Temps d’exili interior

Ningú fa una assegurança de vida o del cotxe pensant en morir-se o en estavellar-se. Però potser que comencem a assegurar tot el que ja tenim. Cal, doncs, protegir els avenços que s’han fet aquests anys: en el terreny cultural i en la normalització de l’ús l’idioma als àmbits que aquesta ha reeixit. Les entitats sobiranistes, bàsicament Omnium, hauran de continuar fent la feina per la qual van ser creades i potenciar-la. Dic tot això a compte d’unes paraules que l’altre dia vaig veure escrites per l’historiador Francesc Xavier Hernández Cardona.

Deia l’Hernández Cardona, davant el que políticament estava succeint aquests dies, davant l’atzucac on ara ens trobem que: “Sembla que aviat començarem una etapa d’exili interior” això venia a solta que ens trobem en un moment que pot arribar a ser crític. Per una part, una majoria Parlamentaria que no es posa d’acord. D’altra banda, l’ofensiva recentralitzadora de l’Estat que aprofita aquests moments de desconcert i la falta d’un Govern a Catalunya. L’independentisme, malgrat el seu creixement els darrers anys, pot patir una derrota i aquesta pot ser terrible. Aquests dies ens envaeix una sensació de pèrdua. Sensació d’haver perdut, i potser és cert!

No tenim Govern i la Declaració d’inici de legislatura sembla que va ser un brindis al sol. Sense govern a darrere res del que allà es deia és factible i amb l’oposició frontal del Govern Central encara menys. D’aquí a tres setmanes justes hi ha eleccions al Congrés i les enquestes auguren una victòria de C’s a Catalunya i una del PP al conjunt de l’Estat. Serien dues victòries pírriques, però suficients, per continuar amb “el acoso y derribo” de Catalunya.

Si Ciutadans queda com a primera força política, a les eleccions del dia 20 de desembre a Catalunya, això es vendrà com una derrota de l’independentisme. Tant li fa si aquesta “victòria” o primer lloc s’obté només amb un 20% i escaig dels vots, sempre i que aquest resultat sigui superior al de CDC –Democràcia i llibertat- o d’ERC. Tant li farà que la suma d’ambdues forces sigui superior a C’s, perquè llavors des de l’Unionisme sumaran la resta de formacions: PSOE, PP, Podemos.

Per això quan ara sento a alguns esgargamellar-se dient que a Madrid no hi hem d’anar a fer res. Que el dia 20 de desembre que votin els espanyols! Em sembla estar assistint a un capítol més de la sèrie “Així va acabar el Procés”. Els altres capítols ja els hem vist, fins i tot les “preqüeles”. Des del Referèndum, Consulta, Procés participatiu del 9N de l’any passat, passant per la declaració del 25N de 2014 del President Mas, seguit del cop de porta d’ERC,... fins a les darreres eleccions i el sainet de la CUP. Aquests són els capítols que hem vist! Ara ja endevinem per on anirà la sèrie! Fins i tot podem pensar en un final.

Una primera posició de C’s a Catalunya el 20D pot ser desmoralitzadora. Si el segon lloc del 27S es va vendre com es va vendre a Madrid, com no vendran un primer lloc? Ens ho imaginem, no? Aquest no seria pas el millor escenari per afrontar noves eleccions al març. Unes eleccions on aniríem dividits, vull dir més encara. Unes eleccions on el risc que el primer partit no fos independentista podrien ser massa factible. El darrer capítol de la sèrie, de seguir aquest guió, ja ens el podem imaginar, tal com abans dèiem. També pel que fa a la nostra vida quotidiana. Per això al començament parlàvem d’assegurança; salvar el llegat cultural, mantenir l’idioma... En definitiva un exili interior que ens permetés mantenir la nostra essència, els nostres trets com a poble, en el màxim d’àmbits.

Exagero? Potser sí! Però ens haurien de començar a fer rumiar una sèrie de coses. Com és que després de 40 anys de la mort del dictador, a les zones on va arribar la immigració ja fa cinquanta o més anys, continuen tenint tant predicament els partits unionistes? No solament els clàssics, PSOE i en menor mesura el PP, sinó un nou partit que sembla una actualització del nacionalisme espanyol més uniformitzador. Més o menys com una espècie de Falange 2.0 .

Fins ara no han gosat, no ha passat en molts casos d’anècdota, però perilla totalment la immersió lingüística. El mitjà pel qual avui en dia, malgrat que molts no el facin servir sovint, hi ha quasi dues generacions que poden utilitzar i coneixen el català. Si estem en un estat de dependència total, desarborats i inermes davant l’Estat espanyol tardaran “dos telenotícies” en créixer com bolets les demandes de castellà -espanyol en diran- a les aules. A continuació plouran les sentències i ja no hi haurà gaire més a fer. Els primers a demanar-ho, en molts casos, seran els pares que tinguin alguna militància o pretenguin tenir-la, o simplement “prosperar” en la jerarquia política dins algun partit unionista.

Si tot va malament, anem cap a un “exili interior”. Com aquell dels intel·lectuals que van quedar al país després de la guerra civil , com Salvador Espriu. Anem cap a “Temps de Meditacions en el Desert” com les de Gaziel o de veure’ns en la tessitura de calar-nos la boina i tancar-nos al mas com va fer en Pla. Temps com els dels seixanta, d’una cultura de peatge, la que va permetre la creació de l'Enciclopèdia Catalana. Temps d’associacionisme, també gratant-se la butxaca i dedicant-hi hores, com els grups excursionistes, els orfeons, esbarts,... Les entitats sobiranistes estan en aquest moment descol·locades. L’ANC i l’AMI no es veuen amb un futur gaire galdós. Omnium haurà de “tornar als quarters d’hivern” a fer el que sempre ha sabut fer i que no podrà deixar de fer.

El trasbals que ens ha provocat l’estira-i-arronsa amb la CUP, la seva intransigència, no ha estat pas una frenada o una desacceleració del Procés. Siguem clars! Ha estat una trompada! Rebuda de qui menys molts s’esperaven.

En lloc de pintar el got mig ple l’estic pintant mig buit, però no ens enganyem el líquid que hi ha és el que hi ha. Tots són maneres de mirar-s’ho però molts coincidirem que moltes il·lusions de la gent, molts ànims estan en aquests moments per terra. Probablement poc ajudaran ni les properes festes ni els resultats de les eleccions del Desembre. La sensació de desencís és total!

30 de novembre de 2015