Vivia al carrer Josep Castellà, quan aquest encara no havia estat completament urbanitzat. Érem a la primera casa del carrer, al número 3, al capdavall de tot, el número 1 mai ha existit. Estàvem quasi l’alçada del carrer Colom que llavors encara no estava obert. (1)
El carrer Josep Castellà deu els seu nom a un capità de la marina mercant nascut a Mataró al segle XIX de sobrenom “Capità Panna”. Aquest carrer es va obrir en els terrenys de cal “Paretern” sobrenom de la família Rovira, propietària des terrenys que per sota el Camí Ral, estaven situats entre la fàbrica de can Marfà i l’actual carrer Tolón.
Cal “Paretern” deu el seu nom, segons em varen explicar, a la semblança que algun membre de la família, no sé dir si el propietari de l’època que jo hi vivia o un anterior, tenia amb la figura del “Pare Etern” d’un grup escultòric de l’església de Santa Maria.
Quan ens vam traslladar a viure al carrer Josep Castellà a un habitatge que havia adquirit el meu avi, jo en prou feines tenia un any, era al 1959. El carrer tot just obert, no estava encara pavimentat – llavors es feia amb llambordes, “adoquins” – i molt menys estava urbanitzat, encarà hi havia molts espais oberts, erms.
Els primers records dels que en sóc conscient ja són una mica més cap aquí. Si que he vist alguna foto feta des del terrat de casa amb el fons dels pisos de l’Aliança, el pisos de la clínica en dèiem, tots just acabats de bastir. Recordo de manera fugissera la nevada del 62. El meu pare va haver de treure la neu de la teulada de l’escala d’accés al terrat, suficientment dèbil com per quedar compromesa pel pes de la neu. A Continuació recordo que es va afegir als veïns de “la casa de can Marfà”, que van començar a obrir una rasa enmig de la neu fins al capdamunt del carrer a tocar camí ral per a poder-nos desplaçar.
“La casa de can Marfa” estava al capdavall del carrer Josep Castellà, en la cruïlla del camí que comunicava amb el Carrer de les Rates. Era un bloc de sis habitatges, dos baixos i quatre pisos, amb una petita explanada de terra al davant . L’edifici, per la part de ponent estava repenjat a la paret que delimitava per llevant l’antiga fàbrica del gas. Més enllà de la petita esplanada de terra, al sud i a l’est hi havia els erms dels antics camps de conreu de cal Paretern.
De “la casa de can Marfa”, recordo a alguns dels veïns. Als baixos vivien en Jaume , la seva dona la Rosa i el seu fill Esteve que era mecànic. l’Encarnació vivia a l’altre baix. Al primer pis hi vivia la família Vallés; en aquella casa hi vivien 4 generacions, la besàvia, la Pepeta, la iaia la senyora “Francisca”, la mare l’Alba amb el seu marit i els seus dos fills grans, en Pere i l’Anna. La senyora “Francisca” estava casada amb un treballador de can Marfà, condició, “sine qua non” per gaudir d’algun d’aquells habitatges. No eren pas els únics habitatges per a treballadors de can Marfà, ja que al camí Ral n’hi havia uns quants més. Quan “la casa de can Marfa” va ser desallotjada, a la segona meitat del seixanta, a quatre dels veïns els van reallotjar a una de nova factura al camí Ral. Avui tots aquests habitatges ja no existeixen, tampoc la paret nord del tancat de can Marfà que hi havia a continuació on es podia llegir el següent lema “La Fe en Dios y una mano fuerte para el Trabajo – Francisco Franco”. “La casa de can Marfa”, la de davant de casa meva, va restar abandonada fins ben entrat els anys 70, convertint-se en refugi de sense sostre i passavolants.
Pel que fa al carrer Josep Castellà, a l’acera de casa al número 5 amb el temps s’hi va establir una “fabriqueta” el propietari de la qual es deia Bonany, mes amunt hi vivia la família Pla amb el seu fill, també una germana del pare que es deia Paquita. La Paquita Pla anava coixa a causa que havia perdut una cama durant la guerra civil en un bombardeig sobre Mataró. Al local dels baixos de casa dels Pla durant un temps hi varen ser els transportistes germans Soriano. Una mica més amunt i a l’acera del davant hi havia l’edifici dels “Elsa”, bé, aquest era el nom comercial, es deien Elies. Era un edifici que abastava fins al carrer Floridablanca, als dos pisos que donaven al carrer de casa hi vivien, el germà gran i el petit, el mitjà i els pares de tots tres vivien als pisos que donaven a Floridablanca. El germà gran, en Pere, i la seva dona la Josefina regentaven una agència de transports que ocupava els baixos, l’altre meitat dels baixos que donaven a l’altre carrer era un taller mecànic que portava el germà mitjà.
A la mateixa acera de casa hi havia el magatzem dels pinsos Balcells, d’en “Carlos” Balaguer. Entre can Balaguer i Can Pla, amb el temps, els Magrassó, que regentaven el restaurant “La Marina” hi van construir uns apartaments, que a l’estiu eren llogats a turistes. Una mica més amunt a l'acera de “ca l’Elsa”, més endavant, s’hi va construir un bloc on hi va anar a viure en Teòfilo Gonzàlez, de "Les Olivetes" de la plaça Xica. Més amunt de can Balaguer encara eren propietats del “Paretern” on hi havia el paller i coberts pels estris del camp i també hi varen tenir vaques. Al capdamunt de tot del carrer estava flanquejat a Ponent per un edifici de tres pisos de cal Paretern i a l’altre costat l’espardenyeria. Aquestes dues construccions ja donaven a l’Havana pròpiament dita i s’hi entrava des del Cami Ral.
Per davant de “la casa de can Marfa” , al costat d’una alta paret que tancava l’antiga fàbrica del gas, passava un camí de terra premuda de color grisós, quelcom hi devia haver tingut a veure l’antiga fàbrica del gas. Era un camí d’uns tres metres d’amplada . Aquest camí anava directe a una porta de fusta de grans dimensions, ja en desús, al costat hi havia l’arc d’una porteta sense porta que franquejava una antiga paret ja mig derruïda. “La porteta” donava accés a un cos sense urbanitzar, en el que al sud hi havia l’entrada a la fàbrica del gas amb una gran porta metàl•lica de color gris de dos fulls amb barrots al capdamunt i un fanal elèctric que era junt amb un altre a l’alçada de la porteta la única il•luminació nocturna. Hi havia una casa al costat, suposo que era la dels guardes o conserges de les instal•lacions. Al capdavant un accés a can Marfà avui encara existent . Mé enllà ja s’arribava al Carrer de les Rates...
4 de març de 2015
(1) Era una casa de dos habitatges, al baix aproximadament des del 1963 hi va venir a viure la familia Torres. Que amb el temps van ocupar la totalitat de 'edifici -baix i pis- . Actualment la Teresa Albert i el seu fill en Josep Torres probablement siguin els veïns que porten més anys visquen al carrer Josep Castellà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada