Concert "amb" la menor

És una conjuntura fenomenal en el més ampli sentit de la paraula, que esdevé darrerament i que pel que he pogut observar va "in crescendo". Abans de començar el Concert a l'Auditori, diuen més o menys allò de: "El concert està a punt de començar, desconnectin els aparells que puguin emetre senyals acústics, principalment els seus telèfons mòbils", doncs curt, fan curt amb aquest advertiment! Es deixen coses! Els aparells? Els telèfons? Potser ens en sortiríem si també poguéssim desconnectar algun dels oients. Com a mínim poder-los posar en mode silenci o preferiblement en mode avió i aprofitar per enviar-los ben lluny!

Un cop escoltat l'advertiment anterior, tinc massa cops, la seguretat que el Concert es desenvoluparà amb la menor empatia possible per part d'algun dels assistents. Alguns es comportaran, més o menys conscientment, amb la menor consideració per aquells que han pagat la seva entrada i han anat a escoltar en directe una peça, segurament amb molta il·lusió i ganes de gaudir-la en tots els seus matisos.

No senyor! No estem a la sala de casa, al sofà mirant la tele! Ni molt menys estem mirant una gravació o un programa en diferit que podem "pausar", per aixecar-nos i anar al lavabo, fer un cafè o aturar i tirar enrere, mentre el comentem, o senzillament tornar a veure un tros perquè no hem acabat d'escoltar la darrera frase. Estem en un auditori amb centeners de persones! No estem a casa en calça curta i samarreta perquè fa calor o amb la manteta perquè fa fred, mentre prenem una birra i unes patatones.

Abans de començar el concert ja comencen alguns fenòmens que semblen paranormals. Comença amb alguns automatismes. Em costa entendre l'entusiasme amb què alguns aplaudeixen l'entrada dels músics, està bé una mica, com si fos una benvinguda, però no cal exagerar. Bé l'entrada del concertino, ja és un crescendo del cerimonial, mentre aquest acota el cap i saluda. El Paroxisme pot arribar amb l'entrada del Director o el solista. Fa pocs dies es va produir una anècdota curiosa, un dels músics, un percussionista si no recordo malament, un cop ja tots els músics eren asseguts i el concertino havia entrat, va aparèixer intentant esmunyir-se dissimuladament, feia tard, fins a la part posterior de la formació. El bon home va rebre un aplaudiment i ovació de gala, no en rebrà mai cap més cap altra com aquella, ja que la majoria de gent, per inèrcia, aplaudien la possible entrada del Director.

Un cop el director ja està en posició i hi ha algú que xerra i el continues sentint si el primer moviment no és suficientment "vivace". Algú altre, tot just comença a desembolicar lentament el caramel, amb la intenció de no molestar i molesta. S'eternitza la remor de la cel·lofana, coi acaba ja! Això com les "tirites" s'arrenquen de cop i fan menys mal! Alguna cremallera d'alguna bossa que es tanca o s'obre, o senzillament la remouen juntament amb el programa, fent un efecte semblant al de les escombretes sobre els timbals d'una bateria en un concert de jazz. Però tot això encara pot arribar a ser suportable amb una mica de paciència. El pitjor arriba sempre ben aviat.

Se sent ja el primer esternut! Fa unes setmanes Daniel Barenboim va haver d'aturar un concert que feia al Palau de la Música de Barcelona per la intensitat i freqüència dels esternuts. Fins i tot, algun diari se'n va fer ressò. Coi que poc costa posar la mà i intentar esmorteir el so, doncs no hi ha manera! Vés a saber on tenen les mans! Hi ha qui sembla que aprofita per escurar ben bé la gargamella i deixar ben soltes les reumes. Entre moviment i moviment els "més considerats" fan una labor preventiva i aprofiten el moment, per si de cas! M'estranya que algú no noti humitats al clatell. Hi ha hagut cops que a algú se li ha acabat la paciència i esclata. El darrer dia entre el concert d'esternuts, estossegades i remors vàries, mentre hi havia el canvi de moviment algú va cridar molt fort: "Esteu malalts". No crec pas que es referís a la grip, ni a cap bronquitis, per la intensitat de la queixa es devia referir a alguna malaltia ubicada físicament per sobre dels nassos.

Però el més curiós va ser un altre espontani que en igual circumstàncies, un dia va cridar: "tossiu, tossiu que el món s'acaba". Que dic jo que si el món s'acabés el darrer que faria potser seria tossir. Però no és estrany que algú perdi la paciència quan en acabar la simfonia, el concert, o el moviment, en aquell moment que queda penjada una nota o el director deixa un "sonor" silenci final - que també és música - algú ho destrossi tot amb una estossegada. Que no pot aguantar un parell de segons aquest bon home o bona dona? Perquè aquí us ben asseguro que no hi ha discriminació de gènere.

Que no poden aprofitar mentre la gent aplaudeix el final, amb crits inclosos de "Bravo". Sembla que alguns han de demostrar més entusiasme, que sembli que han gaudit més la peça que no pas tu, fent quelcom diferent, quelcom més ostentós de la seva satisfacció, quelcom més de xarxa social. Jo em pensava que això del Bravo era cosa més de l'òpera. Però vés a saber.

Per sort no tothom fa el mateix. Tenia un veí de seient que un dia li van venir ganes de tossir, aquell bon home es va retorçar com una serp intentant esmorteir el possible soroll, que si finalment va fer dubto que ningú més sentís. Em va fer patir amb aquells moviments retorts i sincopats, ja el veia per terra! Només per gent com ell mantinc l'esperança d'algun dia poder arribar a escoltar i gaudir d'una peça impol·luta, immaculada i "inestornutata".

9 de febrer 2018

Ara que els Pirineus tornen a créixer

Els Pirineus tornen a semblar molt alts, intransitables, inabastables, com en els temps més foscos de la dictadura franquista. Potser durant quasi dues generacions, des del 1975, hem viscut en un miratge. Ara ens adonem que no tot va canviar tant com pensàvem. Llegeixes llibres que parlen dels anys foscos del franquisme i els paral·lelismes amb el que passa avui deixen de ser-ho, per a convertir-se en interseccions i superposicions, fins i tot coincidències.

Espanya, l'Estat espanyol, té "serbituds", si amb b alta! Espanya està jugant, retorçant les seves lleis, les seves pròpies normes. Només cal llegir els articles i les entrevistes amb persones jurídicament enteses, no compromeses ni agraïdes amb els poders de l'Estat, per fer-se una idea. L'Estat espanyol té "serbituds", perquè igual que Sèrbia ara ja fa més de vint anys, ho fia tot al manteniment de la unitat territorial, ho fia tot a un nacionalisme tancant, intransigent i uniformitzador – a la imposició de la seva pàtria-. Sèrbia va pagar un preu molt alt, a hores d'ara encara no ha entrat a la Unió Europea i pateix  aïllament i endarreriment. Suporta una "culpa", a ulls de molts, pel paper jugat a la crisi balcànica dels anys noranta del segle XX. No és ni de bon tros el cas de l'Estat espanyol, però sí que cada dia, com un degoteig constant, ens arriben informacions de mitjans i ara ja també d'organismes internacionals, que es posen la mà al cap amb tot el que està passant a Espanya. Cada cop és més palesa, a escala internacional, la ràpida pèrdua de qualitat democràtica que provoca la conculcació de drets i els "tejemanejes" de l'Estat espanyol. Un Estat on el poder judicial es veu supeditat al poder executiu d'una manera més que notòria, ja que és el poder Executiu el que avança públicament quina serà l'actuació del poder judicial.

La Unió Europea, controlada pels estats, no vol remors. Aquesta és una Europa que "chamberlaneja" (*). Almenys això ens sembla als catalans que la percebem com a covarda, potser perquè esperàvem quelcom d'ella. La Comissió Europea controlada pels governs que hi col·loquen els Comissaris de l'Executiu, el Consell d'Europa on hi són representats els caps de govern o d'Estat i el Parlament on el grup majoritari és el del Partit Popular Europeu, no semblen proclius a ser massa comprensius amb Catalunya. Tot plegat no ens dóna cap tipus d'esperança, ara com ara. Altra cosa són les opinions públiques dels diversos estats i els mitjans de comunicació internacionals que poden crear estats d'opinió més o menys favorables. Però el que cada cop ens és més evident és que Europa es mantindrà neutral. Fins quan? Fins a quin nivell de repressió està disposada a fer el sord, el cec i el mut? Perquè un Estat campió a Europa, com és l'Estat espanyol, en l'incompliment de les normes comunitàries és tractat amb guant de seda?

Té por Europa que una independència de Catalunya provoqui una ensulsiada de l'Estat espanyol que faci tremolar els fonaments de la UE? Tem simplement Europa que la inestabilitat a Espanya pot acabar generant aquest mateix efecte? És conscient la UE que si avui es conculquen drets a Catalunya, demà pot ser a qualsevol altre lloc d'Europa? És conscient Europa que els seus pilars, en el que es fonamenta, són la llibertat i la democràcia? Ja els van advertir, cínicament, els xinesos quan els van preguntar per Catalunya i els van fer memòria que potser en el futur no preguntessin i no es fessin "els apòstols" quan passen coses a altres llocs del món, com per exemple el Tibet.

L'Estat espanyol es vol passar la voluntat de la majoria dels catalans pel forro. Ja es va passar la voluntat majoritària dels catalans, del Parlament català i del Parlament espanyol ara ja farà quasi nou anys suspenent àmplies parts de l'Estatut català del 2006. Ara es volen passar per l'arc del triomf el resultat de les eleccions del 21D a còpia d'empresonar, imputar o mantenir exiliada i allunyada gent que ha resultat electa. S'han petat l'Estatut de Catalunya i la mateixa Constitució. Ho han fet aplicant un 155 que aquesta Constitució no contemplava en cap cas aplicar de la manera com s'ha fet. L'executiu s'ha atorgat uns poders sobre Catalunya que són tot el que es vulgui menys constitucionals i estatutaris.

Avui doncs, com en els temps de la Dictadura, els Pirineus semblen més alts i més infranquejables. Més enllà hi ha un món, amb tots els defectes que vulgueu esmentar, molt més lliure. En aquest vessant campen lliures l'autoritarisme i l'esperpent "tabarnari", creant un clima de neguit i patiment que és molt injust i gratuït. Però ni llavors ho van poder fer, ni ara tampoc solucionaran els que ells anomenen "el problema catalán". Perquè en aquest costat d'aquests Pirineus, avui crescuts, no hi ha un problema català, sinó un de més gros que és el problema espanyol i el de la qualitat democràtica del seu estat.

7 de febrer de 2018

(*) Chamberlain va ser el Premier britànic que el 1938 va firmar els acords de Munic, pràcticament una política d'apaivagament enfront Hitler i permetent-lo "cruspir-se" Txecoslovàquia. No tan sols no va aconseguir apaivagar Hitler, sinó que va fer palesa la seva debilitat i la de les democràcies enfront del nazisme i el feixisme. Després, abans d'un any, Europa tornava a estar en guerra.