Des del confinament (I) Desproveïment

Avui és el dia 23 del Confinament, que he seguit de la manera més estricta possible. Només he sortit per fer les compres de queviures i a la farmàcia. Sortides que cada cop m'han semblat o me les han fet sentir com a més arriscades. Els primers dies ens deien que no calien les mascaretes si no teníem símptomes de la malaltia, malgrat que dia a dia s'ha anat incrementant el seu ús. Malgrat tot el desproveïment ha estat dramàtic, sobretot per a qui més falta feia, el personal sanitari. En el meu cas no en vaig aconseguir de les més senzilles -de quiròfan blaves- fins fa tres dies que en vaig adquirir mitja dotzena a un preu que em va semblar just per la necessitat, però totalment fora de lloc comparat amb què devien costar fa tres mesos.

Avui, doncs, vull començar parlant del desproveïment amb què hem afrontat la crisi. Sempre he sigut del parer que ja fa decennis quan vam començar a comprar samarretes molt bé de preu ens vam començar a tirar pedres damunt el teulat. Ja sé que algú em podria dir que els països emergents han de poder prosperar i crec que és just. Però han prosperat adequadament, s'ha produït un equilibri? Potser sí. Però si ho mirem des del punt de vista de zones com la que jo visc, que la seva economia de fa cinquanta anys es basava en indústria tèxtil podem comprovar que des de finals dels 70, ciutats com la meva, Mataró, han passat de ser ciutats industrials, a simples zones residencials subsidiàries d'altres zones amb major activitat econòmica, molta lligada a la distribució i comercialització en detriment de la producció. Hem passat de tenir teixit, valgui la redundància, industrial i per tant teixit, o sia "tela," a no tenir-ne.

Així doncs resulta que els "EPIs"(*) els hem de comprar ai las! A la Xina. Un dels llocs on hem traslladat la producció mundial de tèxtil, amb zones subsidiàries com: Vietnam, Indonèsia, Bangladesh, Pakistan o la mateixa Índia entre d'altres. Sembla com si haguéssim planificat el món a la manera soviètica, si soviètica! Recordo que fa anys vaig tenir un Lada Niva els cinturons de seguretat del qual es feien a Estònia. Amb la desintegració de l'URSS la indústria de l'automòbil russa es va trobar que els cinturons que necessitaven totes les seves fàbriques de vehicles es feien a l'estranger. El mateix ens passa ara que necessitem, bates sanitàries, mascaretes, ulleres de protecció..., Que la majoria de la producció planetària està localitzada a la Xina. Des dels poderosos Estats Units passant per Alemanya, s'han de proveir al mateix lloc. Aquests dies corren notícies sobre que els exportadors xinesos venen al millor postor, o a qui amb la maleta plena de divises és capaç de desviar l'avió ja carregat d'un a un altre país. Sense anar més lluny Turquia ha pispat a Espanya els respiradors que aquesta havia comprat i que es trobaven al seu territori, no sé si perquè els fabriquen o simplement estaven en trànsit comercial.

Els primers dies que la pandèmia va colpejar Catalunya varen sorgir moltes iniciatives, des de fer mascaretes, fins a respiradors artificials. També van sovintejar les crides a qui tenia determinats tipus de teixit, de metacrilats, de càrregues per a impressores 3D... la gent es va començar a buscar la vida, perquè no hi havia suficients proveïments i perquè a Catalunya "encara ens recordàvem de cosir" i teníem encara un teixit industrial potser no orientat a la producció massiva, però si adaptable. Tothom era capaç de tocar un instrument, però al nostre director d'orquestra l'havien suspès de funcions i el que ara dirigia se li veia la batuta a sis-cents quilòmetres de distància mentre no aconseguia afinar ni harmonitzar. Malgrat tot, han sorgit iniciatives que estan començant a funcionar i d'altres que ja han engegat malgrat la burocràcia o potser els interessos inconfessables. Penes i treball perquè engegués la producció de respiradors a Seat, mentre el President del Govern Central, que feia uns dies que no apareixia, visitava de sobte, amb mascareta i guants, acompanyat de bombo i plateret, una fàbrica de respiradors de Móstoles.

Aquesta crisi ens  deixarà tocats, però haurem après moltes coses. La primera és que no ens podem refiar que tot el que necessitem en determinats àmbits ens vingui de la quinta forca. Hem de tenir prou equipament per ser capaços d'abastir-nos. El que dic per això també val pel que fa als pagesos i els seus productes així com per les botigues de proximitat, les úniques a les quals, en situació de confinament, com l'actual, ens és possible o com a mínim factible apropar-nos. "Hem de pagar un parell o tres d'euros més per la samarreta per així assegurar-nos que en tindrem".

Per últim, "m'ha quedat al tinter" abans, comentar-vos que va passar quan gran part de la nostra indústria tèxtil se'n va anar a fer punyetes i de sobte les peces de vestir i altres abillaments van començar a ser súper accessibles. Qui no coneix el cas d'algú que abans que remenar el seu immens i desordenat fons d'armari li era més còmoda anar a alguna de les cadenes de roba low cost  a comprar-se quelcom per la propera festa o simplement per la propera sortida discotequera. Doncs bé, quan tota aquesta disbauxa ja va estar engegada i aquí com a molt fèiem roba de disseny, alguns emprenedors espavilats van fer, i encara deuen fer, molts calerons quan van trobar el seu nínxol de negoci en la importació i revenda de partides de tèxtil. Peces de roba que es venien a preus raonables o no tant, però que en origen costaven "quatre rals". La feina de l'importador era tenir contactes als països d'origen, bancs que els garantissin el pagament i fer la comanda, per posteriorment vendre-la amb un guany considerable a distribuïdors i botigues d'aquí. Com anècdota i per acabar, el professor Sala Martin explicava en un tweet, respecte de les intensions del Govern Central de pagar a 90 dies els proveïdors xinesos, recordava que aquests proveïdors volen cobrar al comptat i amb garanties, cosa que qui no ha treballat mai al món empresarial ignora. Però sobre tot el relacionat amb aquest tema continuarem parlant en el pròxim lliurament.

5 d'abril de 2020 (dia 23 de confinament)

(*) Equips de protecció individual