Inhòspit i angoixant

Estem a dos dies i escaig del primer de maig i l’ambient es inhòspit i angoixant. Inhòspit perquè estic massa ben acostumat. Després d’uns dies radiants ara, de sobte, em trobo que fa tres dies que plou, que neva arreu i fa fred. La sensació de melangia m’envaeix. Tot això acompanya el desencís, que esdevé angoixa, que em provoca la lectura de les notícies a la premsa. Els raonaments dels articulistes i els comentaris a les xarxes socials no contribueixen de cap de les maneres al meu assossec.

Necessito tornar a veure el sol, necessito veure la llum, veure-hi clar. Veure que tot pot tenir solució, però em temo que continuarà plovent i nevant, que estarà núvol molts mesos, que passarà l’estiu i arribarà la tardor i tot seguirà igual. Les inclemències es succeiran sense solució de continuïtat, durant molt i molt temps. Ja he perdut la il•lusió i ara ja veig que ens roben l’esperança que era el darrer que ens quedava per perdre.

Ja només em queda mantenir obert el paraigües i aguantar la pluja. Mirar que el vent no me’l giri i no em quedi sense res que s’interposi. Sense res que aturi el xàfec que em cau al damunt. D’altres ja fa temps que varen perdre qualsevol protecció i estan xops, desesperats, encongits, acovardits i tremolosos. Sense abric, sense paraigües i sense entendre gairebé res del que ha passat, del que els ha passat del que els està passant. Encara no em puc queixar. Em diuen: tu rai! Que encara tens un paraigües!

Però ara tinc por, por de perdre el paraigües i de quedar-me sense aixopluc. La por potser no ens fa covards, però ens fa mesquins, individualistes, egoistes i insensibles. La por és la darrera frontera. És el darrer obstacle que ens interposen perquè no ens rebotem, perquè no ens adonem que tot s’enfonsa i que els que s’ha de salvar són pocs i són els de sempre. Els demés, la majoria, som carn de canó, com ha estat sempre al llarg de la historia. Els darrers anys han estat un miratge, com els dies de sol de començament d’aquesta setmana. Un miratge perquè ens refiéssim, perquè el temporal ens arreplegues distrets, sense cap prevenció. Perquè el mal temps ens trobés sense voluntat de protegir-nos. Perquè la pluja, la neu i el fred sobtats després del sol ens podessin encongir l’ànima.

28 d’abril de 2013