La lògica de l’opressor

Diuen que quan et fas gran oblides les coses recents i recordes les més llunyanes, col•loquialment d’això en diem fer catúfols. En realitat darrera aquesta paraula s’amaguen situacions molt tristes i que comporten molt patiment. Costaria fer-ne broma o ironia, però l’actitud del senyor Rajoy recorda un catúfol. S’entrevista amb el president de la Generalitat i passa setmanes sense dir res per al cap d’un mes llarg recordar-ho tot amb pels i senyals.

Realment els ha fallat la lògica, la lògica de l’opressor, la lògica del maltractador, que acostumat a fer el que li dona la gana i a no tenir mai contestació. Per això es va engrescant, fins que arriba un dia que de tant donar voltes al cargol aquest es passa de rosca.

Els catalans érem submisos, ells estaven acostumats a enfilar-se al nostre damunt perquè els portéssim a collibè, amb la seguretat que mai serien descavalcats. Però, resulta que ara ens agitem sobtadament i s’adonen que corren el perill de caure de morros a terra.

Han estat massa anys d’opressió, de submissió, de setges, bombardejos i ocupacions, de supressió de lleis i de repressió nacional i social. Amb els anys, ja en democràcia, amb el nostre codi genètic aparentment alterat per tants “accidents històrics” els devia semblar que els catalans mai s’acabarien “rebotant” del tot contra els seus amos. Veien que hi havia quatre radicals als que no quedava més remei que deixar-los dir, però sempre des de la seguretat que no passaria res. Recordem, a tall d’exemple, les paraules d’un insigne “ejpañol” com el Sr. Bono que deia, referint-se al crit de “mort al borbó” pronunciat per en Joan Tardà i que va aixecar força polseguera. Deia en Bono que no calia dramatitzar-ho, que en Tarda era una persona molt noble malgrat que de quan en quan a vegades deia coses eixelebrades.

Era la tolerància, l’aparent bonhomia, del que sap que res canviarà, la tolerància aquella de “deixar la coral que canti” per seguir fent la seva. La falsa tolerància d’aquells que fa un parell de decennis, davant el terrorisme, d’ETA, pontificaven que en democràcia, pacíficament, qualsevol idea era defensable.

S’han anat engrescant al llarg de tots aquests anys. Els catalans en som responsables, als seus inputs els hem retornat durant massa temps outputs de submissió. Aquesta era la seva percepció. Contribuïa a la seva tranquil•litat el paper jugat per la força política més important de Catalunya, quan pretenia reformar i modernitzar Espanya, buscar-hi un encaix on els catalans ens podéssim sentir a gust. Quin error! Quants anys perduts!

S’han passat de voltes, han incomplert les lleis, darrerament en tenim moltes mostres. Ni tan sols acompleixen una llei orgànica, l’Estatut, malgrat el varen retallar al seu gust. Quantes partides, que segons l’Estatut hauria de rebre Catalunya no arriben o arriben tard i amb comptagotes? Per no parlar de les inversions en infraestructures, menors que a altres llocs, i que tampoc acaben fent mai.

Se n’han fet un fart d’incomplir lleis i de prendre’ns el pel. Han incomplert flagrantment l’article tercer de la Constitució, ells que són tan constitucionalistes, aquell que diu que la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques de Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció. Els seus atacs constants a tots els intents de convertir el català en una llengua normalitzada podrien omplir una enciclopèdia.

Durant anys han fet creure a molts espanyols, fins i tot s’ho deuen haver acaba creient ells, que els catalans només estaven a Espanya per treure’n profit. Ara com s’expliquen que se’n vulguin anar?

Es per això que els sobta, no s’ho esperaven. No poden creure que els catalans, ja farts de tanta ignomínia, vulguin fer el seu camí. Els catalans, el conjunt del seus ciutadans, també tots aquells que varen arribar aquí buscant un futur millor per a ells i els seus fills, han vist com al llarg dels anys s’esvaïa aquesta possibilitat per a tothom per culpa de l’espoli sistemàtic de la riquesa generada amb l’esforç del treball de tothom. Tots els catalans ara veuen que el benestar, un futur digne pels seus fills, l’hauran d’anar a buscar lluny de casa, si no prenen una determinació.

L’Estat espanyol tracta als seus ciutadans a Catalunya, com a súbdits, els nega el pa i la sal. Els pren el pel a tots. Ho fa des d’una lògica d’un Estat oligàrquic i opressor només pendent de la conservació del poder de les seves elits, que actuen més amb maneres feudals que amb les adequades a l’actual món occidental del segle XXI.

Per això ara estant descol•locats. Segurament en Rajoy no ha fet cap catúfol, el que passa és que no saben que dir ni que fer. Amenacen amb fer-nos caure sofre del cel. Invoquen als quatre genets de l’Apocalipsi. Al mateix temps ens fan declaracions d’apreci i ens diuen que sense ells no serem res. Diuen que hem de restar junts i treballar amb ells colze a colze. Però els catalans ja no els creiem perquè portem massa anys d’esforços no correspostos, de menyspreu i de patir rapinya. Hem iniciat un camí, ara tornar cap endarrere seria el nostre suïcidi com a poble. Potser ara ja s’adonen que els únics ponts de diàleg que els resten, si volen ser democràticament respectuosos i considerats com a tals a nivell internacional, són aquells necessaris per acordar de forma civilitzada la transició cap a la nostra sobirania.

27 d’Octubre de 2012