No devaluem l'independentisme!

El dia 11 de setembre de 1977 més d’un milió de persones es varen manifestar demanant Llibertat, Amnistia i Estatut d’autonomia. A l’any següent, la manifestació reunia dues-centes mil persones, a l’altre any encara menys. Finalment pel desembre del 1979 es publicava un Estatut, que després s’ha demostrat que no acomplia les il•lusions que es varen generar al 1977.

Què va passar durant aquells dos anys? Doncs senzillament que es varen anar rebaixant les expectatives, la gent es va anar adaptant. Primer va ser el restabliment de la Generalitat amb el retorn de Terradellas. Es va crear un ficció de govern, amb poc contingut, però que simbòlicament “ens omplia”. A partir de llavors es va començar a negociar l’Estatut, la independència no se la plantejava pràcticament ningú. L’autonomia no deixava de ser una descentralització administrativa, amb recuperació de determinada simbologia i la creació de quotes de poder per a la incipient classe política catalana. En certa manera se’ns va dir que era el moment de fer política, que la societat estava madura i es va desmobilitzar a la gent. La ficció d’una autonomia de debò va quedar enterrada al cap de poc temps; el cop d’estat del 23 de febrer del 1981, la LOAPA – Llei orgànica per a la regulació del procés autonòmic pactada entre el PSOE i la dreta espanyola- Finalment, el cafè per a tots amb l’establiment d’autonomies fins i tot on no ho havien demanat mai. Amb invent de banderes i institucions.

Tot això m’ha fet pensar en el que està passant darrerament amb l’independentisme. M’ha fet pensar què hagués passat si la mobilització a nivells d’onze de setembre del 77 s’hagués mantingut durant la negociació de l’Estatut.

Ara, el sentiment independentista en diferents àmbits ha augmentat, o potser he de dir va créixer, durant els dos darrers anys. Iniciatives polítiques com la de Reagrupament Independentista, amb la idea de la transversalitat, idea després assumida o simplement copiada per altres organitzacions. El referèndum d’Arenys de Munt del 13 de setembre del 2009, important punt d’inflexió! La resta de consultes sobiranistes arreu, la manifestació del 10 de juliol i la consulta de Barcelona del 10 d’abril d’enguany. Però què més ha passat en el darrer mig any i escaig? Doncs dues eleccions! Amb un retrocés important de les forces que es declaren independentistes i un avenç important, però no del tot determinant, de les forces “catalanistes conformistes” , dels “del que dia passa any empeny”, un procés “semblant” al que va passar el 1978/79, el que llavors era deixeu fer els polítics que l’autonomia ho resoldrà tot, ara és “el que cal és sortir de la crisi”, sempre ens cal renunciar a anar més enllà, perquè aparentment hi ha quelcom més important a la llista d’espera. Un engany més!

Hem passat de veure més d’un milió de persones al carrer cridant independència a veure com més d’un milió vota convergència. Hem vist l’utilitarisme del vot en el sentit que molts s’han estimat més en primer lloc fer caure el tripartit i “aparcar la independència” si és que en el fons són quelcom més que “independentistes de costellada”.

600.000 vots o més favorables a les consultes independentistes que no s’han traduït en vots per als partits independentistes. Dues eleccions pel mig on l’independentisme està esdevenint quasi testimonial i no compta al govern ni als ajuntaments més importants. Ni els enemics de l’independentisme, en el seus millors somnis, podien haver esperat, desprès del 10 de juliol, que estaríem en la situació actual.

Cal que les forces independentistes facin un seriós replantejament, “que tornin als seus quarters d’hivern” i que es reorganitzin, que es renovin. Les dues batalles recents les han disminuit, les “han ferit”. Una altra “batussa” ara pot ser quasi mortal. En els propers mesos es constatarà que l’autonomisme/regionalisme no dona per més. Catalunya pot entrar en l’UVI a causa del deute, si abans no ens arrossega l’Estat espanyol. Llavors quina opció factible quedarà a part de rendir-nos? La independència s’haurà de construir, caldrà quadres, caldrà generositat, caldrà obrir les portes a tots aquells que ara estan en organitzacions que no s’atreveixen a fer el pas. Caldrà, en definitiva, que les organitzacions independentistes existents hagin generat discurs i programa, que hagin guanyat en consistència. No podem estar reinventat cada dos moments nous moviments, en aquest “ d’oca a oca i me la foto perquè em toca” a que ens aboquem amb instint autodestructiu.

Cal paciència, el crit d’ara o mai de la tardor passada ha creat frustració i ha desmotivat a molta gent. Cada atzagaiada que patim deixem gent pel camí, a vegades enfrontada entre ells. Què ens pensàvem que en tres mesos aconseguiríem la independència, qui ens ho va voler fer creure? Per què?

Ara es parla d’una nova manifestació pel proper dia 9 de juliol i em temo el pitjor, que serem menys que els indignats. Algú es deu estar fregant les mans només pensant que això pugui arribar a ser possible. Molts el 10 de juliol cridaven independència i varen votar convergència, seny i rauxa, aparelleu els mots de la manera que us sembli.

Si el dia 10 de juliol de 2011 els titulars dels mitjans són de 200.000 segons els organitzadors i 40.000 segons la guàrdia urbana, el cop pot ser brutal, ja només ens quedarà rendir-nos o “el pacte fiscal”, potser en el millor dels casos “picar molta pedra independentista” durant anys i començar de nou, si és que hi som a temps. Que no passi com al 79 després del 77 que acabem conformant-nos amb les engrunes. Compte! No devaluem l’independentisme! No escoltem els cants de sirena dels que ens diuen que ara el que cal és resoldre la crisi. Per a Catalunya la crisi, és, ha estat i serà continuar a l’Estat espanyol.

Mataró 27 de juny de 2011

"Els porfirogenetes"

No es tracta pas de cap insult. Fa poc vaig llegir el terme en un llibre, fa referència, o vol dir, nascuts en la porpra. De rebot m’ha fet pensar en un parell d’articles sobre els indignats escrits per la Patrícia Gabancho i l’Anna Grau al diari Ara.

http://www.ara.cat/ara_premium/contraportada/vidre-sang_0_503349662.html
http://www.ara.cat/ara_premium/debat/Indignats-dependents_0_504549558.html

Els porfirogenetes arribaven al seu càrrec pel fet d’haver nascut dins de la família que tenia el poder. Tots els reis, aquells que hereten càrrecs són, doncs, porfirogenetes.

Però heretar càrrecs també significa heretar estatuts, pel que el terme el podríem utilitzar d’una forma molt més amplia. En certa manera serien porfirogenetes tots aquells que es creuen amb determinats drets o determinat estatus pel fet d’haver nascut en un determinat, ambient, lloc, família,… etc.

Un dels detonants, n’hi ha molts altres, de les protestes d’aquests dies ha estat la percepció per part de molta gent, principalment jove, que ara, en temps de crisi, difícilment assoliran el nivell de benestar del que han gaudit els seus pares, malgrat molts d’ells no varen superar mai l’estatus d’assalariats. Actualment costa trobar feina i que aquesta sigui pagada dignament; que permeti l’accés a la vivenda i a cobrir les necessitats bàsiques en un societat moderna.

La generació dels pares dels indignats, per terme general, han estat els fills d’aquells que varen viure la postguerra. Els avis dels joves indignats varen viure els anys de la misèria, quan pràcticament no hi havia de res i se’n varen sortir com varen poder. Els seus fills, principalment a partir de finals dels 60 varen viure una època d’expansió econòmica, varen treballar des de ben joves i ja varen tenir accés al seu propi habitatge. Aconseguiren una estabilitat econòmica i això va permetre, molt més que altres coses, una transició amnèsica de la dictadura a la democràcia. Varen criar els seus fills tenint accés a molts beneficis, també d’un estat que havia avançat al llarg dels anys en els aspectes socials per als seus ciutadans.

Als nostres porfirogenetes no els va faltar quasi res, ja no tenien “memòria” de la misèria viscuda pels seus avis, si mai els ho explicaven per a ells eren tan sols “batalletes”. Han viscut amb el pares que els ho van donar tot. Ja no els calia, com a ells, començar a treballar als 14 anys, l’edat escolar cada cop se’ls anava allargant més. No tenien necessitat d’independitzar-se, perquè la comoditat de la vida amb el pares era l’assegurança que els ho garantia quasi tot.

Del que no ens vàrem adonar és que aquesta nova generació estava dilapidant els beneficis socials, el magre estatus, aconseguit amb tant esforç pels seus avis i pares. Vivien, si trobaven feina, amb sous relativament baixos que els permetien sortir cada cap de setmana perquè la casa on vivien la pagaven o l’havien pagat els pares, la llum, el gas, les factures els eren desconegudes. Independitzar-se era un esforç cada cop més gran al que no cabia enfrontar-se per part d’alguns d’ells. El seu salari, les seves necessitats, les pagava una part la seva empresa i una altra part , en espècies, els seus pares, quan no en alguns casos aquests es feien càrrec de quasi tot.

En definitiva, sempre hi havien els pares o l’Estat que en última instància ho havia de solucionar tot i garantir-ho tot. No calia esforçar-se gaire, “tant era anar al bar com a classe” al cap davall tots arribarien allà mateix, el futur semblava garantit i còmode.

I així hem arribat fins avui, quan ja dilapidat el capital aconseguit pels pares, en plena crisi econòmica no es veu cap expectativa per enlloc, ni per els “acomodats” ni per als valents que també n’hi ha. Ara toca reclamar! Lògicament es senten estafats i enganyats. A l’engany, però, hi hem contribuït tots!

No hi ha hagut un cultura de l’esforç i del sacrifici. Per això alguns pares no han tolerat, de cap de les maneres, que els seus fill es “cremessin” fent feines que ells si que havien fet. Feines que han estat ocupades per gent vinguda de fora. Sí! Aquells que alguns blasmen dient que els prenen els seus llocs de treball. Quins llocs de treball? Quins treballs? Aquells que no han volgut fer mai! Aquest també és un fenomen que es repeteix arreu de la nostra vella Europa.

Ara estan indignats i no els falten raons! Els hem enganyat! Ara però és el moment de l’esforç, de partir de sota cero. El llibre de Stéphane Hessel, “indigneu-vos” els ha servit d’inspiració ideològica o com mínim de leitmotiv, el que ara acaba d’escriure, “Comprometeu-vos” dubto que tingui tant èxit, aparentment el títol ja obliga a més i no els hem entrenat per fer-ho.

No els hem ensenyat l’esforç, ni el compromís. Hem mantingut tots plegats una ficció d’estat de benestar que cada cop menys s’aguantava per enlloc. Els hem mal acostumat. Ara, enmig de la crisi més bèstia dels darrers 80 anys hem de tornar a on ens correspon, al d’un Estat que no és pas ric i que no té recursos naturals. Un Estat que no és competitiu, un Estat que ha descarrilat i en el que molts dels que se n’han aprofitat de les circumstàncies i ens han ajudat a anar a pitjor se n’aniran “de rositas” sense que ningú els demani cap explicació. Trist però cert!

Podríem parlar dels altres “porfirogenetes”, tocats per la porpra i els déus; la nostra classe dirigent. Els nostres polítics que sota diverses “marques” han funcionat com un trust per al que les eleccions sols els legitimava la seva quota de mercat, mercat al que intenten col•locar uns productes que cada cop tenen menys èxit. Els polítics s’han allunyat de la ciutadania i, per tant, de la realitat. Nosaltres també en som responsables perquè els hem deixat fer. Ara ho pagarem tots!

És lògic que molts estiguin indignats, però que cal fer? Segurament la recepta per sortir de la crisi no serà un camí de roses. Això també algú ho ha de dir, malgrat la primera reacció sigui apedregar-lo o crucificar-lo. Per sortir de la situació actual calen sacrificis, cal plantejar-ho obertament! Ara bé, perquè aquesta petició de sacrificis sigui creïble cal demanar responsabilitats als que ens han dirigit. Cal canviar el sistema polític heretat a de l’època de la transició. Altrament, si no es fa, no ens en sortirem. Calen polítics valents que diguin a la gent la veritat, no allò que a alguns els agrada sentir i sobretot creure. Ens calen líders, encara que d’entrada ens facin plorar i no riure.

25 de juny de 2010