Punts d’inflexió so, imatge i televisió

Recordo el primer cop que vaig veure un aparador amb CDs, va ser a Paris el 1983. No recordo si ja havien arribat aquí a Catalunya, però tinc molt present aquella vitrina parisenca i un dels discs, era l’Avalon de Roxy Music. Quan van arribar aquí els CDs n’hi havia pocs a triar i els aparelles reproductors passaven de les 300.000 ptes., quasi la meitat del que valia un cotxe utilitari. Amb el temps els aparells reproductors van anar baixant de preu, en canvi el preu dels CDs no va baixar però la inflació “els va abaratir”. Va començar a haver-hi excedents i, per tant, ofertes. El meu primer aparell reproductor el vaig comprar el 1992, em va costar 40.000 ptes. Aquell any va ser el del punt d’inflexió, ja es van vendre més CDs que vinils. Ara ja no es venen els CDs que es venien fa deu anys, la seva adquisició es puntual amb tendència a residual. L’adquisició de música ha derivat cap a altres canals, de consum molt més ràpid i la gent en molts casos ja no s’empassa un àlbum sencer. El preu dels CDs, que encara es venen, s’ha estabilitzat en un màxim semblant al que tenien fa trenta anys. Per cert, ara s’està recuperant el vinil, al meu entendre més com una operació de màrqueting dirigida a nostàlgics, “puretes” i col·leccionistes.

Un Procés semblant va passar amb la fotografia. Quinze anys enrere encara hi havia cues a les botigues especialitzades en el revelatge de rodets. Oferien un servei ràpid, en poc més d’una hora en molts casos podies arribar a tenir revelades les fotografies a un preu que, malgrat tot, ens semblava car i que impedia que tiréssim més fotos del compte. La irrupció de les màquines digitals es va fer de manera progressiva. Jo recordo que el 1980 em vaig comprar una Canon A1, que llavors era el súmmum de què un aficionat podia tenir entre les mans. Tenia diversos automatismes i sistemes de mesura –velocitat/llum- que a hores d’ara encara són la columna vertebral –conceptual- dels automatismes de les càmeres modernes. Al cap de cinc o sis anys just al començament de la segona meitat dels vuitanta van aparèixer les Canon EoS, amb enfocament automàtic ja va ser un pas endavant, però encara quedava molt per a què s’implantessin definitivament les càmeres digitals, que a finals dels noranta tan sols tenien entre 1 o dos megapixels. Llavors encara no podien competir amb el format tradicional, rodet, que encara donava millors definicions. Ni podien suplantar les càmeres rèflex, malgrat que aviat va començar a haver-hi algun model, però a preus prohibitius. Malgrat tot, la implantació de la fotografia digital va ser molt ràpida i cap al 2003 ja s’havia arribat al punt d’inflexió – jo ja havia desat en un calaix la meva A1 - i pocs anys després desapareixien del nostre paisatge urbà les botigues de revelatge.

A mitjan setanta a Espanya només hi havia dos canals de televisió, que no emetien pas totes les hores ni molt menys. L’emissió acabava cada dia a mitjanit amb l’himne espanyol. Tot just llavors es va començar a emetre, alguns programes, en color. El 1983 va arribar TV3 i durant sis anys vam viure amb 3 canals. El 1990 van arribar les televisions privades. Per tant, a principi dels 90 teníem tres televisions públiques –TVE1, TVE2 i TV3 - i tres privades – Antena3, Tele5 i Canal Plus - . En 25 anys el panorama ha canviat radicalment. Hi ha ara un munt de canals en obert, però la columna bàsica, encara fins avui, s’ha desenvolupat a redós d’aquells canals que teníem el 1990. Ara, ja en plena era digital, quan ja el cable fins i tot està fent fora al Satèl·lit el panorama està canviant radicalment i crec que estem davant d’un nou punt d’inflexió tal com va passar amb la fotografia i la música.

Tanmateix no serà pas un punt d’inflexió tant clar i diàfan, com quan es van començar a vendre més CDs que vinils o la gent va deixar a l’armari les cambres fotogràfiques de rodet . Estem davant un canvi de tendència, no tan marcat, però molt ràpid i de molt més calat. Fa trenta anys tothom veia els mateixos programes. Ara, encara, una gran majoria de gent veu programes similars, però ja no és tothom, ni són exactament els mateixos programes. TV3 encara té un “share” important a Catalunya, però en els moments de millor audiència només ocasionalment supera una cinquena part, un 20%. Només un de cada 5 espectadors catalans està veient TV3. Fixeu-vos que estic dient espectadors, no pas habitants. Perquè en aquest moment la tendència és a què cada un vegi el que més de gust li vingui, això si és que ha decidit mirar quelcom per la televisió per algun dels canals oberts. Ara amb les plataformes de pagament, qui se les pot costejar, pot triar i remenar amb unes eines cada cop més eficients, pel que probablement no veurà cap dels programes que encara arrosseguen l’atenció de molta gent.

La tendència, doncs, és a què cada consumidor triï el que més de gust li vingui i que per tant cada cop més les cadenes generalistes tinguin menys espectadors. Hi haurà més competència entre les plataformes, que les diferents companyies de telecomunicacions ofereixen i n’arribaran de noves. Divendres s’anunciava que als Estats Units se’ls afegia You Tube, en tancat i per 10 dòlars al més, amb milers de continguts. Una plataforma més, allà, i amb l’aspiració d’arribar a molts altres països.

La tendència doncs, cada cop més, a l’hora de comunicar tendirà cap a les xarxes socials, que en l'àmbit individual seran més o menys obertes o endogàmiques depenent de la lliure voluntat de l’usuari. Les notícies avui arriben abans pel Tweeter que per la tele o com a molt al mateix temps. L'endemà, quan llegeixes el diari comproves que les notícies ja són velles.

Acabem de sortir d’unes eleccions on els mitjans, la majoria dels que arriben a casa nostra, han jugat descaradament a favor de l’Unionisme. No cal dir-ho de les cadenes de televisió convencionals, on alguns tertulians unionistes viuen i són les úniques veus que de Catalunya arriben a la resta d’Espanya, però també les que únicament arriben a una gran majoria dels nostres veïns més propers. Però quan temps es mantindrà tot això si la tendència és a que cada un s’informi per si mateix, accedint quan i com vulgui als continguts que li semblin millor? Cal preguntar-nos quin abast tindran aquestes cadenes generalistes, amb programes que ara encara influencien a l’espectador i que poden arribar a decantar una gran massa del vot en unes eleccions.

Tot dependrà del gruix de gent que quedi al marge d’aquest canvi que ara estem vivint. Dependrà de la quantitat de gent que no pugui, perquè no en sap o perquè no pot econòmicament, triar continguts pels seus moments d’esbarjo. Si el gruix de gent que queda encara pal plantat davant del televisor és considerable, assistirem encara per molt temps a programes que ens faran sortir els colors a la cara o ens indignaran profundament.

Altrament, si cada cop la gent “es programa” les seves estones de lleure, les seves dosis davant la pantalla, o utilitzen massivament les xarxes socials, canviaran els estàndards, ja ho estan fent. No sé si serà a millor o a pitjor, perquè aquestes noves tendències també poden tenir múltiples derivades i una d’elles és el nihilisme, ja existent, d’aquells que no s’assabenten de res del que passa al seu voltant ni se’n volen assabentar. Una altra derivada seria la del mínim esforç i malgrat la disponibilitat de mitjans tornar a quedar-se assegut davant la tele empassant-se allò que et donin. El que sí que queda clar és que els creadors d’opinió, els polítics quan hi ha campanya, hauran de començar a valorar un canvi que ja s’està precipitant i del que no coneixem ni abast ni durada fins al proper canvi, que jo modestament ara encara no sé ni imaginar.

25 d’octubre de 2015