L'endemà de la hipotètica Independència, hipotètica almenys ara per ara
–ens cal pecar de realisme-, caldrà deixar enrere moltes coses. Caldrà
bandejar determinades influències i imposicions, malgrat això suposi un
esforç titànic. Altrament no aconseguirem un país modern dins l'àmbit
europeu. O si es vol dir d'una altra manera, un país dins del grup de
les nacions on més respectades estan les llibertats individuals i on els
progressos socials són més evidents.
Hi ha dues forces
antagòniques, dos pols antidemocràtics i antiliberals – en el seu més
estricte sentit referit a la llibertat - que es manifesten en la
societat catalana i en molta més mesura en la societat espanyola.
Societat espanyola on la rasa excavada al final de la darrera guerra
civil no s'ha acabat de tancar mai del tot. A les pors que alguns han
denunciat com a "inductores" o que poden haver influït en el del darrer
resultat electoral del proppassat 26-J em remeto.
Són
dos pols contraris però amb els mateixos tics totalitaris –anomenem-los
obertament Esquerra i Dreta per no perdre'ns. Són els tics totalitaris
els que els fa coincidir en molts dels seus objectius i els
retroalimenta mútuament. Els objectius d'ambdós, en cap cas, són dur a
terme el que plantejava en el primer paràgraf; un país democràticament
modèlic on el principi d'igualtat d'oportunitats i la transparència
estiguin al damunt de tot.
Durant la guerra freda les esquerres
van imposar la seva "hegemonia cultural", algú ha dit que
intel·lectualment van guanyar-la, mentre que econòmicament qui va vèncer
va ser el bàndol occidental, diem la dreta o el capitalisme. Aquesta
hegemonia intel·lectual de les esquerres, el màxim exponent - rigorós i
dogmàtic - dels quals van ser els partits comunistes ha anat
evolucionant o mutant, com més us estimeu, sobretot després de la
caiguda del mur el 1989. Ha estat, és encara, una hegemonia
intel·lectual que influeix de manera subliminar, però molt clara, en el
pensament actual. Una de les seves manifestacions més diàfanes és el que
s'anomena "correcció política". Correcció que, com qualsevol altre
dogma, s'imposa per damunt de "tots i totes", molts cops de manera
caricaturesca aconseguint obstaculitzar el debat obert de les idees. És
una hegemonia cultural "creguda d'ella mateixa", de què posseeix la raó.
Per això, qualsevol manifestació que li sigui contraria és, per a aquesta esquerra, una negació dels més elementals i nobles principis que creu representar en exclusiva.
Els
d'aquest bàndol hegemònic -intel·lectualment parlant-, el de les
esquerres, tenen un pedigrí "aristocràtic" que els permet, molts cops,
no ser obertament criticats. La seva influència és tal que molts dels
que en el fons són de maneres classistes o de dretes intenten
envernissar, modular, les seves idees adscrivint-se al que s'anomena
centreesquerra o socialdemocràcia. En tot cas defugen la bescantada
paraula "liberal" per por a ser titllats de dretes i identificats amb
els abusos més flagrants del poder econòmic. Simplement també potser
perquè en el fons s'adonen, els menys, que liberals, el que es diu
liberals, no en són pas.
L'esquerres, les més dogmàtiques, a
hores d'ara tenen motius més que suficient per fer un discurs
aparentment coherent davant les injustícies d'aquest món. Malgrat tot,
tenen "mala peça al teler". Senzillament perquè la seva ideologia no té
traducció pràctica i per tant no té respostes, és a dir, no té un
sistema alternatiu creïble. Històricament ja es va demostrar que no té
solucions per portar la humanitat a nivells més alts de progrés i de
justícia social. Ara es queden sense arguments quan, per exemple, tots
plegats podem veure que, en països on els règims comunistes ho controlen
tot amb mà de ferro, com a la Xina, no els ha quedat més remei que
adoptar les formes "capitalistes". L'única manera factible que han
tingut per a incrementar el benestar d'una part de la seva població o
simplement per assegurar-li el sustento.
A l'altre cantó, a les
dretes, tenim els que ho tenen tot, quasi tot, acompanyats per aquells
que simplement tenen por, o els han ficat la por a cos, a perdre el que
tenen. Que amb l'actual crisi estan augmentant les diferències socials
és a hores d'ara difícil de discutir. Que amb la globalització alguns
han millorat molt, altres – principalment als països amb economies
emergents – han millorat quelcom o poc i que al món occidental la gran
massa social ha perdut pistonada, és innegable.
Els que tenen la
por a perdre, molt o poc, s'arrengleren al bàndol de les dretes. No ho
fan tots, aquí també hi ha dosis d'oportunisme i d'hipocresia de molts
que porten el vestit que no els correspon. Hi ha, entre les dretes, els
que defensen la llibertat de mercat, però la defensen amb la seguretat
que els afavoreix, ho fan amb les cartes marcades. Són aquells que
gaudeixen de vergonyosos privilegis que els permeten gaudir
d'oportunitats que només a ells els són reservades. Aquests no sabrien
viure en una societat on regís la igualtat d'oportunitats. Amb verdadera
llibertat econòmica tindrien les de perdre. A Espanya, l'Espanya on els
grans interessos es defensen al "Palco" del Bernabéu i es materialitzen amb vergonyosos privilegis via B.O.E., tenim exemples caricaturescs dels detenidors d'aquesta
economia captiva que els assegura els seus beneficis. És el cas
paradigmàtic de les elèctriques que de la mà del Govern Central "han
privatitzat el Sol" per a riota dels països avançats.
Entre
aquests dos pols antiliberals, en el sentit autèntic, i m'atreveixo a
dir que antidemocràtics ens debatem la majoria de la població. La
Catalunya de l'endemà de la independència hauria d'avançar, per tant, en
la transparència, en la igualtat d'oportunitats i en les llibertats individuals. Per tot això
caldrà lluitar en el futur. A l'altre costat, el dels contraris a tot
això, s'arrenglaran els que no volen perdre els seus privilegis i els
que ideològicament pensen que el sistema actual no és l'adequat. Enmig,
rebent de tots cantons, restaran, ja hi són, aquells idealistes que
pensen que el que cal és més justícia i principalment una línia de sortida igual per a tothom.
No com ara que alguns ja fa estona que corren i altres encara no saben
ni d'on han de començar a córrer.
Tot això que aquí plantejo, tot plegat, és
molt difícil d'aconseguir, més encara dins un Estat com l'espanyol
podrit fins a l'arrel. El futur no el podem fiar ni a aquells que no tan
sols volen mantenir els seus privilegis sinó incrementar-los, ni a
aquells altres que a vegades en perfecta simbiosi amb els primers ens
prometen entelèquies irrealitzables, mentre van fent la viu-viu o com
ara es diu fan el "postureo"
progressista. Una Catalunya independent té molta feina al davant per
fer progressar el país i fer-lo més just i molt poc marge per perdre el
temps amb experiments.
8 de juliol 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada