Els "deformatius" de TV3

Ara que es decideix el futur de Catalunya, ara que les eleccions són més que mai plebiscitàries – Fins i tot en Rajoy, si llegim les seves declaracions, les considera així– Ara que aquestes eleccions són decisives pel futur del País i per tots els seus ciutadans. Ara que tot es decideix en un Si o en un No, algú pot plantejar-se el vot en blanc?


Algú es pot plantejar el vot en blanc, quan fer això significa fer costat al poderós enfront del dèbil? Quan això significa fer costat al nacionalisme expansiu d’Estat enfront de la defensa de qui no en té d’Estat, ni molts menys pretén imposar-lo als altres? Segur que no! En aquestes circumstàncies ningú, i menys l'oprimit, farien costat al poderós si això signifiqués tirar-se pedres al damunt i en canvi aquí hi ha qui ho fa i ho vol fer.


Els que ho volen fer els cal disfressar-ho, els cal distreure el personal. Cal desviar el debat! No parlo dels totalment contraris al Procés que juguen un paper clar i diàfan a la contra, parlo d’aquells que volen parlar d’altres coses o, fins i tot, prioritzar-les, sabent que, en cas de fer-los cas, això ens portaria a un atzucac en detriment d’aquells a qui més diuen defensar.


Per això els cal parlar de retallades i els cal parlar de corrupció. Avui algú deia a les xarxes “que per defensar la unitat d’Espanya es pot anar amb la túnica tacada, però per defensar la llibertat de Catalunya s’ha d’anar com una verge immaculada”. Per desviar el debat els cal parlar de corrupció, de la d’aquí, de la d’allà i de la de Guatemala si cal! Dia si i dia també! A tota hora! Als talls informatius als mitjans de Catalunya i a la nostra televisió pública , cal que surti la paraula corrupció, del discurs del polític de torn s’agafa el tros que parla de corrupció. Com un martell picant l’enclusa! Corrupció, corrupció, corrupció, ...ó, martellejant-nos les oïdes! Tant li fot que a Espanya hi hagi una quantitat infinitament superior de corrupció, de mils i mils de milions més, cal parlar d’una única corrupció, la d’aquí!, I sentint-ho semblaria que l’objectiu és quedar-nos, no només amb la d’aquí, sinó amb totes dues, per solucionar-la tota diuen! Per canviar un estat que no podran mai canviar! Sempre amb aquesta vocació “d’arregla mons”, quan són incapaços d'arreglar el seu propi per no parlar del nostre entorn més proper. Però sempre es postulen per salvar tota la humanitat, tant si vol com si no vol! Tant si es pot com si no es pot!


Sabem que a les televisions espanyoles quan es parla de la independència de Catalunya, del Procés, si conviden algú de Catalunya tots els números els té algú de C’s o del PP. En canvi aquí tenim unes tertúlies “obertes” tan obertes que fins i tot sembla, veient els telenotícies, que hi hagi més gent contraria a la independència que favorable. Més intervencions, “de les d’en blanc” i contraries del No, que de les favorables! La manipulació informativa als telenotícies catalans es digna d’una acurada anàlisi. Això si, el dia que comenci la campanya, compungits, els presentadors diran que no signen les cròniques en protesta per les quotes establertes en funció de la representació política. Ho diran molt seriosos, però continuaran treballant i cobrant! Aquest acte de rebel·lia, aquest no firmar la crònica, no els costarà ni un euro dels seus salaris. Cosa que els suposa el privilegi de lluir una rebequeria que saben que no els portarà cap conseqüència.


Tants anys de lluita antifranquista, amb una transició mal girbada i el corrent de “l’opinió políticament correcta” Ha creat uns estàndards del que és molt difícil defugir, sobretot quan es tracta d’informació i de praxi política . Uns estàndards que ens priven cada cop més el debat obert. És un corrent ideològic que traspua a la majoria del periodisme català, quan se’ls permet un cert marc de llibertat, com és el cas de la televisió pública catalana. No passa el mateix a la resta d’Espanya on la majoria de mitjans són d’una ideologia molt clara que eclipsa totes les altres; “la ideologia espanyola”. Aquí a Catalunya sí que es dóna un pensament “políticament correcte” amb un biaix molt clar cap una determinada ideologia política. Una manera de fer que té el seu origen, les seves arrels fundacionals – la manera de fer- en la lluita contra la Dictadura franquista i que beu de les ideologies d’esquerra que durant anys van copsar les elits intel·lectuals i universitàries catalanes. Ideologia que encara, per l’empenta agafada llavors, manté una velocitat i, per tant, una forta inèrcia. Aquesta inèrcia els permet sobreviure malgrat que les fons ideològiques de les que es nodria ja s’hagin assecat i quedat en evidència de fa temps. El món actual carregat de problemes i injustícies, tantes com hi havia llavors arreu, està ja en una altra onda i buscant noves solucions.


No ens ha d’estranyar doncs el biaix informatiu d’alguns mitjans catalans, TV3 per exemple, i no ens ha d’estranyar que tractin la informació de la manera que la tracten. No ens ha d’estranyar que tinguin un pamfletari com en Joan Roura, escrivint cròniques de mig món, sense saber mai on està, amb una mala llet i un ressentiment “encomiables”. Si ens preguntem on és l’origen de tot, cal anar-lo a buscar a les facultats de periodisme i també preguntar-nos quin ha estat el corrent ideològic imperant a les mateixes durant decennis. Tot plegat ha acabat amb una correcció política que no perdona les opinions “heterodoxes”. Només permet els estirabots que siguin políticament correctes i en línia amb el pensament imperant que es creu que és el correcte. Un maniqueisme molt del segle XXI, "modernet", on encara per desgràcia està tot ben etiquetat. El que és bo i els que són bons i el que és dolent i els que són dolents.


Mentre això sigui així, no ens ha d’estranyar que surti més gent i més estona per TV3 carregant-se a en Mas, que en Mas o qualsevol altre de Junts pel SI o qualsevol independentista intentant explicar que L’Estat espanyol i el Govern del PP asfixien Catalunya i no només econòmicament. Això serà així fins al dia 10 de setembre quan entrin en funcionament els blocs polítics informatius.


6 de setembre de 2015

Independència malgrat els mitjans de comunicació

Aquests dies circulaven informacions sobre quines televisions es veien en funció de l’opció política escollida. Majoritàriament els votants de CDC, ERC i la CUP es decantaven per TV3, mentre els votants socialistes ho feien per Tele5 i els de l’entorn d’Iniciativa ho feien per la Sexta. No m’han arribat comentaris sobre per qui es decanten C’s i el PP, però amb el mínim esforç deductiu ja ens ho podem quasi imaginar.

Independentment de les preferències més o menys ajustades a la realitat hi ha una altra realitat que és la que aquí voldria comentar. De quina manera contemplen el Procés els diferents mitjans de comunicació i com ens pot afectar això i com pot afectar al Procés.

Des de TV3 s’opta per una posició d’aparent neutralitat activa. A cada telenotícies es dóna veu a totes les forces polítiques amb representació parlamentaria, siguin o no favorables al Procés. Això no passa a la resta de mitjans. A les televisions de matriu netament espanyola es pot trobar que entrevistin, per conèixer la situació a Catalunya, a representants de partits que en les darreres municipals van obtenir una minsa o nul•la representació; com és el cas de C’s que no ostenta cap de les més de nou-centes alcaldies catalanes.

Pel que fa a la premsa escrita el panorama no és gaire més galdós. Hi ha un parell de mitjans els Punt/Avui i l’Ara clarament favorables al Procés i a les forces independentistes. La resta, en una gradació de poc favorable a gens favorable , hi podríem situar primer als mitjans “de casa” el Periòdic i la Vanguardia, per continuar amb el País, el Mundo, la Razón i l’ABC aquests quatre darrers, sense embuts, rabiosament contraris al Procés.

La Vanguardia, el diari degà a Catalunya en aquests moments, juga un paper prou ambigu, si no contrari al Procés. Els seus editorials, igual que un “gallet de campanar” en temps de tempesta, van ressituant el seu argumentari en funció de la força del vent i la seva direcció; fent el que vulgarment se’n diu “la puta i la ramoneta”. La Vanguardia té bons articulistes, alguns favorables al Procés, més que no pas els que es donen al Periòdic que també juga un paper equívoc semblant a la Vanguardia. La Vanguardia era fins no fa gaire el diari més procliu a Convergència i Unió orientat, per tant, a un públic més aviat conservador. El Periòdic en canvi anava més dirigit a un públic d’esquerres, principalment, fins fa poc, a l’àmbit socialista; fins fa poc perquè aquest àmbit sembla desdibuixar-se dia darrere dia.

Si bé les emissores de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió són les més vistes a Catalunya, amb TV3 de forma destacada al capdavant , només tenen una quota de pantalla que en el millor dels casos no arriba a un quart de l’audiència potencial. Pel que fa a la premsa escrita, tant l’ARA com el PUNT /Avui són diaris molt menys venuts a casa nostra que el Periòdic i la Vanguardia i en molts casos per Darrere del País i fins i tot del Mundo. El Panorama doncs no és gens afalagador i no cal comentar res respecte a la premsa de fora de Catalunya.

Malgrat tot, el Procés continua endavant i amb força. Però cal tenir en compte aquests handicaps que té. Handicaps prou importants com perquè com a mínim ens amoïnem lo suficient per a estar força atents i prendre consciència que en la contesa que tindrà llocs els pròxims dies, pocs mitjans remaran al costat del Procés o com a mínim no seran un escull.

El Procés està a les xarxes, està als àmbits laborals, està al carrer, està a les llars d’una forma molt més clara i diàfana que no pas la que ara com ara reflecteixen la majoria dels mitjans a Catalunya. Si els catalans han estat capaços en diverses ocasions de mobilitzar centenars de milers de persones, milions! Ha estat gràcies al treball de picar pedra de les organitzacions i partits independentistes. TV3 ha ajudat difonent-ho, però, ha estat l'única de les cadenes amb grans audiències a casa nostra que ho ha fet. De no haver-la tingut, com en el temps del franquisme, ens hauríem d’haver assabentat per la premsa i les televisions estrangeres.

