Corrent en ziga-zaga

Deu ser cosa de la mediterranietat però mira que en som de complicats els catalans. Ja ens acompanya el refranyer, “tants caps tants barrets” i per l’altra banda som una colla de llepafils o uns pere-punyetes, dues coses que no són ben bé el mateix però que ens foten igualment. A vegades som uns tocanassos o uns monumentals torracollons. Amb el tema de la independència fa temps que hem agafat embranzida, però estem corrent en ziga-zaga. Estem malbaratant energies i perdent un temps preciós.

Aquesta setmana ha fet quatre anys de l’article d’en Joan Carretero al diari Avui sota el títol de “Patriotisme i dignitat”. Ja llavors, es denunciava l’abisme existent entre la classe política i la ciutadania, abans dels indignats. Es denunciaven les polítiques de peix al cove, però també el patriotisme social i la pluja fina. És deia que amb Espanya no hi ha res a fer i que el benestar dels catalans només s’aconseguirà amb la independència. Ja llavors es demanava que a les eleccions al Parlament es presentés una candidatura d’ampli espectre que tingués com a eix programàtic la proclamació unilateral de la independència per una majoria del Parlament de Catalunya. Es dubtava de la possibilitat de fer una consulta legal, alhora també hi havia a l’article la demanda d’una màxima exigència ètica en política i una Llei Electoral que acostés els representants polítics a la ciutadania.

En aquests quatre anys s’han succeït consultes populars i eleccions autonòmiques. Hi ha hagut grups polítics que han acabat capitalitzat total o parcialment el missatge de Reagrupament. El panorama polític ara a Catalunya no és el mateix que fa quatre anys, mentre han passat moltes coses i ara finalment resulta que ens trobem on a l’abril del 2009 en Joan Carretero ens situava, davant la única possibilitat a que cada cop ens veiem més abocats; fer unes eleccions plebiscitàries i una proclamació unilateral de independència. Al mateix temps el malestar social amb la classe política, l’abisme entre aquesta i la ciutadania, s’ha continuat eixamplat. La crisi i principalment la corrupció que s’està destapant és la principal causa.

Durant aquest temps hi ha hagut gent que ha anat saltant inquieta i neguitosa de una a altra organització sense acabar-se d’assentar mai del tot en cap. També és cert que tots els moviments apareguts en els darrers quatre anys han aplegat a persones que mai havien estat en política ni inscrits a cap partit i això ha estat molt positiu. Però en el fons de tot d’aquest “nomadisme” d’alguns hi ha massa discrepàncies, massa impaciència, molta malfiança i possiblement altres interessos més prosaics. Mentre encara s’hi troba a faltar constància i generositat.

El moviment independentista català ha agafat embranzida en aquests quatre anys, ha pres velocitat, però corre en ziga-zaga no hi ha manera que agafi la directa, “en línia recta” i “directes a barraca”, a marcar gol! Massa preciosismes, molt filar prim i molt poca efectivitat encara. Hi ha massa coses que ens distreuen, ens entrebanquem sols. A hores d’ara ja hauria de ser sabut per tothom i ser indiscutible que mentre no tinguem sobirania, mentre no siguem amos de nostre destí, mentre no tinguem la clau de la caixa no hi ha res a fer. Parlar ara de polítiques socials sense tenir recursos és com reescriure el conte de la lletera o pitjor encara enganyar descaradament al personal.

Pitjor es fer creure que continuant dins l’estat espanyol ens en sortirem o que ara el que cal es combatre la crisi abans que res, quan la millor manera de combatre la crisi és assolir l’objectiu de la plena sobirania; un estat lliure i democràtic amb un nou sistema electoral. Després ja discutirem democràticament. En primer lloc discutirem com fomentem la creació de riquesa i com després la redistribuïm, per aquest ordre! No al revés! Ja triarem, de quina manera ens governem! Mentre, ara, parlar d’autonomisme ja és il•lusori, el mateix que parlar de federalisme, o de confederalisme , algun espavilat ens diu que això ens permetria ser lliures encara que només fos per un instant, quina collonada! Ara ja la última de moment, fa uns es veia penjada en algun balco una estelada al costat d’una bandera republicana espanyola. Aquesta, pot ser una nova distracció, la República, una nova derrapada que ens pot fer sortir del camí. Ens hauria d’importar un rave si a Espanya hi ha una república o una monarquia, no és aquest el nostre debat, ni molt menys el nostre interès. Inclús, quasi segur, es podria donar la paradoxa que una república reforcés el paper de l’estat centralista. No ens equivoquem! L’Aznar possiblement es republicà!

Cal buscar un lideratge sòlid per aconseguir l’objectiu de la independència. Aquí a les darreres eleccions vàrem fer una altra derrapada, ara tenim un doble lideratge, el del President Mas i el d’en Junqueras. Ara tenim dos flancs per on rebre garrotades, quan no li foten a un li foten a l’altre. Si al final el lideratge no pot ser d’una única persona ha de ser d’un únic objectiu i aquest ha de ser clar i diàfan; La independència, sense cognoms!

Corrent en ziga-zaga, condicionant prèviament la independència a altres principis per nobles que siguin, només aconseguirem arribar tard i malament, això si arribem!

20 d’abril de 2014