Un país devastat

El que ens trobarem al dia següent de la independència serà un país devastat. Quan més tardem a aconseguir-la més devastat estarà. Podríem establir un paral•lelisme amb un país en guerra que sap que quan més tardi en aconseguir la victòria o firmar la pau més alta serà la destrucció i més alta la pèrdua de població.

En el cas de Catalunya només ens queda vèncer. “Signar la pau” seria admetre, al contrari d’una guerra, que continuaria la devastació i la despoblació.

L’Estat ens ha imposat un status que no es altre que l’espoli sistemàtic i la no inversió en infraestructures al mateix temps que ens maltracta “sentimentalment” i obligarà, ja obliga, als nostres fills a buscar les garrofes lluny de casa.

Al dia següent de la independència, Catalunya es trobarà amb unes infraestructures roïns, insuficients i antiquades. No estaran destruïdes com en una guerra, però el seu estat, la seva ineficiència, obligarà a substituir-les com si haguessin estat arrasades.

A les guerres el teixit industrial i productiu és un objectiu estratègic, el més normal és que una part important estigui malmès i calgui refer-lo de nou, això si l’enemic no ha ocupat el territori i ha desmantellat les industries i se les ha endut cap a casa.

A Catalunya portem 35 anys en que moltes de les nostres empreses “han estat desmantellades” total o parcialment i ara estan a un altre lloc, moltes a la capital de l’Estat. Ara amb la crisi, amb un Estat “hostil” que no ajuda ni directa, ni indirectament – infraestructures-, moltes s’han volatilitzat.

Des del 2006, de totes les inversions projectades a Catalunya, que són proporcionalment molt menys que en altres regions de Espanya, només se n’acompleix un 10%. És per això que la ministra de Foment, al poc de l’arribada al poder del Partit Popular, en una visita a les obres de l’estació de l’AVE de la Sagrera a Barcelona, reconeixia que l’estat devia quasi 5.000 milions d’euros en inversions no fetes a Catalunya, ho reconeixia, però no hi havia esperit de constricció ni ànim d’esmena.

Ens prometen que ens donaran menys i només ens donen una dècima part d’aquest “menys”. Mentre carreteres com la nacional II a Girona continua essent un sagnia de morts, de gent que, sense saber-ho, moren per Catalunya. Moren perquè aquest tram de carretera està a Catalunya i no a l’Alcàrria o a prop de Madrid. El desdoblament esta pressupostat i aprovat des de fa 17 anys i en 10 anys només n’han construït 8 quilòmetres. A aquest pas, aviat, als màrtirs anònims per Catalunya caldrà rendir-los tribut a Maçanet i no al Fossar de les Moreres.

Quan un ciutadà de Catalunya veu una obra pública inacabada que no es pensi que és un cas únic, aquella és la del costat de casa, però si volta, si viatja en trobarà més. Catalunya, de fa temps, està desequilibrada, territorialment parlant, entre un 80% de la població que viu a prop de Barcelona i la resta que continua mal comunicada, amb un eix transversal insuficient i amb unes connexions ferroviàries que fan riure i que no arriben a gaires llocs, mentre a Espanya es fan AVEs que porten menys passatgers que els que van en tren a la pobla de Segur o a Puigcerdà.

Sense infraestructures eficients que ens connectin al món, sense empreses, sense els recursos dels nostres impostos disponibles per fer aquelles polítiques adients per millorar i ajudar al conjunt de la societat. Sense tot això, no aturarem la devastació, ni ens refarem de la que ja hem patit.

Catalunya, anímicament, es troba en una llarga postguerra de més de 300 anys, patint la carrega de les indemnitzacions que ens imposen el vencedors en forma d’espoli, al mateix temps que ens menystenen i ens obliguen a continuar treballant per ells. Avui, de continuar així, no hi ha cap més altre horitzó que el d’una Catalunya cada cop més empobrida. Una Catalunya on la majoria de la seva població tendirà més a viure en una espècie de “gran favela”, amb cada cop menys serveis, enlloc de en un país modern, eficient i equilibrat d’acord amb les seves capacitats i el seu treball.

20 d’Octubre de 2012