De debò que la vaig errar en el meu anterior post, vàrem passar un diumenge sense en Tena però és que el bon home es reservava pel dilluns.
I és clar que no es podia deixar passar l’oportunitat! Les càmeres de mig món enfocant Barcelona i ell a “casa”. Calia posar-hi remei! Doncs que millor que una “sentada” a la Ciutadella i una concentració, si-us-plau! Que no fos massa gran, que li podien robar protagonisme!
Estic convençut que conforme els guàrdies s’anaven enduen als concentrats, ell allà assegut devia de sentir-se cada cop més cofoi, llàstima que no s’enduguessin a aquell paio grossot del bigoti i el de la “cara de nen que mai no ha trencat un plat”. Quina llàstima que no es podés quedar ell sol embolcallat en un senzill llençol com si fos el Ghandi de la Ciutadella.
I pensar que hi ha gent que diu que tots hauríem d’anar a fer-li costat. Quin horror deu pensar ell; “em robaran protagonisme”. Algú creu que si hagués volgut una concentració unitària, amb molta gent no ho hagués anunciat? Almenys hagués intentat buscar complicitats més enllà de l’Espot. Després del fiasco de la plaça St. Jaume, de fa uns dies, on amb prou feines hi havia 500 persones, moltes pensant que anaven a un acte unitari i que es varen trobar en mig d’un míting de solidaritat, calia fer quelcom!
Si el dia després de la primera onada de consultes, el dia 14 de desembre del 2009, la va “liar parda”, per què no tornar-ho a intentar el 10A + 1? Que importa que, de rebot, a una gran majoria de catalans independentistes els acabi representant de la forma més freaki!
Hi ha realment necessitat de fer el que ha fet? Aconseguirà quelcom més que alguna foto al diari i la plana central del “Periòdico”? Plana del “Periodico” que serveix de munició per disparar contra els seus excompanys convergents i també, no ens enganyem, contra l’independentísme “`poc madur i irresponsable”, com diuen alguns.
Potser ens trobem davant un Ghandi i no ho sabem veure, però jo més aviat crec que ni tant sols arriba a la sola de la sabata d’en Xirinachs. No és pot ser “Ghandi” per unes hores i viure com un Rajà la resta de la teva existència. No es pot pretendre passar per l’alliberador de Catalunya quan no es fa res per la unitat dels independentistes, ans al contrari! Encara ressona en aquell vespre de final de juliol, al pub “Daily Telegraph” de Barcelona, el seu “Reagrupament no compta”; va treballar de valent perquè així fos!
Més enllà del protagonisme personal, cap més altre interès veig en el que està fent. Potser pot enredar a la gent de bona fe, als que van amb el lliri a la mà. Crec que, insisteixo, ell seria el primer en espantar-se si la seva acció fos seguida en desmesura.
M’agradaria estar equivocat, que la crida del parc de la Ciutadella fos la crida a la insurrecció d’un poble contra tot el que l’oprimeix, però probablement no ho serà! Crec que si un dia aconseguim que el poble català s’aixequi és perquè haurem trobat el veritable líder i ens haurem desfet de personatges com del que estic parlant en aquestes línies. Mentrestant, que res més ens distregui del que va passar aquest diumenge.
12 d’abril de 2011
12 d’abril del 2011
11 d’abril del 2011
Un diumenge amb Glòria
Si m’ho haguessin jurat el passat 28 de novembre no m’ho hauria cregut. Em pensava que les consultes estaven finiquitades. Els que més les havien sabut canalitzar a favor dels seus interessos particulars ja les havien abandonat a la seva sort i tot semblava indicar que quan, al cap de quasi mig any, la gent fos citada a Barcelona tot seria un fracàs. Doncs no! No ha estat així, ha estat un èxit.
El 28 de novembre va tenir un sabor agredolç per a molts catalans. Alguns donaven per bo o molt bo que el tripartit no repetís. Altres que, malgrat tot, inclòs el 10 de juliol, veiem amb tristesa que d’independentisme havia reculat. Que l’opció independentista que defensava la proclamació unilateral de la independència, Reagrupament, havia obtingut uns resultats ben minsos i s’havia quedat sense representació parlamentaria. Els marmessors del missatge de Reagrupament, aquells que se l’havien fet seu tant sols 3 mesos abans, quan abans el menystenien, tampoc acomplien les expectatives que havien fet creure a molts dels seus “nouvinguts” seguidors.
Vistes, doncs, les perspectives una consulta a Barcelona semblava abocada al més absolut fracàs i en canvi no ha estat així. Que ha passat des del 28 de novembre? Doncs, moltes més coses que les que alguns recordem, i no fa pas tant!
48 hores després de les eleccions Convergència i Unió donaven per bo el resultat i ja es desdeia del concert econòmic. Mentre la crisi cavalcava cada dia amb més estrèpit i el nou govern de la Generalitat semblava justificar-se en les mesures per ajustar l’economia de la nostra minsa autonomia. La idea d’independència semblava quedar en segon terme. Esquerra havia perdut quasi la meitat dels seus diputats i en Laporta tant sols havia aconseguit, in extremis, al límit de l’encontre, sumar 4 diputats.
Personatges destructius com en Tena, però, ja preparaven les seves noves “malifetes”. Controlar totalment el seu grup polític i arraconar, “fins a que cridés auxili” a en Laporta. Així va ser el Congrés de Manresa, però varen fallar en els seus càlculs i la singularitat d’en Laporta els ha jugat una mala passada. Ara es troben fora de les consultes i en un segon pla polític, potser varen oblidar que li devien tot a en Laporta i no recordaven aquella vella dita “no mosseguis la mà de qui et dona els vots”, era així, oi?
