Aquest passat mes de novembre he tingut l'oportunitat de visitar el Senegal durant onze dies. El motiu del viatge ha estat la preparació d'un viatge ornitològic que es farà més endavant. L'ocasió se'm va presentar quan en Quim Galan "d'Andana travel" m'ho va plantejar. Ha estat un viatge en què quatre persones d'aquí ens hem desplaçat fins al país africà i allà hem estat acompanyats per 3 ciutadans d'aquell país, un d'ells guia ornitològic.
Que en aquest viatge hi participés en Jordi Sargatal - ex-director del Parc Nacional dels Aiguamolls de l'Empordà -va fer molt perquè no m'ho penses pas dos cops abans d'acceptar la proposta que em feien. Tot plegat era tota una oportunitat d’aprendre alguna cosa més per un aficionat sobrevingut al món dels ocells. Però abans de continuar amb les meves impressions, que podrien ser una mica subjectives sobre aquell país, i escriure el relat dia a dia del que vam fer, em permeto situar-vos i situar-me jo mateix en la geografia i la història d'aquest Estat subsaharià, d’una manera molt resumida.
Senegal té una extensió de 190.000 quilòmetres quadrats, una mica més de sis vegades la de Catalunya . Les seves fronteres són en gran part fruit de les "herències colonials".
Els primers europeus a establir-se en les costes del Senegal, creant punts d'intercanvi comercial, varen ser els portuguesos, que van romandre fins al 1975 a gran part del continent africà, i en el cas que ens ocupa al sud del Senegal en el que ara es coneix com a república de Guinea-Bissau, així com a les illes de Cap Verd, mar endins enfront de la costa senegalesa.
Senegal és un país en gran part àrid i a la part nord-oriental desèrtic. Al nord és el domini de la sabana i l'arbre característic és l'acàcia, a mesura que ens endinsem cap al sud, la sabana, sense deixar de ser-ho encara, guanya en vegetació i ens trobem en els dominis del baobab. Finalment, al sud-est ja ens trobem amb el bosc tropical, i com a arbre emblemàtic la palmera. Hem visitat un país pla, les màximes alçades les trobem a la frontera amb Guinea-Conakry i com a molt tot just superen els 600 metres.
Senegal és un país de quatre grans rius; de nord a sud:
El riu Senegal, que dona nom al país, neix a la república de Guinea-Conakry a prop de la frontera amb Mali. Allà pren el nom de Bafing i és considerat el tram de capçalera del riu Senegal. El Bafing s'uneix al Bafoulabé dins a territori malienc i a partir d'allà ja es diu oficialment riu Senegal, encara li queda un recorregut de més de 1000 quilòmetres fins arribar al mar. En la major part d’aquest recorregut fa de frontera entre el Senegal i Mauritània, transcorrent per zones desèrtiques. És un riu cabalós. En el seu tram final, abans d'arribar a Saint Louis, es troba al seu marge esquerra el llac de Guiers, format a partir d'un afluent, el Furiel. Actualment, el llac de Guiers, s'ha convertit en el reservori d'aigua del país i abasteix principalment la zona de Dakar. Uns quilòmetres aigües avall el riu Senegal, abans d'arribar al mar, té una resclosa, “barrage”, que impedeix que les aigües salades, amb les marees, remuntin riu amunt, amb el que s'aconsegueix preservar una part important del seu cabal d'aigua dolça, molt important pels conreus.
El riu Salum que neix a l'est de la regió de Kaolack, al centre del país, forma un gran Delta, just per sobre de la frontera amb Gàmbia, que en gran part és un parc natural declarat patrimoni de la humanitat per l'Unesco, amb quasi 800 quilòmetres quadrats de zona protegida.
El riu Gàmbia el més cabalós neix a Guinea Conakry, transcorre en gran part per la República de Gàmbia, Al seu tram senegalès és l'eix central del parc natural de Niokolo-Koba que té més de 9.000 quilòmetres quadrats, per fer-nos una idea té 1.300 més que tota la Província de Barcelona.
Finalment, al sud de Gàmbia ens trobem amb el riu Casamance.
El Senegal té un mosaic ètnic molt divers, que en molts casos no coincideix amb determinats àmbits geogràfics, a diferència del que estem acostumats per aquí.
L'idioma oficial i de l'administració és el francès, però es parlen moltes més llengües, la principal és el wòlof que s'utilitza com a lingua franca. Els wòlofs, però, en prou feines superen el 40% dels 15 milions llargs d'habitants que té el Senegal i no ocupen un espai uniforme i continu. A Grans trets podríem dir que des de Dakar fins a Saint Louis per la Costa i fins a la meitat del país seria l'espai dels wòlofs, que també són majoritaris a l'est de la ciutat de Kaolac, al centre del país, per sobre de la frontera amb la república de Gàmbia.
A la costa al sud de Dakar trobem els serer que ocupen l'espai entre les dues zones wòlof. Al sud de la república de Gàmbia, a la zona del riu Casamance hi ha els diola. Al sud-est, on hi ha el Parc Nacional de Niokolo Koba trobem les ètnies mandé, i al nord-est, a la zona més desèrtica, els fulani. Només faig esment de cinc grups, però són molts més, en molts casos minoritaris en els llocs on estan establerts i que depenent de qui en parla no són anomenats exactament de la mateixa manera i en altres ocasions ni tan sols per un mateix nom.
La colonització. Dèiem abans que els portuguesos foren els primers a establir-se a la zona, però amb el temps van ser desplaçats pels francesos i els anglesos, que durant el segle XVIII van lluitar per consolidar la seva hegemonia a la regió. Seria el Tractat de Versalles de 1783 que reconeix la independència dels Estats Units d'Amèrica, on, entre molts altres acords, es va reconèixer i oficialitzar la presència britànica a Gàmbia i es va acabar amb anys de disputes. Des de llavors la penetració francesa va ser inexorable.
En el cas de Podor, riu Senegal amunt a l'est de Saint Louis, la zona va ser ocupada pels francesos el segle XVIII i abandonada pocs decennis després per tornar a ser ocupada a mitjans del segle XIX. A Podor es veu encara l'empremta colonial no sols en les mansions a la vora del riu Senegal, sinó en el traçat rectilini i quadriculat que encara conserven els seus carrers com les restes de la fortalesa militar.
Fins a començament del segle XX la capital de la zona era la ciutat de Saint Louis, on s'establiren a finals del segle XVIII mariners de Dieppe una ciutat del canal de La Manega. Ho feren en una illa sorrenca de fàcil defensa, quasi a la desembocadura del riu Senegal i separada del continent. Aquesta illa ara resta unida a la resta de la ciutat per un pont dissenyat per Gustave Eiffel, pont que es diu que en principi estava projectat per al riu Danubi i que ben bé no se sap com va acabar instal·lat a Saint-Louis. Però pel que sembla potser tot això només són llegendes. El pont es diu Faidherbe, un militar i governador francés que va lluitar fort i de valent per imposar el colonialisme francès durant el segle XIX.
Durant les dues guerres mundials, milers de Senegalesos varen lluitar, més o menys obligats, enquadrats a l'exèrcit francès, contra els alemanys. Finalment, a final dels anys cinquanta del segle passat Senegal va obtenir la seva independència. Durant vint anys Leopold Sédar Senghor va presidir el país. Senghor és una de les figures cabdals del segle XX senegalès, l'altre fou Ahmadou Bamba un important líder religiós del qual parlaré més endavant. Senghor pertanyia a l'ètnia serer i va ser educat en la religió catòlica. És considerat un dels intel·lectuals més rellevants d'Àfrica, va destacar com a escriptor, tant de poesia com d'assaig. La seva tesi doctoral tracta de les formes verbals de les parles de les ètnies més importants del Senegal.
Durant el seu mandat va consolidar la llibertat de premsa i va conduir el seu país a convertir-se en una de les poques democràcies que es poden arribar a considerar consolidades al Continent africà. Des del 1980 fins avui, ha estat succeït per candidats de tres partits diferents. També ha estat el primer país d'Àfrica a tenir una dona com a primera ministra. Tot plegat fa que malgrat les deficiències i mancances, que hi són, el Senegal sigui un dels països més estables del Continent africà.
El temps i l'economia. El Senegal és un país tropical, situat a una latitud a mig camí entre el tròpic de Càncer i l'Equador. Fa calor! Hem estat en el que és l'inici de la temporada seca. Malgrat no tenir la pluviometria que alguns països assoleixen, per exemple al sud d'Àsia amb els monsons, durant més de tres mesos abril fins al juliol se succeeixen les pluges i moltes de les zones que ara hem visitat queden inundades i aïllades. Malgrat haver estat allà el mes de novembre hem arribat en alguns llocs de l'interior als 41 graus, i la temperatura a la nit rarament ha baixat dels 22 o 23 graus, en alguns llocs hi ha força humitat.
No hi ha gaires diferències horàries entre estiu i hivern, ara al novembre teníem 11 hores i mitja de llum, el sol sortia, de sobte, al voltant de les 7 del matí i es ponia, queia com una pedra, a dos quarts de set de la tarda. Al juny i juliol s'assoleixen quasi 13 hores de llum. Durant els onze dies que hem estat al Senegal no ens ha plogut més enllà d'alguna gota escadussera algun dia a la tarda.
El Senegal és un país eminentment agrícola, però també té recursos naturals, un dels més importants és la pesca. En mineria destaca el ferro, el zirconi i l'or, aquest darrer a la zona prop de la frontera amb Guinea-Conakry. Disposa de gas i petroli, ens comentaven durant el viatge que ben aviat disposaran d'una valuosa refineria que esperen que abasteixi tot el país. S'està treballant en infraestructures, xarxa elèctrica, hem vist grans camps de panells per captar l'energia solar. Les carreteres cap a l'interior estan en mal estat en alguns trams. Hi ha més quilòmetres sense asfaltar que asfaltats, malgrat que nosaltres en la majoria de casos ens hem mogut per la xarxa principal que es força acceptable. Així mateix, hi ha connexió ferroviària amb Bamako capital de Mali amb servei de passatgers i només de servei de mercaderies amb Saint Louis.
Pel que fa al potencial econòmic podem dir que el Senegal té un producte brut per càpita 17/18 vegades inferior al de l'Estat espanyol. Però quasi dobla el d'alguns dels seus veïns; Mali, Gàmbia, Guinea Bissau i queda aparellat amb el de Mauritània. En aquestes diferències abismals amb els països desenvolupats també crec que hi deu tenir molt a veure el tema demogràfic. Actualment, la piràmide d'edat en aquests països és molt diferent del que s'anomena món desenvolupat, i sembla que s'està produint una explosió demogràfica, que potser serà un dels grans reptes als quals s'haurà d'enfrontar el Senegal i tanmateix no només el Senegal i els seus veïns sinó també els països desenvolupats.
Senegal va estar unit breument poc després de la independència amb Mali i entre 1980 i 1990 es va constituir una federació amb Gàmbia que tampoc va reeixir. Senegal i la majoria de països de l'Àfrica subsahariana tenen la mateixa moneda, el Franc de la Comunitat Financera Africana, sembla que regulat i tutelat des de París, amb un canvi fix amb l'Euro (1 euro - 655 francs CFA). No sabria dir si això es una avantatge o no, però potser deu ser un factor d'estabilitat.
Fins aquí algunes dades. Ara permeteu-me si em centro en el viatge que hem fet i també com hem vist el país dia a dia. Un relat d'un passa volant, on potser només seré capaç d’explicar les coses que més m’han cridat l’atenció, així com comentar també alguns del ocells que hem observat i on, que en definitiva era això al que anàvem.
1er dia. Dimarts 16 de novembre 2021
Hem sortit de Barcelona, on ens hem trobat amb en Joan Mayol - el quart home - ex director del parc de S'Albufera a Mallorca-. Hem viatjat en un vol d'Iberia operat per Vueling. El trajecte ens han ocupat 5 hores llargues de fins a Dakar. Ni tan sols ens han donat un got d'aigua, quan la normativa internacional indica que en els vols de més de quatre hores i mitja s'ha de donar servei de menjar. L'avió un Airbus, “d'aquests regionals”, pensats per vols de poca durada, amb el seient rígid. Als catalans no només ens maltracten en el servei de Rodalies, també tenim les rodalies de l'aire anomenades Vueling. Per tornar ho farem via Madrid, segur que serà diferent, els he dit als meus companys de viatge.
Hem arribat a Dakar ben entrada la nit, amb una hora guanyada per la diferència horària i ningú ens espera. Un accident ha impedit que qui ens havia de recollir pogués arribar puntual. De moment ni l'aeroport, inaugurat el 2017, ni el que veiem pinta malament per estar a l'Àfrica. Sortint de l'aeroport, que es troba a 50 quilòmetres de Dakar per una autovia, amb peatge inclòs, no dona aspecte, tot plegat, de trobar-nos en un país pobre.
Però s'acosten les dotze de la nit i la carrossa es tornarà a convertir en carabassa o si preferiu síndria, doncs quan ens hem endinsat a la zona perifèrica de Dakar a ambdós costats de la carretera, parades de tota mena, però principalment de síndries. Ens han dit que tot estava en aquell estat d'activitat fins a les dues de la matinada, excepte, pel que sembla els llocs on menjar quelcom. Tot tancat, hem fet cap a un establiment "Djolof Chicken"(*) a Bargy a la riba sud del Cap Verd, a pocs quilòmetres de Dakar. Un lloc que sembla que no tanca mai, pollastre fregit, patates fregides i "seven up", "non va plus", no serveixen cervesa, no podem oblidar que estem en un país majoritàriament musulmà.
Travessem el cap Verd a l'est de Dakar en direcció sud-nord. A estones, fent dreceres, per carrers mal girbats i mal asfaltats, amb negocis que semblen de pura subsistència i grups de gent al carrer fent-la petar o avorrits com ostres. Hem arribat finalment al nostre allotjament Chez Salim, passant pel costat del Llac Rosa i ni m’he adonat. L'allotjament crec que farà més bona pinta al matí, que no pas ara al moment d'arribar. Ens trobem una mica cansats i no estem per gaires contemplacions, tot és ben fosc.
(*) El nom Djolof té connotacions històriques, és el nom del regne que al segle XIII es va formar al nord-oest del Senegal i va sobreviure fins a la colonització. El Djolof Chicken no sembla que deixi de ser una rèplica nacional al Kentucky Fried Chicken que també està establert al Senegal.
2ón dia. Dimecres 17 de novembre 2021
Ha estat, amb la llum del dia, quan hem pogut veure on érem. Tal com vaig pensar, el lloc m'ha començat a agradar una mica més. Suposo que això és així perquè observem els primers ocells.
Fem una breu passejada al costat del Llac Rosa, un grup de fredelugues, que es diuen així perquè estan "emparentades" amb les nostres, no pas per res relacionat amb el fred. Més enllà uns d'aufranys foscos, que indiferents, es van deixant fotografiar no pas de massa lluny. A aquella hora el llac Rosa no és tal, excepte algunes porcions irisades de la seva superfície, mogudes pel vent. El fenomen del color rosa sembla que és més visible al capvespre.
De seguida emprenen viatge cap a Saint Louis, on a prop d'allà ens hostatjarem aquest vespre. Pel camí diverses parades per observar ocells. Des del vehicle podem veure la vida quotidiana al costat de la carretera, perquè a la majoria de poblacions que travessem reduïm la velocitat fins a quasi frenar, atès que al mig de les zones habitades hi ha amples bandes peraltades perquè no es corri gaire. La gent viu al carrer. A partir de les onze del matí cau un sol de justícia, tot el que no s'hagi fet a aquella hora possiblement caldrà esperar a fer-ho a partir de les quatre de la tarda.
A molts llocs cal anar a buscar l'aigua amb bidons. A alguns pobles hi ha un pou i cabanes tradicionals. Alguns dels seus habitants ja han fet el salt a habitatges fets amb blocs buits, que a casa nostra es fan de ciment, i que allà algunes persones es fabriquen pel seu compte amb una barreja de materials de la que no sabria pas dir la consistència. Són modestes edificacions amb una porta i una finestra, potser dues. Algunes amb antena parabòlica en un habitatge segurament molt senzill i de reduïdes dimensions, potser no gaire més enllà dels deu metres quadrats. A tots els pobles la mesquita, amb dos minarets, sempre és l'edifici més destacable.
A tots els llocs per on anem passant les imatges són semblants, gent sota uns tendals fets amb troncs, vímets i joncs, buscant l'ombra quan ja s’acosta el migdia i esperant que la temperatura afluixi, tots allà sota arraulits o estirats. En alguns casos en lloc del tendal un arbre frondós fa la mateixa funció. Moltes edificacions estan a mig acabar. Tot plegat fa sensació d'interinitat, tot sembla en construcció permanent, de ja ho farem, d'un deixar que també reposi aquella construcció a mig fer que ja es veurà quan i com es reprèn i quan i com s'acaba.
Cap a mitja tarda ens acostem a Saint Louis, garbuix de gran ciutat, una rotonda amb un policia intentant regular el que és irregulable i malgrat tot sembla que al final se'n surt. Ens adrecem al pont Faidherbe de més de 500 metres i entrem a la part antiga de Saint Louis, on primer es van establir els europeus. Carrers fets amb tiralínies, edificis que en el seu moment devien tenir la seva esplendor a l'època colonial, però que ara semblen aguantar-se perquè ja no els queda esma ni per caure. Veig, tot passant, els primers "personatges", gent ja d'una certa edat, no pas vells, amb pinta entre bohemis i rastafaris. Estan tranquil·lament asseguts xerrant entre ells com si fossin a un cafè, certament em criden l'atenció, deu ser un tret heretat del cosmopolitisme colonial? Ves a saber.
Sortim de Saint Louis, als afores, una altre cop deixalles com les que hem vist pel camí. La gent està acostumada a que quan una cosa no és útil es llença i se'n busca una de nova. Mentre això es feia amb materials naturals, "reciclables", no devia passar gairebé res, però amb la invasió del plàstic dels darrers decennis i els costums que no semblen haver canviat, ja us podeu imaginar el panorama. Camps, carrers, zones inundades són un lamentable mar de residus. Tenen molta feina a fer per solucionar-ho, però possiblement ara els problemes i les prioritats siguin uns altres i molts més grans.
Poca estona abans que no s'amagui el sol arribem al "Ranch de Bango" que serà el nostre allotjament durant unes hores fins a l'endemà. Aprofitem la darrera estona de llum, per fer una aproximació al braç del riu Senegal, que hi ha ben a prop, per veure si encara som a temps de veure algun ocell. El Ranch Bango és un complex amb diferents zones d'hostatge, a través de les quals ens movem, sempre sota la supervisió del personal que controla els accessos, fins a arribar a la zona oberta a tocar del riu. Aviat es fa de nit i en Joan Mayol ens convida al bar. Realment aquest establiment és un lloc destinat al turisme, molt tranquil i amb uns nivells de comoditat que durant alguna etapa del viatge potser no trobarem.
3è dia. Dijous 18 de novembre 2021
Hem quedat de bon matí per repetir el recorregut d'ahir al voltant del nostre allotjament. Avui el nostre guia ornitològic local, Mamadou Ngum "Vieux", ha demostrat les seves habilitats; la capacitat per localitzar els ocells i per reconèixer les espècies. Amb les primeres llums del dia, dalt d'una palmera, albirem el que pot ser, i finalment acaba essent, un pigarg africà. Un magnífic rapinyaire de mig cos i cap blanc, emparentat amb l'àguila marina - que ara s'està reintroduint a la cornisa cantàbrica - i també amb l'àguila marina de cap blanc que és tot un símbol dels USA. Continuem les observacions perdent-nos per les diferents zones de la finca. El Cucal del Senegal, la Fredeluga d'Esperons, diversos tipus d'abellerols, el pinsà roig, el pririt del Senegal, els tisserins -teixidors-, i moltes altres espècies que ja ens han fet omplir el matí de descobertes abans no emprendrem camí cap al Parc Nacional de Djoudj.
Arribem al Parc Nacional de Djoudj sobre el migdia, ens esperen al Campament Eco-Solidari de Njagabaar al costat del llac de Khar. Allà ja ens han preparat el dinar. He de reconèixer que malgrat la modèstia del lloc i la seva senzillesa, ha estat exquisit, després ens adonarem que el sopar tampoc desmereixerà. El nostre allotjament està al costat d'un espai inundat on podem observar les cabres pasturant, però entremig per poc que ens fixem apareixen els varans, les jacanes, els martinets menuts, els "martins chaseurs" -uns parents del nostre blauet- i moltes altres espècies tot això en un espai força reduït, que no ens demana ni l’esforç de moure’s d’on som asseguts.
Després de dinar tenim prevista una passejada en barca per un dels braços del riu Senegal que transcorre a prop del llac de Khar que no deixa de ser una zona que durant l'època de pluges queda inundada i que deixa aïllada una part important dels llocs per on ara passem i els converteix en intransitables. Just abans d'arribar al lloc d'embarcament ens trobem un grup d'oques de Gàmbia, un magnífic ocell de més d'un metre d'alçada. Mentre esperem la barca ens acompanyen un grup de pelicans blancs i un altre de corbs marins grossos, que malgrat ser classificats com la mateixa espècie que tenim a casa nostra, destaquen, o més ben dit es diferencien, per tenir la part anterior de color blanc.
La barca amplia i consistent ens permet la comoditat de l'observació al mateix temps que ens permet fotografiar amb més facilitat els vols dels estols de pelicans. Les "fugides" de les anhingues davant la nostra presència, i la diversitat d'ocells que ens trobem a ambdues ribes. Finalment, arribem a lloc del gran espectacle; milers de pelicans blancs agrupats en una illa. Malgrat tot ens diuen que no és pas l'espectacle total encara que ho sembli; pel mes de febrer neixen els polls i aquests curiosament són de color fosc i amb el temps s'aniran aclarint, literalment ens diuen que amb poques setmanes faran el "Michael Jackson".
Tornem cap al nostre allotjament, abans tenim ocasió de veure ben a prop un parell de facoceros -per qui hagi vist la pel·lícula d’animació de Disney el Rei Lleó, "estem parlant d'en Pumba"- . Després de sopar, en Jordi, que ha portat un focus que permet localitzar aus de nit, en Quim, en "Vieux" i jo anem a fer un tomb pels voltants de l'allotjament aconseguint localitzar l'enganyapastors i alguns torlits.
4art dia. Divendres 19 de novembre 2021
Abandonem el campament "eco solidari" de Njagabaar regentat i gestionat per la gent del poblat. Malgrat la senzillesa de l'allotjament, ha estat una estada agradable i tranquil.la. Emprenem de nou camí per explorar una nova zona del llac de Khar, ens desplacem cap el sud d'aquest. Ens apropem a diversos llocs de guaita des d'on podem observar milers i milers d'exemplars d'algunes de les espècies que ens són familiars a casa nostra a la primavera i a l'estiu i que ara han tornat a aquestes àrees d'hivernada; roncaires, cullerots, cuallargs, flamencs...
Pel camí ens hem creuat amb xacals i facoceros. A mig matí deixem la zona, aturant-nos abans per fer les últimes fotos dels milers i milers d'ànecs arboris que hi ha a prop de Njagabaar i també fer-nos una foto de grup sota el cartell que anuncia el Parc National de Djoudj.
Emprenem camí cap al nord-est, el nostre objectiu és arribar a la tarda a Podor.
Pel camí ens aturem a dinar, hem travessat de nou diverses poblacions en les quals se celebren mercats, la habilitat d'en Leye, el nostre xofer, per esmunyir-se entre la gent sense aturar-se és de destacar. Aquests mercats incrementen encara més el garbuix que a la majoria de poblacions hi ha a causa dels negocis a peu de carretera. Molts d'aquests negocis duen a terme la seva activitat al carrer o com a mínim portes en fores del mateix local, habitualment força reduït, que com a molt deu servir de magatzem. A la majoria de poblats que travessem, segons ens acostem al migdia i augmenta la calor, la gent va aturant la seva activitat. Ens parem a dinar a Richard Toll, una antiga ciutat colonial. Ho fem en un local anomenat "Burger City", on la gent va a comprar menjar cuinat. A la tarda continuem el nostre camí aturant-nos en uns marges argelagosos encinglerats sobre el riu Senegal des d'on podem observar algunes de les espècies que preveiem veure a la zona; El pluvial egipci, drongos, diverses espècies d'abellerols, maniquís, becs d'argent...
Cap al vespre arribem a Podor, una avançada de la colonització francesa al segle XVIII. Ens allotgem en una antiga mansió colonial del segle XIX, la "Maison Guillaume Foy" declarada patrimoni classificat. Ens trobem al costat del post duaner perquè estem a tocar de la frontera amb Mauritània. Ens rep el responsable de l'establiment, que presenta un particular aspecte bohemi, barret i mocador sobre les espatlles i un aire certament desmenjat. Al mateix temps que una música ensordidora no ens fa preveure que ens puguem permetre relaxar-nos. Es tracta d'una festa de la comunitat catòlica que celebren al costat mateix en una altra antiga casa colonial. Abans de sopar des d'una terrassa de la mansió contemplem la posta de sol i com, malgrat tot, la sortida de la Lluna plena, encara ens continua permetent albirar la riba Mauritana del riu Senegal.
Després d'aquests primers dies al Senegal la impressió general és que és un país en eterna construcció, estrany és el carrer, el poblat, o la ciutat on no es vegin edificis a mig fer, que molts cops fa l'efecte que porten aturats en aquell estat força temps. Fins ara ens hem desplaçat per carreteres que en alguns sectors estan molt millor del que a priori ens podíem arribar a pensar. Alguns trams força nous estan patrocinats per organitzacions nord-americanes, segons els cartells que ho anuncien. És un país que malgrat que intenta sortir del subdesenvolupament li queda molta feina a fer. Segurament l'economia de moltes famílies només els permet la subsistència. Segons quin dispendi només se'ls deuen poder permetre una minoria. El preu del gasoil, que a nosaltres actualment ens sembla barat, 655 francs CFA equivalents a un euro, deu ser una despesa massa alta per a molts. No parlem ja de posseir un vehicle de motor.
Podem dir que el burro és el "tot-terreny" del Senegal, estirant carros amb una senzilla plataforma sobre un eix i dues rodes que serveix una mica per tot; anar a buscar aigua, transportar mercaderies, persones o ocasionalment el simple entreteniment dels més menuts. Alguns dels carros estant "tunejats" i fins i tot alguns porten miralls retrovisors! No hi ha massa circulació en les carreteres del nord del Senegal, tampoc és una zona massa habitada. L'ús del clàxon dels cotxes és més que habitual. A cops de botzina s'avisa els carros abans d'avançar-los o quan es preveu que entrin a la calçada o simplement per obligar-los a deixar pas. Als pobles s'avisa els vianants i malgrat que els peraltats al mig de la calçada obliguen a quasi aturar-se als vehicles de motor, el risc d'atropellament és alt.
Als vorals de la carretera hi pots trobar de tot, més encara si se circula en una zona habitada, des dels carros esmentats, altres cotxes que s'han aturat o que s'incorporen de nou, ciclomotors, bicicletes, vianants, cabres, ovelles, fins a alguna gallina despistada. Fora de la ciutat és usual trobar-se amb grans ramats de bestiar boví que travessen la carretera i que en cap cas aturen, sinó que simplement alenteixen, la velocitat dels vehicles. Com si el vehicle entrés en una melé es va obrint pas, hi ha els bous que acaben de passar, els que passen en aquell moment i els que ja s'aturen acostumats a aquestes maniobres, tot en un desordre molt organitzat.
El transport "públic" es fa amb autobusos convencionals, en el millor dels casos. El més habitual és que es faci en una espècie de microbusos que més que tals semblen furgonetes. Vehicles que van totalment atapeïts i que molts cops porten les portes posteriors obertes d'on pengen alguns passatgers, que tot just tenen un peu al terra del vehicle. El 95% dels vehicles a motor que hem vist no passarien pas l’ITV a casa nostra.
5è dia, Dissabte 20 de novembre 2021
Al matí hem sortit de Podor i hem desfet en part el mateix camí del dia anterior, ens aturem de nou en zones on esperem poder observar ocells, bàsicament al costat del riu Senegal. Hem fet un recorregut, a peu, per llocs més o menys arbrats i ens acostem de nou als terraplens al costat d'un dels braços del riu. Un Coracias abyssinicus, "el cosí germà" del gaig blau que ens visita a casa nostra, es deixa fotografiar i filmar de manera esplèndida. Al costat mateix del riu un parell d'ocells martell ens permeten que ens hi acostem per poder-los observar detingudament. Al migdia ens aturem de nou a Richard Toll, al mateix lloc que ens vam aturar a l'anada, aquest cop gràcies a "la gestió" d'en Cheik Niang "Chico" aconseguim dinar amb cervesa. "La Gazelle" i "Flag" són les cerveses senegaleses més habituals, sembla com si no n'hi hagués cap altra marca a part de les d'importació.
Després de dinar hem passat a prop del llac de Guiers, el gran reservori d'aigua dolça, que abasteix el nord-oest del Senegal i principalment la zona metropolitana de Dakar. Seguim per carreteres, a estones en construcció, sembla com si estiguessin iniciant el traçat d'alguna mena d'autovia. En alguns trossos del recorregut senzillament anem per camins sense asfaltar, a estones passem per damunt dels dics de contenció que travessen les zones inundables. Tenim previst arribar a Loumpoul cap a mitja tarda.
Loumpoul és potser l'única concessió que ens donarem en aquest viatge a fer una mica el "guiri". Un cop arribats a Loumpoul ens esperen uns tots terrenys que ens porten fins a les dunes. No som pas massa lluny de la costa, uns quilòmetres en línia recta, però a aquesta zona s'han aprofitat una zona de dunes per a convertir-les en una atracció turística amb dromedaris inclosos. Només arribar ens allotgem en tendes, m'ha tocat la del final i al capdavall d'una duna. L'habitació té inodor, dutxa i rentamans, el terra està cobert d'estores. Hem sopat en unes tendes habilitades com a menjadors al capdamunt del campament, després d'haver escoltat els ritmes d'un grup d'animació local. Tot plegat orientat al turisme, els guiris dels quals parlàvem abans. És l'únic lloc on hem coincidit amb un nombrós grup d'europeus. Sopar correcte i cap a dormir.
L'endemà ens hem de llevar aviat, toca un dels dies més llargs de viatge. A l'hora de dormir dubto si ho aconseguiré encara hi ha lluna plena i la lona de la tenda deixa passar la claror, unes fredelugues d'esperons fora de la tenda no deixen de fer els seus reclams. Caic rodó. A les sis del matí sona el despertador, les fredelugues continuen allà. Si han o no han deixat de "piular" tota la nit, jo no ho sé pas dir.
6è dia. Diumenge 21 de novembre 2021
Avui travessem el Senegal de Nord-oest a Sud-est, des de prop de la costa entre Dakar i Saint Louis, fins a la província de Tambacounda, a l'est de Gàmbia. Hem d'anar a dormir a tocar l'extrem nord-occidental de la reserva nacional de Niokolo Koba, la més gran del Senegal amb una extensió de 9.000 quilòmetres quadrats, més gran que tota la província de Barcelona.
De bon matí, tot just comença a sortir el sol, ens han recollit a les dunes de Loumpoul i ens han deixat al costat de la nostra furgoneta, en Mamadou Leye ja era allà, a tots, però a ell principalment, ens esperen 600 quilòmetres de conducció per les carreteres senegaleses.
A mig matí ens acostem a Touba a l'entrada de la ciutat, de més d'un milió d'habitants, hem passat per davant d'un imponent i modern hospital, el "Cheik Amadouh Kadim". Ignoro si aquest hospital és capaç de donar cobertura a tota la població de la zona, però la seva creació la podem entendre inscrita en els intents de les autoritats de modernitzar el país.
En Cheik Niang, a qui tothom sembla conèixer per "Chico", jo m’atreviria a dir que el coneixen a tot el país, el gerent de l'empresa que des d'allà ens porta i que ens acompanya tot el viatge, comença a parlar de la figura d'Amadouh Bamba o Khadim. Un asceta de finals del XIX i principis del segle XX, que en el seu dia havia estat empresonat i desterrat pels francesos, que finalment el deixaren retornar quan veieren que el seu moviment era pacífic i només religiós. Amadouh Bamba va crear el moviment "muradi" o "muradita", dins del corrent sufí de l'Islam. Ens explicava que en un cop a l'any a Touba s'apleguen centenars de milers de persones, ell realment parlava de milions. Aquests actes que s'anomenen el Gran Magal, tenen lloc per commemorar la data en què Amadouh Bamba va ser desterrat pels francesos. Ens aturem davant de la Gran mesquita de Touba un edifici impressionant, baixem del vehicle, però de seguida la nostra vista s'enlaira per contemplar un grup de milans negres que sobrevolen la zona, som incorregibles! Després ens entretenim amb un grup de ratpenats que hi ha en una palmera.
Deixem Touba, la seva gran mesquita i el mausoleu d'Amadouh Bamba i prosseguim camí cap a la Reserva de Niokolo Koba.
Ara ja comencem a seguir la Nacional 1 del Senegal, la carretera que enllaça el port de Dakar amb la frontera de Mali i que continua amb la carretera que porta a la capital d’aquell país, Bamako. Durant el trajecte innumerables camions. De tant en tant algun d'espatllat, sota del qual veus feinejant els mecànics per intentar reparar-lo. Durant tot el trajecte veiem una gran quantitat de cobertes de rodes de camió als vorals de la carretera que sembla que ningú retirarà i que ens fa notar la precarietat dels mitjans. No és estrany veure a peu de carretera nombrosos "negocis" de pneumàtics que anuncien el "vulcanisé" d'aquests, dins del que ja ens sembla que és una de les grans virtuts que ajuda els senegalesos en el seu dia a dia, aprofitar-ho tot i arreglar-ho tot com sigui. Tots aquests llocs de venda de rodes, això sí, estan presidits per la figura de "Michelin".
Durant tot aquest llarg recorregut el paisatge va canviant, sense perdre-les de vista, deixem de veure només acàcies i comencen a aparèixer els baobabs. Ens aturem al costat d'un molt gran a peu de carretera. D'ell, com si fossin fanalets xinesos en una revetlla, pengen innumerables nius de teixidors, esgrogueïts molts del quals ja són a terra. Els teixidors que els utilitzen ja no deuen estar en temporada de cria. Els que sí que aparentment ho estan i comparteixen el mateix arbre són els "bufalers" un ocell fosc, amb una mida semblant o una mica més gran que una merla, amb una protuberància de color clar per sobre el bec, "Bubalornis albirostris", com el seu nom científic indica, o també com ens ho diu el seu nom en francès "Alecto à bec blanc". El bufaler construeix, comparat amb els teixidors dels quals parlàvem, un gran niu amb branquillons que sembla eixonar la branca de l'arbre i ocupa una gran part d'aquesta aparentant desbordar-la, però, realment, el que fa és col·locar els nius esfèrics teixits sobre aquesta plataforma feta de branques, no cal dir que sembla viure de manera comunitària.
La següent parada ha estat al "Relais" de Tamba a l'entrada de Tambacounda capital de la regió sud-oriental del Senegal. Un establiment dins dels estàndards senegalesos homologables als nostres paràmetres de confort. Tenen wifi i podem contactar amb la família. Comencem a endinsar-nos en la part més feréstega del país i no tornarem a tenir connexió en 3 o 4 dies. Les cabanes intercalades amb edificacions fetes amb peces de ciment, de les que abans parlava, i més o menys escampades que havíem vist al nord-oest del país, deixen, en aquesta zona, pas als poblats de cabanes més tradicionals, envoltats d'un tancat més o menys alt i resistent, que al seu torn aplega altres tancats menors que delimiten les cabanes de cada família.
Arribem al parc de Niokolo Koba. Al seu extrem nord-oest es troba el campament de Wassadou, a la riba del riu Gàmbia, on passarem dues nits. El campament només té llum durant unes hores al vespre i de matinada, gràcies a un generador.
hem tingut el primer contacte amb els micos verds "chlorocebus sabaeus" que s'han fet els senyors del menjador del campament i estan arrasant amb el que pot haver quedat del dinar. El paisatge ha canviat de nou, estem al bosc tropical. Al matí ens hem llevat amb les acàcies, durant el dia hem passat pel territori del baobab i ara estem al reialme de la palmera.
7è dia. Dilluns 22 de novembre 2021
Avui anem a Niokolo Koba, avui de fet entrem al parc! Em llevo de bon matí, en Quim ha deixat un llum, que utilitza per filmar, a la meva disposició. L'engego per afaitar-me, però al cap d'uns moments se sent el soroll del generador i puc encendre el llum. Un cop esmorzats, en Leye ens porta fins a l'entrada oficial del parc i es queda allà amb el nostre vehicle. En "Chico" ha fet venir un petit camió descobert amb un doble seient central que ocupa longitudinalment tota la caixa posterior mirant a banda i banda. No hem fet servir un vehicle més baix perquè els camins del parc encara no estan desbrossats i l'alçada de les herbes dels vorals ens impedeixen veure gaire cosa, necessitem estar una mica enlairats. El nostre objectiu és arribar fins al "Camp du Lion", a la vora dreta del riu Gàmbia, la mateixa vora on es troba el campament de Wassadou unes desenes de quilòmetres més a l'oest.
Comencem el recorregut, se'ns creuen francolins, gangues, trobem dues espècies de "rolliers" -els cosins del nostre gaig blau-. Al cap de poc observem un gran rapinyaire en una branca. Es tracta d'una àguila marcial que de seguida emprèn el vol i comença a evolucionar a la nostra esquerra. Es tracta d'un exemplar jove i tenim l'ocasió de contemplar la seva envergadura. Més endavant ens creuarem amb pintades, trobarem algun petit antílop, babuïns, altres rapinyaires...
A mig camí agafem un desviament que ens porta a un allotjament que hi ha al bell mig del parc. Es tracta del Niokolo Lodge. És una espècie de campament de "luxe" comparat amb el de Wassadou, ens aturem a visitar-lo per comprovar les seves comoditats. Pensat per a turistes occidentals està en una corba del riu Gàmbia, alçat damunt d'un penya-segat argelagós amb unes vistes immillorables. Continuem el nostre camí fins al Camp du Lion on hi ha un post dels guàrdies del parc i la gendarmeria senegalesa.
Quan es va establir el parc es va traslladar, per no dir simplement que la van fer fora, tota la població que hi havia, molta de la qual s'ha establert en poblats als voltants del límit del parc. Continua però havent-hi furtius. Malgrat tot, el parc, en aproximadament un centenar de quilòmetres sense cap rastre d'habitatges, és travessat per la Nacional 7. Aquesta carretera que parteix de Tambacounda és la continuació de la Nacional 1, que en aquest cas porta a la frontera sud del Senegal amb Guinea Conakry.
Dinem al camp du Lion el "picnic" que portem de Wassadou; ou dur, pollastre, pa i plàtans. Tota l'estona estem sota l'atenta observació dels micos verds, un d'ells d'un salt i passant com un llamp per damunt la taula li pren el pa a en Quim i es queda allà a prop, amb un ull damunt el tros de pa que ha pispat i amb l'altra mirant el que fem. Allà mateix baixem fins a la riba del riu Senegal.
Finalment, se'ns tira el temps al damunt i cal tornar abans no tanquin l'entrada al parc. Desfem el camí, ens queden dues hores de viatge i el camió ranqueja i de tant en tant s'atura, no li va gaire fi el motor d'arrencada, però cada cop es torna a engegar. El mateix que a l'anada les herbes altes no ens permeten veure gaire més enllà del camí. Ara tot just el parc comença la seva activitat un cop passada la temporada de pluja i els “nostres” mesos d’estiu. En les setmanes vinents es cremaran els matolls i es deixarà una zona al descobert que permetrà a qui vagi, a partir d'ara fins a la primavera quan comença de nou la temporada de pluges, contemplar més del que nosaltres hem pogut veure. Arribem a l'entrada del parc just quan el motor d'arrencada del camió ens dona el darrer ensurt.
Arribem a Wassadou quan ja es fa fosc, com cada vespre abans de sopar repassem el checklist, just quan algú se'ns adreça i ens pregunta "sou catalans?". Es tracta d'un bomber de Valls que està recorrent el Senegal en bicicleta.
Sopem i xerrem una estona amb ell i ens n'anem a dormir, el generador encara funciona, no tardarà gaire a aturar-se.
8è dia. Dimarts 23 de novembre 2021
Al matí marxem de Wassadou, però abans hem concertat una passejada en barca pel riu Gàmbia. En realitat és una petita embarcació amb motor fora borda, en la que hem de repartir bé els pesos. La barca surt de la mateixa riba de Wassadou i enfilem el riu Gàmbia aigües amunt, ben aviat ja comencem a veure ocells, però també varans. Una arpella d'antifaç africana ens passa a prop i s'atura a la riba dalt d'una palmera. El barquer que sembla conèixer molt bé el tram del riu, es va aturant i es mou on el corrent li presenta menys resistència. Aviat el nombre d'espècies vistes va en augment; alcions, diverses espècies d'abellerols, àguila cridanera, ibis hadada, torlits, pluvials, corbs marins africans, ocells martell, turacos, martinet menut d'Sturm, cueretes endolades africanes, puputs arbòries, fredelugues de cap blanc... a l'altra riba del riu trobem un grup d'hipopòtams, ens aturem a una distància prudencial, per no molestar ni ser molestats. De tornada una mica més de tot, un cocodril del Nil, encara no gaire crescudet, que sembla vigilat per quatre fredelugues d'esperons. Ha estat una volta de quelcom més d'una hora i mitja molt ben aprofitada, a una hora en què la calor encara no molesta i la llum per l'observació i la fotografia és molt bona.
Retornats a Wassadou recollim l'equipatge i de nou en ruta, aquest cop en direcció a Mako, a l'altre extrem del parc de Niokolo Koba. Molt a prop de la zona on hi ha l'explotació d'una mina d'or a cel obert. Abans, però ens aturarem a un poblat on hi ha uns familiars del nostre guia ornitològic local, en "Vieux". Allà també comprarem arròs, sabó i altres queviures, ja que en "Chico" ens ha proposat i ens ha convençut, després d'insistir una mica, que a la tarda, a prop de Mako, visitem un poblat per tal de veure com és la vida quotidiana en aquests llocs. Suposo que és una activitat que es fa en els Tours pel Senegal, “de les que toca fer”. El que passa és que els ocellaires som "rara avís" pel que fa a la manera de fer turisme i aquests "convencionalismes" turístics no ens criden massa l'atenció, però hi anirem!
Cap al migdia arribem a Mako, després de travessar el riu Gàmbia per a situar-nos ara a la seva riba esquerra, ho fem a peu pel pont de la Nacional 7, podem veure un munt de gent rentant roba al riu, que en aquest punt sembla força cabalós. En Leye, que ens espera a l'altre costat, ens acosta fins al campament, on passarem la nit,. El campament és el de "Keur Annick". La paraula Keur l'hem vist repetida a diversos llocs i ens expliquen el significat que no és altre que "Can", o sia "Can Annick". El campament igual que l'anterior està a tocar de la riba del riu. Mentre encara no tenim el dinar a punt aprofitem per fer alguna observació, veiem passar com un llamp un parell d'alcions gegants, una espècie que és parenta del blauet, però a diferència d'aquests fa un parell de pams de llargada.
