Concessionari SEAT, més de cinquanta anys d'història.

He passat uns quants cops per davant els darrers mesos. Als vidres hi ha un cartell que indica que el concessionari s'ha traslladat i  ens dóna la nova adreça. Els vidres estan tapats amb un cartó fi, més aviat una espècie de paper d'embalar, que no deixa veure l'interior. Estic parlant del xamfrà que fa cantonada entre el carrer Toló i l'avinguda del Maresme de Mataró.

És la part més antiga del grup d'edificis on hi havia el concessionari de SEAT, al que amb el temps s'hi varen afegir les marques Volkswagen i Audi, per raons de tots de sobres conegudes. En aquesta part més antiga és on hi ha el xamfrà que servia d'aparador. Aquesta part possiblement es va bastir a la segona meitat dels anys cinquanta del segle passat. Segurament es devien instal·lar en aquest lloc coincidint amb la construcció de la variant exterior de la N-II, al seu pas per Mataró, paral·lela a la via del tren.

Recordo molt bé el lloc, també m'hi ha ajudat alguna vella fotografia familiar, on encara es veu en fase de construcció el grup d'edificis fets per l'Aliança Mataronina, a partir del carrer Navarro i que ocupaven l'illa de cases a llevant de l'edifici de la SEAT. Eren "Els pisos de la Clínica", com col·loquialment recordo de petit que llavors els anomenaven, Encara faltaven uns quants anys perquè es construís la Torre del Maresme.

Del carrer, l'accés, de davant del concessionari, que llavors encara estava sense empedrar ni molt menys estava asfaltat, recordo la grava que hi havia dipositada. Vull suposar per tal d'evitar al màxim el fangós que es podria produir en cas de pluja. M'encantava arrossegar els peus movent les pedretes, cosa que provocava que els meus pares em renyessin. No estàvem pas en condicions d'anar comprant sabates gaire sovint i per altra banda, amb la polseguera que aixecava podria arribar a casa ben "enfarinat".

A la part frontal de l'edifici, la que donava a la carretera, hi havia l'entrada al taller, on ja més endavant, una mica més crescudet, recordo que m'aturava fent el badoc. Allà es veia els mecànics feinejant i una de les coses que em cridava més l'atenció eren els elevadors que permetien aixecar el cotxe, per poder treballar còmodament des de sota estant drets. M'hi quedava una estoneta entretingut, sempre procurant no quedar al mig del pas de la porta, ni molt menys posar un peu dins, per tal que no em cridessin l'atenció.

Però del que tinc un record més viu, d'aquells anys, és del xamfrà, de l'aparador que no era gaire gran. Allà hi havia exposades les novetats, normalment un parell de cotxes, potser fins i tot tres. Passar per l'aparador i quedar-te bocabadat, era tot una, i no devia ser pas l'únic, crec jo. Aquell xamfrà cada cop es va anar convertint, a mesura que s'anaven obrint i condicionant les parts del carrer Colom i Toló, en un lloc habitual de pas. Per als de casa era el camí per anar a la platja de Sant Simó. Recordo que a la Riera de Sant Simó hi havia una escala, no gaire ben girbada, que permetia baixar fins al fons de la mateixa i passar per sota dels ponts de la N-II i el del tren, llavors de via única. El camí seguia paral·lel a la via i estava ple d'atzavares i figueres de moro. A casa els agradava anar una mica més enllà dels "Esplai-Mar" a l'alçada de cal Pilé, una casa on hi havia un gran anunci del "Martini" que ocupava tota la paret. Una casa que més endavant va donar nom a un camp de futbol que ara ja també està en desús.

Dels baixos dels "pisos de la Clínica",  faig memòria del bar que hi havia a la cantonada, arrodonida per ser exactes, al capdavall del carrer Navarro, l'Olímpic. A mitjana alçada ja hi havia el bar que ara tothom coneix com "la Morera" i a l'altre extrem de l'illa de cases va haver un restaurant, que recordo de manera més dispersa, no m'hi van portar mai, que es deia, si no em falla la memòria "La Mesa de Reyes".

Però tornant al xamfrà de can Prades, aquest era el nom del concessionari de SEAT a Mataró, allà, com dèiem, hi havia les novetats, els cotxes més alts de la "gama", o alguns de més exclusius i innovadors. Recordo el 1500, també el 800 – un sis-cents més llarg i amb quatre portes. Els 850, amb l'esplèndid "coupé", que ens semblava un bòlid i també recordo haver-hi vist exposat un "spider" d'aquesta mateixa línia del 850, del que, per cert, no en vaig veure circular gaires.

Ara ja tot és història, record, memòria. Remembrança de coses més o menys fútils als ulls de la gent d'avui que rep, a diferència d'aquells temps, una allau rere una altra de sensacions. Un aparador era un món que s'obria, ara tenim "aparadors" arreu fins i tot dins de casa, cada cop que engeguem alguna pantalla. Han passat quasi 60 anys d'ençà que els "600", els "1400" sortien del taller. Ara els concessionaris els tallers tendeixen a situar-se a l'extraradi de les ciutats, als polígons, allunyats, buscant espai a bon preu, bon preu que ja és un dir. Uns concessionaris on portes el cotxe a reparar, on el deixes i ja ets orfe i al mateix temps esclau del taxi que t'ha de tornar a casa, que ara ja queda més lluny. Però aquest, en tot cas, serà tema per un altre dia.

21 de novembre 2016