Ens hem fet un 36?

Salvant les distàncies, les circumstàncies, la situació social amb la de fa 80 anys i amb totes les prevencions i matisos haguts i per haver, ens podem fer la pregunta? Ens hem fet un 36?

Existeix algun paral·lelisme o semblança entre la situació actual i la de 1936. El món ha canviat molt, però els comportaments i interessos humans no tant. Per tant, ens trobem davant un canvi de formes i no pas de fons entre l’ahir i l'avui. El Govern de la Generalitat de Catalunya del 1936 estava en mans d’ERC, fruit d’unes eleccions guanyades majoritàriament quatre anys abans. Certament del 1932 al 1936 hi havia hagut molts canvis, però ERC havia mantingut el predomini polític a Catalunya i l’havia revalidat a les eleccions generals del 1936. Malgrat tot el seu poder se’n va anar en orris com a conseqüència del cop d’Estat del 1936 que va donar inici a la guerra civil. Llavors, temporalment, va haver de cedir pràcticament el poder al Comitè de Milícies antifeixistes, on CNT, FAI i UGT- que no havien passat per les urnes - eren preponderants.

Després de la dissolució del dit Comitè el poder la Generalitat ja no va ser mai més el mateix. Els fets de 1937 –una guerra civil dins de la guerra civil-,motivà que llavors ja l’ordre públic passés a mans del Govern Central. L’arribada més tard del Govern Central, que s’establí a Barcelona, i la derrota a la guerra van ser el camí cap a l’abisme de l’Autogovern.

Les eleccions al Parlament Espanyol del 1936 van donar a ERC i els seus aliats una representació del 6% al Conjunt d’Espanya, un grup parlamentari de 38 diputats de 473. El PCE havia obtingut 17 diputats, Els carlins 9 i Falange espanyola no havia aconseguit representació. Malgrat tot, un any després Els Carlins – Tradicionalistes- i la Falange eren els referents polítics dels sollevats de juliol del 36. A l’altre bàndol el PCE controlava àmplies àrees de poder tant al Govern Central de la República com a Catalunya on havia sortit victoriós dels fets de maig del 1937. Després de la Guerra Civil, durant quasi quaranta anys, vam tenir un règim polític amb una base ideològica de dos partits que el 1936 havien obtingut 9 diputats sobre 473 i l’oposició clandestina al Règim, durant aquest mateix període, va quedar totalment mediatitzada per un partit que n’havia obtingut 17 de 473.

Ara quan fa quelcom més de cinc anys el segon Tripartit llanguia algú ja advertia que l’Autogovern de Catalunya estava al límit tant econòmicament com políticament parlant. Per una banda des de feia més de 3 anys s’esperava una sentència contra l’Estatut que el podia deixar ferit de mort – cosa que va passar al 2010-. Per altra banda les finances de la Generalitat estaven al límit de crebar. Durant el segon tripartit s’havia produït una “alegre” endeutament de la Generalitat. Catalunya s’endeutava per poder ser “solidaria”, per poder donar els serveis al mateix temps que érem sistemàticament espoliats per l’Estat espanyol. Altres regions donaven serveis gràcies al nostre espoli i nosaltres, aquí a Catalunya, els donàvem perquè ens endeutàvem.

La Crisi del 2008 va començar a tancar les aixetes del finançament extern. Catalunya ja no podia ni més endavant li van permetre endeutar-se més. Amb l’etapa final del tripartit i el posterior canvi de Govern van començar a arribar els ajustaments. Primer per fer front a aquest dèficit i l’amortització del deute i pagament d’interessos. Després va ser la UE qui va collar les rosques a l’Estat espanyol, qui de rebot les va collar a la Generalitat. Ho va fer reduint la despesa autonòmica pressupostada. Catalunya sense capacitat d’endeutament havia de recórrer a l’Estat, que per poc que podia, ens escatimava partides que ens devia. Quan la situació ja va ser límit va obligar a acompliments de creixement deficitari que eren inassolibles i ens va començar a deixar diners per mitjà del FLA –fons de liquiditat autonòmica-. Per una part ens continuava espoliant i per l’altra ens anava penjant la major part dels ajustos obligats per la UE. Ens “deixava” cèntims del FLA a un interès significatiu, per no definir-lo d’usura. Ara, com a conseqüència del Procés polític a Catalunya, aquest FLA ens deixarà diners a canvi que la Generalitat sigui “intervinguda econòmicament, el que de facto és una intervenció de la Generalitat. De la mateixa manera que el rescat bancari d’Espanya va ser un Rescat d’Espanya pel que La UE ara li dicta el que cal fer amb el dèficit estatal. En els serrells d’aquesta intervenció de la Generalitat s’explicita i estableix que els funcionaris de la Generalitat poden fer delació en cas de ser testimoni d’algun incompliment pressupostari. S’estableix “la denuncia” amb la finalitat de “fer mal” el mateix que va passar fa 80 anys.

