20N de 1975 sembla que va ser ahir i a estones sembla que encara és avui.

Han passat quaranta anys, sembla mentida no? I dic que sembla mentida perquè se m’aparenta tot molt proper. Deu ser com quan mires un vell àlbum de fotos i de sobte tot se’t fa recent. Els records tornen! Demà fa quaranta anys que va morir Franco i a vegades penso que es com si hagués estat aquí tot aquest temps.

Després del 1975 hi havia pressa, ganes de tirar endavant, d’oblidar. Ara veient-ho en perspectiva sembla com si hagués estat un tsunami quan en un primer moment l’aigua s’allunya de pet d’ones però més tard retorna i amb més força. Va passar el 23 febrer de 1981. Les onades s’han anat succeint, de forma periòdica i metòdica, i encara no han parat.

L’Espanya del 2015, s’assembla molt més a la del 1975 que no pas se li assemblava la del 1980. La reculada ha estat gran. A vegades sembla que només va ser un somni, ens vam adormir tots; els que teníem esperances i també es van adormir els monstres dels nostres malsons. Tot però s’ha anat despertant. Potser tenia raó Franco quan deia que tot ho havia deixat “atado y bien atado”.

Els darrers anys del PP, la Llei Wert, la recentralització, les maneres autoritàries, el llenguatge, les formes, la manera xarona dels mitjans, les cabres que continuen desfilant per la Castellana de Madrid, un Rei i després un altre "entronitzats" pel Dictador... Tot plegat fa evident que hem anat enrere en el temps.

Vam viure 36 anys de franquisme i hem viscut 40 de post franquisme. De Tres a quatre generacions han patit els efectes devastadors d’aquesta llarga etapa històrica. Uns van ser els nostres avis, que van fer la guerra, que van patir exilis o que van morir o encara més clar, van ser morts o assassinats. Els nostres pares que van viure tota la seva infància i joventut sense les més elementals llibertats i que malgrat la il·lusió del 1975 ja havien cremat massa etapes de la seva vida i a molts els havia ja vençut l’escepticisme, aquests, però, es van estalviar desenganys.

Els que érem nens o adolescents quan va morir en Franco vam viure ja plenament unes llibertats personals que els nostres pares no havien conegut. Però ara passats quaranta anys veiem que la transició potser va ser un engany, un camuflatge i que els franquistes, maquillats, evolucionats, però en essència els mateixos, han estat tot el temps aquí. Per últim els nostres fills les noves generacions que han sentit parlat de Franco i alguns han arribat a creure que tot plegat és una anècdota o una arnada plana més de la història ja passada.

Et trobes a fills i a nets dels franquistes confessos, dels "camises blaves" de la Falange, ocupant llocs rellevants al govern Central i a l'Administració. Malgrat que s'han fet lleis de memòria històrica. A molts llocs d’Espanya encara es mantenen nomenclàtors amb noms dels colpistes del 1936 o infinitat d’esglésies amb el llistat dels morts del bàndol “nacional” amb un encara José Antonio Primo de Rivera, “Presente”.

Mires les televisions espanyoles i et sembla recordar que l’Alfredo Amestoy i el José Maria Iñigo eren bastant més seriosos que algun dels actuals conductors de tertúlies, o que fins i tot les plàtiques polítiques d’Emilio Romero eren molt més assenyades que alguns programes d’algunes cadenes de televisió on "es rebufa i clava la banya a terra" mentre es destil·la odi visceral.

Espanya ha involucionat i embarcada en un gran “DeLorean” llardós ha fet un viatge al passat, passant pel “cine de barrio” i pels programes Rosa o color merda d’oca dels matinals de la televisió amb què sembla que pretenguin convertir en hipertensos i isquèmics, per falta d’exercici físic i cerebral, als nostres avis i aturats.

I és que Espanya no deixarà mai de ser franquista, perquè sembla com si la meitat de la seva població o del seu territori o fos per sempre. Com si a l’ADN es portés un autoritarisme, que bàsicament va ser això molt més que no pas feixisme, que sí que en fou en la forma i els efectes. Un autoritarisme que clava les seves arrels uns quants segles enrere, on els que manaven llavors són els avantpassats directes dels qui manen ara; per les formes o senzillament per línia de descendència directa.

Han passat quaranta anys i hem oblidat, o senzillament hem “regressionat”. Avui un jove polític que es diu de centre, espanyolista “of course”, ens diu que en cas d’estat d’Urgència cal bloquejar les xarxes socials. Estat d’Urgència en diuen del que és un estat d’excepció que era com llavors s’anomenava. D’excepció perquè és excepcional que es conculquin les llibertats en ple segle XXI en el que s’autoanomena una Democràcia. Aviat també ens trauran “l’habeas corpus”. Les lleis com la “mordaza” aprovada per la majoria neofranquista del Partit Popular van en aquesta direcció i semblen, amb els aires que porten, un simple entremès.

Quan els “vells” polítics que governen l’Estat espanyol cada cop semblen més haver estat anomenats directament pel Caudillo i quan aquells que ara aspiren a substituir-los o simplement apuntalar-los són "Parents de Rivera", és llavors quan t’adones que quaranta anys no han estat res, com si fos ahir!

19 de novembre de 2015