Estem allà mateix?

La meva primera reacció va ser de perplexitat. Després, un cop passades les hores, repassades algunes dades, ho he començat a veure un mica més clar o com a mínim entendre-ho. Estem allà mateix, almenys electoralment parlant. Però no allà mateix on érem fa dos mesos sinó allà mateix on hem estat sempre. Sempre som els mateixos i sumem el mateix.

Veiem sinó, al 2003 varen ser 46 diputats de CiU per 23 d’ERC, que feien un total de 69, al 2006 48 de CiU i 21 d’ERC el mateix total 69 un altre cop. Amb les “onades sobiranistes”, després de la retallada de l’Estatut, les consultes i la manifestació del 10 de juliol de 2010 vàrem passar ara fa dos anys a 62 de CiU, 10 d’ERC i 4 de SI que fan 76 . Ara tenim 50 de CiU més 21 d’ERC més 3 de la cup; total 74 i tot això després que un milió i mig de persones sortís al carrer demanant independència.

Si anéssim més endarrera, veuriem les sumes de CiU i ERC del 1984, 1988, 1992, 1995, 1999 que respectivament són 77, 75, 81, coincidint amb les tres majories absolutes de CiU i 73 i 68 amb majories relatives de CiU.

Ara, amb una participació rècord en unes autonòmiques el mapa en prou feines trontollà, el que vol dir que tampoc avança significativament. Certament hi ha una majoria social nacionalista, sempre hi ha estat! Majoria que s’ha anat allunyant de l’autonomisme i de la idea que podríem tenir un autogovern just i suficient dins l’Estat espanyol. Aquí el pas que ha fet CiU, potser millor caldria dir el President Mas, ha estat determinant.

Que ha canviat en aquests anys, doncs precisament aquest sentiment, aquesta percepció, que dins l’Estat espanyol cada cop pintem menys, que aquest Estat és “inrreformable”, que només ens volen a l’hora de pagar, que només ens volen pagant i calladets. Que els molesta tot de nosaltres. Ens menystenen i ens estan anorreant, cultural i econòmicament, sense adonar-se que estan matant la gallina dels ous d’or.

Malgrat tot, encara hi ha resistències a Catalunya. A molts ciutadans els costa entendre que per dignitat, també per prosperitat i perquè tots som ciutadans del mateix país estaríem millor fora que dins. Estaríem millor fora amb un estat propi on podríem prosperar, en lloc de dins on ens estan arruïnant. S'han de vèncer idees preconcebudes i s'ha de dir clar a tothom, queda molta gent per convèncer, que fora amb la independència la situació econòmica i social pot millorar. Mentre que dins la solidaritat forçada amb la resta de l’Estat no ha servit perquè ningú millori sinó perquè empitjorem tots.

Els crits ahir a la seu de Ciutadans, la cançoneta de “mejor unidos”, em va sonar a allò de “sarna con gusto no pica”. Són persones que per múltiples raons, no totes imputables a ells, no han aconseguit adaptar-se ni sentir com a propi aquest país. Ciutadans, el senyor Rivera, diu que vol reformar Espanya, us sona aquesta cançó? Que cal reformar Catalunya i Espanya! diu.

ERC té ara un paper força complicat. Malgrat ser la segona força del parlament ha quedat molt lluny del primer, amb només un 13% i escaig dels vots es pot influir, pot governar conjuntament. Però com faran compatibles les polítiques d’esquerra essent minoritaris, sabent que no hi ha cèntims, que no hi ha més cera que la que crema, que Espanya escanya? Com ho faran compatible amb el recolzament necessari a la força relativament majoritària per tirar endavant el procés nacional?

El missatge d’en Mas no ha fet forat, ha estat un missatge correcte adreçat al cervell i no a les entranyes i malauradament hi ha qui pensa més amb l’estómac que amb el cap. Ha parlat d’Estat propi i no ha parlat d’independència, les formes ens perden als catalans, per això aquest és un flanc pel que ha rebut atacs. S’ha parlat de retallades, l’esquerra ha fet servir aquesta retòrica de les retallades, inclús TV3, la nostra, s’ha afegit a aquest “mantra” amb reportatges subliminals, quan no explícits totalment, senyal que no està políticament tan controlada, almenys pel partit que governa.

S’ha fet poc èmfasi en que el govern autonòmic és un mer administrador que rep amb una mà, darrerament no sempre ja que el govern estatal incompleix, i administra amb l’altre sense poder-se’n sortir gaire de la llera marcada. Això que és així no s’ha fet explícit no s’ha fet entendre suficientment a la ciutadania. El Govern català no controla la caixa, ha de fer ajustos i es veu obligat a fer-los en les grans partides que administra. Poden fer demagògia, tota la que vulguin, poden parlar de l’impost de successions, que a molts llocs de l’Estat fa anys que no paguen (100 milions), que no taparia quasi res de les retallades de quasi 3.000. En canvi no parlen de l’espoli de 16.000 milions. L’Esquerra dogmàtica fa trampa, però també se la fa a ells mateixos i sobretot al seu electorat.

Dir no a les retallades i no dir no a l’espoli és enganyar als ciutadans de Catalunya. Ha estat un campanya “ferragosa”, bruta, en la que descaradament ha intervingut l’Estat, malgrat encara no té la seva maquinaria totalment engreixada. Els canvis dels dos darrers mesos els varen agafar amb el pas canviat, però de mica en mica s’hi aniran posant. Seran barroers, però això no vol dir que siguin ineficients; tot missatge té un emissor i un receptor, en definitiva el seu públic. No ens en podrem refiar pensant que faran relliscades. Ara, mentre, faran sang, almenys ho intentaran, en el flanc nacional que ha quedat emocionalment més debilitat, malgrat que encara és la majoria relativa a Catalunya.

No ens refiem de ICV, ja que juga a dos cartes, una la del federalisme o quelcom més. Han estat molt hàbils apuntant-se, de puntetes, al tema del dret a decidir ells que no havien estat mai independentistes, ni tant sols nacionalistes. Ho han fet però a la seva manera, amb un “ si però”, sabent que el PSC es debilitaria, malgrat no hagi estat tant com es devien pensar. Devien creure, creuen, que ells podrien jugar el paper de les polítiques d’esquerra fins i tot en una Catalunya Estat. Per això, l’altre carta, la marcada, és la del desgast; fent èmfasi en unes polítiques socials que saben que són inabastables si no es té la clau de la caixa. Ara jugaran més a aquesta carta que no pas a la primera.

Hi ha molt camp per llaurar en aquests moments. Malgrat que el sobiranisme suma, no estem en les condicions ideals, hi ha molt per fer encara. El primer es insistir en la pedagogia, cansa, però cal fer-ho. Cal explicar als ciutadans, a tots, fer-los entendre la realitat, el que ens espera a l’Estat espanyol. Un Estat espanyol que no ha fet cap proposta engrescadora per que continuem junts, simplement ens han amenaçat. Ens hem de fer sentir i hem de fer a palesa, també a aquells que canten “mejor unidos”, quina és la realitat. Per això, al “mejor unidos” cal contestar amb un simple “¿pa qué?”.

26 de novembre de 2012