El Procés de Catalunya és la causa d’aquesta ofensiva, d’aquest “sollevament” institucional, contra els compromisos amb Catalunya. El sollevament d’Un Estat contra una part del seu propi Estat. Un sollevament que ve de lluny, que de fa molt va esdevenir en menystenim i menyspreu i que ha estat la causa de l’inici del desig d’una gran part del poble català de fer un canvi d’aires. Un fariseisme estatal que ens acusa d’incomplir la Llei, quan és l’Estat espanyol qui incompleix, de fa anys, els seus compromisos, les sentències que els són desfavorables i favorables a Catalunya. Un Estat que no tan sols fa això. Un Estat que també subverteix el principi de separació de poders controlant un Tribunal Constitucional que ja va pretendre anul·lar la legitimitat del Parlament, del Congrés i del Poble de Catalunya, que en referèndum va aprovar l’Estatut. Un Tribunal Constitucional però que en realitat el que va anul·lar va ser la seva pròpia legitimitat i la seva solvència com a Tribunal.

Però nosaltres, els catalans, amb moral de poble derrotat també sembla que ens fotem un tret al peu per escapolir-nos quan arriba el moment de la veritat. En el nostre cas no són excuses de mal pagador, són molt més elaborades. Quanta gent ha vist que l’únic plausible era seguir amb Mas al capdavant del Procés i malgrat tot no l’han votat. Ah clar! Com que tots són independentistes tant fa a qui es voti: “entitats–salomòniques- sobiranistes dixit”! Així ens llueix! Així els ha lluït a aquestes entitats a la concentració convocada avui!

A Catalunya, al seu Parlament, el més calent és a l’aigüera. Es pacta una “gran declaració” i no es pacta un Govern, increïble! Qui ha tingut 300.000 vots, molts a “crèdit de la beneiteria”, vol imposar les regles i programa a qui els ha més que quintuplicat. Per damunt de tot un punt “programàtic” inalterable: “Qui no pot ser President” i aquí estem, negociant encara. Mentre la gent amb els dits creuats i bastant emprenyats esperant que tot arribi a bon port. Si, a bon port, però val més no sortir a navegar gaire plegats, perquè molt em temo que l’arribada a bon port de cada singladura, de cada “excursioneta”, pot ser un patir. A menys que s’aconsegueixi un acord d’estabilitat Parlamentaria, que veient el que es veu, sembla cosa contra natura per a una de les parts.

El periodista David González ens donava, fa uns dies, algunes claus per a entendre la forma d’actuar dels “antisistema”. Feia referència a Julien Coupat, els nou de Tarnac, del llibre “la Insurrecció que ve” o el declaratiu d’intencions de “als nostres amics”. Si algú s’hi entreté una estona trobarà alguna curiositat i potser s’adonarà que el lema “Governem-nos” no era pas un crit independentista sinó més aviat un crit insurreccional/revolucionari.

Teníem, fins ara, un President de la Generalitat i una feina feta a l’exterior, comprensible i homologable per a molts àmbits europeus. Ara el que està passant sembra dubtes, debilita les expectatives d’autogovern. Tot plegat ha fet desconfiar a amplies capes de la societat catalana, aquelles on s’ha expandit fins ara l’independentisme. Les encara possibles on expandir-lo en el futur són capes on cal picar molt ferro fred i trinxar molta grava. Europa pot refiar-se, com molta gent, d’un Procés conduït per Mas amb gent de CDC i ERC al darrere. El que Europa ja no veu gaire clar és un Govern Català, totalment collat pels “nois de Gènova i Porto Alegre”.

Al 36 les democràcies occidentals van negar el pa i la sal a la República. Les forces contraposades als sollevats, que van esdevenir hegemòniques, sense haver passat per les urnes o poc representatives d’aquestes –CNT- FAI i el PCE- va fer tirar enrere les democràcies occidentals. Els van fer témer i van esperar esdeveniments. Al capdavall van estimar-se més un moviment militar, una dictadura com tantes altres hi havia llavors a Europa.

Ara Europa es pot estimar més un poder Central espanyol fort. Un poder Estatal que els garanteixi la recuperació del que encara és deu. S’ho poden estimar més que no pas un nou país “pillat” per aquells que volen sortir d’Europa i fer una revolució. Aquesta seria una semblança amb el 36. El que ara no seria tan semblant és que tot això pot permetre l’enlairament, cosa que no va passar al 36, del magma que representen gent com C’s o Vox –com si amb el PP no en tinguéssim ja prou –. On llavors no va reeixir electoralment la Falange, poden ara reeixir forces, amb un clar missatge de centralitat nacional espanyola, uniformistes, populistes i autoritaris com els dos abans esmentats. Són els mateixos que, per exemple, han propiciat amb les seves denúncies que entitats sobiranistes ara hagin de fer front a multes milionàries de l’agència de protecció de dades.

Per això, cal que els catalans ens preguntem: ens hem fet un 36?

22 de novembre de 2015