30 de maig del 2010

De ple dret per fer l'hortera


-->
No sé si va ser la notícia d’en Jimmy Jump interrompent l’actuació d’Espanya o simple curiositat, però després de desenes d’anys em vaig entretenir a mirar una estona el festival d’Eurovisió.
Tornar a sentir la veu de l’Urribarri i les tonteries que és capaç de dir va ser com viatjar pel túnel del temps, fosc i llunyà. Només després de tants anys un cosa era diferent; Armènia, Ucraïna, Azerbaijan,...
Bé hi havia moltes altres coses diferents. La renuncia a emprar el propi idioma, els ucraïnesos cantant en angles, els armenis en anglès, fins i tot els alemanys en anglès i a més varen guanyar. Vaig veure que a part d’espanyols, portuguesos i francesos, també els israelians resistien en el seu propi idioma.
Em va assaltar el dubte. Si algun dia som independents haurem d’anar al festival d’Eurovisió? Penso que si, el fet de ser independents, de tenir estat propi, té les seves servituds i una d’elles és haver d’anar al festival d’Eurovisió.
Però llavors un altre dubte, cantarem en català? Potser ja estarem tant segurs del que som que el que buscarem és guanyar, projecció internacional, i pensarem que utilitzar l’anglès és jugar amb avantatge.
Però de cop i volta em vaig sentir horroritzat, em vaig veure al sofà de casa mirant el festival d’Eurovisió, ja de per si horroritza veure’m així. Veient l’actuació de Catalunya, i de sobte ... Pataplaf!. Un espontani amb “gorrilla de chulapón” i una samarreta amb la inscripció “Catalunya siempre será Espanya” interrompent l’actuació.
I és que tenir estat propi té servituds i riscos, però és que qui no arrisca no pispa. En tot cas millor que ens interrompin l’actuació d’Eurovisió, voldrà dir que som un país de ple dret, de ple dret també per fer “l’hortera”.
Mataró 30 de maig de 2010

23 de maig del 2010

A propòsit del barri de la Ribera


-->
Encara que cada cop hi ha més estudis que ens aporten noves dades, la majoria dels catalans ignorem lo terrible que va ser la derrota del 1714.
Catalunya va perdre les seves llibertats i una important part de la seva població. Moltes persones destacades varen partir cap a l’exili i no varen tornar mai més.
Catalunya va ser annexionada, les seves lleis suprimides i la seva població ferotgement reprimida.
Els catalans varen ser tractats com una colla de rebels i així sembla que hagi transcendit a llarg dels segles, no només per a la mentalitat dels espanyols, sinó també per a molts catalans després de tants anys de desinformació i rentat de cervell.
Curiosament el mateix tractament que 225 anys més tard va rebre el president Companys. Els vencedors en ambdós casos varen tractar els patriotes catalans, els demòcrates catalans en el cas de Companys, de rebels.
Degué ser terrible la derrota del 1714, la nació vençuda i el lideratge escapçat. Les lleis del país suprimides i el territori ocupat. Al voltant d’un 15% de la ciutat de Barcelona fou destruïda no pas durant els combats sinó tres anys després per a construir la Ciutadella, una fortalesa pensada per vigilar Barcelona; per vigilar els seus habitants.
Varen obligar a més de 5.000 persones, d’una població de 30.000 a derruir la seves pròpies cases amb les seves pròpies mans. Els varen obligar a construir i pagar la Ciutadella que havia de servir perquè mai podessin dur a terme cap aixecament per a recuperar la llibertat perduda.
I així durant quasi 300 anys s’han anat repetint episodis sistemàtics d’anorreament del nostre poble. La darrera guerra civil fou el darrer exemple més sagnant i evident, però no pas l’únic, cal recordar el bombardeig de Barcelona des de Montjuïc al 1842, i tants altres episodis històrics. No han parat mai!
Ara és en democràcia, en 35 anys de democràcia, on més subtilment estan acomplint els seus plans sistemàtics d’anihilament, ara econòmic ; un dolç anihilament per sedació del que de sobte una part important de la població sembla despertar-se. Però compte! ens porten 300 anys d’avantatge i ens tenen la mida presa. No ens serà fàcil escapolir-nos!
Quan fa uns anys es varen descobrir, en fer les reformes del Mercat del Born per construir una biblioteca, les restes del barri de la Ribera es va desfermar la polèmica, s’havia de “tirar terra a l’assumpte” o s’havien de preservar tant pel seu valor històric/arqueològic, com pel que representaven com a símbol nacional? La resposta d’aquells a qui els molesta que encara no estiguem del tot assimilats va ser la de continuar amb les obres de la biblioteca. Ells que durant segles se’ls ha refotut un rave que el poble sigui cult, veien d’una urgència vital la construcció de la biblioteca, volien tapar la evidència enterrant-la amb llibres! Curiós, oi?
A vegades quan a algú de les espanyes li sento dir allò de “jo no tengo por qué saber catalán” penso que tenen tota la raó, per què han de saber català si nosaltres no els hem arrasat mai una cinquena part de la seva capital? tampoc no hem obligat a les seves elits a emprendre exilis, no els hem bombardejat Madrid, ni els hem afusellat mai cap President, ni tant sols els hem prohibit el seu idioma o els hem suplantat les seves lleis per les nostres. Es clar que no els cal saber català! A nosaltres tampoc ens caldria saber castellà sinó ens hagués passat tot això, ni ens caldria estar lluitant per recuperar les llibertats que ens foren arrabassades.
24 de maig de 2010

13 de maig del 2010

Zapatijeras!


-->
Els màxims responsables polítics del nostre país han estat a la cresta de l’onada, surfejant, fins que aquesta ha perdut força i s’han acabat fotent de cap tot just arribar a la platja. En realitat és ara tot el país qui acabarà “mastegant i menjant-se la sorra de la platja”.
La crisi que ens aclapara va començar a l’estiu del 2007, ens varen fer creure que era un crisi importada, quan en realitat l’únic importat va ser el toc d’alarma. La crisi era nostra i ben nostra, era una crisi del nostre sistema econòmic, de la nostra mala planificació econòmica. Quedava molt bé, molt progre, fotre-li la culpa als americans.
La majoria de països varen començar a adoptar solucions. Mentrestant, aquí, un any després, el cap del Govern Central treia pit, al final de juny del 2008, perquè s’havia superat a Itàlia en producte interior brut per habitant, fins i tot es varen atrevir a dir que aviat aconseguiríem el PIB per habitant de França.
A les eleccions del 2008 es va passar de puntetes per sobre de la crisi que s’estava desfermant arreu. Recordem les manifestacions d’en Solbes parlant “d’una lleugera desacceleració”, negant la crisi. També podem recordar les manifestacions del President del Govern espanyol presumint de tenir la millor banca del món, i donant lliçons de com ho havia fet de bé el nostre supervisor, el Banc d’Espanya, obligant a fer dotacions en època de bonances, i que per això el nostre sistema financer era sòlid i segur.
Però, la veritat, la realitat, és tossuda i persistent i acaba posant les coses al seu lloc. D’una lleugera desacceleració hem passat a la crisi més important dels darrers 70 anys.
Mentre l’onada, de la qual hem parlat al principi, perdia força, ja anàvem patint els efectes tenint un alt percentatge d’atur, que ja venia de feia més d’un any, amb el patiment estès a tot el sistema econòmic, a tota la societat; treballadors i empreses.
Llavors el “surfista” s’aguantava encara sobre la taula, prometent dispendis i ajuts per als que no tenia els ingressos necessaris perquè l’economia s’estava alentint. És a dir, acabaria no poden pagar res del que havia promès i així ha estat.
Ara, quan la morrada que ens hem fumut ha estat de campionat, la solució ha estat la de sempre: retallar per on és més fàcil, per dues senzilles raons; primer, perquè de no pensar el cervell s’atrofia i segon, per covardia.
Aquest és un govern que és fort amb els dèbils i dèbil amb els poderosos: és un govern covard. Per altra banda, han tingut el marge de temps suficient per pensar, per rumiar solucions adients, però entre la covardia, la falta de pràctica en pensar i la “comoditat” que dóna el poder, no han estat capaços de fer els deures.
Ara toca retallar als qui encara no havien rebut directament les conseqüències del desgovern. Mentrestant a altres se’ls treu la mel de la boca, deixant de prestar els ajuts que en moments d’eufòria populista s’havien concedit ( els 400 euros, els ajuts per naixements, etc)
Combatre el frau fiscal o l’economia submergida, que no fa gaire el Ministre de Treball xifrava al voltant del 20% , és més difícil que no pas retallar les pensions als avis. Després, continuen amb el populisme de més baixa estofa, retallant el sou als funcionaris. Cosa que potser “agrada a algú de la parròquia” oblidant que funcionaris són tots els treballadors de la sanitat o de l’educació, també els bombers o els empleats de correus. “No tots el funcionaris són sots-secretaris de ministeris o directors generals de la Generalitat”, senzillament són empleats públics i res més.
Altra cosa és reduir la despesa sumptuària, les dietes, els càrrecs de confiança que omplen i sobreïxen de les nostres administracions. Els “retirats polítics” que dormiten a les diputacions, als ministeris i departaments del govern, o que tant sols cobren del pressupost i que possiblement treballen directament pels partits, o senzillament no fan res. Quelcom semblant ja va fer en el seu dia en Chirac amb funcionaris de l’ajuntament de Paris, funcionaris en nòmina que ningú coneixia, ni havia vist mai.
Retallar en despesa pública, en pensions, en ajuts per als avis, en infraestructures necessàries per al desenvolupament econòmic, és d’una actitud prepotent, és “pa per avui i fam per demà”. És sobreviure, el sobreviure dels poderosos a costa dels més dèbils.
Tot això és més fàcil que incentivar una política productiva. S’ha premiat l’especulació per sobre de la producció. A més d’un empresari se li quedava la cara de tonto veient com els especuladors guanyaven amb un “pelotazo” el que a ells els costava anys d’esforços i mals de cap.
Aquesta ha estat, en resum, la política de l’actual govern, i aquestes han estat les conseqüències, i tant de bo, tot quedi en això.
Mataró, 14 de maig de 2010.

11 de maig del 2010

Massa aprenents de Wallace


-->
Hi ha qui ha dit que si els catalans tinguéssim els mitjans per poder fer una pel·lícula com Braveheart aconseguiríem una difusió internacional de la nostra causa, tal i com els escocesos varen aconseguir al 1995 amb Braveheart, la recreació de la vida del seu heroi nacional William Wallace.
Mentrestant, no tenim els mitjans per aconseguir fer una superproducció on s’expliquin les aventures i heroïcitats d’algun heroi català que, malauradament, molts catalans segurament desconeixen, ens hem de conformar amb l’acció política en defensa de la nostra causa nacional.
Però som un país curiós, no podem fer la pel·lícula que projecti la nostra causa nacional i en canvi som capaços de generar multiplicitat de “Wallaces”, els nostres propis herois contemporanis que somien o aparenten ser els alliberadors del nostre país. Cada un capaç de capitanejar el seu clan o la seva colla de quatre arreplegats incapaç de entendre’s amb la colla/clan del seu costat quan tots semblen voler el mateix.
“Poden dormir tranquils a les espanyes!” M’ho deia no fa gaire una bona amiga. El narcisisme, les ànsies de protagonisme i tots els “ismes” que vulgueu de determinats individus, la majoria d’ells d’una mesquinesa que fa basarda, quan no d’un oportunisme delirant, li estan fent tota la feina bruta a l’Estat espanyol que si que ho té clar el que és, té el poder i ho te clar!
No és que siguem un país divers, som un país complicat. No tenim res i som capaços de barallar-nos per allò que encara no hem aconseguit. No som capaços de posar-nos a caminar i tant bon punt algú comença a fer-ho en surten 30 més que també volen començar a caminar, però d’una altra manera, amb un altres vestit o a la pota coixa.
Fins que els catalans no siguem capaços de trobar a un “Wallace” de debò, fins que no siguem capaços de ser generosos de veritat i anteposar el bé comú als nostres desitjos personals tenim el combat perdut abans de començar-lo.
Cada un d’aquests herois, molts d’ells crescuts com a bolets en els darrers temps, són capaços de fer un plantejament diametralment oposat al del seu veí de com aconseguir la independència de Catalunya.
Molts d’ells medren a l’ombra de la bona fe, de la bona voluntat de molts catalans que han sortit políticament de l’armari en un moment en que la independència del nostre país deixa, aparentment, de semblar una quimera.
Hem de seguir a en “Wallace”, no cal que ho faci tothom, però si una amplia majoria. Hem de fugir dels “surfers” que aprofitant la força de l’onada independentista, llisquen per sobre d’ella només buscant el seu propi profit o defensant altres interessos que ara no m’estenc a comentar.
Finalment, cal desconfiar d’aquells que es fan abanderats de la causa independentista i en canvi són incapaços de canviar el parer, respecte sobre la causa independentista, dels grups polítics als quals pertanyen. Cal desconfiar, al meu entendre, dels llops amb pell de bé o més ben dit dels autonomistes de cada dia que és vesteixen d’independentistes només quan van de festa. També, com no, dels puristes que se l’aguanten amb paper de fumar, als que qualsevol detall els serveix de coartada per dissentir de forma transcendent.
Mataró, 11 de maig de 2010

9 de maig del 2010

The Game is over


-->
El joc s’ha acabat, cal començar una nova partida amb nous jugadors. Ens cal un nou lideratge.
Catalunya va sortit de la dictadura franquista essent la zona econòmica capdavantera de l’Estat. No sols això, la societat civil catalana havia demostrat, malgrat la dictadura, una vitalitat excepcional. La democràcia estava al girar la cantonada i la nostra societat estava preparada per entomar-la i practicar-la, això almenys semblava.
El català, que no era oficial, s’havia mantingut com a idioma de cultura, malgrat les prohibicions de la dictadura. La recuperació de les llibertats havia de permetre el manteniment de la nostra cultura i que aquesta prosperés. L’horitzó de la llibertat ens havia d’obrir un període de benestar i de plenitud nacional.
Han passat 35 anys, quasi el mateix temps que va durar la dictadura franquista, i ha estat en un règim de llibertats on en lloc d’avançar hem retrocedit, veiem si no!
Ja no som la primera zona econòmica de l’estat. Aquell Madrid que era la capital de l’estat, del regim, no sols no ha retrocedit sinó que també s’ha convertit en la capital econòmica desplaçant a Barcelona i en conseqüència a Catalunya no tan sols a un segon lloc sinó molt més avall en tots els índexs econòmics i de benestar.
Se’ns ha arrabassat la capitalitat econòmica i se’ns ha convertit en la darrera colònia. Som una font de recursos per a l’Estat espanyol; per fer gran la seva capital i mantenir la resta d’Espanya. Ells han fet el seu gran Madrid; totes les grans empreses hi tenen allí la seva seu i allà paguen el seus impostos.
Mentrestant, aquí suportem uns serveis de tercera i allà fa temps que, amb el nostres cèntims, creen les seves infraestructures més modernes. L’estació de rodalies de Madrid, a la Puerta del Sol ha costat molt més que les inversions previstes per a rodalies de Catalunya, les quals ens han traspassat l’ús però no pas el recursos materials; perquè així fracassem o acabem afegint cèntims perquè funcionin. Tenim pitjors trens i més cars que el seus; preus més alts per trajectes del mateix quilometratge.
La T4 de Madrid que no és una terminal sinó dues, ha costat cinc vegades més que la nostra T1, i la varen fer molt abans. Per anar pel món els catalans abans hem d’anar a Madrid. A la que ens descuidem el nostre gran port de Barcelona pot quedar en no res si aconsegueixen tirar endavant el seu pla de convertir el port d’Algesires en la porta d’entrada de mercaderies i traslladar-les per tren via Madrid/Saragossa/Pirineus, deixant Catalunya en un racó, en un cul de sac.
És un pla estratègic, fet des de l’estat, des del poder de debò. Mentrestant, aquí els polítics fent la “viu-viu” volent encaixar Catalunya dins Espanya. Ja fa temps que des de l’Estat ens tenen encaixats en un racó per esprémer-nos, traient-nos tot el suc que puguin i després, quan convingui, deixar-nos tirats.
La classe política catalana actual ha fracassat, el que ha passat amb l’Estatut ens ho demostra, cal saba nova! Els polítics actuals estan ancorats i compromesos amb el passat, són hostatges de les seves debilitats i covardies. La Societat catalana està canviant perquè s’adona que cal fer un pas endavant. Cal fer-lo en primer lloc per dignitat, però també perquè volem sobreviure com a poble i també econòmicament. Però si no fem aquest pas endavant amb dignitat i valentia tornarem a caure en un parany. Els ciutadans de Catalunya no volem viure en les “hermosas provincias del nordeste peninsular” i que els nostres fills i nets hagin d’emigrar per guanyar-se la vida.
Ens cal un Estat i ens cal un nou sistema polític. Aquí no pot valdre l’emmascarament. Si Catalunya ha de ser lliure ho ha de ser sense els “Samaranchs de torn”, aquells que saben encaixar/evolucionar “canviant-se la camisa”. Trenta-cinc anys de fracassos, 35 anys en caiguda lliure tenen un preu polític i algú ha de pagar-lo.
Els que no han estat capaços d’impedir que en plena democràcia, en ple règim de llibertats, hàgim estat espoliats com mai abans ho havíem estat, aquells que a canvi de certes prebendes han permès tot això han de ser rellevats per la societat catalana de les seves funcions, han de ser rellevats democràticament! Per tot això, a les properes eleccions ens cal poder triar l’opció d’un nou lideratge que ens tregui d’aquest atzucac i ens condueixi a la llibertat i a la plenitud nacional com a poble lliure i sobirà.
Mataró, 9 de maig de 2010

2 de maig del 2010

MATRIX I LES CONSULTES


-->
En primer lloc que ningú em mal interpreti, sóc favorable a les onades de consultes que s’estan fent però això no priva que em faci una sèrie de qüestions. No crec ser pas, ni de bon tros, l’únic que se les fa.
No és el primer cop en el darrers anys que a Catalunya s’emprenen accions que ens “omplen d’energia” momentàniament per trobar-nos al dia següent totalment descarregats.
Recordo les dues manifestacions pel dret a decidir; el 18 de febrer del 2006 i el 1 de desembre del 2007. Entre les dues el desert i després de la segona i fins al 13 de setembre del 2009 un altre desert.
Em ve a la memòria aquell acudit en que un li diu al seu amic: Tu entre orgasme i orgasme fumes? I tant! Quants? Cartrons!
Les consultes han servit de desllorigador emocional i nacional, amb més intensitat i persistència que no pas les manifestacions a que abans em referia, però un dia o altre s’acabaran i llavors, quants cartrons fumarem fins a la propera?
Algú fa els seus comptes; 500.000 participants a les consultes i fa les seves projeccions. Ignora però que una cosa és participar en les consultes i donar el si i altra molt diferent és traduir aquest si en un vot a una opció netament independentista.
Aquests dies “circulant” per la xarxa he pogut copsar amb quina alegria simpatitzants i militants de Convergència estaven a favor de les consultes i celebraven els resultats. Mentrestant, el seu líder es mou en el terreny de l’ambigüitat o sento dir a algun d’ells que els catalans portem tant de temps maltractats que no ve pas d’una generació aconseguir la independència.
Si el camp de la contesa de les votacions pel dret a decidir es produeix en un món virtual, com el de Matrix, per després tornar a la realitat del peix al cove, de la pluja fina o fins i tot del federalisme, de que hauran servit?
Fa pocs dies li preguntava a un organitzador de les consultes, que al seu poble havien reeixit amb una bona participació, i ara què penses fer? “Arronsada d’espatlles” com a resposta.
Si a l’empenta que han suposat les consultes no li sabem donar un continuïtat, no sabem traduir aquesta empenta inicial en la inèrcia que ens porti al més aviat cap a l’aconseguiment de la plena sobirania, sinó ho sabem traduir, sinó ens organitzem de debò, haurem guanyat una important batalla en el món virtual per trobar-nos al diu següent, quan despertem, que al món real no ha passat res.
Cal encoratjar-nos perquè les consultes no només siguin el primer capítol del llibre, d’un únic llibre. No un llibre en si mateix, com les manifestacions del 2006 i 2007, que esperarà durant molt de temps un segon, un tercer, un quart... d’una enciclopèdia nacional eternament inacabada.


Mataró, 2 de maig de 2010