Política amb les entranyes

Es fa política, es parla i s’opina de política, utilitzant molt poc el cervell, des del total desconeixement de la realitat. Fem política amb les entranyes, parlem de política d’una forma visceral i poc meditada. A qualsevol que se li acosta un micròfon “raja” el que li passa en aquell moment pel..., bé, pel cap segur que no!

Llavors ens queixem de la poca qualitat política de molts dels nostres dirigents, quan el que de debò esta passant és que s’adapten al mercat, ofereixen el producte que la gent els demana. Per què perdre el temps educant “gustos i paladars”? Si el que la majoria de la gent vol és que els atipin, encara que al final agafin, com és natural, un mal de panxa.

La dieta mediterrània diuen que es ideal per la salut, que els que no la segueixen patiran un munt de malalties i viuran menys anys. Potser la dieta alimentaria pot ser bona, però com tot en aquesta vida, la Mediterrània també, té els seus mecanismes compensatoris, sinó viuríem al Paradís. El mateix passa arreu, els països del nord, més freds, amb una alimentació tradicional basada durant segles en cereals i “col agra” han desenvolupat, en canvi, uns sistemes polítics més eficients i més respectuosos. O sigui, més democràticament homologables.

La Mediterrània del pedreguer, de la sequera, de la calor i de la indolència. Aquella d’aigua escassa, que fa mal quan falta, però que també fa mal quan arriba de sobte. Aquest és el nostre hàbitat. És la Mediterrània dels deus clàssics aquells plens de defectes i vicis humans. Aquells deus dels quals els homes se’n havien de guardar perquè de quan en quan l’emprenien amb ells. En definitiva la Mediterrània de la malfiança, de l’individualisme més ferotge, individualisme que a Catalunya en diem eufemísticament “tants caps tants barrets”. Vivim a la Mediterrània de la tragèdia, on si les coses poden acabar malament acabaran pitjor.

És aquesta Catalunya més farcida de vicis, que no pas virtuts, en la que ara ens toca viure. És una part més de la Mediterrània de l’incest i de l’adulteri, del cainisme més cruel i despietat. Un lloc on poden més les passions, sobretot les baixes, que els raonaments més simples. És en aquest context on, ara en una cruïlla, podem agafar un camí de no retorn que ens porti a un lloc menys inhòspit. És en aquest moment que enlloc de raonar fredament continuem fent, inconscientment, política amb les entranyes, amb les més baixes passions i amb els més miserables interessos.

Una política on tot val, la mentida, l’amenaça, la traïció, el camuflatge, el dir el que toca dir. Perquè la veritat a vegades no dona vots, no dona el poder! Perquè la gent, els teus, volen sentir el que volen sentir no el que han de sentir.

Ara a Catalunya entrarem en la campanya més mediterrània de les que es fan i es desfan, una campanya on tothom parlarà per als seus. Un altre defecte d’aquesta mediterrània, els meus i els teus, els bons i el dolents, els que m’agraden i els que em desagraden . Un món en blanc i negre que patim com una maledicció mil•lenària. El món dels tiris i dels troians, passant pels nyerros i els cadells, fins arribar a avui. Un món polític de bandositats, no de idees, on encara es vengen els greuges que personalment no es varen rebre.

Preparem-nos doncs, agafem-nos fort, perquè sentirem dir de tot, principalment dels de fora als de dins, però malauradament també entre els de dins. Preparem-nos a “sang i fetge”, a un a veure qui la diu més grossa, preparem-nos per a una campanya visceral en molts aspectes, feta des de les entranyes. Preparem-nos a una campanya on aquell que de debò demostri generositat, sentit del deure i altruisme serà considerat, en el millor dels casos, com un imbècil i rebrà crítiques i patacades des de tots els costats. Finalment esperem que el poble, que a vegades és més savi en el seu conjunt que en la seva suma de les seves individualitats, en traurà l’entrellat de tot i sabrà, des de la famosa majoria silenciosa, decidir.

14 d’octubre de 2012