La historia quasi mai es repeteix, contra el que molts diuen, el que passa és que s’imita i es plagia molt bé a ella mateixa. Les conseqüències de les guerres són la mort, la destrucció, la ruïna dels territoris, la gana, la humiliació, la persecució cultural, l’esclavitud, les neteges ètniques i l’exili forçat. Al llarg de la història totes aquestes conseqüències s’han manifestat de diverses maneres i també al llarg dels temps han estat percebudes de diferent manera.
Fa tres cents anys Catalunya va desaparèixer com a estat, les seves lleis varen ser suprimides, la seva cultura perseguida i molts dels seus habitants varen haver de partir cap a l’exili per a no tornar mai més. Molts es varen establir a Àustria, alguns varen prosperar dins l’imperi austríac servint a l’emperador pel qual, com a Carles III “Hispaniarum Rex” (*), havien lluitat. Altres amb menys sort es varen perdre, com a colons, en els territoris avançats que Àustria anava conquerint als turcs. Amb els anys, amb l’aparició de nous estudis, anem de mica en mica coneixent el pes que aquell exili va tenir. Moltes de les persones de més empenta varen abandonar el nostre país.
Mes dissortats varen ser molts dels que es varen quedar; els austriacistes. Patiren persecució i molts d’ells la mort de la manera més ignominiosa. Al voltant d’una cinquena part de Barcelona va ser destruïda; no per les bombes del setge sinó per les mans dels seus propis habitants obligats a derruir les seves cases per deixar lloc a la construcció de la Ciutadella des on havien de controlar als díscols barcelonins. Les universitats foren tancades. La humiliació dels vençuts va ser terrible.
Quan quasi 220 anys després Catalunya va recuperar en part les seves institucions de govern vàrem patir de nou l’agressió que va suposar la guerra civil espanyola. Guerra civil entre espanyols, però guerra d’anihilament de Catalunya. Milers de morts en combat i amb la fi dels combats milers d’assassinats i represaliats. Abans no acabés tot molts varen decidir marxar cap a l’exili, varen ser centenars de milers, molts d’ells travessant els Pirineus en ple hivern i essent acollits de la pitjor manera, no ho oblidem, per una de les principals democràcies del món que va girar l’esquena a la causa de la llibertat. Els catalans al sud de França varen rebre un tracte igual o pitjor que el que aquestes democràcies dispensaven als habitants de les seves colònies.
D’aquest segon exili en tenim moltes més dades. Encara hi ha supervivents i molts fills i nets de supervivents en són testimoni més o menys directes. Va marxar la major part de la “intel•ligència” del país, que tants bons redits va donar als països que els varen acollir. Molts no varen tornar mai més. Els que es varen quedar i sobreviure, represaliats directa o indirectament, varen patir de nou la humiliació i el menyspreu. No els va quedar res més que el treball i en les més difícils de les circumstàncies varen aixecar de nou Catalunya donant-li de nou prosperitat i un grau elevat de benestar.
Amb l’arribada de “la democràcia”, la reforma política feta des del franquisme i amb la vigilància de l’exèrcit; el que es va anomenar transició política i que alguns varen qualificar de modèlica va tornar l’esperança, però va ser un miratge. Llavors va començar una nova “guerra”, sorda i callada, contra el nostre país que ha patit un espoli sistemàtic que es xifra en centenars de milers de milions d’euros. Aquestes quantitats són proporcionalment semblants en relació al PIB a les que va haver de fer front Alemanya al final de la primera guerra mundial com a indemnitzacions als vencedors i que la varen portar a una de les depressions econòmiques més escandaloses dels temps moderns.
Hem arribat al 2013 arrasats, sense infraestructures. Els nostres esforços, els esmerçats per milions de ciutadans de Catalunya, han servit per a major glòria d’un projecte “hidàlguic” d’Espanya. Un projecte que només serveix per a l’oligarquia que fa segles de decadència que el manté per a no perdre el seu poder, arruïnant l’economia productiva per tal que no canviïn les estructures socials que els sustenten. Tot plegat ens ha portat a un carreró sense sortida, una atzucac, del que només podem sortir per un camí.
Ara com en els dos casos anteriors estem vivint un nou exili, amb sordina, però exili al cap i a la fi. En els darrers anys molts dels nostres ciutadans més capacitats estan abandonant el país i com llavors molts no tornaran. Moltes de les persones formades, amb el propi esforç i amb els cèntims del nostres impostos, aniran a donar rendiments a països més o menys llunyans, on en la majoria dels casos seran ben acollits i prosperaran, al temps que ajudaran a prosperar als països que els reben.
Mentre Catalunya, la seva industria i la seva capacitat de generar riquesa es veurà, ja es veu, de forma geomètrica i dia darrera dia més compromesa. Avui els funcionaris de Catalunya han cobrat molt menys que els funcionaris de la resta d’Espanya per l’asfixia econòmica a que ens sotmet l’Estat espanyol, mentre els índexs d’atur i les desigualtats s’incrementen perquè no tenim capacitat per donar solucions i per definir el nostre futur. Catalunya pot acabar essent una regió més d’Espanya, empobrida, que veu com els seus fills han de marxar, molts d’ells nets o descendents d’aquells que ja varen haver d’emigrar des d’altres llocs d’Espanya o que varen patir l’exili de la guerra civil.
Catalunya ja no es pot permetre aquest nou exili. Catalunya ha de decidir per ella mateixa, ha de caminar sola per tal que, en tot el que es pugui, aquest que ara estem vivint sigui el darrer exili. L’hem de fer reversible de manera que molts dels catalans que hi ha avui pel món puguin tornar a ajudar-nos a fer de Catalunya un estat pròsper i lliure.
(*) Rei de les espanyes
28 de juny de 2013
28 de juny del 2013
17 de juny del 2013
Ni punyeter cas
Hem d’obviar, tant com puguem, determinats discursos i determinades declaracions sinó volem que finalment el dubte i el desànim ens facin mal.
Si algú creia que el procés cap a la sobirania seria ràpid estava equivocat, si algú creia que seria fàcil, malgrat l’entusiasme, també! Que ens caurien pedregades des de fora si que ho sabíem. Que des de dins de Catalunya hi hauria qui s’encarregaria de fer la punyeta també ho esperàvem, però a vegades la realitat supera de lluny el que podríem esperar de determinades persones i grups.
Que hi ha gent interessada, per diversos motius, perquè que el procés cap a la independència perdi embranzida, a hores d’ara segur que quasi ningú en té cap dubte. No oblidem, ni menystinguem l’entorpiment que els “vocacionals i sentimentals” sense cap aparent interès concret poden ocasionar. Aquells “identitaris” recalcitrants; que canten allò de “mejor unidos” i que pensen que “sarna con gusto no pica”, també són bastants, la majoria totalment i feliçment desinformats i conduits pels primers.
Aquesta definició o qualificació, “identitari”, quin curiós tomb que ha fet en tan sols uns anys. De qualificar als independentistes catalans, inclús des de cert catalanisme polític, d’eixelebrats sense un projecte plausible i coherent a veure com aquest sentiment “identitari”, en el seu aspecte més caricaturesc, s’estén a hores d’ara per les files de l’espanyolisme que, davant el repte que els suposa la situació actual a Catalunya, són incapaços d’oposar un projecte ni tan sols raonaments més enllà dels sentimentals i de l’amenaçador avís de fer-nos complir una legalitat que la majoria de la gent de Catalunya sent com a injusta i imposada. La democràcia juga a favor nostre. Ho saben! Per això no els queden més arguments que la pastanaga sentimental i el garrot legal; perquè no poden oferir un projecte creïble que garanteixi un futur millor per a la ciutadania de Catalunya.
En aquests moments dins de la política catalana trobem dos grans grups polítics, i els seus corresponents líders, plenament diferenciats, malgrat alguns matisos.
D’una banda el President Mas i el cap de files d’Esquerra L’Oriol Junqueras. El primer possiblement, ho sabia des del primer moment que va fer el pas endavant alineant-se amb el sentiment majoritari del poble de Catalunya, serà devorat pel procés. Per això va fer un plantejament realista i honest, si s’arriba al final, ell ja no continuarà. En Junqueras en canvi, malgrat fa 4 anys al final del tripartit ningú hagués donat cinc cèntims per ERC, ha aconseguit situar el seu partit com a segona força política del Parlament amb aspiracions a ser la primera. Ara, però, li toca subjectar els cavalls, mantenir fermes les regnes. Esquerra no està encara en condicions de ser partit de govern, necessita consolidar-se i acabar el procés de renovació iniciat amb l’actual direcció. Per això fa bé de no fer cas de les enquestes i complir la seva part dels pactes signats. Per cert! Ara a Esquerra també haurien d’estar molt pendents i anar amb molt de compte amb aquells que ara, amb el previst vent a favor, trucaran a la seva porta.
En aquesta mateixa banda és de justícia posar a ICV i a la CUP per raons força clares. Els primers perquè juguen a favor del dret a decidir, malgrat els perd el discurs de sempre, un discurs trampós. Si a Catalunya no és pot fer més és perquè realment no es pot fer més fins que no siguem amos del nostre destí. Cal reptar-los cada vegada que s’omplen la boca contra les retallades i a favor de polítiques socials i preguntar-los com ho farien, quines partides del magre pressupost de la Generalitat suprimirien, perquè els ingressos són els que són malgrat diguin el que diguin.
A l’altre banda, no descobrim res de nou, hi ha els que tots ja sabem.
D’una part el PSC, totalment esquinçat lluitant contra les forces centrífugues que el poden acabar portant a la quasi marginalitat política. Amb un lideratge per part d’en Pere Navarro que l’únic que ha aconseguit ha estat fer-se conèixer, a això hem contribuït tots plegats, fent-li més cas del que es mereix. És un home amb un discurs buit, canviant i contradictori, però cada dia aconsegueix sortir als mitjans i que es parli d’ell. La resta de figures del PSC cada cop estan més alineades al seu canto de la ratlla totalment oposats uns als altres; a un costat els Castells, Tura, Nadal, també la Rocio G. Sempere i l’Àngel Ros entre d’altres enfronts als Corbacho, Chacon, també alguns dels càrrecs de l’actual aparell, hereu i continuador del forjat pels socialistes del cinturo de Barcelona que es varen fer amb el control del partit ja fa anys foragitant de la direcció figures històriques com en Sobrequés. Són gent que veient l’erosió electoral que els provoca Ciutadans i en menor mesura el PP, mantenen un discurs unionista sense cap mena de complex amb la finalitat ben explicita de mantenir càrrecs i quotes de poder.
Sobre el PP de Catalunya no cal estendre’s gaire. A l’Alicia Sanchez Camacho, amb un discurs agressiu i “monocorde”, cada cop se li veu més el plomall. El dinar de la Camarga li costarà molt car, el mateix que la revelació dels seus sobresous. La mateixa gent del seu partit sembla que li estan cada dia més al sobre i si no la substitueixen segurament és per raons tàctiques i per falta de substitut, malgrat el “transfuga” Millo intenta treure el nas cada cop que pot, amb o sense permís dels germans Fernández-Díaz.
Pel que fa a Ciutadans, el seu líder l'Albert Rivera té un discurs semblant, per lo de simple i monocorde, al de la cap de files del PP. Malgrat que alguns intenten veure-li un vernís esquerranós i progressista, així el situen al mapa polític, de fet traspua un autoritarisme inquietant. Vol i diu representar als ciutadans de Catalunya, però fa un discurs totalment contrari als seus interessos. Diu el que diu perquè sap que té un mercat, aquell del sentiment “identitari” espanyolista i pretesament irredent del catalanisme . Té el discurs que tindria UPyD perquè sap que si no el fa ell li farà la Rosa Diez i ell vol continuar liderant el “cotarro” sense cap tipus de competència.
Per últim tenim a en Duran, malgrat estar alineat en aquest banda, ell juga en una altra dimensió. Està fent, ja li ha fet, un gran mal a CiU. Convergència Democràtica farà bé de lligar-lo en curt i si és possible fer-lo sortir de l’escena política. Siguem realistes Unió no compta, massa protagonisme per tant poc pes, és com un soufflé que és pot acabar ensorrant, però segons com ho faci pot fer mal precisament pel protagonisme excessiu que han aconseguit al llarg del temps. Si CDC no pren una determinació amb en Duran, del procés cap l’Estat propi no només podria sortir cremat i desgastat el President Mas sinó també tot el partit. Algú, ja tocaria, ha de començar a aclarir quins interessos té en Duran, quin poder té sobre la coalició que ningú s’atreveix a posar-li aturador. Potser en Duran sap massa coses del que el grup de CiU ha fet i desfet durant tants anys al Parlament espanyol; dels pactes i dels compromisos, més o menys foscos que hi ha pogut haver. Potser per això ningú es veu amb cor amb ell.
Un cop tenim clar el plànol, el dibuix, on estan situats uns i altres, el perquè diuen el que diuen els uns i els altres, hem d’obviar tant com puguem determinats discursos, no fer-los ressò, no deixar-nos desanimar, en definitiva, ni punyeter cas! Hem de seguir endavant recolzant aquells que de debò ens estan demostrant fins avui que volen liderar el procés cap a l’Estat propi i que avui per avui compten amb la majoria del suport de l’electorat de Catalunya, no ho oblidem!
17 de juny de 2013
Si algú creia que el procés cap a la sobirania seria ràpid estava equivocat, si algú creia que seria fàcil, malgrat l’entusiasme, també! Que ens caurien pedregades des de fora si que ho sabíem. Que des de dins de Catalunya hi hauria qui s’encarregaria de fer la punyeta també ho esperàvem, però a vegades la realitat supera de lluny el que podríem esperar de determinades persones i grups.
Que hi ha gent interessada, per diversos motius, perquè que el procés cap a la independència perdi embranzida, a hores d’ara segur que quasi ningú en té cap dubte. No oblidem, ni menystinguem l’entorpiment que els “vocacionals i sentimentals” sense cap aparent interès concret poden ocasionar. Aquells “identitaris” recalcitrants; que canten allò de “mejor unidos” i que pensen que “sarna con gusto no pica”, també són bastants, la majoria totalment i feliçment desinformats i conduits pels primers.
Aquesta definició o qualificació, “identitari”, quin curiós tomb que ha fet en tan sols uns anys. De qualificar als independentistes catalans, inclús des de cert catalanisme polític, d’eixelebrats sense un projecte plausible i coherent a veure com aquest sentiment “identitari”, en el seu aspecte més caricaturesc, s’estén a hores d’ara per les files de l’espanyolisme que, davant el repte que els suposa la situació actual a Catalunya, són incapaços d’oposar un projecte ni tan sols raonaments més enllà dels sentimentals i de l’amenaçador avís de fer-nos complir una legalitat que la majoria de la gent de Catalunya sent com a injusta i imposada. La democràcia juga a favor nostre. Ho saben! Per això no els queden més arguments que la pastanaga sentimental i el garrot legal; perquè no poden oferir un projecte creïble que garanteixi un futur millor per a la ciutadania de Catalunya.
En aquests moments dins de la política catalana trobem dos grans grups polítics, i els seus corresponents líders, plenament diferenciats, malgrat alguns matisos.
D’una banda el President Mas i el cap de files d’Esquerra L’Oriol Junqueras. El primer possiblement, ho sabia des del primer moment que va fer el pas endavant alineant-se amb el sentiment majoritari del poble de Catalunya, serà devorat pel procés. Per això va fer un plantejament realista i honest, si s’arriba al final, ell ja no continuarà. En Junqueras en canvi, malgrat fa 4 anys al final del tripartit ningú hagués donat cinc cèntims per ERC, ha aconseguit situar el seu partit com a segona força política del Parlament amb aspiracions a ser la primera. Ara, però, li toca subjectar els cavalls, mantenir fermes les regnes. Esquerra no està encara en condicions de ser partit de govern, necessita consolidar-se i acabar el procés de renovació iniciat amb l’actual direcció. Per això fa bé de no fer cas de les enquestes i complir la seva part dels pactes signats. Per cert! Ara a Esquerra també haurien d’estar molt pendents i anar amb molt de compte amb aquells que ara, amb el previst vent a favor, trucaran a la seva porta.
En aquesta mateixa banda és de justícia posar a ICV i a la CUP per raons força clares. Els primers perquè juguen a favor del dret a decidir, malgrat els perd el discurs de sempre, un discurs trampós. Si a Catalunya no és pot fer més és perquè realment no es pot fer més fins que no siguem amos del nostre destí. Cal reptar-los cada vegada que s’omplen la boca contra les retallades i a favor de polítiques socials i preguntar-los com ho farien, quines partides del magre pressupost de la Generalitat suprimirien, perquè els ingressos són els que són malgrat diguin el que diguin.
A l’altre banda, no descobrim res de nou, hi ha els que tots ja sabem.
D’una part el PSC, totalment esquinçat lluitant contra les forces centrífugues que el poden acabar portant a la quasi marginalitat política. Amb un lideratge per part d’en Pere Navarro que l’únic que ha aconseguit ha estat fer-se conèixer, a això hem contribuït tots plegats, fent-li més cas del que es mereix. És un home amb un discurs buit, canviant i contradictori, però cada dia aconsegueix sortir als mitjans i que es parli d’ell. La resta de figures del PSC cada cop estan més alineades al seu canto de la ratlla totalment oposats uns als altres; a un costat els Castells, Tura, Nadal, també la Rocio G. Sempere i l’Àngel Ros entre d’altres enfronts als Corbacho, Chacon, també alguns dels càrrecs de l’actual aparell, hereu i continuador del forjat pels socialistes del cinturo de Barcelona que es varen fer amb el control del partit ja fa anys foragitant de la direcció figures històriques com en Sobrequés. Són gent que veient l’erosió electoral que els provoca Ciutadans i en menor mesura el PP, mantenen un discurs unionista sense cap mena de complex amb la finalitat ben explicita de mantenir càrrecs i quotes de poder.
Sobre el PP de Catalunya no cal estendre’s gaire. A l’Alicia Sanchez Camacho, amb un discurs agressiu i “monocorde”, cada cop se li veu més el plomall. El dinar de la Camarga li costarà molt car, el mateix que la revelació dels seus sobresous. La mateixa gent del seu partit sembla que li estan cada dia més al sobre i si no la substitueixen segurament és per raons tàctiques i per falta de substitut, malgrat el “transfuga” Millo intenta treure el nas cada cop que pot, amb o sense permís dels germans Fernández-Díaz.
Pel que fa a Ciutadans, el seu líder l'Albert Rivera té un discurs semblant, per lo de simple i monocorde, al de la cap de files del PP. Malgrat que alguns intenten veure-li un vernís esquerranós i progressista, així el situen al mapa polític, de fet traspua un autoritarisme inquietant. Vol i diu representar als ciutadans de Catalunya, però fa un discurs totalment contrari als seus interessos. Diu el que diu perquè sap que té un mercat, aquell del sentiment “identitari” espanyolista i pretesament irredent del catalanisme . Té el discurs que tindria UPyD perquè sap que si no el fa ell li farà la Rosa Diez i ell vol continuar liderant el “cotarro” sense cap tipus de competència.
Per últim tenim a en Duran, malgrat estar alineat en aquest banda, ell juga en una altra dimensió. Està fent, ja li ha fet, un gran mal a CiU. Convergència Democràtica farà bé de lligar-lo en curt i si és possible fer-lo sortir de l’escena política. Siguem realistes Unió no compta, massa protagonisme per tant poc pes, és com un soufflé que és pot acabar ensorrant, però segons com ho faci pot fer mal precisament pel protagonisme excessiu que han aconseguit al llarg del temps. Si CDC no pren una determinació amb en Duran, del procés cap l’Estat propi no només podria sortir cremat i desgastat el President Mas sinó també tot el partit. Algú, ja tocaria, ha de començar a aclarir quins interessos té en Duran, quin poder té sobre la coalició que ningú s’atreveix a posar-li aturador. Potser en Duran sap massa coses del que el grup de CiU ha fet i desfet durant tants anys al Parlament espanyol; dels pactes i dels compromisos, més o menys foscos que hi ha pogut haver. Potser per això ningú es veu amb cor amb ell.
Un cop tenim clar el plànol, el dibuix, on estan situats uns i altres, el perquè diuen el que diuen els uns i els altres, hem d’obviar tant com puguem determinats discursos, no fer-los ressò, no deixar-nos desanimar, en definitiva, ni punyeter cas! Hem de seguir endavant recolzant aquells que de debò ens estan demostrant fins avui que volen liderar el procés cap a l’Estat propi i que avui per avui compten amb la majoria del suport de l’electorat de Catalunya, no ho oblidem!
17 de juny de 2013
9 de juny del 2013
Manca de qualitat democràtica i cultural
La poca qualitat democràtica de les institucions espanyoles clama al cel, el nomenament dels membres del Tribunal Constitucional, el mateix que passa amb els del Consell General de Poder Judicial, és per posar-se a plorar. La separació de poders, marca de qualitat de qualsevol democràcia, no existeix a Espanya. Legislatiu i executiu són una mateixa cosa a partir de la qual es controla la justícia mitjançant el nomenament dels membres de les més altres magistratures en l’àmbit del poder judicial.
El Tribunal Constitucional funciona com una assegurança de canvi. Quan algú ha de fer en les properes setmanes un pagament en dòlars, per exemple un empresari importador que ha de pagar un recepció de mercaderies des d’un país de fora de la UE, contracta una assegurança de canvi. Pacta un preu de cotització del dolar a una data determinada i així d’aquesta manera s’estalvia ensurts per les possibles fluctuacions a l’alça de les cotitzacions de la moneda de pagament. Sap que passi el que passi, l’operació tindrà un cost determinat.
A l’Estat espanyol tant li fa que una llei sigui aprovada pel Parlament de Catalunya, que també sigui aprovada per el Parlament espanyol, que inclús sigui aprovada en referèndum pel poble, sempre queda “l’assegurança de canvi” que es pot executar de la manera més simple, mitjançant la presentació d’un recurs d’inconstitucionalitat.
Si, a més, afegim que les persones que formen part d’aquestes institucions, Constitucional, Consell General del Poder Judicial, porten etiqueta amb les seves característiques, en funció de les quals són triats, - conservadors i progressistes – depenent del color polític dominant en cada moment, no cal afegir cap altre comentari. Excepte que malgrat el color tots tenen la mateixa textura, que no es altra que la dels seu sentit uniformitzador; el seu sentit del concepte d’Estat.
Als catalans que els membres de les més altes magistratures procedeixin de la FAES o que algú els anomeni progressistes no ens hauria ni fer perdre 10 segons en discussions, perquè igualment rebrem, en tot cas, la garrotada que en cada cas toqui.
A la poca qualitat democràtica de les institucions, cal afegir la poca qualitat cultural en la majoria dels àmbits públics i més notoris. Si hi és i existeix aquesta qualitat cultural, que segur que existeix, deu quedar circumscrita a àmbits que resten fora dels circuits generals de comunicació. No tenim qualitat democràtica i la majoria de la població de l’Estat espanyol no té accés, "més sinó fa cap tipus d’esforç", a una cultura de qualitat. Per això el nivell de les tertúlies i de la premsa escrita en l’àmbit estatal és depriment i irritant per a qualsevol persona amb el cervell una mica ben moblat.
Per exemple: quina influència en el pensament occidental han tingut els pensadors espanyols en l’àmbit de la filosofia? Per això a Espanya encara es recorre a Ortega i Gasset, aquell del que la llegenda urbana diu que se li va ocórrer escriure “la rebelión de las masas” un dia que no podia pujar a un atapeït tramvia. El mateix Ortega i Gasset de “la España invertebrada” . S’omplen la boca de vertebració però per a vertebrar s’ha d’entendre que és una vertebra, no és pas una part d’un os, sinó que és un os per si mateix. Per vertebrar cal que les diferents peces mantinguin la seva personalitat per treballar harmònicament plegades i evitar rigideses . A Espanya els és culturalment difícil entendre el funcionament d’una columna vertebral, són més de fèmurs i húmers uniformes, de més grandària, però de funcionalitat mol més simple.
Ara en moments summament complicats no és pot anar amb “fèmurs” pel món, més si és palpable la coixesa amb que és camina. No podem esperar res d’aquells que és fixen en la mida i no en la funcionalitat. No podem esperar res de les rigideses culturals, fruit de la simplicitat de pensament. No podem esperar res d’aquells que veuen el món de forma monocromàtica. La simplicitat del pensament, podríem dir que quasi únic, és manifesta en els editorials dels diaris d’àmbit estatal, també més subtilment en alguns de més nostrats i subsidiaris, i en tertúlies d’una argumentalitat espatarrant, amb conceptes més adreçats a les entranyes que al pensament. Per això passen anècdotes molt il•lustratives; com la incomprensió, per incapacitat no cal enganyar-nos, que ha despertat el posicionament del cantant català Dyango.
La Catalunya “petita”, vertebra més que no pas fèmur, s’ha d’articular, però cada cop queda més clar amb qui és impossible fer-ho; amb aquells que ens volen “soldar” perquè perdem la nostra essència. Els catalans ens hem de vertebrar, com a peça única, dins de l’àmbit occidental, si és possible l’europeu, i aquesta és la direcció correcta. No podem perdre més el temps pendents, no cal dir que no podem refiar-nos gens ni mica, de les mancances democràtiques de l’Estat espanyol ni molt menys de les seves rigideses culturals que ens exigeixen “lealtades inamobibles” com en els millors temps del franquisme.
8 de juny de 2013
1 de juny del 2013
La libanització de Síria
En els darrers dies hem vist com els països occidentals es plantegen ajudar a les forces sirianes rebels que lluiten contra el règim de Al-Assad. Mentre Rússia continua recolzant sense condicions a l’únic aliat que li queda a la regió. Tant russos com occidentals s’han compromès a celebrar una conferència internacional per buscar una sortida al conflicte al mateix temps que uns el continuen alimentant militarment i els altres es plantegen fer-ho. També hem de considerar, encara que se’n parli menys, l’ajut que reben els rebels per part dels països àrabs del Golf, majoritàriament sunís i de l’altra banda el que rep el règim sirià tant de l’Iran, com de la milícia shií d’Hezbollah.
L’enviament durant aquests dies al règim de Damasc, des de Rússia, de sistemes de defensa SAM-300 - el més modern del seu arsenal - contribueix a l’enquistament del conflicte, quan no a que aquest s’expandeixi i internacionalitzi encara més. L’excusa per a l’enviament d’un sistema tant modern és la de prevenir una intervenció estrangera – occidental o israeliana - que desequilibri definitivament el conflicte a favor dels rebels. Fonts militars del Thsal – exercit israelià - han manifesta el seu temor per la complexitat i les prestacions del sistema SAM-300 . Les autoritats de Tel-Aviv es mostren força preocupades . L’eficàcia d’aquests sistemes antiaeris i antimíssils, malgrat la propaganda, pot ser més que discutible. Cal recordar que a la primera guerra del Golf els sistema antiaeri i antimíssils iraquià, de tecnologia soviètica, va ser molt aviat desactivat, tot just començar l’operació Tempesta del Desert, per les forces nord-americanes i els va permetre dominar totalment l’espai aeri iraquià.
On rau el perill, bàsicament per a l’Estat d’Israel, d’aquest modern armament? Doncs en la seva mobilitat que els permet canviar contínuament d’emplaçament. Els israelians i les forces de la coalició occidental tenen encara present el que varen aprendre de la guerra del Golf del 1991. Llavors el règim iraquià buscava la implicació d’altres països àrabs en el conflicte provocant la intervenció israeliana. Iraq va utilitzar plataformes mòbils de míssils Scud, un desenvolupament a partir de la V-2 alemanya de la segona guerra mundial. Malgrat tractar-se d’un armament ja llavors obsolet, la mobilitat de les rampes de llançament i la seva fàcil ocultació va permetre durant uns dies posar en escac a l’Estat d’Israel mentre l’aviació nord-americana buscava infructuosament, en molts casos, les llançadores que contínuament canviaven de lloc.
La intervenció ja directa i sense embuts de la milícia libanesa d’Hezbollah al costat de les forces de Al-Assad fan tèmer a Israel que algun d’aquests sistemes puguin caure en mans dels chiís libanesos i que siguin utilitzats, no pas necessariament per a la defensa antiaèria o antimíssils sinó com a cobertura d'atacs amb altres tipus de míssils. Cal tenir en compte que el temps d’arribada d’un míssil sobre Israel des del sud de Líban és ínfim. Ja hi ha hagut un parell d’intervencions, no del tot reconegudes per part d’Israel, per tal d’evitar que Hezbollah es faci amb armament sirià d'aquest tipus enmig del caos actual.
Cal esperar que finalment s’arribi a una solució del conflicte que en primer lloc acabi o limiti al màxim el patiment de la població civil i que en cap cas provoqui una extensió del conflicte amb la intervenció d’Israel o de les forces occidentals.
Ara per ara la solució per a Síria, el mateix que va passar a l’Iraq, passa per la “institucionalització” en precari i amb força inestabilitat d’una Síria sense Al-Assad i que cada cop possiblement s’assemblarà més a una extensió del Líban, on malgrat la ficció de l’existència formal d’un Estat aquest està controlat, en cada una de les zones, per diversos poders i les seves corresponents milícies. La minoria musulmana alauita propera en el seu credo al shiisme, és majoritària en la franja occidental de Síria on hi ha els ports marítims que encara poden servir de base a la flota russa, els únics que pràcticament pot utilitzar al Mediterrani per a les seves operacions i desplaçaments.
La ja reduïda flota mediterrània de Rússia només pot sortir al Mediterrani pel Bòsfor, el que fa, lògicament, evidents els seus moviments a l’Otan. Rússia no pot renunciar, pel seu propi interès, prestigi i necessitats militars, al darrer aliat a l’Orient Mitjà i a les darreres bases operatives a la Mediterrània Oriental, concretament al port de Tartús on fa anys que amplia i millora les seves instal•lacions.
És per això que en cas d’un acord internacional es podria mantenir l’status-quo de l’Estat sirià, malgrat aquest, de facto, es reordenaria possiblement en zones controlades per les diferents confessions; bàsicament, alauites i shiís a la part costera occidental. Sunís pel que fa a la resta del país; al nord a la zona d’Alep i a la vall de l’Eúfrates, també al sud. Els Kurds al nord semblen haver ja consolidat la seva pròpia zona . En aquest moments els combats més cruents es desenvolupen en les zones que poden fer de partió. Ahir la premsa parlava de l’ofensiva de les forces de l’Assad a Al-Qusayr, prop d’Homs, en una zona en disputa al límit de la zona alauita amb la suní.
Més al Sud també caldrà estar atents a la zona propera als alts del Golan ocupats per Israel al 1967, lloc des del qual abans d’aquella data la zona de Galilea era contínuament amenaçada i fustigada. El Golan és clau per una altre dels recursos estratègics de la zona; les reserves hídriques que alimenten la zona de Tiberiades i la vall del Jordà. En aquesta zona també viuen els drusos un altra de les confessions presents al sud de Síria.
Pel que fa a la capital Damasc, a la vista dels alts del Golan, es troba al sud al límit d’una zona majoritàriament suní, però molt a prop també de la vall libanesa de la Bekaà de majoria shií. Tot això fa pensar que l’estatus de la capital també serà motiu de disputa; a alguns del seus barris ja ha arribat de fa temps “el front” militar. Finalment queda la població cristina, que bàsicament es troba dins la zona alauita. Aquests darrers dies també ens han arribat notícies que algun poble de majoria cristiana ha estat atacat per les forces rebels, majoritàriament sunís .
Així doncs una Síria post Al-Assad es pot convertir en un estat formal però debilitat, dins del qual i a cada zona “governarien” cada una de les faccions. El final del conflicte pot portar a zones o sectors confesionalment molt més homogenis, aquesta pot ser també una de les darreres i dramàtiques conseqüències per als centenars de milers de refugiats, molts del quals possiblement no tornin a casa seva.
Finalment, aquest conflicte també ens ha de fer adonar que l’Estat d’Israel, malgrat ser una raó, no és ni de bon tros l’únic problema d’aquest països àrabs. Encara pesen i marquen l’esdevenir actual les lluites internes dins del món musulmà iniciades al 661 amb l’assassinat d’Ali, gendre del Profeta, i el seu fill Hussein. Origen del secular enfrontament entre shiís i sunís, conflicte que des d’Occident a vegades no sabem reconèixer i valorar adequadament.
1 de juny de 2013.
L’enviament durant aquests dies al règim de Damasc, des de Rússia, de sistemes de defensa SAM-300 - el més modern del seu arsenal - contribueix a l’enquistament del conflicte, quan no a que aquest s’expandeixi i internacionalitzi encara més. L’excusa per a l’enviament d’un sistema tant modern és la de prevenir una intervenció estrangera – occidental o israeliana - que desequilibri definitivament el conflicte a favor dels rebels. Fonts militars del Thsal – exercit israelià - han manifesta el seu temor per la complexitat i les prestacions del sistema SAM-300 . Les autoritats de Tel-Aviv es mostren força preocupades . L’eficàcia d’aquests sistemes antiaeris i antimíssils, malgrat la propaganda, pot ser més que discutible. Cal recordar que a la primera guerra del Golf els sistema antiaeri i antimíssils iraquià, de tecnologia soviètica, va ser molt aviat desactivat, tot just començar l’operació Tempesta del Desert, per les forces nord-americanes i els va permetre dominar totalment l’espai aeri iraquià.
On rau el perill, bàsicament per a l’Estat d’Israel, d’aquest modern armament? Doncs en la seva mobilitat que els permet canviar contínuament d’emplaçament. Els israelians i les forces de la coalició occidental tenen encara present el que varen aprendre de la guerra del Golf del 1991. Llavors el règim iraquià buscava la implicació d’altres països àrabs en el conflicte provocant la intervenció israeliana. Iraq va utilitzar plataformes mòbils de míssils Scud, un desenvolupament a partir de la V-2 alemanya de la segona guerra mundial. Malgrat tractar-se d’un armament ja llavors obsolet, la mobilitat de les rampes de llançament i la seva fàcil ocultació va permetre durant uns dies posar en escac a l’Estat d’Israel mentre l’aviació nord-americana buscava infructuosament, en molts casos, les llançadores que contínuament canviaven de lloc.
La intervenció ja directa i sense embuts de la milícia libanesa d’Hezbollah al costat de les forces de Al-Assad fan tèmer a Israel que algun d’aquests sistemes puguin caure en mans dels chiís libanesos i que siguin utilitzats, no pas necessariament per a la defensa antiaèria o antimíssils sinó com a cobertura d'atacs amb altres tipus de míssils. Cal tenir en compte que el temps d’arribada d’un míssil sobre Israel des del sud de Líban és ínfim. Ja hi ha hagut un parell d’intervencions, no del tot reconegudes per part d’Israel, per tal d’evitar que Hezbollah es faci amb armament sirià d'aquest tipus enmig del caos actual.
Cal esperar que finalment s’arribi a una solució del conflicte que en primer lloc acabi o limiti al màxim el patiment de la població civil i que en cap cas provoqui una extensió del conflicte amb la intervenció d’Israel o de les forces occidentals.
Ara per ara la solució per a Síria, el mateix que va passar a l’Iraq, passa per la “institucionalització” en precari i amb força inestabilitat d’una Síria sense Al-Assad i que cada cop possiblement s’assemblarà més a una extensió del Líban, on malgrat la ficció de l’existència formal d’un Estat aquest està controlat, en cada una de les zones, per diversos poders i les seves corresponents milícies. La minoria musulmana alauita propera en el seu credo al shiisme, és majoritària en la franja occidental de Síria on hi ha els ports marítims que encara poden servir de base a la flota russa, els únics que pràcticament pot utilitzar al Mediterrani per a les seves operacions i desplaçaments.
La ja reduïda flota mediterrània de Rússia només pot sortir al Mediterrani pel Bòsfor, el que fa, lògicament, evidents els seus moviments a l’Otan. Rússia no pot renunciar, pel seu propi interès, prestigi i necessitats militars, al darrer aliat a l’Orient Mitjà i a les darreres bases operatives a la Mediterrània Oriental, concretament al port de Tartús on fa anys que amplia i millora les seves instal•lacions.
És per això que en cas d’un acord internacional es podria mantenir l’status-quo de l’Estat sirià, malgrat aquest, de facto, es reordenaria possiblement en zones controlades per les diferents confessions; bàsicament, alauites i shiís a la part costera occidental. Sunís pel que fa a la resta del país; al nord a la zona d’Alep i a la vall de l’Eúfrates, també al sud. Els Kurds al nord semblen haver ja consolidat la seva pròpia zona . En aquest moments els combats més cruents es desenvolupen en les zones que poden fer de partió. Ahir la premsa parlava de l’ofensiva de les forces de l’Assad a Al-Qusayr, prop d’Homs, en una zona en disputa al límit de la zona alauita amb la suní.
Més al Sud també caldrà estar atents a la zona propera als alts del Golan ocupats per Israel al 1967, lloc des del qual abans d’aquella data la zona de Galilea era contínuament amenaçada i fustigada. El Golan és clau per una altre dels recursos estratègics de la zona; les reserves hídriques que alimenten la zona de Tiberiades i la vall del Jordà. En aquesta zona també viuen els drusos un altra de les confessions presents al sud de Síria.
Pel que fa a la capital Damasc, a la vista dels alts del Golan, es troba al sud al límit d’una zona majoritàriament suní, però molt a prop també de la vall libanesa de la Bekaà de majoria shií. Tot això fa pensar que l’estatus de la capital també serà motiu de disputa; a alguns del seus barris ja ha arribat de fa temps “el front” militar. Finalment queda la població cristina, que bàsicament es troba dins la zona alauita. Aquests darrers dies també ens han arribat notícies que algun poble de majoria cristiana ha estat atacat per les forces rebels, majoritàriament sunís .
Així doncs una Síria post Al-Assad es pot convertir en un estat formal però debilitat, dins del qual i a cada zona “governarien” cada una de les faccions. El final del conflicte pot portar a zones o sectors confesionalment molt més homogenis, aquesta pot ser també una de les darreres i dramàtiques conseqüències per als centenars de milers de refugiats, molts del quals possiblement no tornin a casa seva.
Finalment, aquest conflicte també ens ha de fer adonar que l’Estat d’Israel, malgrat ser una raó, no és ni de bon tros l’únic problema d’aquest països àrabs. Encara pesen i marquen l’esdevenir actual les lluites internes dins del món musulmà iniciades al 661 amb l’assassinat d’Ali, gendre del Profeta, i el seu fill Hussein. Origen del secular enfrontament entre shiís i sunís, conflicte que des d’Occident a vegades no sabem reconèixer i valorar adequadament.
1 de juny de 2013.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)