El caminet, on ara hi ha el carrer Colom, quedava a redós de la paret que tancava l’antiga fàbrica del gas pel canto nord. Quan arribava el bon temps i hi tocava el sol la vegetació al costat de la paret es feia exuberant i amb tendència a envair el camí. A la dreta del camí, fins a la paret que separava les dependències de la fàbrica tèxtil , hi havia els hortets que cuidaven alguns dels veïns de “la casa de can Marfà”.
L’aroma de les flors i les plantes ventureres junt amb el que desprenien els petits conreus, especialment intensa la de les tomaqueres i mongeteres, es barrejava amb els perfums que, amb l’escalfor del sol i des de l’altre canto de la paret , desprenien els estris emmagatzemats a l’antiga fàbrica del gas. Estris que des de “la casa de can Marfà” o des de la paret que perpendicular a mar tancava les velles instal•lacions pel cantó de llevant eren fàcils de veure, ja que ens podíem enfilar per a poder guaitar.
Al recinte de l’antiga fàbrica del gas, en aquells temps propietat d’alguna de les companyies elèctriques – la vella que era la Fecsa o la nova que era la Hecsa - o potser la del gas, hi havia guardats postes elèctrics, metàl•lics i de fusta, així com grans bobines del cablejat fetes a base de tires de fusta el que els donava el seu aspecte estriat. Els pals de la corrent, troncs de fusta enquitranats de la mateixa manera que les travesses, “felipes”, que llavors s’utilitzaven a la via del tren, desprenien amb el calor un característic flaire que ho omplia tot. Avui en dia aquells compostos usats en la conservació de la fusta estan prohibits per al perjudici que poden causar a la salut. Les “felipes” de les vies del tren també han passat a la historia. En alguns llocs han estat reutilitzades per a simular graons als camins en zones enjardinades.
A la part nord del caminet, doncs, hi havia els hortets, amb les feixes ben arrenglerades on als encanyissats, perfectament disposats , s’enfilaven les tomaqueres i les mongeteres. De petit em cridava l’atenció els encanyissats; allò que amb quatre canyes quelcom es pot aguantar. També hi havia plantats enciams i altres hortalisses que necessitaven abundant aigua per prosperar. L’aigua la facilitava un safareig que hi havia a mitja alçada del caminet que menava a “La Porteta”. Cap a la tarda sempre m’entretenia veure com amb el xapo anaven obrint i tancant els solcs de manera que l’aigua quedes ben repartida per tot l’hort.
Amb el temps i quan el veïnat va anar creixent i cada cop passava més gent pel caminet la porta gran i “La porteta” van acabar enrunant-se i desapareixent. Els hortets van anar quedant desguarnits en una zona que s’anava “urbanitzant” i van caure en desús. Finalment només era en Jaume un dels veïns de “La casa de can Marfà” quin anava tirant del tros, del seu tros! Cap a la segona meitat dels seixanta els de la fabrica tèxtil de Can Marfà varen decidir la construcció d’un edifici que havia de funcionar com a guarderia per els fills dels treballadors. Aquest edifici es va construir just al límit dels seus terrenys amb les cases que hi havia al carrer Josep Castellà. Es trobava just on ara hi ha el traçat del carrer de la confraria St. Elm a l’alçada de la cruïlla amb el carrer Colom. A la part del darrera d’aquest edifici, que mai es va acabar utilitzant del tot, i seguint el traçat de l’actual carrer St. Elm fins arribar al darrera de les cases del Camí Ral va quedar un espai, que en Jaume va continuar utilitzant com a hort. Fins i tot quan ja “la casa de can Marfà” va quedar deshabitada i ell i la seva dona ja vivien en una nova edificació al camí Ral.
En Jaume de la Rosa, que li dèiem a casa, treballava de porter a can Marfà. Algun cop passant el veiem en una especia de petita estança “envidriada”, des d’on es controlava el pas a les instal•lacions des de la porta principal d’accés. Porta de grans dimensions encara avui visible amb la seva clàssica teuladeta. Porta per on quan sonava la sirena entraven o sortien una munió de treballadors i treballadores de manera que vist de lluny semblava un formiguer.
En Jaume tenia un aspecte robust, amb bigoti i jo ja el recordo amb els cabells blancs, des de casa el veia quan sortia per la part del darrera de “la guarderia” que mai va ser, a temporades es va utilitzar com a menjador pels treballadors, i s’endinsava a l’hort que al darrera resseguia enganxat les cases del carrer Josep Castellà. No recordo mai haver-lo vist alçar la vista, ell entrava al seu tros, totalment aliè a les mirades dels veïns que sabia que hi eren, però que ell ignorava totalment.
Els hortets del caminet havien anat llanguint amb els anys . El caminet cada cop era utilitzat per més gent, malgrat que a l’hivern quan plovia s’omplia de bassiots, que perduraven dies i dies, atès que l’ombra de la paret de la fàbrica del gas impedia que el sol els podés assecar Pel vespre la manca d’enllumenat feia difícil transitar, sobretot si no et volies enfangar.
Fins a “La Porteta” no era un tros gaire llarg. Com a molt un centenar de metres els que separaven la cantonada del carrer de casa amb “La Porteta”, quasi els mateixos que ens separaven de “La Havana” al Camí Ral. Es per això que des de casa tant aviat enfilàvem carrer amunt cap al Camí Ral com anàvem cap al carrer de les Rates pel caminet ...
6 de març de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada