El sistema financer català (IV)

El màxim òrgan de govern de les caixes eren les Assemblees Generals, en elles s’hi trobaven representats els impositors, les entitats, les institucions, els partits polítics i els empleats. Depenent de l’origen fundacional de l’entitat variaven els percentatges. A les caixes d’origen públic, a Catalunya eren tres; Catalunya, Girona i Tarragona, la representació de les institucions públiques era més gran que a les Caixes de fundació privada; les set restants (Caixa Pensions, Caixa Penedès, Caixa Sabadell, Caixa Terrassa, Caixa Laietana, Caixa Manresa i Caixa Manlleu).

A partir de les Assemblees Generals s’escollia el Consell d’Administració i la Comissió de Control. El Consell d’Administració, era el màxim òrgan rector del dia a dia de l’Entitat, almenys en teoria, dins del mateix podien existir diverses comissions que funcionaven assistides i “controlades” per la direcció, com la de inversions. El Consell d’Administració també podia funcionar amb una Comissió Executiva reduïda, de manera que el conjunt del Consell només es trobés un nombre determinat d’ocasions a l’any.

Al front del Consells estaven els presidents de les Caixes. Aquí, com a la resta de l’Estat, hi havia una mica de tot, des de polítics, industrials, constructors i en els darrers temps, de forma efímera, ex directors generals reciclats a presidents.

Al front d’algunes caixes, presidint els Consells d’Administració, es trobaven personalitats de un “reconegut” prestigi, en altres personatges més grisos, en la majoria dels casos amb una característica comuna, una minsa cultura financera. Si en algun cas va haver-hi algun president amb coneixements econòmics també es va demostrar, amb el temps, que havia errat de totes, totes. Malgrat això, va haver-hi qui després de deixar el càrrec va continuar pontificant als mitjans, essent entrevistat als diaris o escrivint llibres sobre els errors de les caixes com si no hagués estat conscient, sense cap tipus d’autocrítica, de la seva gestió durant molts anys al capdavant del Consell d’Administració d’una entitat.

Tots els membres dels Consells d’Administració de les caixes tenien però un denominador comú, cap d’ells, absolutament cap d’ells, s’hi jugava els seus cèntims, a diferència dels consellers dels bancs que o són ells mateixos inversors o representen a grups d’inversors/accionistes. Per altra banda, la seva estada als consells en alguns casos era molt reduïda i sense possibilitat de repetició del mandat. Per això tampoc no era gens anormal que mentre un mateix director general estava a l’entitat veies passar pel Consell 4 o 5 presidents diferents.

Els membres del Consell no tenien sou, només les dietes i despeses de desplaçament per assistència a les reunions, en alguns casos només el president tenia alguna dieta extraordinària de més que la resta de membres del Consell. Amb el temps, en algunes caixes, es va instituir la figura del president executiu amb sou.

Des dels consells es podia influir. També, malgrat els controls oficials del banc d’Espanya sobre els préstecs concedits, es podien trenar operacions creditícies amb condicions més o menys avantatjoses sense massa impediments en la seva concessió. Alguns membres del Consell, quan hi accedien, es sentien compensats per l’aparent prestigi que el càrrec els donava, permetent-los "figurar" en l'àmbit social.

Aquesta falta de professionalitat dels Consells d’Administració també va pesar com una llosa i va hipotecar el futur de les caixes. A la pràctica les direccions feien i desfeien; eren les que coneixien el funcionament de les entitats i les que decidien les inversions. Quan ja fa anys va començar la bogeria de l’expansió i el creixement descontrolat, de la que ja hem parlat, es va anar bàsicament en dues direccions a l'hora d'invertir en funció bàsicament del pes de l’entitat i dels designis dels seus dirigents.

Les caixes, la majoria, es varen embrancar en la “voragine” del “totxo”; creant fins i tot empreses promotores fins a quedar ben atrapats. Altres varen invertir en empreses “d’economia captiva”; subministradores de serveis (aigua, gas, electricitat), infraestructures (pàrkings, autopistes, transports), asseguradores i algunes altres empreses estratègiques, empreses que passi el que passi cada començament d’any, en alguns casos perquè ho autoritza i “decreta” l’administració, apugen els preus dels seus serveis; molts cops per sobre la inflació reconeguda i sempre per sobre del percentatge en que s’incrementen els salaris.

Ambdós models cada cop es varen allunyar més dels objectius fundacionals de les caixes, ambdós models cada cop estaven més lluny de la reinversió social dels estalvis dels ciutadans per permetre’ls cobrir les seves necessitats de crèdit tant a nivell particular com dels negocis d’autònoms i petits empresaris.

Aquestes caixes ara han desaparegut perquè que varen oblidar la seva funció social de servei a la ciutadania. Aquestes caixes ara han deixat sense recursos la seva obra social deixaran però també un altre buit; el servei a la clientela. Les caixes varen acostar durant decennis els serveis financers a les gents més humils a la classe treballadora, als petits estalviadors, a la gent que cobrava la seva nòmina o pensió i pagava les seves factures a les empreses subministradores bàsiques i imprescindibles; aquelles que ara tampoc es sap on rauen i que només es poden contactar per telèfon.

Les polítiques actuals de les caixes, ara convertides en bancs, estan ja foragitant i acabaran foragitant del tot al petit client, aquell al que fins fa quatre dies se l’hi oferien tot tipus de targetes i se’ls obrien múltiples comptes. Ara ja no podran anar a actualitzar la seva llibreta, a menys que es carreguin de paciència i aguantin pesades cues al mateix temps que hauran de pagar despeses de fins a 30 o 40 euros anuals, pel cap baix, per tenir la llibreta oberta i pagaran comissió per cada servei que rebin, comunicats inclosos. Això ja va passar a altres països europeus, on hi ha gent que ja no tenen cap tipus de compte en cap banc. Aviat ens haurem de preguntar als pagaments manuals dels peatges de les autopistes, si es tracta de gent amb diner negre o ciutadans/clients desnonats del sistema bancari.

Quin és el tipus de sistema financer que ha d’haver en el futur a Catalunya? Quins són els errors que cal evitar? Quin model d’entitats necessita un estat modern? Quin tipus d’entitat pot ajudar millor a la petita i mitjana empresa? Quins controls bàsics i necessaris cal establir? En parlarem, per acabar, el proper dia. ...

31 de març de 2013