Són unes impressions encara en calent, malgrat que la la fredor de les xifres les atemperin. D’una banda CiU ha incrementat en més de 106.000 vots els seus resultats respecte de les europees del 2009 , però no li ha estat suficient ni de bon tros per imposar-se en aquestes eleccions. Per altra banda eren unes eleccions importants i malgrat tot el moviment social a favor de la independència, no ens enganyem la consulta només és un camí, no aconsegueix forçar una bona participació. Amb un increment del 10% respecte de les anteriors europees, continua essent una participació baixa. Catalunya s’hi juga molt a cada elecció com perquè l’electorat es quedi a casa!
L’electorat més "purament" independentista si que ha participat i ha dirigit el seu vot cap a ERC. ERC ha incrementat el seu vot en més de 14 punts percentuals respecte a les eleccions europees del 2009, però l’ ha incrementat en un 19% respecte a les parlamentaries del 2012, havent passat de 498.124 vots a 593.886 encara que la participació en aquestes eleccions ha estat del 47,6% en front del 67,8% de les parlamentaries del 2012.
Si analitzem els resultats de CiU i malgrat l’increment absolut de més de 106.000 vots ha baixat percentualment, encara que poc, respecte de les europees anteriors; tant sols un 0,54% . Amb més participació que fa 5 anys ha quedat pràcticament allà mateix. Però si comparem, com hem fet abans amb ERC, els resultats de CiU respecte a les parlamentaries del 2012 ens trobem amb que ha perdut quelcom més de la meitat dels vots, havent passat de 1.116.259 a 548.467.
CiU no ha estat capaç de mobilitzar a molts del votants que li varen donar suport a les eleccions del 2012. En canvi ERC ha mobilitzat l’electorat independentista i part de l’electorat del PSC. També possiblement ha mobilitzat vots independentistes que no han trobat cap altra candidatura a la que votar.
Els puristes diran que no es poden barrejar diferents tipus d’eleccions però aquests darrers anys totes les eleccions tenen, per part dels partits sobiranistes, la intenció i l'objectiu de reforçar el procés nacional i és en aquesta clau que molts voten. Per què en unes europees malgrat la crida a reforçar el procés animant a la participació, encara que incrementada doncs partíem de molt avall, s’acaba encallant? Perquè CIU que a les generals del 2011 i les autonòmiques del 2012 va tenir resultats molt semblants no mobilitza el seu electorat en aquestes europees?
Ens ho juguem tot a la consulta, l’aposta més clara que fan els partits sobiranistes? Però tenim suficient empenta? Pot ser la victòria d’ERC a aquestes eleccions una victòria pírrica? Ahir en Junqueras a l’entrevista que li feien a TV3 posava un xic de seny i apostava per defensar l’aposta d’ERC per els pressupostos de la Generalitat, els més socials deia ell, i que totes les mancances eren degudes, com és ben cert, a no disposar dels nostres propis recursos. ERC continua apostant, doncs, per donar estabilitat parlamentaria al govern de CiU. Malgrat tot, des del seu propi partit , però principalment des d’ICV, es feia la lectura que a Catalunya havien guanyat les esquerres oblidant l’ensulsiada del PSC i oblidant que molt vot a ERC és simplement en clau independentista. Curiós que a les seus electorals de CiU i ERC es veiessin senyeres i a la d’ICV ni una. Té ERC marge de creixement, pot mobilitzar encara més votants, o ha tocat sostre? Recordem que a les eleccions al parlament espanyol del 2004 varen obtenir 652.196 vots quasi 60.000 més.
No podem ser triomfalistes, encara queda molta pedra que picar. Els resultat d’aquestes eleccions són bons per al sobiranisme, però potser encara no suficients. Per què no s’han mobilitzat tots els vots, principlament els de CiU? Quin paper hi juga en Duran en l’estancament del vot de la seva coalició? És tot culpa d’en Duran o el convenciment i la militància sobiranista de l’electorat de CiU encara no és prou forta? Té més capacitat de mobilització sobre el seu electorat potencial ERC que CiU, malgrat ERC inclou a la seva llista gent no declaradament independentista com en Maragall? Ha estat la inclusió de l’Ernest Maragall la que ha permès captar vot del PSC? Quant? Son preguntes que cal fer i trobar les respostes adequades.
El procés s’ha de reforçar, la gent s’ha de mobilitzar també per votar, aquestes no eren, almenys per a Catalunya, unes eleccions menors i en canvi molt de l'electorat no s’ha mobilitzat. Les forces espanyolistes o no declaradament sobiranistes han patit una davallada molt important. Ciutadans, ha passat a Catalunya de 275.007 vots a les eleccions del 2012 a 157.777 un 43% menys, a més en aquestes eleccions, en les que ha aconseguit dos representants, el 70% dels seus vots els han obtingut a la resta d’Espanya.
El Partit Popular ha passat, descendint, a ser la cinquena força política a Catalunya; el partit que queda primer al conjunt d’Espanya queda cinquè a Catalunya! Els populars passen del 18% de les anterior europees a el 9,8%, quasi la meitat. Tampoc mobilitzen el seu electorat passant de 471.681 a les autonòmiques del 2012 a 246.124, quasi un 48 % menys. La “castanya” del PSC ha estat monumental! Han passat d’un 36% a les darreres europees al 14,28% actual. No cal aquí fer la comparança amb les autonòmiques perquè allà ja s’havien endut una altra patacada considerable. Finalment una nova força política com “Podemos” obté a Catalunya un 4,66% dels vots i UPyD tant sols un 1,29% enfront el 6,28% que obtenen C’s el seu directe i actual competidor, no tan sols a Catalunya.
La primera conclusió és que malgrat la importància, com a aparador, que se li havia donat a aquestes eleccions no s’ha mobilitzat suficientment l’electorat. Convergència no ha mobilitzat del tot als seus votants, cal que hi prestin molta atenció! ERC pot haver tocat sostre. Queda , doncs, encara molta gent a la que convèncer perquè el procés, perquè la consulta, doni els fruits que esperem. Recordem que a les eleccions del 2012 el bloc sobiranista va obtenir 2.265.309 vots enfront dels 1.400.787 obtinguts ara el que representa 864.522 vots menys o el que és el mateix un 38% menys. A les eleccions del 2012 la participació va ser del 67,8% i ara ha estat del 47,6% o el que és el mateix un 30% menys de gent ha anat aquest cop a les urnes respecte de les passades autonòmiques. El que es deia, encara queda molta pedra que picar! Que ningú pequi de triomfalisme!
26 de maig de 2014
26 de maig del 2014
18 de maig del 2014
Candidats europeus, cants de sirena i desmemòria col•lectiva
D’Espanya, del govern i de l’establishment de l’Estat espanyol, ben poca cosa en podem esperar, a part d’amenaces. No ens poden donar res, perquè necessiten fins al darrer cèntim que ens espolien per fer contenta a la seva parròquia. Parròquia que per altra banda ja comença a parlar sense embuts dels 16.000 milions catalans que els són tan necessaris, sense els quals comunitats com Extremadura patirien un “espoli fiscal”. Fixeu-vos la diferència en la interpretació del concepte! Per a ells espoli fiscal és deixar de poder rebre els diners dels altres! Tot plegat va impossibilitar l’Estatut i fa impossible qualsevol tipus de via alternativa a l’aconseguiment d’un Estat propi o una recentralització anorreadora de la nostra nació. Per tot això girem la mirada cap a Europa.
En Aquesta campanya estem assistint, com ja és habitual en campanya, a les “boutades” dels polítics de torn . Sembla un concurs de a veure qui la diu més grossa, sempre, lògicament, per portar l’aigua cap al seu molí. Tot plegat ho fan amb la complicitat dels acòlits i la desmemòria col•lectiva. Pocs, ben pocs, en són conscients que quan canten les sirenes cal lligar-nos ben fort al pal del vaixell i seguir el nostre rumb.
Aquests dies ens han visitat alguns “caps de llista” candidats a presidir la Comissió Europea i han dit, en primer lloc, el que els calia dir per optar a la victòria i en segon lloc el que els volíem sentir dir. Així la candidata dels verds Ska Keller, que té poques possibilitats d’ésser elegida Presidenta de la Comissió Europea, ha defensat sense embuts el dret a decidir dels catalans; fins aquí normal. El que ja no sembla tant normal és que dos partíts que es presenten per separat a casa nostra intentin capitalitzar aquesta declaració de la senyora Keller. Per una part ICV que és correligionària al Parlament europeu i per altra ERC, que en paraules del seu candidat, diu que és la seva candidata, malgrat que el seu partit aspira a arribar acords amb el Grup socialista europeu.
Més “mesurat” s’ha mostrat el candidat liberal Verhofstad, malgrat la Internacional Liberal ha donat un clar suport al dret a decidir dels catalans. Però, encara que les possibilitats de Verhofstad de presidir la Comissió Europea són poques, sempre es pot donar el cas d’una coalició o carambola i això el fa ser excessivament prudent. El cas de Juncker és de manual. Sap que necessita el suport dels eurodiputats del Partit Popular espanyol per a optar amb garanties a la presidència i per tant pot assumir el risc que en Francesc Gambús no el voti. Per això els diu a Madrid el que volen sentir; "que s’han de respectar les constitucions nacionals". A en Juncker, que és luxemburguès, se l’enfot que el PP digui que els estats petits no compten, perquè sap que això no es veritat; com a exemple Espanya no està en la direcció del Banc Central europeu i Luxemburg si. Tot el que hem dit d’en Juncker també serveix per a en Schulz. No parlem de l’esquerrà Tsipras, al qual el dogmatisme el fa ser més tancat, quan diu: “No sóc partidari de canviar fronteres. Catalunya i Escòcia podrien tenir una autonomia reforçada en un marc federal”.
La desmemòria col•lectiva ens priva, però, de fer un judici clar de totes aquestes declaracions i oblidem de similars que no fa tant s’han produït. Per exemple no fa gaire ICV es vantava que havia convençut a Izquierda Unida, de manera que aquests recolzessin el dret a decidir dels catalans cosa que no fan els socialistes. Malgrat que els socialistes en temps preterits al Congrés “fundacional” del modern PSOE al 1974 a Suresnes, el mateix any que ingressava al partit un joveníssim Rubalcaba, reconeixien el dret a l’autodeterminació de les nacionalitats ibèriques. Més recentment va ser el líder de l’oposició a Espanya al 2003, Zapatero, qui prometia solemnement respectar i recolzar l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya, després va venir el ribot socialista i la inefable campanya del PP. El demés ja és història. Segurament en trobaríem altres d’exemples il•lustratius del que estem dient, alguns potser fins i tot s’estan produïnt ara quan oblidem la nostra història més recent i tornem a donar protagonisme a personatges que haurien d’estar a casa seva al sofa, amb la bata i les plantofes llegint poesia ancestral .
La Conclusió és molt senzilla, quan no hi ha opció de detenir el poder és molt fàcil esser més obert i fer molts brindis al sol. En canvi quan ja és té el poder els polítics, amb comptades excepcions, es tornen més impermeables als canvis. A Europa, als seus Estats, els fa mandra qualsevol tipus de canvi. Malgrat tot, no els quedarà més remei que respectar la democràcia o entraran en una contradicció flagrant. Per tant, no ens refiem dels cants de sirena, ni abonem la desmemòria col•lectiva. A Europa podrem anar a buscar complicitats. Algunes o potser totes les haurem de forçar com qui arrenca un queixal sense anestesia. No ens refiem de res que no puguem fer per nosaltres mateixos. Com a poble hem avançat en aquests tres darrers anys més que en els darrers 300. No podem perdre l’empenta ni molt menys la paciència. Per sobreviure com a poble no tenim cap més remei que triomfar i el triomf serà en democràcia o no serà, però serà el triomf dels pacients i persistents.
18 de maig de 2014
En Aquesta campanya estem assistint, com ja és habitual en campanya, a les “boutades” dels polítics de torn . Sembla un concurs de a veure qui la diu més grossa, sempre, lògicament, per portar l’aigua cap al seu molí. Tot plegat ho fan amb la complicitat dels acòlits i la desmemòria col•lectiva. Pocs, ben pocs, en són conscients que quan canten les sirenes cal lligar-nos ben fort al pal del vaixell i seguir el nostre rumb.
Aquests dies ens han visitat alguns “caps de llista” candidats a presidir la Comissió Europea i han dit, en primer lloc, el que els calia dir per optar a la victòria i en segon lloc el que els volíem sentir dir. Així la candidata dels verds Ska Keller, que té poques possibilitats d’ésser elegida Presidenta de la Comissió Europea, ha defensat sense embuts el dret a decidir dels catalans; fins aquí normal. El que ja no sembla tant normal és que dos partíts que es presenten per separat a casa nostra intentin capitalitzar aquesta declaració de la senyora Keller. Per una part ICV que és correligionària al Parlament europeu i per altra ERC, que en paraules del seu candidat, diu que és la seva candidata, malgrat que el seu partit aspira a arribar acords amb el Grup socialista europeu.
Més “mesurat” s’ha mostrat el candidat liberal Verhofstad, malgrat la Internacional Liberal ha donat un clar suport al dret a decidir dels catalans. Però, encara que les possibilitats de Verhofstad de presidir la Comissió Europea són poques, sempre es pot donar el cas d’una coalició o carambola i això el fa ser excessivament prudent. El cas de Juncker és de manual. Sap que necessita el suport dels eurodiputats del Partit Popular espanyol per a optar amb garanties a la presidència i per tant pot assumir el risc que en Francesc Gambús no el voti. Per això els diu a Madrid el que volen sentir; "que s’han de respectar les constitucions nacionals". A en Juncker, que és luxemburguès, se l’enfot que el PP digui que els estats petits no compten, perquè sap que això no es veritat; com a exemple Espanya no està en la direcció del Banc Central europeu i Luxemburg si. Tot el que hem dit d’en Juncker també serveix per a en Schulz. No parlem de l’esquerrà Tsipras, al qual el dogmatisme el fa ser més tancat, quan diu: “No sóc partidari de canviar fronteres. Catalunya i Escòcia podrien tenir una autonomia reforçada en un marc federal”.
La desmemòria col•lectiva ens priva, però, de fer un judici clar de totes aquestes declaracions i oblidem de similars que no fa tant s’han produït. Per exemple no fa gaire ICV es vantava que havia convençut a Izquierda Unida, de manera que aquests recolzessin el dret a decidir dels catalans cosa que no fan els socialistes. Malgrat que els socialistes en temps preterits al Congrés “fundacional” del modern PSOE al 1974 a Suresnes, el mateix any que ingressava al partit un joveníssim Rubalcaba, reconeixien el dret a l’autodeterminació de les nacionalitats ibèriques. Més recentment va ser el líder de l’oposició a Espanya al 2003, Zapatero, qui prometia solemnement respectar i recolzar l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya, després va venir el ribot socialista i la inefable campanya del PP. El demés ja és història. Segurament en trobaríem altres d’exemples il•lustratius del que estem dient, alguns potser fins i tot s’estan produïnt ara quan oblidem la nostra història més recent i tornem a donar protagonisme a personatges que haurien d’estar a casa seva al sofa, amb la bata i les plantofes llegint poesia ancestral .
La Conclusió és molt senzilla, quan no hi ha opció de detenir el poder és molt fàcil esser més obert i fer molts brindis al sol. En canvi quan ja és té el poder els polítics, amb comptades excepcions, es tornen més impermeables als canvis. A Europa, als seus Estats, els fa mandra qualsevol tipus de canvi. Malgrat tot, no els quedarà més remei que respectar la democràcia o entraran en una contradicció flagrant. Per tant, no ens refiem dels cants de sirena, ni abonem la desmemòria col•lectiva. A Europa podrem anar a buscar complicitats. Algunes o potser totes les haurem de forçar com qui arrenca un queixal sense anestesia. No ens refiem de res que no puguem fer per nosaltres mateixos. Com a poble hem avançat en aquests tres darrers anys més que en els darrers 300. No podem perdre l’empenta ni molt menys la paciència. Per sobreviure com a poble no tenim cap més remei que triomfar i el triomf serà en democràcia o no serà, però serà el triomf dels pacients i persistents.
18 de maig de 2014
14 de maig del 2014
Els Miralls d'Ucraïna (3)
L’inefable Margallo, que quan va als restaurants demana fetge de granota i anques d’ànec, ha tornat a blasmar i comparar els referèndums a l’est d’Ucraïna amb la consulta catalana. Aquest bon senyor rauca com un ànec; el raucar dels ànecs no s’ha sentit mai i per sort els brams d’ase no arriben mai al cel.
El conflicte d’Ucraïna és lo suficientment complex per a les mentalitats estatistes, tan de dretes com d’esquerres, perquè a part d’intentar portar l’aigua al seu molí, nacional o ideològic, puguin arribar a entendre quelcom més; cosa que els fa quedar sovint en evidència.
Ara ja tothom ha oblidat el referèndum de Crimea, amb una participació i uns resultats a la búlgara. Participació i resultats dignes d’un referèndum franquista malgrat que els comentaristes de TV3, la nostra, en el seu dia els comuniquessin amb aire de versemblança.
Que Rússia no està en disposició d’anar més enllà de recuperar Crimea, per tal d’evitar que una entrada en un futur menys o MÉS llunyà una entrada d’Ucraïna a l’Otan deixés les seves bases del Mar Negre dins territori atlantista, sembla cada dia més evident. Però Rússia té el suficient poder i influència a través de les majories russòfones de l’est d’Ucraïna per desestabilitzar aquest país lo suficient i durant el suficient temps. D’aquesta manera pot impedir una “immediata” incorporació a l’Aliança Atlàntica o a la Unió Europea.
En un estat total de confusió com el que ara es viu a l’est d’Ucraïna cal ser molt prudents en creure’s les notícies que d’allà ens arriben. Fa 3 dies el diari digital Público publicava una notícia, video inclòs, sobre uns suposats milicians pro Kiev que assassinaven un civil a les portes d’un col•legi electoral. Les fonts citades pel mitjà eren un periodista local i el copresident de l’autoproclamada república de Donestk. Llegint l’article aquest contenia errors tals com situar, per confusió amb el nom, el lloc al sud de Volgograd (antic Stalingrad) a més de 600 quilometres a l’est en territori rus.
La notícia, malgrat no estar aparentment contrastada i amb dades confuses i confoses, va donar peu als més variats comentaris, entre ells els que acusen de nazis als suposats milicians pro-ucraïnesos, i blasmen als països occidentals i a la Unió europea.
Aquests dies en determinats mitjans es fa molt èmfasi en el “nazisme”, en la pertinença a l’extrema dreta, del ucraïnesos o d’alguns del seus moviments. Aquesta afirmació sembla la coartada per a no denunciar la política “panrusa” del President Putin. És curiós el respecte reverencial que encara professen determinats membres de la nostra esquerra més dogmàtica per determinats països i determinades satrapies totalitàries. Sembla com si a Rússia encara hi hagués el règim comunista. Tot aparenta i fa evident que hi ha una identificació sentimental que els fa totalment acrítics amb el que passa.
No és res de nou el que passa ara Ucraïna vist amb els ulls d’un determinat periodisme d’esquerres. El mateix va passar fa ja quasi un quart de segle quan Slobodan Milòsevic amb la caiguda dels règims comunistes va ressuscitar el nacionalisme serbi, per tal de continuar detenint el poder. Llavors des de determinada premsa es va córrer a acusar als croats d’ustaixes (la milícia del règim feixista d’Ante Pavelic durant la segona guerra mundial) mentre eren massacrats a Vukovar i algun que altre míssil queia sobre Zagreb. Per a determinats individus calia argumentar en favor i defensar els hereus del règim totalitari comunista de Iugoslavia, en aquell cas Milosevic, i blasmar als seus contraris, després va venir Sarajevo, Kòsovo... Són aquests personatges de determinats mitjans els que es mostren hilarants quan veuen els abdominals de l’Aznar, però que “callen com putes” quan surt en Putin muntat a cavall amb el tors nu. Els mateixos que critiquen, amb raó, la presó de Guantànamo però que mai es pregunten on són els presoners islamistes de les guerres del Caucàs.
Són aquests periodistes i polítics com el Margallo que sempre de forma més o menys directa jugaran a favor de totalitarismes ideològics o d’imposicions nacionals els que sempre veuran la palla a l’ull del dèbil i mai la biga al del poderós o de l'afí.
Per això no ens em deixar entabanar per aquests demòcrates d’aparença i siguem conscients que a Ucraïna, malgrat tot, estan lluitant per la seva llibertat nacional “plena” enfront un nacionalisme expansiu com és el rus. Que no és acceptable, ni aquí ni allà, que es qualifiqui o més ben dit es desqualifiqui de forma genèrica i grollera a aquells que lluiten per les seves llibertats nacionals.
Fins que els ànecs no rauquin no es podrà demostrar cap paral•lelisme entre el procés democràtic i pacífic de la societat civil catalana en el camí cap a la consulta i els suposats referèndums fets sota l’amenaça dels tancs i els kalaisxnikovs. Tan senzill com que el nostre procés ha de servir per alliberar un poble i els altres el que pretenen es obstaculitzar la “plena i efectiva” sobirania i llibertat d’un altre.
14 de maig de 2014
El conflicte d’Ucraïna és lo suficientment complex per a les mentalitats estatistes, tan de dretes com d’esquerres, perquè a part d’intentar portar l’aigua al seu molí, nacional o ideològic, puguin arribar a entendre quelcom més; cosa que els fa quedar sovint en evidència.
Ara ja tothom ha oblidat el referèndum de Crimea, amb una participació i uns resultats a la búlgara. Participació i resultats dignes d’un referèndum franquista malgrat que els comentaristes de TV3, la nostra, en el seu dia els comuniquessin amb aire de versemblança.
Que Rússia no està en disposició d’anar més enllà de recuperar Crimea, per tal d’evitar que una entrada en un futur menys o MÉS llunyà una entrada d’Ucraïna a l’Otan deixés les seves bases del Mar Negre dins territori atlantista, sembla cada dia més evident. Però Rússia té el suficient poder i influència a través de les majories russòfones de l’est d’Ucraïna per desestabilitzar aquest país lo suficient i durant el suficient temps. D’aquesta manera pot impedir una “immediata” incorporació a l’Aliança Atlàntica o a la Unió Europea.
En un estat total de confusió com el que ara es viu a l’est d’Ucraïna cal ser molt prudents en creure’s les notícies que d’allà ens arriben. Fa 3 dies el diari digital Público publicava una notícia, video inclòs, sobre uns suposats milicians pro Kiev que assassinaven un civil a les portes d’un col•legi electoral. Les fonts citades pel mitjà eren un periodista local i el copresident de l’autoproclamada república de Donestk. Llegint l’article aquest contenia errors tals com situar, per confusió amb el nom, el lloc al sud de Volgograd (antic Stalingrad) a més de 600 quilometres a l’est en territori rus.
La notícia, malgrat no estar aparentment contrastada i amb dades confuses i confoses, va donar peu als més variats comentaris, entre ells els que acusen de nazis als suposats milicians pro-ucraïnesos, i blasmen als països occidentals i a la Unió europea.
Aquests dies en determinats mitjans es fa molt èmfasi en el “nazisme”, en la pertinença a l’extrema dreta, del ucraïnesos o d’alguns del seus moviments. Aquesta afirmació sembla la coartada per a no denunciar la política “panrusa” del President Putin. És curiós el respecte reverencial que encara professen determinats membres de la nostra esquerra més dogmàtica per determinats països i determinades satrapies totalitàries. Sembla com si a Rússia encara hi hagués el règim comunista. Tot aparenta i fa evident que hi ha una identificació sentimental que els fa totalment acrítics amb el que passa.
No és res de nou el que passa ara Ucraïna vist amb els ulls d’un determinat periodisme d’esquerres. El mateix va passar fa ja quasi un quart de segle quan Slobodan Milòsevic amb la caiguda dels règims comunistes va ressuscitar el nacionalisme serbi, per tal de continuar detenint el poder. Llavors des de determinada premsa es va córrer a acusar als croats d’ustaixes (la milícia del règim feixista d’Ante Pavelic durant la segona guerra mundial) mentre eren massacrats a Vukovar i algun que altre míssil queia sobre Zagreb. Per a determinats individus calia argumentar en favor i defensar els hereus del règim totalitari comunista de Iugoslavia, en aquell cas Milosevic, i blasmar als seus contraris, després va venir Sarajevo, Kòsovo... Són aquests personatges de determinats mitjans els que es mostren hilarants quan veuen els abdominals de l’Aznar, però que “callen com putes” quan surt en Putin muntat a cavall amb el tors nu. Els mateixos que critiquen, amb raó, la presó de Guantànamo però que mai es pregunten on són els presoners islamistes de les guerres del Caucàs.
Són aquests periodistes i polítics com el Margallo que sempre de forma més o menys directa jugaran a favor de totalitarismes ideològics o d’imposicions nacionals els que sempre veuran la palla a l’ull del dèbil i mai la biga al del poderós o de l'afí.
Per això no ens em deixar entabanar per aquests demòcrates d’aparença i siguem conscients que a Ucraïna, malgrat tot, estan lluitant per la seva llibertat nacional “plena” enfront un nacionalisme expansiu com és el rus. Que no és acceptable, ni aquí ni allà, que es qualifiqui o més ben dit es desqualifiqui de forma genèrica i grollera a aquells que lluiten per les seves llibertats nacionals.
Fins que els ànecs no rauquin no es podrà demostrar cap paral•lelisme entre el procés democràtic i pacífic de la societat civil catalana en el camí cap a la consulta i els suposats referèndums fets sota l’amenaça dels tancs i els kalaisxnikovs. Tan senzill com que el nostre procés ha de servir per alliberar un poble i els altres el que pretenen es obstaculitzar la “plena i efectiva” sobirania i llibertat d’un altre.
14 de maig de 2014
Subscriure's a:
Missatges (Atom)