Des del Gobierno de España el primer que
van fer quan el tema del coronavirus se'ls en va anar de les mans va ser
decretar l'Estat d'alarma i recentralitzar. Diguem que en certa manera van
aplicar un 155 "urbi et orbe" a tot
Espanya. Malgrat tot, quedava clar que una de les finalitats del mateix era
recuperar poder i de pas lligar de peus i mans a Catalunya de nou, no fos cas
que ens en sortíssim d'aquesta crisi més bé que ells. Mentre aquí es
confirmaven els primers casos de coronavirus, relacionats amb Itàlia, la
pandèmia ja feia dies que corria pel centre de la península, Madrid, i també
amb focus a la Rioja i Àlava. "El Gobierno del Estado" ja havia
suspès els vols amb Itàlia, malgrat que després diguessin que el virus no tenia
fronteres.
Des de la Generalitat, a partir del dia 10 de març i sobretot des del 12 amb el confinament de la Conca d'Odena/Igualada, es va demanar el confinament total de Catalunya, el que de rebot podria implicar, en bona lògica, el confinament de Madrid on la pandèmia ja campava arreu. A Itàlia havien confinat en primera instància la zona nord. També es va demanar el tancament de ports, ferrocarrils i aeroports. Evidentment la resposta a tot va ser negativa. Ni van permetre confinar Catalunya, ni de bon tros se'ls va ocórrer confinar la zona de Madrid, ni encara molt menys van decretar el confinament total. Els caps de setmana tancats a casa i els altres dies ben apretadets dins el transport públic. Per tant, els AVES, els transports per carretera i els ports van continuar actuant "d'autopistes del virus" i els centres de treball d'incubadores. Aquell primer cap de setmana les costes del País Valencià i Múrcia van rebre una allau de "visitants", a alguns se'ls van posar els pèls de punta, com per exemple al President de Múrcia que va voler confinar tots els municipis de la costa.
Tanta incompetència s'està saldant amb què España és avui, al moment d'escriure aquest post, l'Estat del món amb una proporció més alta de víctimes mortals. Tot plegat perquè el confinament total encara tardaria quinze dies a produir-se, quinze dies que feia que el President de la Generalitat ho havia demanat i quinze dies que portava rebent garrotades per haver-ho fet. Tot això ha passat sota el govern del PSOE i Podemos. Un "Gobierno de izquierdas progresista" que ha tret l'exèrcit al carrer per ajudar, cosa que d'entrada no semblaria res anormal, ja que altres països també ho estan fent, si no fos per: En primer lloc que aquest país -Espanya- arrossega una història i en segon lloc que l'exèrcit està, en una democràcia avançada, per obeir al poder civil lliurement elegit.
Doncs bé, aquí a España a les conferències de premsa del Gobierno, per parlar de la pandèmia, sortien un tinent general de la Guàrdia Civil que va ser baixa pel virus, un Comissari de Policia en Cap uniformat com l'anterior i carregat de medalles que també ha estat baixa pel mateix motiu, també hi havia un científic que de dir fa tres setmanes abans que aquí el virus no ens faria res, "salvo algun caso", també ha estat baixa pel virus. Per últim un tinent general cap de l'Estat major que ens feia confondre els dies de la setmana, que ens deia que tots érem soldats i que el primer soldat d'Espanya era el Rei perquè ens cedia la seva guàrdia personal per ajudar, com si no fos que el regiment de la guàrdia reial el paguem entre tots. Un Rei que fa uns dies va presidir una conferència amb la ministra de defensa, vestit de camuflatge. Ahir no vaig pas veure Isabel II de Gran Bretanya vestida d'uniforme.
Tot això a algú li pot semblar massa peculiar i a algú altre esperpèntic. Aquests dies no hem guanyat per ensurts. Els molts progressistes de Podemos i tots els seus aliats pos-comunistes, així com els seguidors "del principal socio del Gobierno" els socialistes, amb el suport de la "División mediática" de l'Estat, també i a estones de la resta de "partidos patrios", han tocat a sometent i a "prietas las files". Quan les coses no van bé cal tenir un "enemic" a qui culpar i a la primera posició d'aquest "pim pam pum" han situat al President de la Generalitat, que a estones m'ha fet la impressió de trobar-se més sol que un mussol. El President, malgrat tot, malgrat també haver passat la malaltia confinat a la Casa dels Canonges, ha demostrat una fermesa i un caràcter encomiable.
Iceta, Granados, Zaragoza, Coscubiela, Urtasun, Colau..., i tants d'altres amb més o menys acarnissament han fet del President en particular, quan no de la Generalitat en general i d'alguns dels seus consellers, l'objectiu a batre. Tot els ha valgut, quan no era la mentida directa, era la manipulació interessada, quan no la demagògia més descarnada, quan no han utilitzat els titulars de la premsa amiga; Periòdico i Vanguardia. Quan tot això hagi passat aquests noms seran els noms de la ignomínia contra el nostre país, contra la nostra gent. Han burjat on creuen que fa més mal, ara s'han agafat com paparres al drama de les Residències d'avis, com si a les residències de la resta de l'Estat no hagués passat, per desgràcia, el mateix o pitjor. Inclús, una mica abans, va haver-hi un moment que s'agafaven a les "beques-menjador".
Les han dit de l'alçada d'un campanar, a vegades acompanyats de declaracions de comunicadors amics, alguns dels quals s'autodefineixen com a periodistes i altres encara van més lluny i es defineixen com a periodistes d'investigació, com és el cas, per posar un exemple, de l'inefable Maestre. No em vull oblidar de les tertúlies i dels que les dirigeixen "Anasrosagriso" o periodistes més malintencionades, més fosques, amb un comportament més tipus com la Cristina Pardo, a qui li va haver de parar els peus el President de Castellà-La Manxa, quan pretenia atacar sense cap mena d'escrúpol ni objectivitat periodística al President Torra. El Gobierno ha premiat, o ha fet callar "comprant" a les dues cadenes d'aquestes "senyores" amb 15 milions d'euros.
Per què l'esquerra, aquella que s'autodefineix com a progressista, aquella que havia "de asaltar los cielos" es comporta d'aquesta manera? El poder, és el poder! Tontet! em podria dir algú i segurament tindria molta raó. Però d'això en parlarem en un proper post.
Des de la Generalitat, a partir del dia 10 de març i sobretot des del 12 amb el confinament de la Conca d'Odena/Igualada, es va demanar el confinament total de Catalunya, el que de rebot podria implicar, en bona lògica, el confinament de Madrid on la pandèmia ja campava arreu. A Itàlia havien confinat en primera instància la zona nord. També es va demanar el tancament de ports, ferrocarrils i aeroports. Evidentment la resposta a tot va ser negativa. Ni van permetre confinar Catalunya, ni de bon tros se'ls va ocórrer confinar la zona de Madrid, ni encara molt menys van decretar el confinament total. Els caps de setmana tancats a casa i els altres dies ben apretadets dins el transport públic. Per tant, els AVES, els transports per carretera i els ports van continuar actuant "d'autopistes del virus" i els centres de treball d'incubadores. Aquell primer cap de setmana les costes del País Valencià i Múrcia van rebre una allau de "visitants", a alguns se'ls van posar els pèls de punta, com per exemple al President de Múrcia que va voler confinar tots els municipis de la costa.
Tanta incompetència s'està saldant amb què España és avui, al moment d'escriure aquest post, l'Estat del món amb una proporció més alta de víctimes mortals. Tot plegat perquè el confinament total encara tardaria quinze dies a produir-se, quinze dies que feia que el President de la Generalitat ho havia demanat i quinze dies que portava rebent garrotades per haver-ho fet. Tot això ha passat sota el govern del PSOE i Podemos. Un "Gobierno de izquierdas progresista" que ha tret l'exèrcit al carrer per ajudar, cosa que d'entrada no semblaria res anormal, ja que altres països també ho estan fent, si no fos per: En primer lloc que aquest país -Espanya- arrossega una història i en segon lloc que l'exèrcit està, en una democràcia avançada, per obeir al poder civil lliurement elegit.
Doncs bé, aquí a España a les conferències de premsa del Gobierno, per parlar de la pandèmia, sortien un tinent general de la Guàrdia Civil que va ser baixa pel virus, un Comissari de Policia en Cap uniformat com l'anterior i carregat de medalles que també ha estat baixa pel mateix motiu, també hi havia un científic que de dir fa tres setmanes abans que aquí el virus no ens faria res, "salvo algun caso", també ha estat baixa pel virus. Per últim un tinent general cap de l'Estat major que ens feia confondre els dies de la setmana, que ens deia que tots érem soldats i que el primer soldat d'Espanya era el Rei perquè ens cedia la seva guàrdia personal per ajudar, com si no fos que el regiment de la guàrdia reial el paguem entre tots. Un Rei que fa uns dies va presidir una conferència amb la ministra de defensa, vestit de camuflatge. Ahir no vaig pas veure Isabel II de Gran Bretanya vestida d'uniforme.
Tot això a algú li pot semblar massa peculiar i a algú altre esperpèntic. Aquests dies no hem guanyat per ensurts. Els molts progressistes de Podemos i tots els seus aliats pos-comunistes, així com els seguidors "del principal socio del Gobierno" els socialistes, amb el suport de la "División mediática" de l'Estat, també i a estones de la resta de "partidos patrios", han tocat a sometent i a "prietas las files". Quan les coses no van bé cal tenir un "enemic" a qui culpar i a la primera posició d'aquest "pim pam pum" han situat al President de la Generalitat, que a estones m'ha fet la impressió de trobar-se més sol que un mussol. El President, malgrat tot, malgrat també haver passat la malaltia confinat a la Casa dels Canonges, ha demostrat una fermesa i un caràcter encomiable.
Iceta, Granados, Zaragoza, Coscubiela, Urtasun, Colau..., i tants d'altres amb més o menys acarnissament han fet del President en particular, quan no de la Generalitat en general i d'alguns dels seus consellers, l'objectiu a batre. Tot els ha valgut, quan no era la mentida directa, era la manipulació interessada, quan no la demagògia més descarnada, quan no han utilitzat els titulars de la premsa amiga; Periòdico i Vanguardia. Quan tot això hagi passat aquests noms seran els noms de la ignomínia contra el nostre país, contra la nostra gent. Han burjat on creuen que fa més mal, ara s'han agafat com paparres al drama de les Residències d'avis, com si a les residències de la resta de l'Estat no hagués passat, per desgràcia, el mateix o pitjor. Inclús, una mica abans, va haver-hi un moment que s'agafaven a les "beques-menjador".
Les han dit de l'alçada d'un campanar, a vegades acompanyats de declaracions de comunicadors amics, alguns dels quals s'autodefineixen com a periodistes i altres encara van més lluny i es defineixen com a periodistes d'investigació, com és el cas, per posar un exemple, de l'inefable Maestre. No em vull oblidar de les tertúlies i dels que les dirigeixen "Anasrosagriso" o periodistes més malintencionades, més fosques, amb un comportament més tipus com la Cristina Pardo, a qui li va haver de parar els peus el President de Castellà-La Manxa, quan pretenia atacar sense cap mena d'escrúpol ni objectivitat periodística al President Torra. El Gobierno ha premiat, o ha fet callar "comprant" a les dues cadenes d'aquestes "senyores" amb 15 milions d'euros.
Per què l'esquerra, aquella que s'autodefineix com a progressista, aquella que havia "de asaltar los cielos" es comporta d'aquesta manera? El poder, és el poder! Tontet! em podria dir algú i segurament tindria molta raó. Però d'això en parlarem en un proper post.
6 d'abril de 2020 (24 dia de confinament)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada