Ho havia sentit dir a casa de petit: "el veí com que treballa a la companyia del llum paga molt poc, per això ho té tot elèctric". En una època en què molts anaven com bojos esperant l'arribada del camió del butà del qual depenia poder cuinar i escalfar-se a l'hivern, aquell veí només havia de tenir por si "s'anava el llum". El fet de ser empleat de la companyia tenia els seus avantatges. A tots els rams, llavors així s'anomenava els sectors, qui més qui menys tenia facilitats econòmiques, llegiu rebaixes, respecte del producte que es comercialitzava. Alguns sectors encara en mantenen, de manera més o menys generalitzada. Era, és, una manera de tenir content al treballador, d'intentar, potser ara no tant, fidelitzar-lo. Una manera de tenir un sobresou, que en alguns sectors està molt més controlat que a d'altres i que ha de constar com a salari en espècies. Un dels sectors on això estava, suposo que encara està, més controlat era el de les empreses financeres.
De jovenet quan vaig començar a treballar al sector financer, tothom parlava dels avantatges que tenia treballar en una Caixa o un banc, més enllà del sou. Els empleats tenia facilitats per aconseguir els préstecs a un millor preu, cosa que estava regulada als convenis sectorials. Des de fa uns anys, amb els marges financers per terra, tot això ja ha passat a la història. Llavors, però, era una bona cosa si l'empleat feia els seus números i malgrat tot no s'entrampava massa. Lògicament existia, almenys de manera formal, una limitació a l'endeutament en funció del sou. Malgrat tot, la facilitat per accedir al crèdit encara que no fos en condicions tan avantatjoses, simplement com a client, feia que l'endeutament d'alguns fos considerablement gran. Cosa que amb el temps es va intentar regular de manera que ningú tingués mai amortitzacions mensuals i pagaments d'interessos per sobre d'un determinat percentatge del total del salari.
Malgrat tot, molts cops es feia els ulls grossos i mitjançant garanties afegies a les personals o alguns avals alguns endeutaments anaven més enllà del que era raonable. L'Entitat concedia en alguns casos els préstecs, malgrat el "l'excés" d'endeutament. La raó en algun cas, amb el temps em vaig adonar, era molt simple; aquells empleats que estaven tan endeutats, que molts mesos necessitaven fins i tot la bestreta del sou i que estaven més penjats que un fuet podien arribar a ser útils a l'empresa. Aquesta els tenia ben pillats pel dallonses i, donat el cas, només que estrenyés una mica els podia fer ballar al so que més convingués. En definitiva tenien el cul llogat i no s'asseien sempre què volien!
He fet aquest circumloqui una mica llarg amb la finalitat de fer una mica més entenedors alguns dels titulars que han sortit a la premsa els darrers dies, tals com: "El deute de l'empresa familiar de la Ministra de Sanitat s'ha doblat el darrer any i ja supera els 4 milions d'euros". Titulars en el mateix sentit i per quantitats molt més altes respecte de l'empresa que havia estat dirigida per l'exministre de Defensa, o informacions més o menys confidencials dels deutes amb Hisenda de les "cadenes de televisió més ultres" com Intereconomia i la seva hereva 13TV, etc. Tot això serien exemples de gent pillada o que simplement deuen favors a la qual és fàcil fer callar o fer dir el que convingui. Darrerament, a tot plegat, s'han afegit les declaracions del Ministre d'Hisenda, que com un intrigant Fouché d'estar per casa, administra la informació dels amnistiats fiscals repartint amenaçants insinuacions, a tort i a dret, cada cop que se li recorda la il·legalitat de la darrera amnistia fiscal. Tot plegat demostra per a qui no sigui totalment cec i ho vulgui veure que vivim en un estat de corrupció que ja arriba a ser insostenible.
Capítol a part mereixen els mitjans de comunicació. No fa gaire sabíem de les importants i selectives quantitats que la Razón havia rebut de determinats ens públics com la Comunitat de Madrid. Per poc que observem es fa evident que l'ABC i el Mundo deuen estar en tessitures semblants, més ara que la premsa escrita sembla condemnada a anar de davallada. Cas a part seria el ja clar del País i el seu grup editor endeutats fins al coll; cosa que explicaria la línia editorial d'aquest diari que ha avançat per la dreta a la premsa més conservadora en el seu nacionalisme espanyol. Més a prop tindríem el cas del Periódico i de saber els números de "la Vanguardia" potser també se'ns farien clares moltes coses. Aquests darrers fins i tot sembla que continuarien rebent "ajuts" de l'ajuntament de Barcelona, malgrat que els seus dirigents actuals van fer bandera contra l'exalcalde Trias pels ajuts que l'anterior consistori barceloní feia a "la Vanguardia".
En el terreny més personal només ens cal fixar-nos en declaracions més o menys certes o més o menys apòcrifes, com la que ens explicaria que el número dos de Pedro Sánchez el va trair, quan el "cop d'estat" de González/Díaz, perquè segons conversa que li van sentir que tenia amb la seva dóna: "Com podria pagar la hipoteca si la caiguda de Sánchez l'arrossegava".
Hem sabut els números dels partits, les seves fonts de finançament irregulars i les seves irregularitats, algunes demostrades i altres insinuades fins a l'afartament. També els darrers anys s'han anat sabent, de manera més o menys certa, condonacions dels deutes que la banca hauria fet a determinats grups polítics, cosa que potser explicaria algunes compres d'entitats bancaries a preus de saldo. Ignoro com es recuperarà "el gep" deixat per Unió o si els préstecs del segon partit més endeutat a casa nostra, ICV, ara transmutat en Comuns, són factibles de tornar. Alguns de manera més o menys irònica i sarcàstica se'n fumien de quan amb motiu d'un onze de setembre del 2013, els ara Comuns, van decidir envoltar la Caixa; "que ho feien per protegir la seva font de finançament".
A propòsit de tot això, si podéssim "gratar", si poguéssim tenir dades, en definitiva saber, entendríem moltes actituds d'alguns polítics que el que està defensant, possiblement, és la seva poltrona, el seu actual i recentment adquirit estatus o senzillament la seva jubilació. No oblidem tampoc els interessos, en diuen empresarials, d'aquells que més que empresaris són "sangoneres". D'aquells que han ocupat llocs directius o presidències. Llocs al capdavant d'empreses que ho són tot menys productives i en els que molts d’ells ni tan sols s'hi juguen el seu patrimoni. Només cal veure les empreses de l'Ibex 35 i la seva delegació a casa nostra “el foro del Puente Aéreo” per adonar-nos que en la seva majoria són empreses d'economia captiva, a les que ens veiem abocats a pagar pels seus serveis sense gaires altres opcions alternatives, i que depenen de l’actual estructura estatal per mantenir prebendes. Les empreses que estan mantenint l'economia no són pas, en la seva immensa majoria, les de l'Ibex 35 sinó les mitjanes i petites empreses que amb la seva producció mantenen un elevat nivell d'exportacions que són, en definitiva, "de les que en posarem un tros a l'olla per continuar menjant".
Tot plegat ens hauria de fer palès que a l'Estat espanyol hi ha molta gent "penjada com un fuet" que es deu, li va la vida, al sistema actual. Si no veiem tot això, ens pot arribar a costar d'entendre el perquè de determinades actituds. Si arribem a ser un Estat, atès el dinamisme de la societat catalana, potser ens en podrem sortir. Per fer-ho però caldrà tenir els ulls oberts com unes taronges i en cap cas acabar mai, del tot, de desmobilitzar la nostra societat, que per altra banda, per sort, té un teixit social força sòlid.
25 de juny de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada