Un Procés ajagut a terra i fibril·lant

El Procés català està ajagut a terra,  fibril·lant , a punt d’entrar en parada cardíaca i estirar la pota. La mateixa força que va empènyer i il·lusionar al poble de Catalunya, l’esperança de sortir de l’atzucac històric en què ens trobàvem des de fa generacions, no es va contagiar a la majoria de la classe política que, amb comptades excepcions, ha fet molts cops una lectura de volada curta de tot plegat.

La societat catalana va saber aprofitar l’empenta que la crisi generalitzada, econòmica i política li va donar. Un segon tripartit mal paït, la sentència contra l’Estatut i l’hostilitat cada cop més manifesta de les institucions espanyoles contra Catalunya, sense oblidar l’espoli sistemàtic, van esgotar la paciència de molts catalans i els van motivar a dir prou i a mobilitzar-se.

La manifestació del 2010, convocada des del Govern Tripartit , les institucions i associacions, ja no va ser una manifestació en defensa de l’autonomia sinó un clar crit en favor de la independència. Crit que ja amplificat des de l’ANC i Òmnium va culminar amb la manifestació del 2012.

Llavors amb tot de cara, mentre la mobilització ciutadana a favor de la independència anava "in crescendo", en paral·lel els catalans, almenys un part d’ells, i alguns dels seus partits vam començar a cometre errors.

El primer error va ser de malfiança quan, després de la manifestació del 2012, per primer cop el màxim representant de Catalunya i el poble anaven en la mateixa direcció. Molts es van malfiar d’en Mas i del seu soci en Duran, motius n’hi havia, i van entronitzar de nou a ERC com a segon partit a Catalunya. Aquella mateixa ERC a la qual tan sols dos anys abans el seu electorat havia girat l’esquena després del segon tripartit. Aquella ERC que mantenia el seu aparell quasi idèntic i que només havia canviat el mascaró de proa. Malgrat que la davallada Mas fou significativa va conservar el poder i s’ha de reconèixer que ERC va fer un paper lloable de suport durant la legislatura.  Ho va fer com a garantia i en contrapartida que a canvi d'aquest suport s’acabaria fent una consulta, que semblava impossible, i de la qual el President de la Generalitat era el màxim garant, tal com finalment es va demostrar.

El segon error el va cometre l’aparell d’ERC, els seus teòrics i ideòlegs, impedint un acord ERC-CDC, al darrer moment, quan ja tot semblava acordat i apamat, per presentar-se junts a les eleccions europees. Hauria estat un “pre-plebiscit” que s’hauria pogut llegir des d’arreu com a tal. ERC va obtenir una victòria pírrica, sense arribar ni a aconseguir un 25% dels vots, amb un electorat totalment desmobilitzat i una participació baixa. En aquelles eleccions ERC tan sols va quedar quelcom més d’un punt per davant de CiU, perquè al final, CDC va acabar anant amb Unió. Una Unió que segurament ja hagués quedat desnonada a la primavera del 2014 si hagués hagut un acord entre Esquerra i Convergència.

Al final no es va poder fer ni referèndum, ni consulta no vinculant i senzillament va ser un “procés participatiu de consulta a la ciutadania”, que va mobilitzar més de dos milions de persones i que va ser un èxit. Un èxit afegit a l'èxit de les manifestacions multitudinàries del 2013 i 2014 propiciades per Omnium i l'ANC.

El tercer error va ser el dia que Junqueras no va aplaudir, el 25 de novembre de 2014, quan Mas va proposar una llista única. Llista única que va acabar sent, però deu mesos després; el temps suficient perquè “Podemos”  i  “Ciudadanos”  s’enfortissin. Malgrat tot, la mobilització ciutadana continuava i la Independència semblava a tocar. El Poble "anava amunt", mentre que des del 2012 a qui ens havia de liderar, el President, no li paraven de caure mastegots de totes bandes – incloent ser processat judicialment per posar les urnes el 9N-. Entre tots, els de casa i els de fora, l’anàvem debilitant, cansant-lo, mentre des de l’Estat empastifaven "de crides i  cartells", com al “far-west”, posat preu al seu cap, preferiblement "mort que no pas viu". Segurament pensant que liquidant a en Mas liquidaven al Procés.

Així doncs, mentre el Procés polític havia estat en certs aspectes dubitatiu, i si havia mantingut el tipus havia estat gràcies a la figura del President, altrament en canvi, el Procés participatiu de la ciutadania va continuar el seu “in crescendo” que va culminar el passat 11 de setembre de 2015.

Finalment amb una candidatura unitària aconseguida quasi al darrer moment, a començament d’estiu, semblàvem encarar de molt bona forma la consulta plebiscitària i haver compensat els tres primers errors. Ara comptàvem amb el suport de la societat civil, amb el suport de les entitats i, malgrat tot, aquí és on es va cometre el quart error. El van cometre en primer lloc les Entitats sobiranistes, igualant a JuntsxSI i la CUP. Tant era a qui es votés, se'ns venia a dir, tot era votar independència! I Així molts encara; malfiats, anti-Mas, idealistes... Van votar a la CUP, pensant que podien votar sense trair ideals o dèries i que la candidatura “cupaire” era una garantia d’Independència.

Ara, després de tres mesos de pena i ridícul, ens trobem amb el President de l’ANC que demana disculpes, la Forcadell que diu que es va equivocar, en Baños dimitint, molts membres de les pròpies CUP decebuts. Aquella gent, aquelles famílies, que amb aquella alegria deien: “a casa un ha votat la CUP i a l’altre a votat JxSI”, vaja que s’ho havien fet a palletes! Tots plegats sentint-se pitjor que traïts, sentint-se imbècils!

Fins que els catalans no aprenguem que cal anar darrere algú que ens ofereixi garanties, que ens pugui liderar, malgrat que fer-ho ens suposi unes certes renúncies tan ètiques com sobretot estètiques, no ens en sortirem pas! Mentre siguem més capaços de trobar pegues a trobar virtuts, a trobar defectes que a trobar habilitats, no ens en sortirem! Mentre ens entestem a creure’ns més llestos i perspicaços que els altres, a voler qualsevol altra cosa, per nímia que sigui, abans que la plena llibertat del nostre poble, no ens en sortirem! Mentre entronitzem profetes que ens venen pàtries que mai seran, però que, si ho fossin, serien unes pàtries més collonudes que les que ja fa anys que ho són, no ens en sortirem!

El més terrible de tot, és que mentre no aprenguem les lliçons, i molt em temo que aquesta darrera tampoc molts l’hauran après, no ens en sortirem! Mentre el Procés està ajagut a terra defallit, fibril·lant, a punt de “palmar-la”, i el President Mas, almenys des de Madrid així ho veuen, acabat! Esperem que tot plegat no!

4 gener 2015