Després de dinar fem una visita a una zona agrícola, concretament a una plantació de cacauets i després anem al poblat que en "Chico" ha proposat visitar. Allà hem entrat en el tancat corresponent a una família i entre altres coses hem pogut comprovar que lo de l'explosió demogràfica no és pas cap entelèquia. Una enorme quantitat de quitxalla pul·lulava entre les cabanes, mentre dues dones trinxaven en una espècie de morter, amb un pal cada una, el cereal per preparar el sopar. Alguns dels nens menjaven a terra, tots al voltant d'un petit gibrell, d'on agafaven l'arròs amb les mans.
Senegal està veient créixer la seva població. Algú del grup comentava que els nens, mentre encara són petits, no perden el somriure, però que quan ja es fan una mica grans tenen un posat molt més taciturn. Sembla com si ja s'adonessin que el futur és molt magre. A vegades veient com es viu, però com també els arriben les notícies del "Dorado" d'Occident s’entenen moltes coses. Malgrat l’aparent aïllament, ara ho veuen quasi tot per les televisions o pels mòbils, dels que bastants ja disposen, No és d'estranyar que veient el llamí, alguns decideixin emprendre "l'aventura" d'intentar arribar a Europa. Aventura que massa cops acaba en tragèdia.
Es fa de nit i tornem a "Can Annick" on soparem i passarem la nit, demà tocarà desfer, en direcció a la costa, tot el camí fet fa tres dies.
9è dia. Dimecres 24 de novembre 2021
Tornem cap a l'oest. Ens llevem aviat, encara queda una estona per esmorzar. Traiem les cadires del cobert on hem dinat i sopat i les col·loquem a la riba del riu que allà queda un xic sobre-alçada. Pocs ocells a aquella hora del matí, només un grup de micos a l'altre costat. Ho deixem córrer, esmorzem i recollim.
De nou a la carretera. Tornem a travessar el parc de Niokolo Koba, per la carretera, ens dirigim a Toubacouta al Delta del Salum, passarem de nou per Tumbacouta i després per Kaolac.
Al bell mig del parc a peu de carretera ens aturem un parell de cops per contemplar una família de babuïns i després el vol d'una àguila batallaire que ens passa a prop i que veiem que s'atura el que ens permet observar-la amb una certa comoditat. Prosseguim camí fins a Tumbacouta, allà ens aturem una estona “a fer benzina”. En "Vieux" va fins a una botiga i ens torna amb un paquet amb una espècie de galetes fetes del fruit del baobab. Seguim força estona per la Nacional 1 direcció Dakar, les escenes dels camions espatllats i les rodes rebentades són les mateixes de fa tres dies.
La Gendarmeria senegalesa intenta controlar aquest tràfic, aturant els camions força sovint, potser amb la intenció d'esponjar el trànsit pesat, espaiant-los en el temps. En algunes zones es pot veure algú camió abandonat que ha estat canibalitzat suposem que per aprofitar les peces. En un d'aquests controls hem pogut veure que mentre aturaven, davant nostre, un camió i el gendarme ens feia avançar, per darrere seu una família de facoceros ha aprofitat l'avinentesa per travessar tranquil·la i ordenadament la carretera.
Cap al migdia arribem a la zona de Kaolac i una mica més enllà ens aturem a dinar, en un lloc força modern i molt ben acondicionat i endreçat. Continuem viatge i un parell d'hores, abans no es faci fosc, ja som al Delta del Salum, al nord de Toubacouta. Allà busquem uns ajocadors d'aus, però el curs del riu separa la zona inundable sorrenca on ens trobem de l'illa on suposadament són. Finalment, en un poblat trobem algú que disposa de barca per passar a l'altre costat, queda poca estona de llum. En "Chico" ens adverteix que si pugem a la barca ho farem sota la nostra responsabilitat i que els aparells fotogràfics poden perillar. Si la meva càmera es queda jo també decideixo quedar-me i fer un tomb pels sorrals no inundats i després fer companyia a en Leye que s'ha quedat amb el vehicle. Ja és quasi fosc quan tornen de la "passejada" en barca, han arribat fins on hi ha centenars, milers d'ocells, que passen la nit. Reprenem la ruta, encara ens queda una bona estona per arribar a l'allotjament on farem nit.
Ja ben fosc arribem al nostre allotjament, només entrar, pel tipus de cotxes aparcats al seu interior ja pressuposem que no es tracta d'un campament com el que hem estat aquests tres darrers dies. Keur -"Can"- Salum, és un hotel amb les típiques, però no tan típiques cabanes, aquestes tenen aire condicionat, televisió i wifi. Les zones comunes comprenen un restaurant, piscina i una zona "chillout". El servei, també el menú, és totalment europeïtzat. És un "lodge" pensant per a turistes forans. Ens n'assabentem que és una inversió d'un belga. Després de sopar un gin-tònic, per anar-nos aclimatant al retorn. Malgrat tot no anem a dormir massa tard. Demà el despertador sonarà a les cinc.
10è dia. Dijous 25 de novembre 2021
Ens hem llevat de bon matí, o sia, encara era negra nit. A les sis ens esperen a l'embarcador del Keur Salum. Pugem, més ben dit baixem a la barca amb molt de compte per una escala vertical, humida i relliscosa. Enfilem a tota velocitat el braç del Salum en direcció oest. Després d'una bona estona ens comencem a esmunyir lentament enmig dels manglars i les illes de vegetació del Delta. De sobte ens trobem amb un immens ajocador d'aus, ardeids principalment. Poca llum encara per fer fotos, en Quim, però, es preparà per gravar i en "Chico" no pot tenir millor ocurrència que fer una foto amb el mòbil, naturalment amb el flash, provocant una espantada. Per sort ben aviat totes les aus tornen a lloc i amb la barca envoltem els manglars mentre contemplem l'espectacle; esplugabous, martinets dels esculls, corbs marins, anhingues, agrons...
Comencen a trencar les primeres llums del dia i l'activitat a l'ajocador s'accelera. En alguns troncs sense fulles es retallen les siluetes dels corbs marins i de les anhingues. S'alça la bola de foc i en poca estona la llum ho comença a envair tot. Restem una estona més fins que moltes de les aus que allà hi són decideixen que ja n'hi ha prou d'aguantar-nos i en estols més o menys compactes comencen a moure's.
Prosseguim la nostra incursió al Delta del Salum, s'obren els espais i ja és de dia, ens acostem a una platgeta i de sobte algú avisa "Goliath". A mi m'hauria semblat un agró roig, però m'hi fixo i veig la diferència; té el cap totalment rogenc, sense el capell fosc de l'agró roig. Em costa fer-me una idea del seu volum fins que de sobte un agró blanc se situa uns metres per davant i queda empetitit al costat de l’agró goliath. Darrera nostra captem el moviment d’uns dofins, però són un xic lluny i aviat els perdem de vista. Més endavant veiem l'àguila pescadora, dos milans negres africans ens contemplen al damunt d'un tronc quan passem per sota. El barquer ens torna a introduir pels espais estrets perquè contemplem l'estructura del manglar en aquell moment en què la marea encara és baixa. De sobte el barquer ens crida l'atenció, per damunt nostre, al capdamunt d'un arbre, hi ha un martinet tigrat africà (Tigriornis leucolopha) ha estat un "bimbo", naturalment per a mi quasi tots els ocells que hem vist en aquest viatge ho són, però també per en Jordi, que ha vist més de la meitat dels ocells del món, per en Joan, per "Chico" i també per "Vieux" a qui havíem preguntat per aquest ocell i ens havia dit que es podria arribar a veure al Delta del Salum. Totalment satisfets emprenem la tornada cap a Keur Salum.
Avui ens quedem a dinar a l'hotel, tot el que resta de matí, que encara és tot! Serà temps lliure. Mentre en Joan repassa apunts per un article i en Jordi fa quelcom semblant i en Quim es perd per filmar amb tranquil·litat per dins el recinte del Lodge que té espais oberts de vegetació, jo decideixo fer el mateix amb la meva càmera i coincideixo amb en "Vieux". Tots dos explorem les zones obertes del Lodge i fem una bona descoberta d'espècies; calaos, suimangues, barbican, astor llagoster, prinies, cordon-bleu...
Dinem al Lodge i en acabar emprenem camí cap a Palmarin. Malgrat que Tobacouta i Palmarin no estan massa lluny en línia recta, ens cal donar la volta per l'interior de Delta del Salum , el que fa que el viatge ens ocupi un bon parell d'hores.
A prop de Palmarin ens aturem al lloc on hi ha un immens baobab que té un tronc amb una circumferència de trenta metres. Allà mateix hi ha diverses parades de venedors d'art local. M'enxampen per vendre-m'ho tot, em sap greu dir que no, però si no arriba a ser per "Chico" i en "Vieux" que em rescaten no hauria sabut què fer amb tantes coses.
Finalment, ja ben entrada la tarda arribem a l'Ecolodge de Palmarin. Ocupem els nostres estatges, serà la darrera nit al Senegal. Els allotjaments, malgrat estar fets amb estructures modernes i amb moltes més comoditats que els campaments de l'interior del país, tenen un aire rústic, ens expliquen que el recobriment intenta reproduir el tipus de cabana sudanesa, amb tota la coberta simulant estar feta de fang argelagós. Són unes estructures força originals i realment còmodes, però sense els "luxes" que hem gaudit la nit anterior. L'espai de tot l'allotjament es força obert i tenim la platja allà mateix on ens quedem una estona esperant que es faci fosc i sigui l'hora d'anar a sopar.
11è dia. Divendres 26 de novembre 2021
Ens llevem una mica tard, respecte al que havíem fet durant la primera setmana. Des d'ahir anem una mica a ritme de samba. L'activitat de tots aquest dies ha pesat. Farem la darrera passejada en barca del viatge, la quarta per mi i la cinquena pels més atrevits d'abans d'ahir. Ens esperen sobre dos quarts de deu. Tenim temps, encara, de localitzar al costat de l'allotjament el pigre gris i el polit cantaire, dos dels ocells, que com tants d'altres coneixem al nostre país i que ara passen l'hivern al Senegal i a altres llocs de l'Àfrica subsahariana.
En Cheik Niang "Chico" ens diu que si portem sabatilles de bany a la sortida molt millor, en cap cas embarcarem, sinó que abordarem la barca a la platja, amb el que caldrà arremangar-se.
Esperem una bona estona i ni la barca, ni el barquer apareixen de moment. El dia ja fa estona que s'ha aixecat i no sóc pas l'únic que pensa que com més tard anem més poques possibilitats de veure espècies i, sobretot, pitjors condicions de visibilitat. Finalment, quasi a les onze del matí iniciem el nostre viatge en un "caiuc". Horroritza pensar que en aquest tipus d'embarcacions s'arriba a amuntegar desenes de persones que emprenen un viatge a alta mar empesos per la necessitat i la desesperació.
Nosaltres només som sis i el barquer. Ens endinsem per un dels braços principals del riu Salum, la marea encara està pujant. Als sorrals s'apleguen pelicans grisos, gavians foscos, gavians argentats, xatracs, fumarells... En un contrallum horrible, cal recordar l'hora en què hem començat, un agró goliath. Ens endinsem en un dels braços secundaris del riu i tornem a trobar coneguts que passen l'hivern aquí; l'agró roig, el bernat pescaire, el polit cantaire... recorrem amunt i avall un parell més de braços del Salum, mentre ens sobrevolen els pelicans grisos i alguna àguila pescadora. Ens aturem en una illa del Delta amb l'esperança de trobar algunes espècies, de lluny veiem evolucionar un esparver cendrós. Continuem caminant pels sorrals on es veuen petjades de hiena, cosa que a mi particularment no em fa gens de gràcia. Ens passa sobrevolant algun altre vell conegut, el "cisticola juncides", ben "trist" ell! Tornem a embarcar i continuem la volta pel Salum.
Finalment, decideixen portar-nos fins a la línia de mar obert, els sorrals es van encongint i fent petits perquè la marea està pujant. Alguns dels pelicans ja s'han refugiat als manglars. Els ocells que encara no ho ha fet, multitud de corbs marins, xatracs i algunes limícoles encara resisteixen. No acabem de comprovar fins quan, perquè retornem cap al punt de sortida.
A la tarda, havent dinat, deixem l'Ecolodge de Palmarin, anem fent camí en direcció a l'aeroport de Dakar -"Blaise Diagne". Abans, però, ens aturarem a fer el darrer sopar. Passem pel poble on va néixer Leopold Sèdar Senghor, cosa que en "Chico" ens fa notar. Tenint en compte l'educació catòlica de Senghor i que aquests són minoritaris al Senegal, potser no ha estat una coincidència que a part de xais, cabres i gallines a peu de carretera, també hàgim vist algun porc domèstic.
Passem per la zona més turística de les que hem vist en tot el viatge. Es veu turisme europeu; "un nòrdic vermell com si l'hagués parit un gamba", que diria l'Eugenio, sobre un quad, només amb uns pantalonets curts ha estat un contrast inversemblant i una visió horrible. També ha estat un contrast veure una luxosa botiga de vins. Deu ser una zona on hi ha residents o com a mínim força turisme europeu, francès com a mínim.
En "Chico" ens ha pagat el sopar base de comiat. És a dir, si volem algun extra correrà a compte nostre. El lloc on anem està en una espècie de Llacuna, plena d'ocells. Bon final de viatge, cal arribar en barca. El restaurant porta per nom "Le Paradis rasta", imatges de Hailie Selasie, Bob Marley , banderes d'Etiòpia i per descomptat música reggae, ens acompanyen durant el sopar, tot un ambient!
Acabats de sopar rumb cap a l'aeroport, on ens acomiadem de Mamadou Leye el nostre xofer, d'en Mamadou Ngum "Vieux" el guia ornitològic que ens ha demostrat el seu bon saber fer i els seus coneixement; això no ho dic jo, això ho diu en Jordi cosa que li dóna més valor. Per últim ens acomiadem d'en Cheik Niang "Chico", l'home de món i de negocis que porta l'Agència del Senegal, "Cicotours". Amb ells hem recorregut 2.800 quilòmetres, tot un Tour!
Embarquem en un avió d'Iberia que ens portarà fins a Madrid. Tal com ja vaig endevinar un avió molt més gran que el de l'anada, amb molta menys gent. Ens van servir un entrepà petit, un pastisset de postres, beguda i cafè. Cada seient amb la seva corresponent pantalla, pel·lícules, reportatges i música a triar i sobretot seient reclinable. Encara ens queden unes hores per arribar a Catalunya o a les Illes que és on viu en Joan.
Novembre 2021
