El sistema financer catala (III)

Les politiques d’objectius han estat una altre dels factors determinants de la caiguda del sistema de Caixes. Un cop desfermada l’expansió desaforada, que ja hem comentat, aquesta es va anar alimentant amb una política on en molts casos es prioritzava la l’aconseguiment de l’objectiu fixat, de la manera que fos, encara que comprometés a més curt o llarg termini el compte de resultats de l’entitat. Eren unes polítiques d’objectius de “pan para hoy y hambre para mañana”.

Algunes entitats varen voler “guanyar cos” inflant volums i obviant resultats. La mateixa inèrcia del negoci permetia, encara els darrers anys, donar uns resultats acceptables mentre s’assentaven les bases del desastre que a la llarga podia succeir i finalment ha succeït, quan s’ha passat d’una etapa d’expansió econòmica a una de contracció, amb els fonaments del negoci totalment debilitats.

La política d’objectius, com diem, era la de col•locació de productes alguns dels quals, amb el temps, cada cop varen anar essent més complexos i més difusos. Va ser una política que va deixar de banda el que s’anomena bones pràctiques bancàries. Va esser una política on als empleats se’ls va exigir capacitat comercial, obviant molts cops la capacitat professional.

Les polítiques d’objectius varen demostrar la inconsistència i la falta de coneixements sobre el negoci bancari de molts dels alts directius i també d’alguns comandaments intermedis de les entitats. Alguns d’ells ni tant sols havien viscut les crisis anteriors i la seva experiència només era una experiència de “navegació amb el vent de popa”.

Malgrat que una immensa majoria dels empleats, molts d’ells relativament joves, accedien a treballar a les entitats amb una formació teòrica i uns nivells d’estudis superiors, mancaven de experiència, sobretot la d’haver de fer front a situacions complexes i difícils com la que finalment ha estat. El nivell de professionalització “bancaria”va minvar. Ara, en plena crisi, quan més que mai es necessària una alta professionalitat per a gestionar el desastre, es nota a faltar aquella capacitat de generar confiança de l’empleat bancari. Per altra banda, en descàrrec de tots ells, hem de dir que algunes de les decisions que es varen prendre des de les mes altes instàncies de les direccions tampoc permeten gaire marge de maniobra, ni tant sols als professionals més experts, molts d’ells ara ja foragitats del sistema per les reestructuracions de les plantilles dutes a terme els darrers anys.

La col•locació de productes a la clientela cada cop més opacs a l’enteniment, tant del client com en molts casos del col•locador, han portat a greus situacions a moltes famílies. Mentre tot anava bé, qui havia de pensar que les caixes podien caure? I si les caixes no podien caure , quina por havia en adquirir productes com les preferents emesos amb la garantia de les pròpies entitats? Si mai algú podia pensar que alguna entitat entrés en dificultats, no seria rescatada per una altra i aquesta faria front als compromisos adquirits? Finalment, no ha estat una caixa la que ha entrat en dificultats sinó una gran part del sistema.

Com a conseqüència de tot plegat, el treballador bancari ha perdut credibilitat malgrat ha de continuar essent el que faci front a les ires més que justificades dels clients. Molts dels alts directius responsables de les polítiques portades a terme al llarg de molts anys ja no hi són, han “fugit” i, menys en comptades excepcions, és molt poc probable que no hagin de fer front a les seves responsabilitats.

Les polítiques d’objectius dissenyades pels alts directius, que en molts casos ja no hi són, varen portar a les entitats ha assumir uns grans riscos i de retruc també a fer-los assumir a la clientela. Es varen concedir préstecs que mai no s’haurien d’haver concedit. Es varen fer inversions que mai s’haurien d’haver fet. Es va entrar en simbiosi amb promotors, es varen crear promotores amb participació de les entitats. Es va comprar sol especulant amb futures requalificacions, que quan tot s’ha aturat, ara resulta l’actiu menys realitzable del balanç de les entitats; durant anys i panys continuaran essent erms amb un valor infinitament per sota del preu que es va pagar.

Ara ens troben amb milers i milers de pisos, construïts o a mig construir, amb un valor de mercat molt inferior al preu de taxació i sense demanda, ja que la majoria de la població no té diners i l’accés al crèdit està molt limitat . Les taxacions va ser un altre dels envolats que es varen organitzar. Les empreses de taxació, aparentment pressionades per la situació i també empeses, en algun cas, per les entitats o simplement "relacionades" amb elles, varen inflar, en molts casos, les taxacions. Perquè, entre els objectius de les entitats hi havia el de la col•locació d’actius per continuar fent créixer el negoci. Els bancs, les caixes concretament, són responsables de que s’inflés la bombolla immobiliària i del seu conseqüent esclat.

Les direccions de les caixes són responsables d’haver endeutat a les seves entitats al concedir préstecs per sobre de les possibilitats que els permetia l’estalvi corrent captat dels impositors. Es varen donar préstecs fins a 35 anys o més gràcies a inversions fetes per majoristes estrangers a molts més curt termini. Durant tots aquests anys, a partir del 2007, s’ha fet difícil renovar aquestes inversions. Els balanços de les entitats ho han patit seriosament.

Malgrat els ajuts públics que han rebut moltes entitats el crèdit no flueix, ni fluirà durant força temps perquè no s’ha recuperat encara el gruix dels préstecs concedits, la morositat creixent ho dificulta. Mentre s’han de tornar una part de les inversions rebudes dels majoristes, que vencen, tal com hem dit, a molt més curt termini. Algunes entitats sense els ajuts haguessin crebat, el sistema es podria haver enfonsant. Amb els ajuts s’ha assegurat, com a mínim, una part important dels estalvis dels clients, però no tots. Aquells que es varen situar en productes que tenien la consideració, per a les entitats, de capital propi, preferents i subordinades, s’hauran perdut en part irremissiblement. Mai s’havia d’haver permès que fossin els petits estalviadors, que amb el reclam d’uns interessos més elevats, assumissin el risc que suposava incrementar “el capital” de les entitats. Capital més que necessari, sobretot en els darrers anys, per fer front als coeficients de garantia exigits legalment per continuar ampliant els préstecs que trontollaven en espera que la situació econòmica millorés miraculosament, els mercats s’animessin i es tornessin a vendre immobles.

Tot això va passar mentre el Banc d’Espanya, el seus alts directius, no feien res per aturar-ho i per posar-hi remei. Aquesta crisi bancària ha tingut uns responsables molt clars, que no s’entabani a ningú! Ha fallat el regulador, han fallat els governs centrals i autonòmic. Les direccions de les entitats han fet i desfet de la manera més irresponsable al marge d’uns consells d’administració incapaços i ignorants, en la seva majoria, dels ressorts del negoci bancari. De com funcionaven aquest consells i de les implicacions de les administracions en els mateixos també en parlarem ...

....

24 de març de 2013