Avui m’arriba a les mans una enquesta en la que els partits o agrupacions independentistes no treuen cap escó. Convergència assoleix la majoria absoluta!
Sí, ja sé que una cosa són les enquestes i finalment una altra els resultats. Però aquestes enquestes marquen tendència i aquesta tendència és la que m’intriga, també m’espanta.
Si a les consultes per a la independència més de 500.000 persones han votat que sí, per què no es tradueix aquest vot en un vot de suport a les opcions independentistes? Vagin juntes o separades! On dimonis és el milió de persones que cridaven independència pels carrers de Barcelona tot just fa quelcom més d’un mes.
Al final acabaré creient que les consultes no han estat més que un acte de festa major i que la manifestació del dia 10 de juliol un lloc on manifestar el nostre emprenyament.
Com es pot omplir els carrers de Barcelona de gent cridant independència i que després guanyi un partit que diu que no és independentista. No! No val que ningú em digui que l’independentisme es presenta dividit. No! No val que algú em digui que els independentistes no tenen projecte.
Tenen projecte els convergents més enllà d’anar fregint i menjant? Més enllà del peix al cove, més enllà d’aprovar els pressupostos del Govern Central per facilitar la governabilitat, més enllà de portar-nos a la dissolució nacional. Tenen projecte a Convergència més enllà de facilitar que ens espoliïn de forma molt més eficient! Facilitar la governabilitat és ser corresponsables de tot el que ens passa.
Què dimonis en passa als catalans, quina espècie d’esquizofrènia ens afecta, què dimonis som? Uns revolucionaris d’opereta? Una caricatura de patriotes? Uns panxa contents? Uns sado-masoquistes?
Som potser uns independentistes “de sofà” que encara no vivim tan malament com per estar disposats al sacrifici i a l’esforç. Deu ser que les persones capacitades per a liderar el país cap a la seva llibertat encara viuen massa bé? Fins quan? A Catalunya cada cop hi ha més gent que té més problemes, problemes que a tots ens abastaran. Algú pensa potser allò de: fins que a mi no em toqui?
Fins a on estem disposats a arriscar per la independència del nostre país? Som capaços de sortir al carrer a cridar amb una sola veu i, en canvi, no som capaços de fer res més conduent a que el que manifestem a crits esdevingui una realitat.
En el fons és un problema de dignitat, som un poble que a força de garrotades hem perdut la nostra dignitat i la nostra autoestima. No estem tan malament, no estem pas famolencs com per tirar-nos al carrer. Tenim aquella mentalitat mesquina de “qui dia passa any empeny”.
Mentre estiguem còmodes al sofà de casa els “tot i que...” d’en Mas ens seran tolerables, no ens el creiem, però fer l’acte de valentia per actuar en conseqüència ens fa mandra i no deixem de pensar que és un risc! Per a uns més que per a altres!
Ens han enredat, ens parlen de la política catalana com si es tractés d’un estat independent. NO HO SOM! La finalitat ara és que no repeteixi el tripartit! Objectiu equivocat! La finalitat hauria de ser la independència. No ens deixem enredar! La finalitat no és foragitar un Govern que no governa perquè el que vingui tampoc governarà. Perquè per governar hem de ser lliures! Ara, qualsevol Govern a Catalunya no deixa de ser l’encarregat dels que manen de debò. Només és, per delegació, l’administració del virregnat!
15 d’agost de 2010
Desitjo que no guanyi CiU les eleccions.
ResponEliminaNo ens portarà res de bo...
Salut!