Avui m'arriba notícia que a Port de la Selva no
tenen aigua potable des de fa quasi un dia i que el problema s’allargarà fins, com
a mínim, el Cap de Setmana. La població de Port de la Selva en aquests dies es
multiplica per 15! Alguna cosa falla en la gestió de Recursos, en la gestió
PÚBLICA de recursos en General. Mentre es van donar permisos d’obres per
permetre aquesta multiplicació ningú responsable va pensar que
algun dia, amb tanta gent, el més probable és que passes el que va passar ahir?
Mentre dono voltes a la notícia, en com una població
de 1.000 habitants passa a tenir-ne de sobte 15.000, surto de casa i em
trobo el carrer brut, desendreçat, xafogós i amb males olors. Un contenidor
d’envasos, el groc, està en equilibri inestable, les bosses que no hi cabien
van quedar a fora. El Camió que recull el contenidor ha agafat aquest i l’ha
buidat i l’ha col·locat de nou mal repenjat entre el del cartó i el “d’altres”,
aixafant les bosses que hi havia fora i que il·lògicament no han estat recollides.
No és el primer cop que passa, ni tampoc és el primer cop que dono part del fet
per l’aplicació de l’Ajuntament.
Al capdamunt del carrer aquest queda sobre alçat de quan es
va fer la remodelació del carrer transversal que el limita. De tant en tant se
senten els esgarips dels para-xocs dels cotxes quan escometen la part sobre
alçada i enrajolada i els costa salvar el desnivell perquè està mal fet. Una
part de les rajoles estan malmeses pel pas dels vehicles. El carrer transversal
inaugurat en prou feines fa dos anys ja ha estat tallat no fa gaire durant més
d’una setmana perquè les llambordes artificials es van moure totes i en una
travessia del mateix estaven molt malmeses i han acabat substitudies per una superficie enquitranada. Ja no vull parlar del descuit que mostra
el mobiliari urbà. La reparació de les llambordes es va licitar per diverses
desenes de milers d’euros. L’Ajuntament ho va fer públic i suposo que a cap
responsable de les obres originals li va caure la cara de vergonya.
Quan van fer la remodelació d’aquest carrer va quedar tallat
al trànsit el carrer de casa. La part de dalt va servir de magatzem dels
materials, amb caseta d’obres inclosa. Quan tot va acabar es va anunciar a
bombo i plateret que al nostre carrer en un dissabte determinat, es “faria
dissabte”. Es van fer cartells anunciant-ho. Aquell dia van passar els vehicles
amb els raspalls i els que porten aigua amb les mànegues a pressió connectades.
Des de llavors i estant com està el carrer, brut, mai més s’ha vist ni vehicles
amb raspalls, ni molt menys ningú passant amb les “karcher” intentant arrencar
el greixum.
Tot plegat m’ha portat a recordar un polític al qual vaig
conèixer que sempre deia que el diner públic es sagrat. No estic pas parlant de corrupció, senzillament de
responsabilitat. Aquesta responsabilitat la tenen, en primer lloc, els càrrecs
públics, en segon lloc, els càrrecs de confiança i, en tercer lloc, els que
exerceixen la funció pública, molt possiblement
aquests darrers en molts casos quedin supeditats als altres dos.
Que un carrer es remodeli, un carrer que durant més de mig segle va tenir unes llambordes naturals que després van ser sobreasfaltades. Unes llambordes que ho van aguantar tot, amb molt més trànsit. Que ara es treguin les llambordes de pedra i siguin substituïdes per llambordes artificials que durin només mesos i que calgui amb, càrrec a l’erari públic, ser substituïdes. Tot això, tot plegat no és responsabilitat de ningú?
Que els organismes públics, en aquest cas Ajuntament, no
disposen de tècnics per a supervisar reformes?
Què és que algú es deixa enlluernar per plànols de dissenyadors amb
instint més creatiu que pràctic? Que ningú supervisa les realitzacions? Que no
es fan contractes en els quals es responsabilitzi a les empreses que fan les
reformes per si al cap de poc temps hi ha alguna cosa que falla? Que no paguen
els ciutadans els seus impostos perquè els carrers estiguin nets? Que no hi ha
mitjans materials, tècnics, per mantenir els carrers en un estat mínimament
decent?
Al capdavall, acabo creient que tot es mandra, desídia... "Que tot és públic"! O sia, de ningú! Que molts dels responsables no permetrien ni una quarta part
de les astracanades, que es fan amb càrrec a la butxaca del contribuent, si la
reforma o l’obra es fes a casa seva. En definitiva, “E la nave va” i el
contribuent aguantant estoicament dia a dia que algú no tingui molt present que
cada euro del contribuent que es gasta és diner públic, que hauria de ser diner
sagrat i que com a tal diner sagrat algú s’hauria de fer responsable de les
mancances i les espifiades.
Finalment, penso, mira, encara sort que estic a Mataró! I no a Port de la Selva, anant a buscar aigua a la platja per poder tirar-la al
wàter.
Mataró, set d’agost de 2024