Els silencis clamorosos dels mitjans espanyols, quan no les atzagaiades maldestres a la contra han estat constants i unànims. Pel que fa a la societat civil espanyola el silenci encara ha estat més clamorós. En determinats casos a les xarxes i a alguns mitjans hi ha hagut persones i algun personatge més o menys mediàtic que ha actuat de forma racista, xenòfoba i bàsicament amenaçant. La Justícia espanyola, amb una doble vara de mesurar, mai els ha aplicat els criteris restrictius i punitius que pretenen aplicar i que ens apliquen directa o indirectament als catalans; la xiulada al Rei al Camp Nou i la “induïda” multa per les estelades a la final de la Champions en serien clars exemples. Mentre les esvastiques i altra simbologia feixista onegen lliures al vent pels estadis espanyols sense que es senti dir ni mu.

Avui es difícil trobar intel•lectuals i artistes espanyols que tinguin els “dellonsis” necessaris per tenir una posició i una actitud valenta o com a mínim equànime . La mateixa actitud que en altres ocasions tenen quan el poble a emancipar o alliberar està a la quinta punyeta o la injustícia es produeix al “quinto pino”. Després d’anys d’adoctrinament anti-català els “Cotarelos” són una espècie en franca regressió, quasi extinta en aquelles latituds.

Els catalans estem sols, amb una comunitat internacional expectant, però que és mira molt l’aigua i en mesura la temperatura per tal de veure si està massa freda abans de mullar-se. Tenim la majoria de mitjans que entren a les llars de Catalunya a la contra o com a mínim amb una ambigüitat francament “destrempadora”. Tenim a tot un Estat en contra, que no ha dubtat, ni dubtarà en emprar tots els mitjans contra nosaltres. Els bruts naturalment també, en la mesura que siguin capaços de fer-los servir “de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.

En les set setmanes vinents ja cal que els catalans ens agafem ben fort als nostres seients, ens cordem els cinturons, treballem i parlem amb amics i coneguts per fer-los veure, amb convicció, que tenim raó i que ens espera un futur millor i més just en una Catalunya Lliure. Cal que ens mobilitzem quan calgui i, per damunt de tot, no fent massa cas de determinats mitjans si no volen que se’ns apedregui el fetge i quelcom pitjor: que ens desmoralitzin i perdem aquest Procés!

4 d’agost de 2015

TV3, de qui és?

TV3, la nostra, la vostra, la seva. De qui dimonis és TV3? No és que els dubtes sobre la Televisió de Catalunya sorgeixin de cop i volta, per un fet concret, per quelcom que hagi pogut passar avui. És un cúmul de malentesos entre “mi” i el que percebo als telenotícies.

Malament aniríem si sempre el tractament que es fes de les notícies coincidís “fil per randa” amb el que jo entenc, crec o percebo com a cert. Evidentment tots tenim la nostra opinió i el que per alguns són certeses en altres desperten o són simplement dubtes .

Però, des de ja fa molt de temps, el que veig a TV3 no m’agrada. Cada cop és percep més un desviament “ideològic”, una escora cada cop més pronunciada que impedeix entendre les notícies, sinó és entenent-les d’una determinada manera.

Hi veig massa deriva, massa maniqueisme, massa “correcció política”, massa d’un color i molt poc d’un altre. En definitiva massa desequilibri.

Estrany és el cap de setmana, que si surt algun polític al telenotícies no sigui sempre del mateix partit, a vegades en surt més d’un del mateix partit. No estic pas parlant dels partits majoritaris, per descomptat.

Després, quan arriben les eleccions, hem de sentir la cantarella als periodistes de “que no firmen els reportatges per que els assignen els minuts en funció de la representativitat dels grups polítics”.

I aquí hi ha els dos grans defectes actuals de TV3. Per una part s’està convertint en un acotat dels partits establerts que forcen l’acompliment d’unes regles i per altra part, hi ha uns periodistes que en moltes ocasions obeeixen a les seves filies i fòbies. A més caldria considerar si la majoria d’ells no són “monocolors”.

És lògic, doncs, que fora d’aquests interessos i d’aquestes filies no existeixi res més, això empobreix el mitjà. Per altra banda, i aquí deu d’haver un cert dirigisme polític, cada cop es percep una “provincionanització” una regionalització del mitjà. Les notícies estan cada cop més supeditades al que succeeix a la resta de l’estat; es mira més a la “meseta”que a Europa.

TV3 esta deixant de ser un finestra oberta al món, està deixant de ser la televisió d’un país, per a convertir-se en la televisió d’una autonomia espanyola. Encara no s’han atrevit, com ha passat a Euskadi, a fer treure el mapa dels països catalans, però com diuen a les Castelles. “todo se andará”. Tant de bo m’equivoqui.