Hem anat veient les coses que per acció o per omissió s’han fet malament, segur que no són pas absolutament totes. També hem vist qui són els responsables de les accions i de les omissions, tampoc, naturalment, hi són tots però si els principals.
Hi ha hagut altres factors menors, alguns d’ells imputables als afectats, a les víctimes d’aquest desori. D’aquesta crisi del sistema financer cal esperar que tots hàgim aprés quelcom. Hi ha encara i continuaran havent-hi mancances com pot ser la falta de “formació financera” dels clients de les entitats. Malgrat tot, aquesta crisi haurà baratat un excés de confiança en les entitats bancàries per un excés de desconfiança. No sabem si en aquest tema, com en tants d’altres, sabrem trobar el punt d’equilibri. Pot ajudar molestar-se a buscar informació i contrastar-la, no deixar-se aconsellar per el primer que ens parla en la primera entitat on ens adrecem. Un punt de malfiança tampoc farà mal en el futur.
També molts tenim el convenciment que els responsables de tot el que ha passat, parlem dels màxims responsables, se’n sortiran tranquil•lament. Veuran des de la seva privilegiada atalaia com se les fotent entre ells els de baix. Empleats bancaris amb clients. Víctimes i pretesos botxins, que al seu torn també han estat en alguns casos víctimes d’una o altra manera. Cal recordar que dins del sistema financer s’han perdut i es continuaran perdent milers de llocs de treball. Llocs de treball perduts per sempre, també per les futures generacions lògicament.
Hem vist que en la crisi actual han fallat els supervisors, el Banc d’Espanya, la CNMV – comissió nacional del mercat de valors – que va permetre que el desgavell de les preferents arribés on ha arribat.També ha fallat el govern Central i en menor mesura, atès el poder detingut, el govern de la Generalitat. Com ha estat possible aquest daltabaix en entitats controlades mitjançant auditories pròpies? Auditories dutes a terme per les principals empreses auditores privades internacionals. Com ha estat possible aquest daltabaix en entitats sotmeses a inspeccions oficials? Tant del Banc d’Espanya, com de la Generalitat, com del Ministeri d’Hisenda. En el millor dels casos si hagués hagut un conxorxa per provocar el desastre aquest segurament no hauria sortit tan rodó.
El teixit de les entitats financeres catalanes ha desaparegut en part. El poder de decisió que podia haver-hi, poc o molt, però que era a Catalunya s’ha traslladat a Madrid. Les entitats que encara són pròpiament catalanes “neden i guarden la roba”, callen, perquè una gran part del negoci de “La Caixa” i del Banc de Sabadell estan a Espanya, no ens ha d’estranyar doncs determinades declaracions o silencis clamorosos.
Catalunya camina cap a l’aconseguiment d’un estat propi. Un estat propi significa tenir el poder i els mecanismes que té un estat com l’espanyol. Significa que els errors es poden tornar a repetir. Per tant, cal canviar moltes coses, algunes fonamentals. No sabem si un futur estat català estarà dins la Unió Europa o no; en aquest cas el poder del futur banc Central seria molt més gran ja que la permanència dins de la UE dona la major part del poder decisori al Banc Central Europeu i el propi banc central del país té una missió més supervisora que decisòria.
Una futura Catalunya independent hauria de refer en part el seu sistema financer, serian necessàries més entitats per garantir la competència i establir els mecanismes de control d’aquelles que serian foranes. També caldria legislar de quina forma hauria de funcionar. L’Estat hauria de garantir que les entitats acomplissin la seva missió de facilitar el crèdit a empreses i particulars, així com els serveis bancaris per a tothom. Al mateix temps que s’asseguressin els estalvis dels particulars.
En una futura Catalunya amb estat propi no es poden repetir els errors comesos. Per a que ens els arribem a poder estalviar cal fer uns bons fonaments que passen entre altres coses bàsicament per dos pilars; una llei molt clara i transparent del finançament dels partits polítics i una llei electoral que permeti l’elecció dels representants i que aquests responguin directament davant els electors i no davant dels partits que confeccionen les llistes i decideixen qui va i aquí quan parlem de llistes parlem de totes; obertes i tancades.
Algú creu que la crisi financera actual s’hagués produït tant fàcilment amb un sistema de finançament dels partits més transparent? Algú creu que les organitzacions polítiques no han pagat un preu per la condonació en determinats casos dels préstecs que els han fet els bancs? Algú no creu que amb un banc central, Banc d’Espanya, governat per persones tècniques i independents les coses haurien anat d’una altra manera?
La crisi es va gestar amb dos governadors del banc d’Espanya decidits i anomenats pels dos principals partits polítics espanyols, personatges politics més o menys en actiu com varen ser Jaime Caruana i Miguel Àngel Fernandez Ordóñez , que aparentment estaven més pendents de les seves futures carreres polítiques que de la seva feina. Sinó és que no es pot explicar d’una altra manera. En un sistema polític de representació més propera on els representants haguessin hagut de respondre davant els seus electors possiblement s’haguessin detectat abans els problemes. Possiblement les exigències, els controls i les inspeccions, haurien estat més eficients. Potser ja ho eren, però algú en les més altes instàncies decidia deixar fer. No oblidem que els inspectors del Banc d’Espanya ja varen alertar al 2005 de la que ens podia venir al damunt i se’ls va menystenir, fins ara no s’ha sabut .
La gran banca i els interessos partidistes, han paralitzat durant anys la capacitat de decisió. La determinació que calia per sortir a l’encontre dels problemes abans aquests no fossin insuperables.
En un futur, en un nou estat, cal començar de nou. Cal canviar moltes coses. Si ens limitem a copiar i imitar les estructures ja existents a l’estat espanyol tardarem més o menys en tenir greus problemes, malgrat hi hagi més capacitat de generar riquesa i per descomptat molta més capacitat d’administrar els propis recursos.
14 d’abril de 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada