De camí cap a col•legi passant per la Plaça Gran - Mataró anys seixanta -

A mitjans del seixanta quan ja vaig començar a anar al col•legi dels Maristes del carrer St. Josep repetia cada dia el mateix itinerari que ben aviat vaig començar a fer sol, cosa que ara a algú li pot parèixer inversemblant.

No era un trajecte massa llarg. Un trajecte, però, que s’endinsava pel nucli antic de Mataró. Un nucli antic que en aquest darrer mig segle ha patit significatives transformacions, però que encara conserva el seu regust antic.

Per anar a col•legi em calia enfilar la baixada de les Espenyes, que per a mi d’entrada i de bon matí sempre era una pujada. Vaig viure l’inici de la transformació d’aquest espai. A l’any 1964 es varen iniciar les obres d’enderrocament de can Xammar a la part alta . Al 1968, d’això ja en tinc un record més clar, en una segona fase de les mateixes obres s’iniciaria la construcció d’un mercat municipal, que mai va tenir tal ús. Es va convertir anys després en una efímera facultat de medicina i després en les oficines de la guàrdia urbana i altres serveis municipals. Al final, un cop enderrocada la construcció de finals dels seixanta, s’ha acabat convertint en un espai obert. Pel camí es varen perdre part de les restes romanes que can Xammar atresorava, eren altres temps i altres sensibilitats.

Al començament de la pujada de les Espenyes a ma esquerra, al mateix lloc que ara, hi havia una font. Al costat de la qual un taller que encara existeix i per sobre d’ell una antiga bodega, regentada per la família Homs. Era una casa molt antiga amb un portal de pedra el llindar del qual calia superar per descendir d’immediat r a l’interior, per sota el nivell en oblic del carrer, fins a l’avantsala dels baixos dels domicili on hi havia les botes de vi.

Una mica més amunt, a mitja pujada, calia superar uns graons que donaven pas al sector més estret del carrer la gent més gran ho feia amb l’ajut d’una barana de ferro. A la dreta hi havia unes cases molt antigues, que en el seu dia devien haver crescut a redós de les muralles del segle XVI. Quan es va anar re-urbanitzant i derruint la part anterior de les mateixes, per donar la mateixa amplada a tot el carrer, donaven la impressió d’un rusc. Les estances, amb els anys, s’havien anat apilonant i dividint el que impedia endevinar on començava una casa i acabava l’altre. Al capdamunt de la pujada hi havia una casa amb un jardí, que quedava sobrealçat respecte el carrer, que a mi llavors em sembla feréstec. Aquest jardí va desaparèixer quan es va eixamplar el carrer, deixant visibles les arcades del porxo de la casa fins llavors amagades per la “vegetació”. Aquesta casa ja feia cantonada amb el carrer de la Palma. Enfront i al costat on hi havia hagut can Xammar hi havia una forneria que recordo d’una manera molt fugaç. Si que recordo amb més claredat la que hi havia pocs metres més enllà al carrer de la Palma, front el carreró que donava accés a la plaça “Beat Salvador”.

A la dreta d’aquell carreró hi havia el magatzem de patates de can Sensat. No era estrany trobar-se amb la camioneta carregant i descarregant, o maniobrant per accedir a l’entrada que donava a la plaça, i haver d’esquivar-la o esperar a que completés el gir. S’arribava a la plaça Beat Salvador i tot era començar a flairar els aromes dels guisats que feien a la fonda que hi havia a l’entrada del carrer de Na Pau, no recordo amb seguretat el nom però em sona que en deien “La Valenciana”. Als baixos de les cases que des de la plaça Beat Salvador enfilaven el traçat del carrer d’en Magí hi havia els magatzems dels paradistes de la Plaça Gran. A l’esquerra de l’entrada del carrer d’en Magí hi havia un local amb el rètol ja desdibuixat “Reparación de Calzado”, que jo ja recordo com un lloc on es compraven, venien i bescanviaven novel•les i tebeos. La dona que ho portava tenia un aspecte desendreçat, el que essent petit et feia una certa angúnia ja que feia pensar en algun conte de bruixes.

Molts dies quan enfilava aquell carrer en direcció a la Plaça Gran sentia la cridòria dels encarregats de traginar els estris de les parades i el genero. El primer cop que el vaig veure, a un dels xicots que feien aquesta feina, em va produir un cert esglai. Venia cridant quelcom a algú que devia haver quedat al girar la cantonada. Era un home, llavors no devia ser pas massa gran, que caminava corbat amb els braços pengim-penjam, amb el cos una mica entregirat cap un canto i l’esquena corbada; tot ell es movia com si fos una molla. Portava un serrell que li queia pel damunt de la cara i un poc poblat bigoti. Després, el trobava quasi cada dia i quasi sempre carregat amb caixes, els estris de les parades o empenyen un carretó estret de dues rodes amb una llarga tanca que feia de topall on s’apilaven una gran quantitat de caixes de fruites i de verdures en un equilibri impossible; semblava miraculós que no acabés anant tot per terra.

Just entrar a la Plaça, a ma esquerra i havia un petit taller de serralleria. El regentava en Dalmau que llavors a mi ja em semblava un senyor molt gran. Hi havia anat algun cop amb el meu pare que el coneixia, com coneixia a tots els que treballaven amb ell a Can Damià, la ferreteria de la Plaça Xica. En Dalmau, algun client de la ferreteria i els empleats de la mateixa tenien una “penya quinielística”: 'La Penya del Pany’.

De la plaça com del carrer d’en Magí recordo les velles llambordes. Eren d’un mida més gran que les que llavors s’empraven per pavimentar els carrers de Mataró . En alguns llocs es veien gastades i amb les roderes marcades pel pas durant anys i panys dels carros que diàriament anaven a plaça. El seu color gris fosc, suposo que a causa del desgast i la brutícia acumulada que les devia haver impregnat, ressaltava per la lluentor que li donava la humitat o la pluja.

En els dies freds d’hivern els paradistes ambulants cremaven les caixes de fruita i altres restes de fustes i matèries combustibles, llavors ja començaven a haver caixes de fruites i verdures no retornables. Feien el foc en vells bidons i llaunes metàl•liques. De bon matí els veia arrupits al voltant del foc. La plaça, a aquelles hores del matí a ple hivern, tenia un aspecte fosc i desplaent i sort n’hi havia si no plovia, ja que quan ho feia l’aigua quedava embassada en les lloses del centre de la plaça i en els desnivells dels carrers que l’envoltaven . Al centre de la plaça hi havia les parades fixes, majoritàriament de carn i aviram, en la mateixa construcció d’en Puig i Cadafalch que encara existeix, però que llavors es trobava en un estat lamentable de conservació.

Sortia de la plaça i enfilava el carrer d’en Palau passant per davant del celler d’en Pere Montserrat. “Lo millor d’aquest carrer és el vi del meu celler” resava com a lema del negoci. Al carrer d’en Palau encara recordo, en alguna ocasió, haver-me trobat uns homes amb els pantalons arremangats fins els genolls i descalços xerrat i fumant , a un d’ells el coneixia doncs era veí de casa. Feien un descans de trepitjar raïm a can Boter de Palau. Davant can Boter on ara hi ha la plaça que llavors era més petita i s’utilitzava com aparcament, hi havia l’escola d’Arts i Oficis amb un mural que decorava la paret de ponent que donava a dita plaçà coneguda popularment con la Plaça dels Ninots.

Unes passes més i passava per davant una institució mataronina avui desapareguda, “la Caixa d’Ahorros de Mataró”, si així en deien la majoria de la gent en aquells temps de català desescolaritzat i menystingut. Una mica més enllà de la Caixa l’Ajuntament. Travessava la Riera i entrava al carrer de St. Josep. La Farmàcia Fité a la dreta i can Fité de les fotos a l’esquerra. Més endavant la parròquia i enfront can Gudayol , la pastisseria, i ja era a tocar l’entrada del col•legi del Maristes. Unes hores de classe i a la sortida si duia algun cèntim a la butxaca encara podia comprar un “bac” a can Gudayol. Es tractava d’una pasta ovalada, feta amb els retalls de pastissos, pa de pessic i altres “consistències” , que per el mòdic preu d’una pesseta amb cinquanta cèntims omplia i estava força bona.

4 de febrer de 2015