...
L'increment del preu dels lloguers va ser el que va donar motiu a aquesta sèrie de 5 entrades. Però deixem-ho per a una mica més endavant. Parlem, ara, d'impostos, de quina és l'actual situació i quina és la justificació d'aquests impostos respecte del que es posseeix i del que es guanya.
Vam parlar del leitmotiv de l'inici de la "Transició" de què "qui més guanya que més pagui". L'IRPF havia de ser la pedra angular sobre la qual es justifiqués aquesta nova política impositiva. Havia de ser l'impost dels impostos. Semblava com si els impostos indirectes aquells que paga per igual el ric i el pobre quedarien en certa manera més acotats. Semblava per altra banda que ningú escaparia d'Hisenda que ho tindria tot controlat. 40 anys després res més lluny de la realitat.
Els impostos indirectes, la part més important, es basen en l'IVA. Aquest es va començar a cobrar a mitjan vuitanta, substituint altres impostos indirectes "menys agressius" com l'ITE. Tot plegat amb la finalitat de confluir amb la fiscalitat europea.
Doncs bé l'Iva està format per uns trams percentuals que van de més a menys segons el que es qualifica de "necessarietat" del producte gravat. No és el mateix el pa o la llet, que un aparell electrònic que té consideració de "luxe" o simplement caprici.
Els trams inicials eren fa 33 anys: el superreduït per a productes de primera necessitat el 0%, el reduït el 6%, el general el 12% i l'incrementat per a productes de luxe el 33%. Ara actualment són: el superreduït el 4%, el reduït el 10% i el general el 21%. Ara comprar-se un capritxet en forma de gadget electrònic paga un 21% d'Iva. El rebut del Gas, de la Llum també paguen el 21%. O sia, el que guanya 18.000 euros bruts a l'any paga el mateix impost pel consum energètic que el que en guanya 180.000. Altres productes com els carburants, que tothom paga al mateix preu el litre, suporten fins a un 48% d'impostos.
L'IRPF, del que ja hem parlat al llarg d'aquesta sèrie sabem que encara "no arriba" a tothom, alguns perquè encara amaguen i altres perquè són uns "privilegiats". Com a exemple les SICAV que amb l'excusa d'incentivar la inversió només tributen l'1% dels guanys mentre aquests no es desinverteixen, o sia, mentre estiguin en borsa. Per fer una SICAV calia un mínim de 100 inversors agrupats. A la pràctica els que manegaven la SICAV són un o dos "ricatxos" i la resta farciment de gent que hi aportava molt poc, el que s'anomena "mariachis". En certa manera veure'm com el "mariachisme", els comparses necessaris que no controlen res, s'ha estès a altres àmbits arran de la concentració del mercat bancari a partir del 2007/2008.
La crisi del 2008 que encara es perllonga i reprèn i reprendrà en successives febrades, va aturar en sec, durant uns anys, el mercat immobiliari. Els preus van caure, qui havia fet una hipoteca el 2006/2007, just abans de la fi de la bombolla, es va trobar que el valor del seu pis havia baixat de cop un 30% o més, però havia de continuar pagant la hipoteca pel valor total i durant 40 anys. Els bancs que es van anar fusionant, tancant les caixes d'estalvis i acabant de privatitzar d'aquesta manera el sector, van acabar concentrats en mitja dotzena de grans bancs i algun sobrevivent més de manera testimonial. Es va produir una de les més grans reconversions que es recorden i es van perdre desenes de milers de llocs de treball. Pel fet que es va acomiadar molta gent, però més important encara, pel fet que aquests llocs desapareguts no seran mai més ocupats per ningú. Això forma part un procés de substitució de llocs de treball d'una certa qualitat per altres de pitjors. Eufemísticament ajustaments per a la competitivitat!
La banca la que quedava va adoptar, tota, les mateixes polítiques. Allò de la competència va quedar en el tinter. Tothom a passar per l'adreçador! Les caixes que atenien a tothom i per tot, ara, en format bancs, t'envien al caixer automàtic o et diuen que entris a Internet i facis tu la feina. Les cues abans eren dins les oficines, ara es fan al carrer davant el caixer i si plou, desplega el paraigua.
Però molt més important, els bancs han deixat de fer d'inversors, almenys directament, per a convertir-se en prestadors de serveis i comissionistes. Els estalvis ja no van al banc sinó a fons d'inversió, teòricament independents, però cada banc ha potenciat els seus. Ara no vagis, si tens estalvis, a demanar un dipòsit remunerat. Ara tot ho reencaminen a fons d'inversió que paguen les seves comissions i treuen els seus guanys, tant si la inversió guanya com si perd. Aquí tenim, doncs, a l'estalviador embarcat (fent de mariachi involuntari) en un vaixell que molts cops no sap on va, és a dir on inverteix de debò. Un vaixell on les decisions les prenen uns altres en funció dels beneficis, comissions a cobrar, i d'altres interessos que escapen al nostre coneixement. Si, sembla que la legislació s'ha endurit i en teoria estem "recontrainformats", però la realitat per al ciutadà de peu sembla que és una altra.
Doncs bé veient tot aquest panorama només ens cal recordar que els salaris mig i el mitjà a l'estat espanyol no arriba als 20.000 euros bruts anuals. Les possibilitats que hi ha, amb aquests sous, d'afrontar l'entrada d'un habitatge són cada cop més minses per a molts, si no hi ha qui doni un cop de mà o no es té patrimoni previ. És a dir si no es pot "escurar la cassola". Els fons d'inversió després de la crisi s'han adonat que no només s'han de vendre pisos, sinó que cal comprar-los i controlar una "parc d'habitatges" el més gran possible i incidir en els preus dels lloguers dels quals al principi d'aquesta sèrie de posts parlàvem.
Ara molta gent s'enfronta a viure de lloguer, amb els preus que es van disparant, el mercat en diuen! Tot plegat sense que cap poder públic sembli capaç de regular quelcom més que ajuts. Viure de lloguer, el mateix que pagar una hipoteca a 40 anys, és un dogal que molta gent no té cap més remei que penjar-se al coll. Al final et passes la vida treballant, si pots hipotecar-te i conservar la feina alguna cosa deixaràs a les generacions futures. Si no es pot, s'arribarà a la jubilació, que ja veurem com serà d'aquí a 20 o 30 anys, vivint de lloguer i sense poder pagar-lo. Encara hi ha cínics que diuen que cal estalviar i invertir en fons de pensions (tornar a fer de mariachi) per a, quan se sigui gran, poder complementar la jubilació.
La generació actual serà la primera en molts anys que sense haver viscut un daltabaix, llegiu guerra per exemple, visqui pitjor que la generació dels seus pares. Aquí dient això no descobrim pas la sopa d'all. El somni de la classe mitjana, per baixa que sigui, a la que es podia arribar amb l'esforç queda totalment oblidat. Anem cap a una societat dual de rics que seran cada cop menys i pobres que cada cop seran més pobres i en seran més.
16 d'agost 2019.
L'increment del preu dels lloguers va ser el que va donar motiu a aquesta sèrie de 5 entrades. Però deixem-ho per a una mica més endavant. Parlem, ara, d'impostos, de quina és l'actual situació i quina és la justificació d'aquests impostos respecte del que es posseeix i del que es guanya.
Vam parlar del leitmotiv de l'inici de la "Transició" de què "qui més guanya que més pagui". L'IRPF havia de ser la pedra angular sobre la qual es justifiqués aquesta nova política impositiva. Havia de ser l'impost dels impostos. Semblava com si els impostos indirectes aquells que paga per igual el ric i el pobre quedarien en certa manera més acotats. Semblava per altra banda que ningú escaparia d'Hisenda que ho tindria tot controlat. 40 anys després res més lluny de la realitat.
Els impostos indirectes, la part més important, es basen en l'IVA. Aquest es va començar a cobrar a mitjan vuitanta, substituint altres impostos indirectes "menys agressius" com l'ITE. Tot plegat amb la finalitat de confluir amb la fiscalitat europea.
Doncs bé l'Iva està format per uns trams percentuals que van de més a menys segons el que es qualifica de "necessarietat" del producte gravat. No és el mateix el pa o la llet, que un aparell electrònic que té consideració de "luxe" o simplement caprici.
Els trams inicials eren fa 33 anys: el superreduït per a productes de primera necessitat el 0%, el reduït el 6%, el general el 12% i l'incrementat per a productes de luxe el 33%. Ara actualment són: el superreduït el 4%, el reduït el 10% i el general el 21%. Ara comprar-se un capritxet en forma de gadget electrònic paga un 21% d'Iva. El rebut del Gas, de la Llum també paguen el 21%. O sia, el que guanya 18.000 euros bruts a l'any paga el mateix impost pel consum energètic que el que en guanya 180.000. Altres productes com els carburants, que tothom paga al mateix preu el litre, suporten fins a un 48% d'impostos.
L'IRPF, del que ja hem parlat al llarg d'aquesta sèrie sabem que encara "no arriba" a tothom, alguns perquè encara amaguen i altres perquè són uns "privilegiats". Com a exemple les SICAV que amb l'excusa d'incentivar la inversió només tributen l'1% dels guanys mentre aquests no es desinverteixen, o sia, mentre estiguin en borsa. Per fer una SICAV calia un mínim de 100 inversors agrupats. A la pràctica els que manegaven la SICAV són un o dos "ricatxos" i la resta farciment de gent que hi aportava molt poc, el que s'anomena "mariachis". En certa manera veure'm com el "mariachisme", els comparses necessaris que no controlen res, s'ha estès a altres àmbits arran de la concentració del mercat bancari a partir del 2007/2008.
La crisi del 2008 que encara es perllonga i reprèn i reprendrà en successives febrades, va aturar en sec, durant uns anys, el mercat immobiliari. Els preus van caure, qui havia fet una hipoteca el 2006/2007, just abans de la fi de la bombolla, es va trobar que el valor del seu pis havia baixat de cop un 30% o més, però havia de continuar pagant la hipoteca pel valor total i durant 40 anys. Els bancs que es van anar fusionant, tancant les caixes d'estalvis i acabant de privatitzar d'aquesta manera el sector, van acabar concentrats en mitja dotzena de grans bancs i algun sobrevivent més de manera testimonial. Es va produir una de les més grans reconversions que es recorden i es van perdre desenes de milers de llocs de treball. Pel fet que es va acomiadar molta gent, però més important encara, pel fet que aquests llocs desapareguts no seran mai més ocupats per ningú. Això forma part un procés de substitució de llocs de treball d'una certa qualitat per altres de pitjors. Eufemísticament ajustaments per a la competitivitat!
La banca la que quedava va adoptar, tota, les mateixes polítiques. Allò de la competència va quedar en el tinter. Tothom a passar per l'adreçador! Les caixes que atenien a tothom i per tot, ara, en format bancs, t'envien al caixer automàtic o et diuen que entris a Internet i facis tu la feina. Les cues abans eren dins les oficines, ara es fan al carrer davant el caixer i si plou, desplega el paraigua.
Però molt més important, els bancs han deixat de fer d'inversors, almenys directament, per a convertir-se en prestadors de serveis i comissionistes. Els estalvis ja no van al banc sinó a fons d'inversió, teòricament independents, però cada banc ha potenciat els seus. Ara no vagis, si tens estalvis, a demanar un dipòsit remunerat. Ara tot ho reencaminen a fons d'inversió que paguen les seves comissions i treuen els seus guanys, tant si la inversió guanya com si perd. Aquí tenim, doncs, a l'estalviador embarcat (fent de mariachi involuntari) en un vaixell que molts cops no sap on va, és a dir on inverteix de debò. Un vaixell on les decisions les prenen uns altres en funció dels beneficis, comissions a cobrar, i d'altres interessos que escapen al nostre coneixement. Si, sembla que la legislació s'ha endurit i en teoria estem "recontrainformats", però la realitat per al ciutadà de peu sembla que és una altra.
Doncs bé veient tot aquest panorama només ens cal recordar que els salaris mig i el mitjà a l'estat espanyol no arriba als 20.000 euros bruts anuals. Les possibilitats que hi ha, amb aquests sous, d'afrontar l'entrada d'un habitatge són cada cop més minses per a molts, si no hi ha qui doni un cop de mà o no es té patrimoni previ. És a dir si no es pot "escurar la cassola". Els fons d'inversió després de la crisi s'han adonat que no només s'han de vendre pisos, sinó que cal comprar-los i controlar una "parc d'habitatges" el més gran possible i incidir en els preus dels lloguers dels quals al principi d'aquesta sèrie de posts parlàvem.
Ara molta gent s'enfronta a viure de lloguer, amb els preus que es van disparant, el mercat en diuen! Tot plegat sense que cap poder públic sembli capaç de regular quelcom més que ajuts. Viure de lloguer, el mateix que pagar una hipoteca a 40 anys, és un dogal que molta gent no té cap més remei que penjar-se al coll. Al final et passes la vida treballant, si pots hipotecar-te i conservar la feina alguna cosa deixaràs a les generacions futures. Si no es pot, s'arribarà a la jubilació, que ja veurem com serà d'aquí a 20 o 30 anys, vivint de lloguer i sense poder pagar-lo. Encara hi ha cínics que diuen que cal estalviar i invertir en fons de pensions (tornar a fer de mariachi) per a, quan se sigui gran, poder complementar la jubilació.
La generació actual serà la primera en molts anys que sense haver viscut un daltabaix, llegiu guerra per exemple, visqui pitjor que la generació dels seus pares. Aquí dient això no descobrim pas la sopa d'all. El somni de la classe mitjana, per baixa que sigui, a la que es podia arribar amb l'esforç queda totalment oblidat. Anem cap a una societat dual de rics que seran cada cop menys i pobres que cada cop seran més pobres i en seran més.
16 d'agost 2019.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada