Sóc visitant ocasional de la Cerdanya. He fet
estades més o menys perllongades; a finals dels setanta i els darrers quatre
anys. La resta d'anys visites més o menys ocasionals. No em considero, respecte
de la Cerdanya, un passavolant, però en cap cas puc arribar a tenir el
coneixement de la comarca que tenen els seus residents. Malgrat tot, la
tafaneria, els records, aturar-se en els detalls i el fet de buscar informació
ajuden a fer-se una idea, més o menys concreta, de tot plegat. Encara que
potser el resultat pugui ser una visió de conjunt una mica esbiaixada i
superficial.
Recordo el primer cop que vaig ser a Puigcerdà, el 1976, vàrem anar a cercar queviures per les colònies que fèiem amb un grup de la Parròquia de Sant Simó de Mataró a la rectoria d'Isòvol. Edifici que el bisbat de la Seu d'Urgell ens havia cedit i que va caldre arranjar i adequar partint de "quasi zero". Ens havien donat unes quantes adreces de Puigcerdà on podíem comprar queviures. Una d'elles era la carnisseria de can Meya – lloc que ara ja compta amb més de seixanta anys d'història, de negoci, i que amb el temps ha esdevingut una moderna xarcuteria- Llavors a aquella botiga tant es podia pagar en francs francesos com en pessetes i la clientela estava repartida entre catalans i francesos. Tan aviat senties parlar català com francès, castellà en menor mesura. No feia ni un any que havia mort Franco, la frontera, la duana, els controls estaven a l'ordre del dia. Es podia anar a Llívia per la carretera, de pas i autoritzada, que creuava territori francès i malgrat no haver cap intencionalitat de sortir d'Espanya, el control hi era igualment; "A donde van ustedes", era un bon dia força habitual.
Malgrat tot, els vilatans de la part francesa anaven a fer les compres a Puigcerdà amb una certa normalitat i amb molta més naturalitat i amb menys entrebancs burocràtics que els catalans del sud travessàvem la frontera cap al Nord. Els preus i el canvi els devien afavorir. Però també comptava el fet que Puigcerdà era la capital natural de la Comarca i que la Cerdanya francesa s'havia convertit en un cul de sac, o simplement en un forat al capdavall d'aquest sac. París és a quasi mil quilòmetres.
Semblava llavors, encara que hi hagués aquest tràfec comercial comarcal, que la frontera estava allà per dividir, per fer-ho per sempre. Que aquesta havia tallat, com un ganivet ho fa amb una pressa de mantega, la comarca just per la meitat. Els ceretans de l'altre costat de la frontera eren francesos i els d'aquí espanyols. Malgrat els d'aquí en la forma "resistencial" de ser catalans. El català a l'altre costat de la frontera estava en desús i, evidentment, totalment inexistent en cartells i indicadors, el mateix que passava a l'estat espanyol. Aparentment eren dos mons que vivien d'esquena. Un integrat plenament a Europa, pertanyent a un país capdavanter; a una primera potència mundial que vivia en democràcia. A aquesta banda, teníem un estat més empobrit i endarrerit. Un estat més aïllat, que encara no havia sortit de la dictadura i que semblava a anys llum d'integrar-se a l'Europa "civilitzada" i democràtica. Però, malgrat tot, per poc que t'adonessis veies que la gent d'ambdues parts de la Cerdanya es coneixien, es parlaven, comerciaven i que tenien un lloc de trobada a la capital de la comarca, Puigcerdà.
Ara 40 anys després moltes coses han canviat a Puigcerdà. Bé, can Meya és al mateix lloc, el cinema Avinguda també, per no parlar del Casino, el llac de Puigcerdà i algun dels bars de davant la torre de l'església derruïda, zona que llavors funcionava com aparcament. Passar la frontera a hores d'ara no deixa de ser una anècdota. Passar per davant de l'edifici de la duana on encara hi és la policia nacional espanyola i on calia aturar-se, quasi sempre, és un vell record. La part de la Cerdanya que pertany a l'estat francès, perquè els negociadors castellans la van cedir, sense saber ben bé el que feien, potser perquè no se la devien sentir pas gaire seva(*), mira cada cop més cap al sud. París es veu molt lluny des de la quasi "faraònica", al seu temps, estació internacional de la Tor de Querol. Estació que havia de servir d'enllaç entre Espanya i França. Una estació en la qual es preveia que no caldria canviar de tren, ja que a Espanya, en plena dictadura de Primo de Rivera – el 1928 –, es va autoritzar continuar a partir de Puigcerdà amb l'ample europeu fins a Barcelona. Com tants altres projectes, com ara encara passa, del govern espanyol a Catalunya tot queda com a molt en la fase de projecte o pressupost sense acabar d'arribar a la d'execució. Ara ens trobem amb dues grans estacions, la de la Tor de Querol i la de Puigcerdà, sense gaire trànsit, i amb un traçat de quasi 90 anys d'antiguitat del que poc sembla haver canviat almenys a aquesta banda.
Avui però la situació sembla ben bé ser un altre, amb la desaparició de fet de la frontera, pel que fa a controls i duanes. El concepte de banda i banda sembla cada cop més diluït. El símbol més clar de tot això podríem dir que és l'Hospital Transfronterer de Puigcerdà que s'aixeca com símbol d'una Cerdanya que sembla, en part, tancar la cicatriu del 1659. Ara els habitants de Sallagosa, Enveig, Osseja... quan tenen un mal de panxa en poca estona poden ser atesos, altrament, abans, els calia anar fins a Perpinyà a més d'hora i mitja en cotxe.
El túnel del Cadí inaugurat ara fa més de 30 anys va transformar la Cerdanya. Algú es pot queixar de la massificació i de l'especulació immobiliària i potser tindrà part de raó. Però certament aquesta obra va transformar no solament la Baixa Cerdanya sinó tot el conjunt. No és gens estrany a hores d'ara que els estadants en algunes poblacions de l'Alta Cerdanya siguin veïns de la Catalunya Sud, tal cosa també ha contribuït a la normalització que suposa anar desdibuixant l'artificiosa frontera establerta al segle XVII.
Encara penso que queda bastant per recórrer a ambdues bandes. Les administracions són lentes, feixugues i geloses de les seves estructures i prebendes; també les legislacions són diferents. Però aquests dies és fàcil veure als pobles de l'Alta Cerdanya anuncis d'actes que es fan a la Baixa Cerdanya i a l'inrevés. La gent va d'una banda a l'altre i malgrat tots els centralismes del món mundial; els catalans vam tenir la mala sort de caure entre dos dels pitjors, les coses evolucionen o simplement tornen al seu lloc. Ara estem en el bon camí, un camí que crec que ja no té retorn. Ahir a can Meya, dues "madames" – en el bon sentit de la paraula- que estaven davant meu, quan em vaig dirigir a elles en català per demanar-los la tanda, em van contestar en català amb el mateix accent i cantarella que en Pere Codonyan corresponsal de TV3 durant molts anys a Perpinyà. Això segurament no haguera estat possible el 1976 el primer cop que vaig ser allí.
Des de tota la Cerdanya sembla que cada cop es mira més cap al sud, cap a Barcelona, i el que fa 40 anys semblava impensable potser ara ja no ho és tant. La llibertat, la democràcia amb tots els seus defectes, l'avenç en la consciència nacional de la Catalunya Sud i la Unió Europea quelcom, molt, hi tenen a veure. Modestament crec jo, malgrat ser un foraster una mica passavolant per aquesta comarca, podem ser optimistes.
18 de juliol 2016
(*) No fa gaires dies vaig riure de gust, també de pena, quan l'inefable Margallo, el ministre d'afers exteriors espanyols, com a conseqüència del resultat del referèndum de la sortida de Gran Bretanya de la Unió Europea, va dir que això suposava que ara era més a prop el fet que la bandera espanyola onegés sobre el Penyal de Gibraltar. Suposo que les mones del penyal i els "llanitos", com es coneix als habitants d'aquell indret, se'ls deuen posar els pèls de punta quan senten coses com aquestes. La dreta "carpetovetònica" espanyola, meitat "quartelaria" meitat conventual, de la qual el ministre Margallo, descendent de militars africanistes, és un clar exponent, somia en recuperar el Penyal. No en volen ser conscients que el fet que sigui de sobirania britànica va ser el preu que van pagar perquè els anglesos deixessin als catalans amb el cul enlaire el 1714.Es deleixen per recuperar el Penyal de Gibraltar al mateix temps que s'esgargamellen cridant allò de "No nos engañan Catalunya es España" . Catalunya és Espanya, diuen! Però obliden que una part important de Catalunya pertany a l'Estat francès, cosa que mai reivindiquen. No hi ha ni tan sola constància que quan van tenir lloc la trobada entre Franco i Hitler a Hendaya aquest demanés als alemanys, que acabaven de derrotar França, res més enllà del penyal – que calia encara conquerir als britànics – i ampliar la zona espanyola al Marroc i incorporar l'Oranesat algerià – a costa dels territoris colonials francesos -. En la Catalunya nord "regalada" el 1659 no hi devia pas pensar, perquè per això, al seu dia, la van cedir perquè no se la devien sentir pas seva. En definitiva, tradicional marca de la casa de la casta espanyola, fan i desfan sempre amb el dels altres!
Recordo el primer cop que vaig ser a Puigcerdà, el 1976, vàrem anar a cercar queviures per les colònies que fèiem amb un grup de la Parròquia de Sant Simó de Mataró a la rectoria d'Isòvol. Edifici que el bisbat de la Seu d'Urgell ens havia cedit i que va caldre arranjar i adequar partint de "quasi zero". Ens havien donat unes quantes adreces de Puigcerdà on podíem comprar queviures. Una d'elles era la carnisseria de can Meya – lloc que ara ja compta amb més de seixanta anys d'història, de negoci, i que amb el temps ha esdevingut una moderna xarcuteria- Llavors a aquella botiga tant es podia pagar en francs francesos com en pessetes i la clientela estava repartida entre catalans i francesos. Tan aviat senties parlar català com francès, castellà en menor mesura. No feia ni un any que havia mort Franco, la frontera, la duana, els controls estaven a l'ordre del dia. Es podia anar a Llívia per la carretera, de pas i autoritzada, que creuava territori francès i malgrat no haver cap intencionalitat de sortir d'Espanya, el control hi era igualment; "A donde van ustedes", era un bon dia força habitual.
Malgrat tot, els vilatans de la part francesa anaven a fer les compres a Puigcerdà amb una certa normalitat i amb molta més naturalitat i amb menys entrebancs burocràtics que els catalans del sud travessàvem la frontera cap al Nord. Els preus i el canvi els devien afavorir. Però també comptava el fet que Puigcerdà era la capital natural de la Comarca i que la Cerdanya francesa s'havia convertit en un cul de sac, o simplement en un forat al capdavall d'aquest sac. París és a quasi mil quilòmetres.
Semblava llavors, encara que hi hagués aquest tràfec comercial comarcal, que la frontera estava allà per dividir, per fer-ho per sempre. Que aquesta havia tallat, com un ganivet ho fa amb una pressa de mantega, la comarca just per la meitat. Els ceretans de l'altre costat de la frontera eren francesos i els d'aquí espanyols. Malgrat els d'aquí en la forma "resistencial" de ser catalans. El català a l'altre costat de la frontera estava en desús i, evidentment, totalment inexistent en cartells i indicadors, el mateix que passava a l'estat espanyol. Aparentment eren dos mons que vivien d'esquena. Un integrat plenament a Europa, pertanyent a un país capdavanter; a una primera potència mundial que vivia en democràcia. A aquesta banda, teníem un estat més empobrit i endarrerit. Un estat més aïllat, que encara no havia sortit de la dictadura i que semblava a anys llum d'integrar-se a l'Europa "civilitzada" i democràtica. Però, malgrat tot, per poc que t'adonessis veies que la gent d'ambdues parts de la Cerdanya es coneixien, es parlaven, comerciaven i que tenien un lloc de trobada a la capital de la comarca, Puigcerdà.
Ara 40 anys després moltes coses han canviat a Puigcerdà. Bé, can Meya és al mateix lloc, el cinema Avinguda també, per no parlar del Casino, el llac de Puigcerdà i algun dels bars de davant la torre de l'església derruïda, zona que llavors funcionava com aparcament. Passar la frontera a hores d'ara no deixa de ser una anècdota. Passar per davant de l'edifici de la duana on encara hi és la policia nacional espanyola i on calia aturar-se, quasi sempre, és un vell record. La part de la Cerdanya que pertany a l'estat francès, perquè els negociadors castellans la van cedir, sense saber ben bé el que feien, potser perquè no se la devien sentir pas gaire seva(*), mira cada cop més cap al sud. París es veu molt lluny des de la quasi "faraònica", al seu temps, estació internacional de la Tor de Querol. Estació que havia de servir d'enllaç entre Espanya i França. Una estació en la qual es preveia que no caldria canviar de tren, ja que a Espanya, en plena dictadura de Primo de Rivera – el 1928 –, es va autoritzar continuar a partir de Puigcerdà amb l'ample europeu fins a Barcelona. Com tants altres projectes, com ara encara passa, del govern espanyol a Catalunya tot queda com a molt en la fase de projecte o pressupost sense acabar d'arribar a la d'execució. Ara ens trobem amb dues grans estacions, la de la Tor de Querol i la de Puigcerdà, sense gaire trànsit, i amb un traçat de quasi 90 anys d'antiguitat del que poc sembla haver canviat almenys a aquesta banda.
