que una artista coetani del pare o de l'avi, al qual aquest va conèixer d’una manera més o menys directa, formi part a través del relat d’una memòria personal molt més propera, ja que a banda de la seva obra artística es rebran molts més “inputs” relacionats amb ell. Quan els Beatles triomfaven jo encara no n’era seguidor, ni coneixia la seva música com la vaig conèixer anys després, quan ja s’havien separat i vaig començar a tenir a l’abast els seus discs. Els discs dels Beatles formen part del meu relat, però també possiblement formin part del relat, de la memòria personal, dels meus fills a força de sentir-los a casa o perquè encara han tingut ocasió de veure en vida, per la televisió i a les revistes, a un ja madur McCartney divorciant-se de la seva dona.

Jo no vaig viure la guerra civil espanyola, ja feia dos decennis que havia acabat quan jo vaig néixer. La Guerra formava part de la memòria, els havia marcat la vida, dels meus pares i avis i del conjunt de les seves generacions. Per a mi la guerra civil és un fet proper. En canvi la guerra al nord de l’Africa, el desastre d’Annual que tot just va passar quinze anys abans, és un fet històric conegut per mitjà dels llibres. Les experiències viscudes pels meus pares i que aquests m’explicaven formen part del meu “conscient personal” malgrat no ser-hi, en canvi no formaran part del relat dels meus fills. Les pors i patiments causat per aquella guerra i la dictadura franquista, pors que es varen mantenir durant molts anys, han estat també en certa manera part de les meves pors o al menys de les meves prevencions durant molts anys. Pors i prevencions que en cap cas jo no sóc conscient i espero no haver tramés als meus fills que han tingut la sort de viure de sempre en una societat molt més lliure.

Vaig néixer al segle XX , el mateix que els meus fills. Espero viure encara molts anys en el segle XXI, però jo seré bàsicament un home del segle XX, perquè el meu pretèrit conscient, però no viscut, també forma part d’aquell segle i abasta com a mínim fins a uns quants decennis abans jo naixés. El cinema dels anys 40, per exemple, forma part del meu bagatge cultural, però també de les meves experiències personals. Per a mi les pel•lícules d’en Bogart, quan jo les veia per la televisió espanyola – “quasi en estrena”- , m’eren coetànies malgrat Bogart va morir abans jo naixés .

Els meus fills per aquest mateix raonament potser ancoraran el seu relat personal a partir dels anys 70 o 80 del segle XX, però tindran potencialment molt més recorregut i moltes més vivències en el segle XXI que serà quasi plenament el seu segle. Malgrat tot és difícil assegurar-ho plenament, ja que en això de la memòria del preterit no viscut molts cops dos i dos no acaben fent quatre.

26 de gener de 2015