El paper de Turquia en la crisi dels refugiats sirians

A Idomeni hi ha al voltant de 10.000 refugiats atrapats. Volen travessar la frontera amb Macedònia, en aquests moments tancada, per seguir viatge fins al cor d’Europa. Els mitjans van plens aquests dies de notícies al voltant d’aquest fet. Els periodistes als diaris i a les televisions parlen de la “denostada” Europa incapaç d’acollir uns milers de refugiats i furguen en l’autoestima d’uns europeus a qui creuen amb una pretesa mala consciència col·lectiva. Diuen que els governs europeus actuen descoordinats ,  és cert. També és cert que ho fan sota la pressió i la por que entre els seus ciutadans creixi el seguiment a la dreta populista, cosa que a hores d’ara ja passa només cal mirar el resultat de les recents eleccions al land de Hesse a Alemanya.

No sabem del cert quants refugiats han estat "acollits" els darrers mesos a Europa, ni quants estant encara en trànsit travessant Anatòlia o a les illes gregues més properes a Turquia. Pot ser que siguin altres desenes de milers. Fa basarda la frivolitat amb què algunes “plomes mediàtiques”, fent d’apòstols del “bonísme”, tracten el tema. Fan uns articles impecables, políticament correctes, “ad hoc” al que es pensen que el públic espera o que com a mínim espera l’establishment que a hores d'ara mediatitza l’opinió pública. Focalitzen el fet, però es deixen al “tinter” moltes preguntes. Preguntes que la gent de peu no es fa a causa d’aquest dirigisme informatiu. A Idomeni hi ha milers de refugiats, en unes condicions pèssimes tirant a infrahumanes. El mateix deu estar passant a Lesbos i a altres illes gregues, primeres receptores del flux de refugiats, però s'acaba aquí el gruix del problema?

Malgrat que hi ha moltes famílies i que han mort moltes criatures, un percentatge bastant alt dels refugiats, almenys en un primer moment, eren majoritàriament homes. Gent en edat militar. Feia impressió veure fa uns mesos els centenars, milers, d’homes que sortien de Budapest a peu cap a la frontera austríaca. Ho veiem als mitjans, mentre la veu en off, de l’informador, ens parlava de famílies. Hem de tornar a insistir en aquesta focalització mediàtica, en aquest eurocentrisme. Perquè mentre això succeïa al cor d'Europa a poc menys de dos mil quilòmetres d’allà, centenars, milers, de dones, criatures i població en general era massacrada – violada, torturada i assassinada- per les milícies de l’ISIS. Esglésies cristianes derruïdes i patrimoni cultural arrasat. Cristians massacrats, però també i en major nombre, musulmans xiïtes i altres minories religioses no sunnites.

Tot plegat a causa d'una guerra que no sembla que tingui solució, més enllà de dividir Síria i refermar, amb l’ajut rus, el poder de la família Assad en una petita part d'ella. A Idomeni hi ha milers de refugiats, són els que veiem, però quants hi ha a Jordània, al Líban i a Turquia? En quines condicions es troben? D’això ningú en parla! On són els quasi quatre milions d’exiliats sirians? Doncs sembla que  més de dos milions a Turquia, quasi un milió al Líban – el proper polvorí que pot tornar a esclatar- i més de sis-cents mil a Jordània. De tots plegats ens recordem ben poc, o més ben dit ens en fan recordar ben poc.

Des de la correcció política informativa de la vella Europa es va negar en un principi que la guerra de Síria fos una guerra sectària. Potser no ho era del tot al començament, però la base ja hi era. Un cop el conflicte va prendre les dimensions que ja tots coneixem les posicions van començar a quedar més clares. Finalment ha esdevingut un conflicte entre les dues grans branques de l’Islam i amb l’etern i mai resolt problema dels kurds al darrere. Turquia és majoritàriament sunnita i està dirigida per un oportunista que s’ha aprofitat de la religió per prendre possessió del poder. Un Erdogan que pretén fer omnímode aquest poder i perpetuar-s’hi. Un President de Turquia que està jugant molt bé les seves cartes. Mentre Occident mira la pedra que té a la sabata, -llegiu els refugiats que arriben a les seves fronteres - la Turquia d’Erdogan va fent de les seves i combatent sense gaires miraments tot allò que qüestioni la seva hegemonia. No els fa gens de gràcia que aprofitant la descomposició de l’estat sirià, els kurds s‘hagin fet amb el control de la franja nord del país. Franja que és la continuació natural del Kurdistan turc. Un Kurdistan turc permanentment revoltat. Un Kurdistan turc que en les penúltimes eleccions ja va posar en dificultats "el poder absolut" d’Erdogan. Va ser quan representants polítics kurds van arribar al Parlament. Cosa que aprofitant la guerra de Síria i unes noves eleccions ja ha començat a “solucionar”. Mentre Europa es mira “el seu problema” Turquia  fa i desfà al seu Kurdistan. Els dos milions de refugiats sirians, majoritàriament assentats a prop de Síria, o sia, al Kurdistan turc, són un factor de possible dissolució i també serveixen  d’excusa per incrementar el  control militar a la zona sobre el conjunt de la població kurda. Per altra banda, és probable que sigui el mateix govern turc qui en certa manera faciliti que una part dels refugiats sirians en edat militar marxin del país. Aquests homes joves poden arribar a ser un motiu de desestabilització o de desordre quan aquests dos milions de refugiats sirians es trobin, que s'hi trobaran, davant una situació perllongadament insostenible.

Turquia ara colla a una Europa que sap que Erdogan té la mà a “l’aixeta” que pot incrementar o aturar el flux de refugiats a desig. Les exigències turques són draconianes i pel que sembla Europa està de genolls, disposada a satisfer-les. Per una banda són exigències econòmiques, 3.000 milions d’euros per ajudar als refugiats dins el seu territori. Caldrà veure quants d’aquests milions arriben al seu destí, si és que es pot arribar a saber. Per altra banda, Turquia exigeix a Europa la lliure circulació cap a la Unió europea dels seus quasi vuitanta milions d’habitants i una acceleració en el Procés d’adhesió a la Unió Europea.

Però Turquia el que vol, principalment, és que Europa no miri gaire més enllà d’Idomeni o de l'Illa de Lesbos. El que vol Turquia és fer i desfer al seu Kurdistan, i aquí, a voltes, sembla trobar el "silenci còmplice" dels nostres mitjans informatius. Mentre  Europa, espantada davant la reacció de les dues ànimes de la seva població - la bonista i la xenòfoba- davant el problema dels refugiats, callarà davant les flagrants violacions dels drets humans que els turcs fan i faran amb el quasi vint per cent de la seva ciutadania al Kurdistan. A Turquia ja li va bé la descomposició del règim sirià, de base xiïta/alauita i li fa molta nosa la intervenció russa, cosa que, fins i tot, militarment ja ha demostrat. Intervenció russa per altra banda que ha trobat al periodisme de casa nostra amb els ulls clucs, de manera que sembla que els russos llencin confits en lloc de bombes – aquest, però, ja seria tema per a un altre dia.

Si Turquia se’n surt amb la seva, el que passarà amb Europa serà encara molt més greu que  el que ara els nostres mitjans informatius  es qüestionen amb la crisi dels refugiats que arriben a Europa. Si l’Erdogan se’n surt amb la seva Europa, per falta de valor i valors, es plegarà davant un Estat, davant un règim,  que va cap el totalitarisme. Un règim d’un país on la foscor del seu present i  també la del seu passat que no vol reconèixer – mai han entonat el “mea culpa” pel genocidi armeni – són el presagi d’una involució generalitzada i de nous conflictes.


8 de març 2016

La Libanització de Síria (II)

Aquests darrers dies s’ha intensificat la intervenció russa a Síria, malgrat tot, no és pas noticia que obri els informatius de TV3 centrats de nou en el conflicte d’Israel amb els palestins- en el que podria ser l’origen d’una nova intifada- i la crisi dels refugiats sirians que han arribat a Europa. La intervenció russa és força obscura i ara per ara quasi ningú es pregunta pel nombre de víctimes, ni molt menys pel tipus d’armament utilitzat ni per la classe de bombes llençades.

Al juny del 2013 parlàvem en aquest mateix blog de la possible “libanització” de Síria. Tot plegat s’havia iniciat dos anys abans amb les revoltes a diversos països àrabs; el que es va anomenar la primavera àrab, que sembla que només ha reeixit, i solament a mitges, a Tunísia.

Al 2013 encara no es coneixia l’existència de l’Estat islàmic que “va aparèixer” l’any següent coma una possible escissió d'Al-Qaeda. L’autoproclamat nou Califat –ISIS- està establert a àmplies zones de l’Est de Síria i el Nord-oest de l’Iraq. La lluita a Síria, el 2013, era entre el règim de l’Assad i l’oposició siriana que llavors des d’Occident encara es qualificava de laica i on el gihadisme semblava minoritari, però que de mica en mica, ja llavors, semblava consolidar-se.

Encara que Subjacent, però no es podia ocultar del tot, estava present la lluita mil·lenària entre les dues grans branques de l’islam el xiisme i el sunnisme. A Síria una branca minoritaria del xiisme - l'alauisme- , ha controlat el país des de fa decennis. La majoria sunnita sempre ha estat sotmesa o reprimida pel règim de l’Assad, pare i fill. El règim sirià, però, va garantir la seguretat d'altres minories com la cristiana i la drusa i durant molt temps ha estat el més fidel aliat dels xiïtes del Líban, el grup Hezbollah.Al mateix temps que va ser un aliat de l'URSS durant la guerra freda.

Un cop va esclatar el conflicte el règim sirià va intentar controlar la zona del país majoritàriament alauita/xiïta. Aquesta zona es correspon amb la part oest del país, la de la costa i la porció interior que des de la frontera turca va fins a la d’Israel. Aquesta franja passa per darrere del Líban. Compren entre altres les ciutats d’Homs, Hama, Alep i Damasc. La resta del país, bàsicament desèrtica excepte les ribes del curs alt de l’Eufrates, és on ara com ara pròspera l’Estat islàmic- l’ISIS-.

L’oposició siriana, en principi "laica", es va anar dividint en faccions. L’altre dia en un informatiu comptabilitzaven que al nord del país hi ha fins a un total de més de setanta grups i grupuscles lluitant contra el règim sirià, tots ells amb les seves jerarquies i estructures. Molts d’ells ara ja són inequívocament gihadistes, influenciats en menor grau pel que queda d’Al-Qaeda i en major grau per l’ISIS.

Aquesta amalgama de grups que lluita contra a l’Assad és a la que ara el govern sirià, amb l’ajut rus, està combatent amb l’objectiu d’assegurar la zona que abans descrivíem entre Turquia i Israel. Quins són en aquests moments els blancs, els objectius, de l’aviació russa? No se sap amb exactitud. S’afirma que és l’Estat islàmic, encara que clarament es diu que actuen contra els terroristes i ja sabem que terrorista, per al règim de l’Assad, és tota l’oposició.

Possiblement l’aviació russa dispara contra tot el que es mou més enllà de les posicions militars del règim sirià, però no massa lluny d’aquestes. Tot plegat amb l’objectiu clar de controlar només el terreny de la "zona fidel al règim" . Més ara, quan es parla d’una nova i intensificada ofensiva terrestre per assegurar aquesta zona. Ofensiva que ha estat possible gràcies als mitjans materials, carros de combat, subministrats pels russos a l’exèrcit sirià.

Probablement l’Assad , amb l’ajut material i militar rus, pugui arribar a estabilitzar i a "governar" la seva zona. Tampoc és creïble que Rússia estigui en disposició de mantenir una intervenció massa llarga que li pot suposar un gran cost econòmic i molts problemes diplomàtics. Se suposa que tenen ben apresa la lliçó de l’Afganistan i mentre hi hagi una zona controlada per un règim amic, on hi ha la seva base naval de Tartus, ja faran prou.

El problema de l’Estat Islàmic-ISIS serà molt més difícil de solucionar, ja que ocupen centenars de milers de quilòmetres quadrats de desert entre Síria i Iraq. És per això, que en certa manera, es produirà una “libanització” de sirià. Una "libanització" on els alauites i els seus aliats controlaran la franja occidental del país i la resta de faccions majoritàriament sunnites, amb un estat islàmic preeminent, controlaran la resta del país.

Mentre l’Assad tingui el suport rus podrà mantenir força temps una guerra que serà latent, al mateix temps l’ISIS pot arribar a estabilitzar-se en la part del territori que ara controla . El joc d’interessos a la zona serà determinant. Amb una Turquia cada cop menys laica i majoritàriament sunnita, que no vol que els kurds del nord de Síria passin a controlar de manera estable la seva zona . Cosa que suposaria un clar suport a la població kurda de Túrquia. Alguns observadors acusen a Turquia de haver animat i finançat a l’ISIS amb el clar objectiu que continuïn essent un contrapès als kurds del nord de Síria. Amb un objectiu semblant l’ISIS, els sunnites de Síria i Iraq, estarien rebent el suport de les monarquies sunnites del Golf, amb l’Aràbia Saudí al front, perquè també actuïn com a contrapès d’un Iraq majoritàriament xiïta i cada cop més tutelat per l’Iran.

Tot plegat un escaquer en el qual, simplificant una mica, “les blanques” juguen amb l’Aràbia Saudí, els països del Golf, Turquia i els Estats Units i “les negres” amb el grup majoritari del Líban – Hezbollah-, El règim de l’Assad, Rússia i l’Iran.

Aquest enfrontament no sembla que tingui un final imminent, ni molt menys pacífic i feliç. La majoria de refugiats sirians són a Turquia on es calculen que hi han arribat aquests quatre anys quelcom més de dos milions, dels que només una petita part s’han desplaçat fins a Europa. També hi ha refugiats a Jordània on són més de sis-cents mil sobre una població que no supera els sis milions de jordans/palestins. Tots aquests refugiats, molts sunnites, difícilment podran tornar al seu país devastat i amb desenes de milers de morts. No podran fer-ho a la zona que quedarà sota control de l’Assad i encara molt menys a la controlada per l’ISIS.

21 d’octubre de 2015

Apunts relacionats:

"Síria un conflicte de difícil sortida"

"La crisi dels refugiats"

La crisi dels refugiats

En aquest modest blog, ara fa dos anys - el 2013- al juny i al setembre, es parlava del conflicte de Síria i de les implicacions, tant religioses –entre les diverses branques de l’Islam-, com de les grans potències i d’altres interessos inclosos naturalment els econòmics.

El 2013 ja feia dos anys que havia esclatat el conflicte i el nombre de morts i els cents de milers de refugiats anaven creixent dia a dia. El gran valedor del règim de Baixar Al Assad era la Rússia post soviètica que tenia en territori sirià la seva darrera base naval fora del seu propi territori al port sirià de Tartus. Qualsevol intent internacional en aquell moment per pressionar al règim sirià xocava amb el frontó rus.

Per altra banda, fa dos anys encara no havia irromput l’ISIS –Estat islàmic-, que finalment ha estat la sublimació de la facció sunnita a la zona; minoritària a l’Iraq i majoritària a Síria on està geogràficament ubicada a la part oriental del país. El règim de Al Assad tal com es preveia fa ja dos anys ha donat, “manu militari” continuïtat territorial a la zona on són majoritaris els xiïtes i els alauites; bàsicament la franja costanera i la porció de país que queda darrere el Líban fins a quasi tocar els alts del Golan. A la resta del territori de Síria, des dels barris perifèrics de Damasc fins a la vall de l’Eufrates, ens trobem amb el territori “abandonat” pel règim de Al Assad. Allà les diferents faccions opositores, cada cop més dividides i minoritzades , s’enfronten a les forces de l’exèrcit sirià i també a les milícies de l’estat islàmic en un tots contra tots en el que cada cop és més difícil saber qui és qui.

Si llavors, fa dos anys, va haver una possibilitat d’aturar la massacre, va acabant essent impossible. Impossible per la defensa que totes les parts, Rússia i Iran per un cantó i els règims del Golf que recolzaven l’acció de l’oposició siriana per l’altre, feien dels seus interessos. Occident, Europa en concret, apareixia com un espectador incapaç de forçar o coordinar polítiques que poguessin ajudar a aturar el conflicte.

Al cap de quatre anys el nombre de morts a Síria, però també a l’Iraq, és enorme. De resultes de tot plegat s’ha fet fort l’ISIS fins a forçar una intervenció internacional a estones “d’amagatotis”, per contrarestar un moviment que ha atret voluntaris islamistes de molts països, inclosos de les democràcies occidentals. La barbàrie desfermada per l’ISIS mereixeria un post a part i dia a dia no ens deixa de sorprendre’ns, malgrat que sembla que se’ns hagi fet pell morta.
Les quatre grans potències regionals veïnes han tingut diferents papers en el conflicte. D’entrada l’Iran, aliat incondicional de Al Assad i de Hezbollah, ha donat ple suport al règim sirià, si bé ara després dels acords amb els Estats Units i Europa aparentment sembla haver moderat el seu protagonisme. Per altra banda Aràbia Saudí i les monarquies del Golf, amb Qatar al capdavant, han estat les finançadores de l’oposició siriana que ha acabat quedant al bàndol suní. Bàndol que ara ja mediatitza totalment l’estat islàmic que també ha guanyat terreny a l’Iraq, on només ha estat parcialment frenat per la milícia kurda i la majoria xií del sud del país cada cop més lligada i recolzada per l’Iran.

Les altres dues potències regionals, majoritàriament sunís, Egipte i Turquia han tingut uns papers molt diferents; mentre Egipte s’ha mantingut distant, la geografia l’ha ajudat, Turquia s’ha vist pràcticament implicada en un conflicte a prop de la seva frontera. Una Turquia sotmesa a una dictadura “soft”, que darrerament ha perdut pistonada, però que pretén tornar-la a guanyar en unes pròximes eleccions vinents. Turquia va rebre una allau de refugiats sirians en els primers temps del conflicte que es varen establir dins de les seves fronteres on més tard també acabaria arribant la guerra de la mà de l’estat islàmic que combatia les minories kurdes que li feien front al nord de Síria. Minories kurdes que havien constituït una zona controlada per ells, que pretenia mantenir-se al marge del conflicte general. Aquesta zona Kurda es temuda per Túrquia per l’efecte que sobre els kurds del seu país pogués tenir tot plegat. El protagonisme dels kurds, recolzats per Occident, i les provocacions islamistes a la frontera turca, amb atemptats contra les forces militars turques de difícil atribució, han estat una bona excusa perquè Erdogan intenti silenciar i combatre de nou a la seva minoria Kurda. Minoria de quasi 15 milions de persones que per primer cop havia entrat amb força al parlament turc, cosa que havia fet perdre la majoria al partit d’Erdogan.

Després de quatre anys llargs de conflicte els refugiats sirians que havien anat arribant a Europa, en nombre no massa significatiu, s’han convertit en una riuada que des d'Orient fins al centre d’Europa sembla desfermada. Els refugiats travessen la península d’Anatòlia, amb el beneplàcit governamental, per saltar a la primera illa grega que troben i a través de Grècia i els països dels Balcans intentar arribar al cor d’Europa. No cal entrar en més detalls d’aquest drama amb què cada dia dinem i sopem si tenim la tele oberta. Mentrestant, Turquia a la part oriental del seu territori, amb l’excusa del terrorisme i de l’estabilitat, amb l’excusa de l’estat islàmic i davant la por a la preponderància kurda a la zona, no sabem el que està fent. Els mitjans de comunicació tenen els focus posats en els refugiats que en una espècia de tràgic “Orient Express” viatgen de Turquia a Àustria i Alemanya.

El règim turc sembla que devia prendre molt bona nota del que l’estat islàmic i altres faccions que lluiten al vesper, en què s’ha convertit Líbia, fa mesos que van fer. Van amenaçar, i sembla que ho estan acomplint, amb envair el sud d’Europa amb una allau de refugiats.

Cal fer-nos moltes preguntes, més enllà del drama dels milions de refugiats sirians. Cal preguntar-nos perquè ara i perquè no fa dos anys. Cal preguntar-nos perquè encara l’ISIS es manté i quin paper hi juguen els estats del Golf. Perquè malgrat que el règim Sirià ja ha renunciat de facto a la part oriental del seu país i s’ha afermat a la zona occidental, “la que l’interessa”, no hi ha possibilitats d’un acord de pau. Interessa una pau amb la minoria xiïta i alauita de Síria patrocinada per un Iran ara més a prop d’Occident i que s'ha constituït en el suport imprescindible perquè no caigui el sud de l’Iraq en mans de l'ISIS? Interessa això a les monarquies feudals del Golf amb importants minories xiïtes a qui tenen com a ciutadans de segona?... Ens podríem fer moltes més preguntes encara del que passa allà.

Ens podríem, finalment, preguntar pel paper que hi juga Europa que destina milions i milions de la seva despesa en recursos militars per a tasques humanitàries de rescat i d’atenció als refugiats, mentre als països d’origen d’aquests refugiats es gasten fins al darrer cèntim del seu pressupost militar i no militar per matar i assassinar. Ens podríem preguntar fins quan Europa podrà suportar una onada migratòria que li pot causar seriosos conflictes interns.

Tot plegat sembla una demostració clara que Occident, la vella Europa, no es pot mantenir al marge dels conflictes al seu pati del darrere sense que el problema d’una manera o altra li acabi esclatant als morros. Una Europa que quan fa una intervenció exterior, l’acaba fent a mitges o totalment malament. Principalment perquè no acaba la feina per por a les conseqüències negatives que li pot reportar l’estat d’ànim creat en la seva opinió pública. Recordem el que va passar a Líbia...

25 d’agost de 2015

Síria un conflicte de difícil sortida

Un Conflicte de difícil sortida i un trencaclosques mental per a molts és l’actual situació a Síria. Fins i tot gent “dogmàtica feta i dreta” no sap ara cap on decantar-se, ja no pot recórrer a utilitzar el maniqueisme simple; de bons i dolents. Hi ha qui vol i dol d’una intervenció "internacional". Malgrat tot, per a molts, els nord-americans seran com sempre els dolents de la peli tant si intervenen perquè ho fan, com si no intervenen perquè no ho fan. En canvi el conflicte ja fa dos anys que dura i sembla no tenir aturador, mentre la resta del món s’ho mira més o menys expectant al temps que la UE i el G-20 desfullen la margarida i els morts d'aquesta tragèdia creixen dia a dia.

Per intentar treure l’entrellat ens cal, en primer lloc, delimitar els contendents i qui els recolza. El que en un primer moment des d’Occident es va interpretar com un aixecament popular contra el règim autoritari de Baixar Al Assad ha esdevingut un conflicte aparentment molt més complex. A hores d’ara, però, l’enfrontament a Síria es un més dels que al llarg de tota la història han sacsejat el món àrab/musulmà. En aquesta guerra estan enfrontats de nou diverses faccions religioses; els shiís i alauites, aquests darrers malgrat ser una minoria detenen el poder a Síria des de fa decennis, contra el sunís majoritaris.

Els shiís i els alauites són dues branques religioses de l’Islam mol properes en el seu credo, que ja pocs anys després de mort del Profeta es varen separar de la branca suní; l’actualment majoritària al conjunt del món musulmà. Són shís el moviment Hezbollah que representa la primera de les minories del Líban, com també ho són la majoria d’habitants a Iran i més del 60% de la població iraquiana. Hi ha importants minories shiís als països del Golf i en algun d’ells, com Bahrein, són la majoria de la població però sotmesos al poder de confessió suní; varen ser reprimits durant la primavera àrab pel seu govern amb l’ajut de tropes saudís.

Darrera el règim sirià hi ha per un banda Iran i per altre Rússia que ha estat de sempre l’aliat tradicional i qui ha armat al seu exèrcit . Rússia té al port sirià de Tartus la seva única base a la Mediterrània. La població shíi i alauita de Síria viu majoritàriament a la franja del país més propera a la costa que és on també viu la minoria cristiana a la que el règim dels Assad sempre ha tolerat i respectat, cosa que fa témer per ells en cas que s'imposi la majoria suní. A la resta del país, a la part oriental, al vall de l’Eúfrates, i al sud a tocar a Jordània la població es majoritàriament suní.

Al llarg de la guerra que ja durà de fa més de dos anys les forces de l’Assad han intentat controlar i "donar continuïtat" a la part occidental del país, mentre han deixat d'exercir el poder de forma efectiva la part oriental i sud-oriental. L’àtac amb armes químiques atribuït al règim podria haver tingut com objectiu foragitar d’un dels barris de Damasc a la població suní. S’estaria practicant de facto una “neteja ètnica”; permetent d’aquesta forma la uniformització sectària de la zona controlada pel règim.

Darrera les forces que combaten a l’Assad hi ha els països del Golf, controlats per monarquies "feudals" de credo suní/whabita, com és el cas d’Arabia Saudí o Qatar. Aquests països estarien finançant a l’exèrcit sirià lliure. Tot plegat un conjunt d’interessos econòmics i comercials relacionats amb els petrodòlars que són els que al cap i a la fi ajuden als països wahabites – amb Aràbia Saudí al capdavant – a escampar i fer proselitisme del wahabisme a tot el món musulmà. Per altra banda, darrera dels wahabites i a partir d’aquesta branca religiosa de l’Islam s’entronca amb el que coneixem com a salafisme radical que és el que ha dotat de contingut ideològic a Al-Qaeda.

Realment Occident té un difícil paper si vol intervenir a Síria. Fer-ho a favor de l’exèrcit sirià lliure suposa enfrontar-se amb Rússia, amb Hezbollah i de rebot amb Iran, país que després de les darreres eleccions i amb l’arribada dels “moderats” al poder, amb Rohani al front, podria arribar fer un tomb en la seva política exterior per aconseguir algun tipus de compromís amb Occident. Per altra banda, els països del Golf, en clara inferioritat demogràfica a la zona respecte del shiís els convindria, ara per ara per raons econòmiques, mantenir l’aliança amb Occident perquè aquest “els ajudi” a mantenir a ratllà als shiís de dins de les seves fronteres i al mateix temps poder continuar tenint “bloquejat” a Iran ; adversari religiós i econòmic declarat de les monarquies del Golf. Les monarquies del Golf desitjarien una resolució del conflicte a favor de l'oposició suní siriana abans que Iran no arribi a acords amb Occident que li permetin normalitzar les seves relacions internacionals i el seu accés als mercats econòmics deslliurant-se dels bloquejos i de les sancions internacionals Possiblement serien, doncs, les monarquies petrolieres del Golf les que podrien d'una o altra manera estar influint, gràcies al seu poder econòmic, els Estats Units perquè intervinguessin militarment contra l’Assad.

En cas d’intervenció occidental queda doncs clar que aquesta la duria a terme, en la seva part principal, els Estats Units, aquest cop recolzats per França, que dona la impressió que es vol fer perdonar el seu paper en la guerra del Golf al 2003. Potser, més prosaicament, França el que pretén es recuperar la influència i les relacions comercials a la zona ja que no va participar dels contractes que el nou govern iraquià va signar principalment amb els països que varen derrocar Saddam Hussein. Aquest cop la Gran Bretanya, el seu Parlament ho ha impedit, no serà “parella de ball” dels Estats Units en aquesta possible acció militar . Tampoc no hem d’oblidar que va ser França la potència que va tenir, sota mandat de la Societat de Nacions, controlats Síria i el Líban entre les dues guerres mundials, al mateix temps que la Gran Bretanya controlava Palestina, Jordània i Iraq.

El més probable, si es dona el cas, és que serà una intervenció forçada ningú es vol aventurar a una guerra llarga ni a desplegar tropes. Però les intervencions sempre se sap quan comencen i mai quan i com s’acaben. El President Obama va parlar en el seu dia de línees vermelles i el règim sirià les hauria traspassat. Però cal preguntar-se si aquestes línees vermella no fa molts mesos que ja ha estat traspassades i malgrat la contundència d’un atac químic no han estat les armes de l’arsenal governamental lo suficientment mortíferes com per haver donat peu a fer quelcom abans?

Aquesta guerra podria ser que no la podés guanyar ningú, ni el règim ni l’oposició armada. Podria caure el règim de l’Assad però el país semblaria abocat a una divisió de facto; una espècie de libanització. En aquests dos anys ha tingut lloc un èxode de població, de fet una neteja ètnica si l’èxode no es reversible, com no s’havia vist mai a la zona, ni durant la guerra que va portar al 1948 a la consolidació de l’Estat d’Israel. Milions de persones, dos pel capbaix, han deixat les seves cases i estan a la zona oriental del país, a Jordània i a Turquia. Turquia precisament un altre país, teòricament laic, però governat per un partit suní que sota el lideratge de Erdogan vol recuperar el protagonisme que tenia a la zona tant sols fa cent anys. Turquia davant els cops de porta a la cara per part d’Occident on sembla que no té cap paper a jugar ni a poder accedir a la UE podria voler assolir el lideratage a la zona, entre altres raons pel seu pes demogràfic en contraposició a l’Iran shií amb qui té un considerable tram de frontera conjunta.

Per últim hi ha un altre perill gens menyspreable; que l’Assad intenti involucrar Israel. Quan caigui la primera bomba occidental sobre Síria potser que l’Assad "dispari" contra Israel. Ja es sap que les faccions musulmanes estan a mata i degolla però que sempre s’uneixen contra l’enemic comú, en aquest cas Israel. Un exemple el vàrem tenir a la guerra del Golf del 1991 quan l’aviació de Saddam Hussein es va refugiar a l’Iran amb qui fins feia poc havien estat en guerra durant 8 anys.

Israel, per si de cas, acaba de fer una demostració de força, fent proves amb míssils davant la costa siriana. Una clara advertència degudament captada pels vaixells russos que donaran suport d’intel•ligència a l’Assad, el mateix que podrien donar els Estats Units a Israel si aquest és atacat.

6 de setembre de 2013

La cruïlla del pròxim orient (i III)

Malgrat els centenars d’anys passats, més d’un miler, les lluites que varen donar forma a l’islam que avui coneixem continuen presents encara. Quasi mil quatre-cents anys després de l’Hègira i de les lluites entre faccions per la successió del califat, a més de les lluites internes hagudes fa segles entre les diferents tribus àrabs, entre sirians i iraquians, iraquians i medinesos , medinesos i egipcis, etc... lluny d’haver-se oblidat, són encara, a dia d’avui, presents al Pròxim Orient.

Als anys 70 va ser al Líban on les lluites, entre les diferents faccions de l’Islam a les que en aquell cas calia afegir les cristianes, varen ensangonar durant llargs anys el que fins llavors era conegut com la Suïssa de l’Orient. Ara, quasi 40 anys després es repeteix la mateixa historia aquest cop a Síria però amb ramificacions de nou al Líban. De nou enfrontats Shiís i aluites per una banda, sunís per una altra i els cristians i els drusos enmig del foc creuat.

El que vàrem creure que començava com una guerra contra la dictadura de l’Assad, sembla que s’està convertint en una lluita més de les mil•lenàries a la zona. Les faccions sunís comencen a fer por a Occident que no s’atreveix a recolzar l’oposició al règim Sirià per por a encimbellar un règim teocràtic a Síria, o almenys en una part d’aquest país, ja que el que sembla que queda clar és que el règim Sirià, malgrat portar ara la iniciativa militar, no podrà controlar tot el país i s’haurà de limitar a fer-se fort a la zona costanera i a la franja, al costat del Líban, que passant per Damasc, arriba fins al Golan controlat per Israel.

El mateix succeix a Irak on la minoria suní, durant tots els anys del règim baasista al poder, ara sembla limitar-se a controlar la seva zona al temps que els elements més extremistes de la mateixa mantenen en escac a la majoria shií a base d’atemptats.

Què hi ha al darrera de tot això? Doncs possiblement la preeminència religiosa suní a la zona amb el recolzament dels dòlars del petroli. Els règims de les monarquies del Golf, amb Aràbia Saudi al front, són règims feudals on la variant wahhabita del sunisme és la religió preeminent. Aquesta branca de l’islam és la més intransigent. Pretén l’aplicació de la sharia sense cap tipus d’esmortidor. Les monarquies del Golf fa anys que juguen al que aquí col•loquialment diem “la puta i la ramoneta”. Ja que necessiten de la tecnologia d’occident i del recolzament dels països occidentals, tant com aquests països necessiten del seu gas i petroli.

El gust pel luxe oriental i les grans quantitats de diners que els generen els recursos naturals, afegides a les ambicions de les empreses que hi veuen una zona emergent en aquests països, els ha portat a una aparent modernització amb la construcció de ciutats i complexes avanguardistes, però per sota estan subjacents les mateixes estructures de poder tribals de sempre, un estats feudals, tancats, amb una religió cada cop més intolerant i que estan expandint, en primer lloc en els països sunís, per mitja de les madrasses que generosament financen. Atraient a les escoles coràniques d’aquests països i als centres d’estudis islàmics estudiants de tot el món munsulmà, principalment dels paisos islàmics sunís.

El retrocés del laïcisme a Turquia, a ulls dels occidentals, pot tenir molt a veure amb la corrupció de l’estat. Massa anys sota poder o tutela dels militars garants de la reforma kemalista que va occidentalitzar el país. Podem arribar a creure i comprendre que potser els era necessari un revulsiu. Algú pot pensar que l’islamisme moderat podia haver estat una resposta adequada. Malgrat tot, l’esperit missioner del wahhabisme hi deu tenir quelcom a veure. Ara, però, cada cop és veu més clar l’autoritarisme que destil•la, aquest islamisme moderat, en la figura d’Erdogan que pretén que Turquia sigui el país líder a la zona i “exportar” als paisos de la primavera àrab un sistema parlamentari on tingui cabuda l’islamisme “moderat”.

Conjunturalment mentre els països del Golf, principalment Aràbia Saudí, són aliats d’Occident. Una part del wahhabisme, de l'anomenat salafisme radical que se'ns fa visible amb les diverses franquícies d'Al-Qaeda, s'enfronta directament a Occident, però una altra part sap que encara no tenen prou força per imposar totalment la seva versió de l’islam i que cal anar a pams. No guanyen res amb un enfrontament directe amb occident, ja que encara tenen amenaces més properes i poderoses que afrontar i per això, de moment, necessiten el recolzament dels Estats Units i d’Europa.

Per altra part, hi ha un desig per part d’algunes monarquies del Golf de tenir un pes més important en l'àmbit internacional, aquest pes no el poden tenir ni per la seva extensió, ni per la seva demografia, però si que el poden obtenir pel seu poder econòmic. Aquest ha estat el cas de Qatar, sí el de les samarretes del Barça! També el país on es va crear Al-Jazeera, cadena informativa, referent durant molts anys als notres telenotícies. Qatar va recolzar en el seu dia les faccions rebels que a Líbia varen derrocar a Gadaffi. Ara semblaria que podrien estar darrera d'algun tipus d'ajut econòmic que podrien estar reben algunes faccions que lluiten contra l’Assad. Contra el règim sirià sembla cada cop més clar que lluiten grups radicals sunis, que a poc que ens descuidem arrasaran, si no ho han fet ja, algun poble cristià. Potser també estiguin al darrera de l'execució d'un franciscà el passat mes juny.

Que passarà a Egipte ara que tot just ha estat deposat Mursi? Que faran els germans musulmans? Evidentment hi haurà una nova radicalització. Egipte és un país estratègicament més potent, però no seria d’estranyar que alguna “dadiva” anés a parar a algun grup yihaddista que pot atemptar contra qualsevol tipus d’objectiu. Els coptes també ho són un objectiu i un obstacle per a un Egipte totalment islamitzat. Un Egipte que, malgrat tot, per la seva falta de recursos no pot, encara que voldria, liderar els països àrabs com en els temps de Nasser, però, que en canvi controla el Canal de Suez una via vital per al comerç mundial.

Les monarquies del Golf necessiten encara la protecció d’Occident perquè temen als shiís, els que tenen subjugats dins de les seves fronteres, com a Bahrein, on va haver d’intervenir les tropes saudís per sufocar una revolta en el marc de la primavera àrab. Com també temen als shiís que tenen a l’altra riba del Golf a Iran. Per això el règim d’Ahmadinejad contínuament enfrontat a Occident els anava com anell al dit. Ara amb l’elecció de Rohani i la possibilitat que es restableixi el diàleg amb Occident això no els deu fer gaire gràcia, ja que pot canviar les coordenades estratègiques i les polítiques a la zona. El sunísme, el wahhabisme, el primer que vol és la seva preeminència en tot l’islam i fins ara possiblement potser eren del parer que si s’escapava alguna garrotada contra Iran, encara que fos Israel, encara que haguessin de sobrevolar el seu territori, ja els hagués estat bé.

Per totes aquestes possibles raons i per moltes altres que ara encara ignorem els països àrabs, els islàmics del Pròxim Orient en el seu conjunt, tenen altres coses en que pensar i el tema del poble palestí o el de l’estat d’Israel, que ens servien d'excusa per començar a parlar del Próxim Orient, poden arribar a ser secundaris, malgrat que quan la conjuntura canvií l’enfrontament israelià/palestí pot tornar a ser un tema capital per tots ells.


4 de juliol de 2013

La cruïlla del pròxim orient (II)

...

Iran és el tercer gran país de la zona. Iran és un país islàmic, de majoria shií, al contrari de Turquia i Egipte que són majoritàriament sunís. Igual que Turquia i a diferència d’Egipte no es tracta d’un país àrab.

Iran és hereu d’una tradició cultural que, malgrat tot, té una línia més o menys continua des de fa més de 2.500 anys. Per Iran han passat els medes, els aquemènides, els grecs que es varen mantenir després de la mort d’Alexandre el Gran sota la dinastia selèucida, els parts, els sassànides i finalment els àrabs que malgrat introduir l’islam, no varen aconseguir, com a la resta de països els pròxim orient i nord d’Àfrica, imposar l’àrab.

Va ser en canvi la ja mil•lenària cultura “persa” la que va fer importants aportacions culturals al món àrab i malgrat esser islamitzats varen conservar molts dels seus trets culturals i la seva llengua. Iran, ja en l’època moderna a partir del segle XVI, no va ser mai colonitzat a diferència d’Egipte que primer va estar sotmès a l’imperi turc a partir del 1517 i des de finals del segle XIX i una part del XX a la Gran Bretanya.

Iran, durant el segle XIX, es va modernitzar sota la pressió de les potències occidentals que no la varen arribar a colonitzar; ja que formava un estat tap entre els imperis rus, britànic i otomà.

Durant la segona guerra mundial va ser ocupat transitòriament per les potències aliades. Acabada la segona guerra mundial i entre els anys 1953 i 1978 el Sha Reza Pahlevi, amb el suport de les potències occidentals va governar amb plens poders. Va intentar modernitzar i occidentalitzar el país. Malgrat tot al 1979 el seu règim va caure essent substituït pel règim de la república islàmica. Durant vuit anys va patir l’agressió d’Irak amb el suport implícit de les potències occidentals. Durant els darrers anys Iran ha estat governada per elements conservadors del règim islàmic en contraposició a d’altres reformistes liderats per l’ayatollah Khatami. El darrer president conservador reelegit al 2009 sota la sospita de frau va fer sortir al carrer a la gent que va ser durament reprimida, ara a les eleccions del 2013 ha assolit el poder el representant reformista Rohani substituint al conservador Ahmadinejad.

Iran, a diferència de Turquia i Egipte, té amplis recursos naturals, és un dels principals productors de petroli i gas del món. En els darrers anys ha estat enfrontant a occident pel seu programa d’enriquiment d’urani, que ha fet sospitar que, a l’igual que va fer el Pakistan, estigui en procés d’obtenir armament nuclear. La victòria del reformista Rohani i la seva crida a establir ponts de diàleg amb occident, fa pensar que de ser així podrien canviar les estratègies i equilibris de poder a la zona.

La societat iraniana, almenys la de les zones urbanes, es força avançada i malgrat tractar-se d’una república islàmica el paper de la dona no és ni bon tros tan secundari o fins i tot nul com a les monarquies del Golf.

És doncs, sobre aquests tres països, que “pivota” la política a Orient mitjà, juntament amb les monarquies del Golf que malgrat tenir un pes econòmic molt important, no tenen la mateixa importància demogràfica ni la mateixa aparent influència, cosa que substitueixen amb substancioses ajudes a càrrec de la factura del gas i el petroli.

Malgrat haver, en el seu dia, desenvolupat importants rols estratègics, tant pel que fa a l’enfrontament amb l’estat d’Israel en el cas de Síria o pel que fa a les reserves de petroli i la política enfront Iran als anys vuitanta per part d’Irak, aquests dos països juguen ara un paper més irrellevant al pròxim orient. Ambdós dividits en lluites que enfronten a les faccions shiís i alauís contra els sunís a Siria i als sunís enfront el shiís a Irak. Irak sota la dictadura del partit Baas va mantenir soterrada les lluites religioses mil•lenàries entre faccions de l’islam, gràcies a un ferri control de la minoria suní sobre la resta del país. El mateix, però a l’inrevés, passava fins ara a Síria on la minoria alauí/shií ha perdut el control d’una part important del país a mans dels rebels majoritàriament sunís, enmig d’una cruel guerra que ningú sap com aturar.

Finalment les monarquies petrolieres del Golf, amb l’Aràbia Saudí al front, juguen un rol rellevant, gràcies als beneficis obtinguts amb el petroli. Les monarquies del golf han jugat al llarg dels darrers anys un paper determinant en els esdeveniments que han succeït a la zona. La seva influència s’ha manifestat de diverses maneres més o menys obertes, recolzant els moviments que els semblaven beneficiosos per al seus interessos i subvencionant el proselitisme religiós, això darrer s’ha fet d’una manera més soterrada, evident a la zona, però no tant evident als ulls de l’opinió pública occidental.

Els països del Golf estan governats per dinasties d’obediència religiosa suní en la seva vesant Wahhabita. El Wahhabisme va ser un moviment religiós iniciat, dins del sunisme, al segle XVIII a la península aràbiga. És un moviment religiós radical, que vol basar totes les lleis de forma rigorosa en la sharia i es destaca pel seu desig d’expansió. Desig d’expansió que gràcies a la monarquia saudita i alguna altra del Golf que financen moltes de les madrasses –escoles coràniques- arreu del món, estan aconseguint estendre una versió més radical i intolerant de l’islam. A Turquia també s’està produint aquest proselitisme, per això no és d’estranyar el retrocés del laïcisme instaurat per Ataturk als anys 20 i 30 del segle passat.

A partir del wahhabisme, deriven el salafisme i les interpretacions més radicals de l’islam, entre d’altres aquelles que volen el restabliment del califat universal, és a dir el successor de Mahoma i príncep dels creients governant material i espiritualment sobre un islam unificat i en expansió. Aquí en aquests desitjos d’unificació i expansió, que són determinants en el wahhabisme, hi ha una de les altres possibles claus d’alguns del conflictes actuals a la regió.

....

4 de juliol de 2013

La Cruïlla del pròxim Orient (I).

Darrerament sembla ser que ja només es parla de Palestina als concerts independentistes catalans i en els “al•legats” de la C.U.P. La situació d’inestabilitat a Orient Mitjà és tant gran que la causa Palestina, que semblava ésser l’únic problema del món àrab, ha quedat en segon o tercer terme.

En primer lloc tot el que està succeint a Orient Mitjà ens els darrers anys es de tant difícil comprensió que a la majoria se’ns escapen molts detalls i som incapaços de situar-nos en el context en que tot està succeint.

Ens cal recordar que la zona afectada és l’origen de la civilització. Sumeris i egipcis en primer lloc, als que amb posterioritat s'afegiren i succeiren les civilitzacions dels hitites, els assiris, els babilònics, jueus, perses i grecs, entre altres. Malgrat tot, ara s’estan excavant a Anatòlia assentaments humans, origen de les primeres ciutats, de fa quasi 10.000 anys – a Göbekli Tepe – que encara podrien endarrerir més l’origen del que es considera la civilització.

La zona està determinada per tres grans estats, amb una població tots ells al voltant de 80 milions de persones; Egipte, Turquia i Iran. Tots tres són països musulmans; sunites els dos primers i majoritàriament xiïta l’Iran.

En aquestes hores expira l’últimàtum que l’exercit egipci ha donat al govern de l’islamista Mursi perquè arribi a un acord amb l’oposició per evitar l’escalada de protestes i un conflicte que podria desembocar en guerra civil o un nou cop d’estat. Egipte és, dels tres grans països de la zona, el més endarrerit econòmicament. El seu principal recurs és el turisme atret pel seu gloriós passat històric. La majoria de la població viu a les ribes del Nil en una estreta franja de territori de poques decenes de quilòmetres i al Delta, la resta del territori més del 90% és desert. A Egipte, amb la majoria musulmana suní, “conviuen” els cristians coptes que representen al voltant del 10% de la població, percentatge que tendeix a disminuir. Egipte va liderar el moviment dels països àrabs durant els anys 50 als 70 dels segle passat i va estar en diversos moments unit políticament a Síria (República Àrab Unida) i fins i tot conjunturalment amb Líbia (República Àrab islàmica), malgrat que tot va acabar finalment amb un enfrontament bèl•lic entre ambdós. Egipte té greus problemes econòmics i estructurals. Molta de la població viu en condicions precàries des del punt sanitari, alimentari i de salubritat.

El que es va anomenar primavera àrab i que va començar a Tunísia es va estendre a altres països. El moviment a Egipte va tenir un lloc simbòlic, la plaça Tahrir de el Caire, i una exigència la dimissió del president Mubarak que feia més de 30 anys que exercia un poder autoritari. El procés va desembocar en unes eleccions que varen guanyar els “germans musulmans”, organització islamista que havia estat prohibida pel règim. Malgrat, aparentment, haver restat inicialment al marge de les protestes, que varen fer caure al Rais Mubarak, els germans musulmans varen obtenir la victòria a les eleccions. Encara que pràcticament havien estat en la clandestinitat eren l’única força opositora establerta i organitzada. Els enfrontaments del president islamista Mursi i dels germans musulmans amb la judicatura egípcia i amb l’exèrcit que va intentar continuar jugant un paper moderador en tot el conflicte, suposadament per mantenir la seva preeminència. Finalment l'enfrontament amb els estaments laics, atès l’intent d’aplicar mesures legals atenent el que diu la shària, ha acabat en les protestes actuals i en l’exigència de la seva dimissió per part de molts egipcis.

Un altre dels tres grans actors de la zona és Turquia. El més desenvolupat i occidentalitzat dels països de la zona. Turquia que va entrar al segle XX essent encara un imperi que controlava tota Anatòlia, una gran part dels Balcans - Albània, Kósovo, Macedònia, part de Grècia i de Bulgària. Així com Síria, Irak, Palestina, Transjordània, l’Hedjaz – costa oest d’Aràbia-, amb el llocs sants de la Meca i Medina i també la part septentrional de la costa oriental de la península aràbiga. Durant la primera guerra mundial va provocar l’ignominiós holocaust armeni que sempre han intentant negar. Un cop derrotats al 1918 varen perdre tots els seus territoris al marge de la península d’Anatòlia que també anava a ser dividida entre les potències vencedores. En aquell moment va sorgir la figura de Mustafà Kemal que va aconseguir mantenir Anatòlia i la zona europea al voltant d’Istambul. Kemal va declarar la guerra als grecs foragitant-los de la costa egea de Turquia, completant la neteja ètnica entre poblacions turques i gregues, que s’havien iniciat al 1912/1913 quan els turcs varen perdre la part nord de l’actual Grècia, la zona de Salònica. Atatürk – pare dels turcs -, sobrenom de Mustafa Kemal, va abordar de forma ràpida i directa la modernització i occidentalització de Turquia. Va suprimir el que quedava del soldanat, va declarar l’estat laic, el va occidentalitzar començant per l’alfabet; suprimint el de caràcters àrabs i canviant-lo per l’alfabet llatí. Va crear un “corpus jurídic” basat en el codi napoleònic, va donar vot i igualtat de drets a les dones i, per sobre de tot, va intentar crear un estat nacionalment homogeni, de base turca, malgrat un de cada 6 habitants era kurd.

Turquia es va mantenir al marge de la segona guerra mundial i es va alinear amb occident durant la guerra freda formant part de l’OTAN. Turquia es va desenvolupar molt més que la resta de països de la regió. Durant anys va viure sota la “tutela” militar, l’exèrcit era el garant de les reformes modernitzadores d’Ataturk. En les èpoques en que es varen produir eleccions democràtiques es varen alternar conservadors i socialdemòcrates, amb períodes intercalats de governs militars. Turquia fa anys “que truca a la porta de la Unió Europea”. Malgrat tot, les negociacions s’han eternitzat el que ha començat a provocar que cada cop més Turquia miri cap als països del seu antic imperi, intentant liderar els processos aparentment democratitzadors que s’han iniciat amb la primavera àrab. No és pas aliè a aquest actual estat de coses la política de l’actual primer ministre des del 2003, l’islamista Recep Tayyip Erdogan, que s’ha enfrontat a l’estament militar i ha intentant introduir noves lleis “més adients” amb el fet de tractar-se d’un país islàmic; aplicació limitada de la sharia, límits als llocs on es pot consumir alcohol, en l’àmbit familiar fa portar a la seva dona i filles el mocador, cosa que està prohibida constitucionalment en determinats àmbits públics, per tractar-se d’un estat laic i considerar-se el mocador un signe religiós,... A tot això s’afegeix la cada cop més gran grandiloqüent i megalomaniaca actitud d’Erdogan que ha aparegut en actes sota un gran mural amb la foto gegant d’Ataturk i la seva al costat de la mateixa mida. Tot plegat ha provocat que en els darrers mesos hagi estat contestat per una gran part de la població, principalment a les zones urbanes, havent de fer front a una onada de manifestacions sense precedents a Turquia.

Finalment el tercer gran estat de la zona, Iran ...

3 de juliol de 2013

La libanització de Síria

En els darrers dies hem vist com els països occidentals es plantegen ajudar a les forces sirianes rebels que lluiten contra el règim de Al-Assad. Mentre Rússia continua recolzant sense condicions a l’únic aliat que li queda a la regió. Tant russos com occidentals s’han compromès a celebrar una conferència internacional per buscar una sortida al conflicte al mateix temps que uns el continuen alimentant militarment i els altres es plantegen fer-ho. També hem de considerar, encara que se’n parli menys, l’ajut que reben els rebels per part dels països àrabs del Golf, majoritàriament sunís i de l’altra banda el que rep el règim sirià tant de l’Iran, com de la milícia shií d’Hezbollah.

L’enviament durant aquests dies al règim de Damasc, des de Rússia, de sistemes de defensa SAM-300 - el més modern del seu arsenal - contribueix a l’enquistament del conflicte, quan no a que aquest s’expandeixi i internacionalitzi encara més. L’excusa per a l’enviament d’un sistema tant modern és la de prevenir una intervenció estrangera – occidental o israeliana - que desequilibri definitivament el conflicte a favor dels rebels. Fonts militars del Thsal – exercit israelià - han manifesta el seu temor per la complexitat i les prestacions del sistema SAM-300 . Les autoritats de Tel-Aviv es mostren força preocupades . L’eficàcia d’aquests sistemes antiaeris i antimíssils, malgrat la propaganda, pot ser més que discutible. Cal recordar que a la primera guerra del Golf els sistema antiaeri i antimíssils iraquià, de tecnologia soviètica, va ser molt aviat desactivat, tot just començar l’operació Tempesta del Desert, per les forces nord-americanes i els va permetre dominar totalment l’espai aeri iraquià.

On rau el perill, bàsicament per a l’Estat d’Israel, d’aquest modern armament? Doncs en la seva mobilitat que els permet canviar contínuament d’emplaçament. Els israelians i les forces de la coalició occidental tenen encara present el que varen aprendre de la guerra del Golf del 1991. Llavors el règim iraquià buscava la implicació d’altres països àrabs en el conflicte provocant la intervenció israeliana. Iraq va utilitzar plataformes mòbils de míssils Scud, un desenvolupament a partir de la V-2 alemanya de la segona guerra mundial. Malgrat tractar-se d’un armament ja llavors obsolet, la mobilitat de les rampes de llançament i la seva fàcil ocultació va permetre durant uns dies posar en escac a l’Estat d’Israel mentre l’aviació nord-americana buscava infructuosament, en molts casos, les llançadores que contínuament canviaven de lloc.

La intervenció ja directa i sense embuts de la milícia libanesa d’Hezbollah al costat de les forces de Al-Assad fan tèmer a Israel que algun d’aquests sistemes puguin caure en mans dels chiís libanesos i que siguin utilitzats, no pas necessariament per a la defensa antiaèria o antimíssils sinó com a cobertura d'atacs amb altres tipus de míssils. Cal tenir en compte que el temps d’arribada d’un míssil sobre Israel des del sud de Líban és ínfim. Ja hi ha hagut un parell d’intervencions, no del tot reconegudes per part d’Israel, per tal d’evitar que Hezbollah es faci amb armament sirià d'aquest tipus enmig del caos actual.

Cal esperar que finalment s’arribi a una solució del conflicte que en primer lloc acabi o limiti al màxim el patiment de la població civil i que en cap cas provoqui una extensió del conflicte amb la intervenció d’Israel o de les forces occidentals.

Ara per ara la solució per a Síria, el mateix que va passar a l’Iraq, passa per la “institucionalització” en precari i amb força inestabilitat d’una Síria sense Al-Assad i que cada cop possiblement s’assemblarà més a una extensió del Líban, on malgrat la ficció de l’existència formal d’un Estat aquest està controlat, en cada una de les zones, per diversos poders i les seves corresponents milícies. La minoria musulmana alauita propera en el seu credo al shiisme, és majoritària en la franja occidental de Síria on hi ha els ports marítims que encara poden servir de base a la flota russa, els únics que pràcticament pot utilitzar al Mediterrani per a les seves operacions i desplaçaments.

La ja reduïda flota mediterrània de Rússia només pot sortir al Mediterrani pel Bòsfor, el que fa, lògicament, evidents els seus moviments a l’Otan. Rússia no pot renunciar, pel seu propi interès, prestigi i necessitats militars, al darrer aliat a l’Orient Mitjà i a les darreres bases operatives a la Mediterrània Oriental, concretament al port de Tartús on fa anys que amplia i millora les seves instal•lacions.

És per això que en cas d’un acord internacional es podria mantenir l’status-quo de l’Estat sirià, malgrat aquest, de facto, es reordenaria possiblement en zones controlades per les diferents confessions; bàsicament, alauites i shiís a la part costera occidental. Sunís pel que fa a la resta del país; al nord a la zona d’Alep i a la vall de l’Eúfrates, també al sud. Els Kurds al nord semblen haver ja consolidat la seva pròpia zona . En aquest moments els combats més cruents es desenvolupen en les zones que poden fer de partió. Ahir la premsa parlava de l’ofensiva de les forces de l’Assad a Al-Qusayr, prop d’Homs, en una zona en disputa al límit de la zona alauita amb la suní.

Més al Sud també caldrà estar atents a la zona propera als alts del Golan ocupats per Israel al 1967, lloc des del qual abans d’aquella data la zona de Galilea era contínuament amenaçada i fustigada. El Golan és clau per una altre dels recursos estratègics de la zona; les reserves hídriques que alimenten la zona de Tiberiades i la vall del Jordà. En aquesta zona també viuen els drusos un altra de les confessions presents al sud de Síria.

Pel que fa a la capital Damasc, a la vista dels alts del Golan, es troba al sud al límit d’una zona majoritàriament suní, però molt a prop també de la vall libanesa de la Bekaà de majoria shií. Tot això fa pensar que l’estatus de la capital també serà motiu de disputa; a alguns del seus barris ja ha arribat de fa temps “el front” militar. Finalment queda la població cristina, que bàsicament es troba dins la zona alauita. Aquests darrers dies també ens han arribat notícies que algun poble de majoria cristiana ha estat atacat per les forces rebels, majoritàriament sunís .

Així doncs una Síria post Al-Assad es pot convertir en un estat formal però debilitat, dins del qual i a cada zona “governarien” cada una de les faccions. El final del conflicte pot portar a zones o sectors confesionalment molt més homogenis, aquesta pot ser també una de les darreres i dramàtiques conseqüències per als centenars de milers de refugiats, molts del quals possiblement no tornin a casa seva.

Finalment, aquest conflicte també ens ha de fer adonar que l’Estat d’Israel, malgrat ser una raó, no és ni de bon tros l’únic problema d’aquest països àrabs. Encara pesen i marquen l’esdevenir actual les lluites internes dins del món musulmà iniciades al 661 amb l’assassinat d’Ali, gendre del Profeta, i el seu fill Hussein. Origen del secular enfrontament entre shiís i sunís, conflicte que des d’Occident a vegades no sabem reconèixer i valorar adequadament.

1 de juny de 2013.

El laberint sirià

El més que probable atac israelià ha tornat a posar en el centre informatiu la guerra de Síria. No és que durant aquestes darreres setmanes la guerra, que ja fa més dos anys que durà i que ha costat desenes de milers de morts i fins a 4 milions de refugiats, s’hagués aturat. Senzillament la possible agressió israeliana és més notícia que les matances de l’acorralat règim de l’Assad que encara gaudeix de la protecció de Rússia i Xina.

La notícia ha coincidit a Catalunya amb un reportatge emès aquest darrer cap de setmana per TV3 en el que s’explicaven les fonts d’informació que varen fer creure en l’existència d’armes de destrucció massiva a l’Irak. Armes que un cop acabada la segona guerra del Golf no varen aparèixer enlloc.

Tant el règim de Irak, abans de la segona guerra del Golf, com el sirià que ara intenta sobreviure són o han estat règims de partit únic. El Baas – Partit del ressorgiment socialista àrab – fou fundat com un partit laic i nacionalista amb diverses branques, però on es va fer amb el poder durant anys fou a Síria i Irak. Malgrat tot, aquests dos països, que ocupen la majoria del que històricament s’anomena “El Creixent Fèrtil” l’origen juntament amb Egipte de les més antigues civilitzacions, varen ser rivals malgrat l’aparent coincidència ideològica.

Tendim, per falta de informació, a la simplificació a creure que els estats són ens nacionals compactes i en la majoria dels casos no és així. Els catalans prou que ho sabem quan viatgem pel món i hem d’explicar que som catalans no espanyols toreros o “bailaoras” amb peineta. L’Estat nació homogeni i compacte, ètnica i culturalment, és cada cop més una quimera i si en algun lloc és dona quelcom aproximat és precisament en els estats/nació d’Europa occidental a la resta del món és tot molt més complex.

En el reportatge emès per televisió de Catalunya respecte de les armes de destrucció massiva que mai varen aparèixer es parlava que fins i tot unitats del propi exercit iraquià estaven amenaçades, en cas de deserció, de rebre atacs am armes químiques o biològiques; armes químiques que per altra banda el règim de Saddam Hussein havia fet servir en gran profusió durant la guerra amb l’Iran (1980-1988) i contra població kurda dins de les seves pròpies fronteres, sense que la comunitat internacional aixequés gaire la veu davant aquests crims.

Costa, sense més explicacions, entendre que unitats del propi exercit estiguin amenaçades d’aquesta manera si ignorem la composició ètnica i religiosa de la població d’un estat, en aquest cas l’iraquià. També si ignorem que encara en ple segle XXI els clans tribals, rivals entre ells, detenen el poder en detriment els uns dels altres. Saddam Hussein era suní, del clan de Takrit. Els sunís a l’Iraq dominaven el partit del poder, el Baas-iraqui. Però els sunís en realitat són una minoria a l’Irak ja que la majoria de la població és shií al igual que la població de l’Iran. Malgrat que religiosament de la mateixa branca de l’islam la població shíi a l’Irak és àrab i a l’Iran és indoirania, amb idiomes i substrats culturals diferents, això ja ens dona una idea de lo enrevessat de tot plegat. És per això que les unitats, no les d'èlit, de l'exèrcit iraquià amb majoria de tropa shií fossin vigilades de prop.

Al contrari que a l’Irak, on durant molts anys la minoria suní va dominar a la majoria shií, a Síria es dona el cas a l’inrevés, el règim autoritari i “dinàstic” dels Assad és de la minoria alauita (aproximadament el 15% de la població) en un país majoritàriament suní. Els alauites són considerats com una branca del shiisme amb el que comparteixen gran part de creences. És per això que Hezbollah, moviment shíi que representa la minoria més important del Liban, que controla la part sud del país i la majoria de la zona oriental – La vall de la Bekaa - és un incondicional aliat del règim sirià. Hezbollah és un declarat i actiu enemic d’Israel encara ara en l’actualitat. Aquesta milícia shií libanesa va plantar cara de forma bastant eficient en la darrera guerra del 2006 amb Israel. Una guerra que va quedar en “taules” o en un fracàs de l’exèrcit israelià que no la va aconseguir foragitar lluny de les seves fronteres.

El Joc d’aliances a Orient Mitjà és i ha estat durant els darrers decennis força complicat. És per això que, durant la primera guerra del Golf al 1991, Síria va enviar forces militars en la coalició internacional contra Saddam Hussein i que els dos països, Irak i Síria, varen viure molts anys enfrontats en estat de màxima tensió, principament durant la guerra entre Irak i Iran als anys vuitanta. Malgrat tot, quan va acabar la segona guerra del Golf algú va plantejar quelcom inversemblant com era que l’armament químic iraquià hagués quedat “dipositat” a Síria. Però també va ser inversemblant, en canvi va passar de debò, que al 1991 una gran part de la força aèria iraquiana es va refugiar dels atacs de l’aviació americana a l’Iran, país amb el que tant sols feia 3 anys havien estat en guerra.

Ara hi ha indicis que o els rebels o les tropes del règim de l’Assad hagin pogut usar armes químiques en els seus enfrontaments. També existeix el perill que part d’aquest armament, d’existir, trobi refugi al Líban en les zones controlades per Hezbollah, cosa per altra banda intolerable per l’Estat d’Israel que ha tingut una part important del seu territori a l’abast dels míssils d’aquesta milícia shií que posseeix una armament relativament sofisticat. No fa gaires dies varen intentar fer entrar un avió teledirigit, un drone de possible factura iraniana, a l’espai aeri israelià. També es podria donar el cas que part de l’arsenal del règim podés caure en mans d’altres faccions i l’ombra d’Al Qaeda apareix de nou.

El mosaic ètnic i religiós de Síria, del Líban també, és complicat i a voltes difícil de copsar . L’exèrcit sirià lliure que combat les tropes del règim està aparentment dividit en diverses faccions. Algunes d’elles, com la formada pels kurds, ja controla el seu propi territori i sembla voler quedar al marge de la lluita. Síria és un autèntic laberint del que desconeixem moltes coses i que s’està convertint en un polvorí que pot esclatar encara de forma més virulenta desestabilitzant totalment la regió i causant , si encara cap, molts més patiments a la població civil. Les grans potències haurien d’arribar a un acord que permetés aturar aquesta massacre, encara que sigui amb un pau vigilada i en precari, possiblement no pot ser d’una altra manera, però tenen una gran responsabilitat que tard o d’hora hauran d’assumir.

7 de maig de 2013