Avui però la situació sembla ben bé ser un altre, amb la desaparició de fet de la frontera, pel que fa a controls i duanes. El concepte de banda i banda sembla cada cop més diluït. El símbol més clar de tot això podríem dir que és l'Hospital Transfronterer de Puigcerdà que s'aixeca com símbol d'una Cerdanya que sembla, en part, tancar la cicatriu del 1659. Ara els habitants de Sallagosa, Enveig, Osseja... quan tenen un mal de panxa en poca estona poden ser atesos, altrament, abans, els calia anar fins a Perpinyà a més d'hora i mitja en cotxe.
El túnel del Cadí inaugurat ara fa més de 30 anys va transformar la Cerdanya. Algú es pot queixar de la massificació i de l'especulació immobiliària i potser tindrà part de raó. Però certament aquesta obra va transformar no solament la Baixa Cerdanya sinó tot el conjunt. No és gens estrany a hores d'ara que els estadants en algunes poblacions de l'Alta Cerdanya siguin veïns de la Catalunya Sud, tal cosa també ha contribuït a la normalització que suposa anar desdibuixant l'artificiosa frontera establerta al segle XVII.
Encara penso que queda bastant per recórrer a ambdues bandes. Les administracions són lentes, feixugues i geloses de les seves estructures i prebendes; també les legislacions són diferents. Però aquests dies és fàcil veure als pobles de l'Alta Cerdanya anuncis d'actes que es fan a la Baixa Cerdanya i a l'inrevés. La gent va d'una banda a l'altre i malgrat tots els centralismes del món mundial; els catalans vam tenir la mala sort de caure entre dos dels pitjors, les coses evolucionen o simplement tornen al seu lloc. Ara estem en el bon camí, un camí que crec que ja no té retorn. Ahir a can Meya, dues "madames" – en el bon sentit de la paraula- que estaven davant meu, quan em vaig dirigir a elles en català per demanar-los la tanda, em van contestar en català amb el mateix accent i cantarella que en Pere Codonyan corresponsal de TV3 durant molts anys a Perpinyà. Això segurament no haguera estat possible el 1976 el primer cop que vaig ser allí.
Des de tota la Cerdanya sembla que cada cop es mira més cap al sud, cap a Barcelona, i el que fa 40 anys semblava impensable potser ara ja no ho és tant. La llibertat, la democràcia amb tots els seus defectes, l'avenç en la consciència nacional de la Catalunya Sud i la Unió Europea quelcom, molt, hi tenen a veure. Modestament crec jo, malgrat ser un foraster una mica passavolant per aquesta comarca, podem ser optimistes.
18 de juliol 2016
(*) No fa gaires dies vaig riure de gust, també de pena, quan l'inefable Margallo, el ministre d'afers exteriors espanyols, com a conseqüència del resultat del referèndum de la sortida de Gran Bretanya de la Unió Europea, va dir que això suposava que ara era més a prop el fet que la bandera espanyola onegés sobre el Penyal de Gibraltar. Suposo que les mones del penyal i els "llanitos", com es coneix als habitants d'aquell indret, se'ls deuen posar els pèls de punta quan senten coses com aquestes. La dreta "carpetovetònica" espanyola, meitat "quartelaria" meitat conventual, de la qual el ministre Margallo, descendent de militars africanistes, és un clar exponent, somia en recuperar el Penyal. No en volen ser conscients que el fet que sigui de sobirania britànica va ser el preu que van pagar perquè els anglesos deixessin als catalans amb el cul enlaire el 1714.Es deleixen per recuperar el Penyal de Gibraltar al mateix temps que s'esgargamellen cridant allò de "No nos engañan Catalunya es España" . Catalunya és Espanya, diuen! Però obliden que una part important de Catalunya pertany a l'Estat francès, cosa que mai reivindiquen. No hi ha ni tan sola constància que quan van tenir lloc la trobada entre Franco i Hitler a Hendaya aquest demanés als alemanys, que acabaven de derrotar França, res més enllà del penyal – que calia encara conquerir als britànics – i ampliar la zona espanyola al Marroc i incorporar l'Oranesat algerià – a costa dels territoris colonials francesos -. En la Catalunya nord "regalada" el 1659 no hi devia pas pensar, perquè per això, al seu dia, la van cedir perquè no se la devien sentir pas seva. En definitiva, tradicional marca de la casa de la casta espanyola, fan i desfan sempre amb el dels altres!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada