La Casual T-10 i els cotxes Pol·luents

Quina entradeta d'any que ens preparen. A partir del mes de gener els cotxes contaminants, aquells que han definit com a tals, no podran circular per la majoria de carrers de Barcelona. Hi haurà alguna excepció lògicament. També i a partir d'aquest any nou, en què aviat entrarem, les targetes de transport públic més populars a tota la zona al voltant de Barcelona, les T-10, les rebatejaran, "Casuals", i les convertiran en unipersonals i les apujaran de preu. Ho controlaran d'una manera "força original"; no es podran picar més d'un cop.

Al moment d'escriure aquest post es parla d'una nova targeta, la T-familiar, "embolica que fa fort", que tindrà una durada de 30 dies, serà multi personal, de vuit viatges i que pràcticament costarà el mateix que la T-10 d'ara que té deu viatges. Bravo!! Tot plegat una pujada encoberta del Transport públic. Aquells que han d'utilitzar els serveis de rodalia perquè no puguin entrar amb el cotxe a Barcelona deuen estar fent salts d'alegria. Bravo de nou!!!

Per si algú no ho coneix, comencem amb un aclariment. Fem una comparativa dels preus actuals dels bitllets simples, posem per exemple un de tres zones. En el cas de Rodalies Barcelona el seu preu és de 3,50 euros per un viatge d'uns 30 kilòmetres. El mateix trajecte quilomètric surt per 2,60 a Cercanias Madrid.

Aquests dies han sorgit als mitjans un munt de declaracions de responsables de TMB (transports metropolitans de Barcelona) i també de representants polítics, intentant justificar aquesta pujada de facto del transport públic. També s'han prodigat algunes desafortunades intervencions respecte de la futura prohibició de circular per Barcelona a aquells vehicles sense distintiu (és a dir, vehicles dièsel matriculats abans del 2006 i els de benzina d'abans del 2000).

Algú ha declarat que caldria la retirada de punts del carnet a aquells que fossin enxampats conduint amb un vehicle no permès. Després, però, han començat a parlar d'excepcions, que si vehicles de serveis, que si vehicles comercials, que si gent amb rendes familiars inferiors als 8.000 euros anuals... Sí, sí, 8.000 euros anuals, o cosa que és el mateix 666 - el número de la bèstia - euros al més. Ep renda familiar, eh! O sia que una parella amb un o dos fills amb aquesta renda total, podrà posar benzina al cotxe, entrar a Barcelona, pagar zona blava, verda o pàrquing. Fabulós!

Aquests responsables de TMB, aquests polítics, que viuen a les seves torres d'ivori es permeten dir el que diuen sense que els surtin els colors a la cara. No fa gaire algú em comentava un frase llegida en un diàleg d'una novel·la, "els polítics no poden fer gaires coses, només de tant en tant canviar els mobles de lloc", o sia, prou per angoixar al personal i cobrar el trasllat que ningú ha demanat. Viuen tan lluny de la realitat que sembla que els hagin desnonat d'aquest Planeta i visquin al de "Raticulin". Fa la impressió que vulguin foragitar la gent de Barcelona, a determinat tipus de gent, cosa que costa de creure tractant-se en molts casos de polítics que es defineixen d'esquerres. Polítics que volen construir una ciutat de disseny, però per a qui? Per les classes populars? Vist el que es veu i saben com apugen els preus dels lloguers i dels pisos, ben segur que no.

Algú pot creure que hi ha a qui li agrada tenir un cotxe vell? Si el té vell, en el 99,9% dels casos, és perquè no se'n pot comprar un de nou, mira que és fàcil d'entendre! Si no té cèntims per comprar-se un vehicle nou, doncs, au, li foten un feix més al damunt, apugen tarifes del transport públic; potser ho fan seguint lleis de Mercat, com que hi haurà més demanda! Ara ja només falta que es faci una altra mesura "igualitària", com cobrar per accedir en vehicle propi a Barcelona. Quan acabi, si mai acaba, la concessió de la C-32 entre Mataró i Mongat poden aprofitar i reubicar les instal·lacions del peatge, millor no donar idees, oi?

Clar ens diran que la UE ja ha avisat massa cops dels alts índexs de contaminació de Barcelona. Coi clar, si vivim apilonats més cinc milions de persones en una àrea que en prou feines té quelcom més de 1500 quilòmetres quadrats. I clar els cotxes, sobretot els antics, contaminen i més si són de dièsel. Que dolentots els dièsel, oi? I pensar que fa quatre dies ens deien que els dolents eren els de benzina! 

Doncs si, la culpa és del cotxe vell que fa "cabronilla" perquè no té filtres. I un servidor innocentment es pregunta, per què coi serveix la ITV? S'ha controlat a aquells que no la passen? Tindríem sorpreses, algun cotxe que no pot entrar a Barcelona possiblement està millor mantingut i contamina menys que un de 10 anys que no s'hagi cuidat i no hagi passat la ITV. També em pregunto fins a quan altres municipis, a altres zones del país, no voldran posar mesures del mateix tipus?

Que passarà amb els vehicles antics que no poden circular per Barcelona, que en aquests moments són de veïns de Barcelona, que els tenen aparcats a Barcelona? No els podran tocar? No podran anar a comarques, mentre els de comarques continuaran circulant? Aquí començarà un altre estira-i-arronsa en el qual el populisme de les autoritats es contradirà. A veure qui va a Nou Barris, per exemple, i els diu que no poden moure el cotxe. Segur que només llepen els que visquin més al centre, on possiblement hi ha un percentatge molt més baix de cotxes "desetiquetats".

Per últim, en aquest blog ja s'ha comentat algun altre cop, em pregunto de nou, tota la contaminació produïda per la crema de combustibles fòssils és atribuïble a la circulació de vehicles particulars? No, segur que no, segur que els vaixells que hi ha al port de Barcelona i els que esperen per entrar ancorats a fora i tenen molt a veure, però, clar! A veure qui li posa el filtre al creuer, oi? Per no parlar dels avions, que quan cremen més combustible és en la maniobra d'enlairament, o és que els mals aires només es queden al Prat? Perquè en definitiva ens faríem creus veient com molts dels que defensen la sostenibilitat i el medi ambient no s'aturen a pensar el que costa enlairar fins a 9.000 metres 80 quilos de "carcamal" i els seus 25 quilos d'equipatge per anar de vacances a la quinta forca. Cosa que alguns d'aquests fariseus fan, fins i tot, més d'un cop a l'any.

13 de desembre 2019

Gentrificar

Avui m'he tornat a trobar amb el "paraulo" aquest, gentrificar! Els centres de les ciutats s'estan gentrificant; aquesta, més o menys i en aquest format, és una frase que es pot trobar en algun article periodístic. És una paraula que defineix i que sembla ja estar definida, cosa que  ajuda a passar de puntetes per sobre del contingut i el significat la notícia. Sembla allò de; com el problema ja està identificat i definit, ja no és tan un problema. Fan com quan jo dic "paraulo", per definir un mot que sembla de difícil comprensió, caricaturitzant-lo, menystenint-lo i rebaixant-lo de categoria; com per donar a entendre que no cal fer-li gaire cas, en aquest cas sí, però, que cal fer-ho.

Com que jo no vaig ser l'únic que va haver de fer-ho el primer cop que vaig veure el mot gentrificar, donem un cop d'ull a què vol dir. La paraula ens diuen ve de l'anglès, gentry que significa quelcom així com baixa noblesa., es fa servir per definir quan en la remodelació d'espais en les grans ciutats, es foragita la gent que hi acostumava a viure que és substituïda per gent de més gran poder adquisitiu. Es va fer servir per primer cop el 1964 per explicar el que en aquells moments passava a Londres.

Parlant en plata, gentrificar vol dir fer fora a la gent d'una zona, remodelar-lo i fer-lo "pujar de categoria" de manera que la gent que hi vagi a viure sigui d'un major poder adquisitiu, o simplement es vol fer que la zona es destini a negocis i despatxos. Pel camí algú, alguns, s'han fet la barba d'or o s'han cobert ben bé el ronyo. Recordo un viatge a Londres, deu fer quasi vint anys, quan el guia ens va fer notar que aquell carrer, que recordava "Baker Street", de casetes típiques, era d'un barri despoblat al vespre, es tractava d'una zona de negocis i oficines o no hi vivia pràcticament ningú.

Barcelona, més tard que altres ciutats, sobretot a partir del 1992, de manera lenta i inexorable, s'està gentrificant. El seu nombre d'habitants va a la baixa, de manera lenta però sense aturador. Des del 1980 el cens de Barcelona ha disminuït en quasi 300.000 persones. Perquè gentrificar vol dir apujar el preu dels immobles i apujar els lloguers, aquí està el negoci per si algú encara no s'havia adonat. A vegades es gentrifica amb el beneplàcit dels conciutadans: "Ja era hora que es reordenés aquesta part del barri". Aquesta part, perquè la que encara perviu s'està "guetitzant" en el més ample sentit de la paraula; més gent, en habitatges que cada cop són pitjors perquè es degraden. D'aquesta manera s'acaba convertint la zona en impenetrable, o això ens fan creure, a la gent que no hi viu. Resumint s'estan posant les condicions perquè en el futur també es pugui gentrificar.

La gent "gentrificada de sortida", que no d'entrada, els que han de marxar perquè ens entenguem, es desplacen cap a localitats de la corona metropolitana, una corona que cada cop és més gran. Allà de manera molt més subtil també s'està gentrificant, ja que també augmenta el preu dels lloguers i el preu dels immobles; per a benefici de ja sabeu qui. Per això no és gens estrany que algú s'hagi comprat una caseta adossada, per exemple a Palafolls i es desplaci cada dia 70 km només d'anada, o cosa que és equivalent que es passi entre dues i tres hores diàries en transport públic o a la carretera. Alguns gentrificats es passen un més a l'any, amb les seves 24 hores completes, anant i venint de la feina!

Però gentrificar, per a les classes més humils que no arriben a "gentry", que cada dia més estan essent foragitades la classe mitjana baixa si és que mai se n'han considerat l'únic drama no són inconvenients com els desplaçaments. En alguns casos gentrificar provoca d'entrada veritables drames personals. És el cas per exemple quan alguna empresa, l'anomenarem "Renueva y Reconstruye SA", que pot o no pertànyer a un fons d'inversió, més o menys voltor, compra tot un edifici al centre de la ciutat. Un edifici que tenia un amo i uns llogaters. Encara en queden alguns de renda antiga, els que ja no ho eren se'ls van rescindint els contractes de lloguer al seu venciment i els que són de renda antiga, si encara són vius, se'ls sotmet a un subtil setge. Com que a l'escala cada cop hi viu menys gent, "Renueva ...", oblida de fer certs manteniments o neteges, o els fa de manera més intermitent. Si, per exemple, s'espatlla l'ascensor, tot són pegues i la reparació es retarda una mica més del que seria normal... Així els que encara hi viuen pateixen incomoditats. Si s'afarten i poden acaben marxant, el drama més gran és quan no tenen mitjans per marxar. Mentrestant "Renueva..." intenta "convèncer" amb més bones o males maneres els llogaters resilients perquè marxin, el que provoca una "guerra civil"  entre "desgraciats"; aquells que per un sou de misèria fan de botxins i els que amb una pensió o sou de misèria i sense altres recursos no poden marxar. Mentre qui mou els fils espera, com ho fa el voltor, a què la despulla arribi al canyet.

Un cop aconseguit l'objectiu ja s'han posat les bases per poder gentrificar. On hi havia un pis de més de 100 metres quadrats, es fan dos o tres apartaments. Els llogaran o vendran a preus desorbitats, o millor encara, si poden, els convertiran en apartaments turístics. La zona ja està preparada, per rebre turistes, hipsters, yuppies, empleats de multinacionals o qualsevol altra tribu que els proporcioni "pingües" beneficis. Tot això fins que algú tingui alguna altra idea brillant, a la que batejarem amb un altre nom, i d'aquesta manera es pugui donar un parell més de voltes al caragol.

Mentre tot això passa, i ja seria tema per un altre dia, els poders públics aquells que haurien pogut fer quelcom, s'omplen la boca de bones paraules i promeses que o bé són irrealitzables o simplement els suposen massa feina o trepitjar algun ull de poll.

17 de setembre 2019

Cotxes elèctrics, més preguntes que necessitats?

Si hi ha algú que entengui més que jo, cosa per altra banda gens difícil, que llegeix aquest post, seria d'agrair que pogués contestar algunes de les preguntes que em faig.

Aquests dies s'està celebrant el Saló de l'automòbil de Frankfurt on els fabricants presenten les seves novetats i els cotxes més inabastables per a la majoria dels mortals. En aquest saló totes les marques s'estan posant al dia respecte dels vehicles elèctrics. El mític Porsche ja té el seu model, Taycan, que pot arribar a assolir els 750 CV de potència amb una bateria de ion-liti, amb tecnologia de càrrega ràpida i una autonomia de fins a 450 km, el que requerirà establir, així ho ha dit la marca, una xarxa de punts de recàrrega, en principi per tot Alemanya.

La contaminació a les grans ciutats ha creat la necessitat de facilitar la circulació de cotxes que no consumeixen derivats del petroli, i la limitació de circulació dels de combustió interna que més pol·lucionen. Fins aquí això sembla un tema inqüestionable. Però realment hi ha la necessitat del cotxe elèctric de la manera que s'està plantejant? No és potser més la necessitat comercial de les marques d'automòbils, crear una nova línia de productes per no perdre "pistonada" respecte dels competidors? Ens estalviarem realment la contaminació o simplement la traslladarem de lloc? Estan preparades les nostres ciutats per establir punts de recàrrega per a tothom que no pugui carregar des de casa? O simplement el cotxe elèctric serà un cotxe més, un complement, per aquells que tenen lloc on deixar-lo i carregar-lo, així com de disponibilitat pecuniària per poder-se permetre la despesa?

Cal preguntar-nos com es crea l'energia elèctrica necessària per a la recàrrega? No em valen notícies triomfals com aquelles que de tant en tant apareixen en alguns mitjans; "Alemania ha aconseguit abastir-se durant tot un dia només amb energies renovables". El primer que cal tenir en compte és que en molts aspectes estem a anys llum d'Alemania pel que fa a energies renovables. Per altra banda, aquí i a Alemania, quan no bufa el vent, quan no hi ha sol i quan l'energia hidroelèctrica no és suficient, com es manté la tensió? Amb centrals nuclears que d'entrada no contaminen, si no fallen o peten, o amb centrals que consumeixen combustibles fòssils. No vull imaginar-me una nit de desembre/gener quan més hores de foscor hi ha, un dia que no bufi el vent. Els aparells de calefacció elèctrics estirant de la xarxa elèctrica i els vehicles elèctrics recarregant "a tope". "Mas madera" parodiant els germans Marx, o cosa que és el mateix, més fuel, gasoil, gas o el que calgui cremar per mantenir la tensió, si és que no volem passar fred i que el cotxe al matí estigui a punt.

Les bateries elèctriques que permeten el funcionament del cotxe elèctric estan fetes de materials que cal tractar, cal saber que la seva confecció també consumeix molta energia, que tenen una vida limitada i que són bastant costoses. Que acabaran creant residus que necessitaran més energia per a ser tractats. En aquest aspecte no difereix gaire el tema de què cal fer amb el bloc de motor d'un cotxe de combustió tant per fabricar-lo com per aprofitar el metall un cop en desús No oblidem tampoc que l'energia elèctrica que es crea en un lloc determinat té minves molt importants en la seva distribució fins al punt d'ús.

A les matèries estratègiques, com ha estat durant molts anys el petroli, cal afegir els nous minerals necessaris per a la fabricació de bateries. Tot això portarà a nous conflictes, ja que l'interès de les multinacionals els faran fer "caps i mànigues" per afavorir les seves ambicions. Molts dels llocs d'on s'extreuen els minerals necessaris per a la fabricació de bateries i altres components electrònics són zones en conflicte o països subdesenvolupats. Si fins ara hem viscut conflictes, guerres del petroli, en el pròxim futur podem viure conflictes pels nous materials estratègics, que ja deuen ser, però que ignorem, perquè ningú en vol parlar. Algunes de les reserves més importants d'aquests minerals es troben en països en conflicte latent, cas per exemple de la zona dels Grans Llacs a l'Àfrica d'on ens arriben poques notícies i on, si se sap que les grans potencies, Xina inclosa, cada cop s'hi estan assentant per a defensar els seus interessos. Europa ja no només és dependent del petroli, del gas rus, també ho serà d'aquests minerals.

El cotxe elèctric és la solució a la contaminació a les grans ciutats, però no és la solució a la contaminació. Mentre el sistema econòmic, el nostre sistema de vida, es vagi accelerant, per a benefici d'alguns –que cada cop són menys-, no reduirem ni la contaminació ni l'anihilament del Planeta. La solució passa per maneres més sostenibles de vida. Cosa que a hores d'ara cada dia sembla més utòpica i només a l'abast d'altres minories.

Grans ciutats, com és el cas de Barcelona, poden millorar si augmenta el nombre de cotxes elèctrics que circulen pels seus carrers. També milloraria amb un transport públic eficient de debò i milloraria més si les persones no haguessin de fer grans desplaçaments per anar a la feina o no visquéssim tan apretadets en zones tan densament poblades en les que no hi ha llocs on guanyar-se la vida.

Però el dia que de veritat millorarà la contaminació de Barcelona "serà el dia que els vaixells que atraquen al seu port també siguin elèctrics". No em vull però imaginar, si algun dia això fos una realitat, on aniria a parar "la carbonilla" i altres residus necessaris per fer-ho possible.

15 de setembre 2019

Escurant la cassola (i V)

...

L'increment del preu dels lloguers va ser el que va donar motiu a aquesta sèrie de 5 entrades. Però deixem-ho per a una mica més endavant. Parlem, ara, d'impostos, de quina és l'actual situació i quina és la justificació d'aquests impostos respecte del que es posseeix i del que es guanya.

Vam parlar del leitmotiv de l'inici de la "Transició" de què "qui més guanya que més pagui". L'IRPF havia de ser la pedra angular sobre la qual es justifiqués aquesta nova política impositiva. Havia de ser l'impost dels impostos. Semblava com si els impostos indirectes aquells que paga per igual el ric i el pobre quedarien en certa manera més acotats. Semblava per altra banda que ningú escaparia d'Hisenda que ho tindria tot controlat. 40 anys després res més lluny de la realitat.

Els impostos indirectes, la part més important, es basen en l'IVA. Aquest es va començar a cobrar a mitjan vuitanta, substituint altres impostos indirectes "menys agressius" com l'ITE. Tot plegat amb la finalitat de confluir amb la fiscalitat europea.

Doncs bé l'Iva està format per uns trams percentuals que van de més a menys segons el que es qualifica de "necessarietat" del producte gravat. No és el mateix el pa o la llet, que un aparell electrònic que té consideració de "luxe" o simplement caprici.

Els trams inicials eren fa 33 anys: el superreduït per a productes de primera necessitat el 0%, el reduït el 6%, el general el 12% i l'incrementat per a productes de luxe el 33%. Ara actualment són: el superreduït el 4%, el reduït el 10% i el general el 21%. Ara comprar-se un capritxet en forma de gadget electrònic paga un 21% d'Iva. El rebut del Gas, de la Llum també paguen el 21%. O sia, el que guanya 18.000 euros bruts a l'any paga el mateix impost pel consum energètic que el que en guanya 180.000. Altres productes com els carburants, que tothom paga al mateix preu el litre, suporten fins a un 48% d'impostos.

L'IRPF, del que ja hem parlat al llarg d'aquesta sèrie sabem que encara "no arriba" a tothom, alguns perquè encara amaguen i altres perquè són uns "privilegiats". Com a exemple les SICAV que amb l'excusa d'incentivar la inversió només tributen l'1% dels guanys mentre aquests no es desinverteixen, o sia, mentre estiguin en borsa. Per fer una SICAV calia un mínim de 100 inversors agrupats. A la pràctica els que manegaven la SICAV són un o dos "ricatxos" i la resta farciment de gent que hi aportava molt poc, el que s'anomena "mariachis". En certa manera veure'm com el "mariachisme", els comparses necessaris que no controlen res, s'ha estès a altres àmbits arran de la concentració del mercat bancari a partir del 2007/2008.

La crisi del 2008 que encara es perllonga i reprèn i reprendrà en successives febrades, va aturar en sec, durant uns anys, el mercat immobiliari. Els preus van caure, qui havia fet una hipoteca el 2006/2007, just abans de la fi de la bombolla, es va trobar que el valor del seu pis havia baixat de cop un 30% o més, però havia de continuar pagant la hipoteca pel valor total i durant 40 anys. Els bancs que es van anar fusionant, tancant les caixes d'estalvis i acabant de privatitzar d'aquesta manera el sector, van acabar concentrats en mitja dotzena de grans bancs i algun sobrevivent més de manera testimonial. Es va produir una de les més grans reconversions que es recorden i es van perdre desenes de milers de llocs de treball. Pel fet que es va acomiadar molta gent, però més important encara, pel fet que aquests llocs desapareguts no seran mai més ocupats per ningú. Això forma part un procés de substitució de llocs de treball d'una certa qualitat per altres de pitjors. Eufemísticament ajustaments per a la competitivitat!

La banca la que quedava va adoptar, tota, les mateixes polítiques. Allò de la competència va quedar en el tinter. Tothom a passar per l'adreçador! Les caixes que atenien a tothom i per tot, ara, en format bancs, t'envien al caixer automàtic o et diuen que entris a Internet i facis tu la feina. Les cues abans eren dins les oficines, ara es fan al carrer davant el caixer i si plou, desplega el paraigua.

Però molt més important, els bancs han deixat de fer d'inversors, almenys directament, per a convertir-se en prestadors de serveis i comissionistes. Els estalvis ja no van al banc sinó a fons d'inversió, teòricament independents, però cada banc ha potenciat els seus. Ara no vagis, si tens estalvis, a demanar un dipòsit remunerat. Ara tot ho reencaminen a fons d'inversió que paguen les seves comissions i treuen els seus guanys, tant si la inversió guanya com si perd. Aquí tenim, doncs, a l'estalviador embarcat (fent de mariachi involuntari) en un vaixell que molts cops no sap on va, és a dir on inverteix de debò. Un vaixell on les decisions les prenen uns altres en funció dels beneficis, comissions a cobrar, i d'altres interessos que escapen al nostre coneixement. Si, sembla que la legislació s'ha endurit i en teoria estem "recontrainformats", però la realitat per al ciutadà de peu sembla que és una altra.

Doncs bé veient tot aquest panorama només ens cal recordar que els salaris mig i el mitjà a l'estat espanyol no arriba als 20.000 euros bruts anuals. Les possibilitats que hi ha, amb aquests sous, d'afrontar l'entrada d'un habitatge són cada cop més minses per a molts, si no hi ha qui doni un cop de mà o no es té patrimoni previ. És a dir si no es pot "escurar la cassola". Els fons d'inversió després de la crisi s'han adonat que no només s'han de vendre pisos, sinó que cal comprar-los i controlar una "parc d'habitatges" el més gran possible i incidir en els preus dels lloguers dels quals al principi d'aquesta sèrie de posts parlàvem.

Ara molta gent s'enfronta a viure de lloguer, amb els preus que es van disparant, el mercat en diuen! Tot plegat sense que cap poder públic sembli capaç de regular quelcom més que ajuts. Viure de lloguer, el mateix que pagar una hipoteca a 40 anys, és un dogal que molta gent no té cap més remei que penjar-se al coll. Al final et passes la vida treballant, si pots hipotecar-te i conservar la feina alguna cosa deixaràs a les generacions futures. Si no es pot, s'arribarà a la jubilació, que ja veurem com serà d'aquí a 20 o 30 anys, vivint de lloguer i sense poder pagar-lo. Encara hi ha cínics que diuen que cal estalviar i invertir en fons de pensions (tornar a fer de mariachi) per a, quan se sigui gran, poder complementar la jubilació.

La generació actual serà la primera en molts anys que sense haver viscut un daltabaix, llegiu guerra per exemple, visqui pitjor que la generació dels seus pares. Aquí dient això no descobrim pas la sopa d'all. El somni de la classe mitjana, per baixa que sigui, a la que es podia arribar amb l'esforç queda totalment oblidat. Anem cap a una societat dual de rics que seran cada cop menys i pobres que cada cop seran més pobres i en seran més.

16 d'agost 2019.

Escurant la cassola (IV)

...

En la segona part d'aquest post es feia una ràpida referència a la inflació. Va coincidir que al moment en què començava una pressió fiscal, fins llavors desconeguda, la inflació es va disparar a indicadors de dues xifres, el 1977 es va arribar a registrar un 24,53%. La inflació acumulada a la dècada dels setanta va arribar a un 258,52% i els vuitanta un 128,23%. Per poder fer una comparació del 2000 al 2009 la inflació acumulada va ser d'un 29,38% i del 2010 al 2016 un 6,30%. Qui a mitjan anys setanta havia aconseguit un préstec a 15 o 20 anys per comprar un pis o una casa i va continuar podent treballar va veure com per una part el seu sou s'anava retallant i les possibilitats de treballar en negre en un segon lloc desapareixien. Però al mateix temps veia com la quota dels préstecs respecte als seus ingressos s'anava encongint. La inflació li estava amortitzant el préstec. Si el préstec feia temps que estava concedit a un interès raonable d'un sol dígit, l'amortització encara era més ràpida. Una altra cosa va ser alguns préstecs concedits als pitjors anys de la crisi quan un 15% era un tipus habitual.

Qui llavors va gastar i va invertir en propietats els seus estalvis, acompanyats o no d'un préstec, que podia anar pagant, va consolidar el seu patrimoni. Qui va ser més poruc i no es va atrevir a arriscar els seus estalvis va perdre molt; no pas en xifres absolutes de diners estalviats, però si lògicament en poder adquisitiu. Tenir els diners al banc era llavors un mal negoci. Malgrat que s'arribaven a pagar interessos per sobre del 10%, la inflació era molt superior.

Va ser, doncs, un "a cara o creu", qui la va endevinar i venia amb una certa empenta dels anys anteriors, gràcies al seu treball i a haver estalviat,se'n va sortir prou bé. Alguns avui en dia encara, com aquí es diu, escuren la cassola que es va omplir amb el treball dels anys del "desarrollismo" i les dècades de la inflació.

Però l'atur, bo i que tornaria a baixar i tornaria més tard a pujar i tornaria a baixar, per tornar a pujar fins a arribar a la bogeria de la darrera crisi on ens va superar el 26%, es quedaria per sempre. L'atur des dels anys vuitanta era ja sistèmic, estructural o com dimonis es vulgui adjectivar. Rarament baixa per sota del 10%. Això afegit a, què per un cantó les reformes fiscals que han suposat cada cop un increment impositiu i, per altra banda, que els sous ajustats quasi sempre a la baixa per fer competitiva l'economia, han fet que tot plegat les possibilitats de la classe treballadora, cada cop més, s'hagin anat reduint a un anar fregint i menjant. Sempre amb els suficients maldecaps per a no embrancar-se en noves aventures adquisitives. Mentre va haver-hi la pesseta l'economia espanyola, que donava la sensació d'anar baixant graons, s'ajustava a cop de devaluació, cosa que feia encarir el preu de les importacions, moltes de les quals eren imprescindibles com els carburants i no només els d'automoció. El 1977 la pesseta es va devaluar un 24,87%, cinc anys després el 1982 un 8% i el 1992 un 5%.

En la darrera crisi, la del 2010, que va començar realment el 2006/2007 i que encara no ha acabat, quan ja se senten trompetes d'una nova recessió que està venint, però tranquils, que diuen que ara serà conjuntural. Doncs bé, en la darrera crisi, no es podia devaluar la moneda per fer més competitiva l'economia. Com no es podia devaluar la moneda es van ajustar els sous i, el poder econòmic dels assalariats va baixar de nou uns quants graons més. Però abans de continuar, tornem una mica enrere.

Després de la crisi "conjuntural del 1992", tan bon punt ens vam tornar a veure les orelles, va començar la darrera, que no serà l'última, "fase de creixement", que a finals dels 90 era desenfrenat. Els fills de les generacions que als 60 i 70 havien aconseguit emancipar-se i tenir el seu pis i la seva casa de propietat també volien el seu o la seva. Els sous, com hem comentat abans s'havien anat ajustant des dels anys 80. A finals dels 90 i principis dels 2000 alguns sindicats feien una campanya en la qual es demanava que tothom tingués un sou de 1000 euros mensuals (ara el 2009 el salari mínim és de 900). En pocs anys els sous quasi no van augmentar, i la fita dels 1000 en alguns casos era inabastable. Però per altra banda els preus dels pisos entre el 1999 i el 2006 es va duplicar i en alguns casos quasi triplicar.

Quina va ser la fantàstica solució per a tot plegat? Doncs molt senzilla, les hipoteques per a la compra d'habitatge va passar dels 15 als 20, als 25, als 30. Fins a arribar als 40 anys o més d'amortització. En una societat totalment canviant, on ningú tenia assegurat res, la gent s'emmerdava, perdoneu l'expressió, a 40 anys. Molts cops la parella, de manera que amb el sou d'un dels dos poder pagar una hipoteca fins a la jubilació.

Però aquí no acabava el disbarat. En aquest blog ja n'hem parlat (*). A l'economia espanyola, l'estalvi no generava el saldo suficient per a poder concedir els préstecs per engreixar la maquinària immobiliària que semblava que tot ho havia de devorar. Llavors es va recórrer, per dir-ho d'alguna manera, als estalvis dels països més avançats. Els bancs estrangers dels països més al nord ens deixaven els seus capitals al 3 o 4 anys i aquí la banca els deixava fins a 40 anys. El desastre estava servit. La crisi de les "subprime" (hipoteques escombraria) als Estats Units van generar la suficient desconfiança, com per què aquells que deixaven els cèntims als nostres bancs a tres o quatre anys, deixessin de fer-ho i demanessin als seus venciments el retorn del què havien avançat.

En un estat, l'espanyol, que sembla "la Corte de los Milagros", els va anar molt bé que el detonant de tot plegat tingués el seu inici als USA. Encara recordo l'inconscient president del Govern espanyol, que el 2008 treia pit dient que teníem la banca més sanejada i solvent del "món mundial". Però tampoc vull deixar en el tinter el record d'una altra xitxarel·lo que es va fer famós en aquells anys i al que es va donar bombo i plateret, perquè el que deia desviava l'atenció de la realitat i recordo que molts, molts, en aquells anys van picar i encara deu haver-hi algú que se'l creu. Parlo de Leopoldo Abadia, que havia estat professor del IESE.

Es va fer famós gràcies a un pamflet en el qual explicava com la crisi havia estat causada per les "subprime nordamericanes". Perquè els estalvis dels espanyols, de la Caixa d'Estalvis de "San Quirico", deia ell, havien anat a parar als USA i s'havien invertit en les "subprime". Quin torracollons! De cèntims de l'estalvi espanyol, a engreixar la concessió de préstecs brossa nordamericans, no n'hi havia anat pràcticament ni un. Nosaltres, com he explicat abans, teníem les nostres "subprimes made in spain". Els cèntims havien arribat aquí d'Alemanya, d'Holanda i d'altres països d'Europa, Confiant en que erem una econòmia en creixement i fins i tot seriosa. Va ser aquí on es va rebentar tot!

En Continuarem parlant, per veure a on estem avui dia i com tenim la cassola.

15 d'agost 2019

(*)

http://pere-segonsveigcrec.blogspot.com/2012/06/de-la-millor-banca-del-mon-al-sos.html

http://pere-segonsveigcrec.blogspot.com/2013/03/el-sistema-financer-catala-i.html

Aquesta entrada i quatremés parlant del sistema financer català.