Mentre en Laporta s’ha afegit a l’acord a que, a Barcelona, havien arribat Esquerra i Reagrupament. Sembla una candidatura potent a l’Ajuntament de Barcelona en Portabella, en Laporta, en Planes i companyia intentant fer anar l’independentisme a una. Mentre la consulta a Barcelona s’anava preparant i anava rebent recolzaments, l’acord Units per Barcelona creava un ambient propici, però no era, ni de bon tros, tot el mèrit seu.
El govern de la Generalitat ha anat adoptant mesures, impopulars la majoria, mentre l’estat centralista i depredador n’exigia més. A en Pujol se li acabaven els turrons i els arguments d’encaix dins d’Espanya, es pronunciava a favor de l’independentisme i votava a la consulta, el mateix feia l’Artur Mas. En Duran que s’havia “barallat” amb l’inefable Tena, traient-se els drapets al sol, s’hi oposava “perquè ell tocava de peus a terra” i es pensa que cada cop és més a prop d’enganxar mamella, espanyola, of course!
La consulta, de cop i volta, tenia la propaganda feta, els membres del govern residents a Barcelona han anat anant un a un a votar, alguns, això si, en la intimitat. S’hi han afegit multitud de persones amb més o menys ressonància, i fent més o menys remor. Els organitzadors es pessiguen i no s’ho creuen. Més de 275.000 persones han participat, i com algú d’ells ha dit “ni en el més remot dels seus somnis haguessin imaginat un resultat així”.
Ha estat un diumenge sense en Tena i amb Glòria, molta Glòria per a l’independentisme que amb un pressupost més que ajustat han aconseguit quasi el doble de participació que el senyor Hereu al seu referendum de la Diagonal en el que va enterrar, per res, una xifra escandalosa a càrrec de l’erari públic.
Els organitzadors poden estar contents, s’han estalviat algun vergonyós espectacle com el que el 14 de desembre del 2009 varen protagonitzar certs personatges als quals ara quasi ni se’ls ha vist el pel. L’independentisme pren força, les eleccions municipals són molt importants i si unes municipals ens varen portar la república ara fa 80 anys, qui no ens diu que aquestes, com a mínim, no ens poden acostar més a la nostra plena sobirania?
Com a ciutadà només em resta donar les gràcies als milers de persones que han treballat a la consulta del 10 d’abril a Barcelona.
Mataró, 11 d’abril de 2011
El 28 de novembre va tenir un sabor agredolç per a molts catalans. Alguns donaven per bo o molt bo que el tripartit no repetís. Altres que, malgrat tot, inclòs el 10 de juliol, veiem amb tristesa que d’independentisme havia reculat. Que l’opció independentista que defensava la proclamació unilateral de la independència, Reagrupament, havia obtingut uns resultats ben minsos i s’havia quedat sense representació parlamentaria. Els marmessors del missatge de Reagrupament, aquells que se l’havien fet seu tant sols 3 mesos abans, quan abans el menystenien, tampoc acomplien les expectatives que havien fet creure a molts dels seus “nouvinguts” seguidors.
Vistes, doncs, les perspectives una consulta a Barcelona semblava abocada al més absolut fracàs i en canvi no ha estat així. Que ha passat des del 28 de novembre? Doncs, moltes més coses que les que alguns recordem, i no fa pas tant!
48 hores després de les eleccions Convergència i Unió donaven per bo el resultat i ja es desdeia del concert econòmic. Mentre la crisi cavalcava cada dia amb més estrèpit i el nou govern de la Generalitat semblava justificar-se en les mesures per ajustar l’economia de la nostra minsa autonomia. La idea d’independència semblava quedar en segon terme. Esquerra havia perdut quasi la meitat dels seus diputats i en Laporta tant sols havia aconseguit, in extremis, al límit de l’encontre, sumar 4 diputats.
Personatges destructius com en Tena, però, ja preparaven les seves noves “malifetes”. Controlar totalment el seu grup polític i arraconar, “fins a que cridés auxili” a en Laporta. Així va ser el Congrés de Manresa, però varen fallar en els seus càlculs i la singularitat d’en Laporta els ha jugat una mala passada. Ara es troben fora de les consultes i en un segon pla polític, potser varen oblidar que li devien tot a en Laporta i no recordaven aquella vella dita “no mosseguis la mà de qui et dona els vots”, era així, oi?
Mentre en Laporta s’ha afegit a l’acord a que, a Barcelona, havien arribat Esquerra i Reagrupament. Sembla una candidatura potent a l’Ajuntament de Barcelona en Portabella, en Laporta, en Planes i companyia intentant fer anar l’independentisme a una. Mentre la consulta a Barcelona s’anava preparant i anava rebent recolzaments, l’acord Units per Barcelona creava un ambient propici, però no era, ni de bon tros, tot el mèrit seu.
El govern de la Generalitat ha anat adoptant mesures, impopulars la majoria, mentre l’estat centralista i depredador n’exigia més. A en Pujol se li acabaven els turrons i els arguments d’encaix dins d’Espanya, es pronunciava a favor de l’independentisme i votava a la consulta, el mateix feia l’Artur Mas. En Duran que s’havia “barallat” amb l’inefable Tena, traient-se els drapets al sol, s’hi oposava “perquè ell tocava de peus a terra” i es pensa que cada cop és més a prop d’enganxar mamella, espanyola, of course!
La consulta, de cop i volta, tenia la propaganda feta, els membres del govern residents a Barcelona han anat anant un a un a votar, alguns, això si, en la intimitat. S’hi han afegit multitud de persones amb més o menys ressonància, i fent més o menys remor. Els organitzadors es pessiguen i no s’ho creuen. Més de 275.000 persones han participat, i com algú d’ells ha dit “ni en el més remot dels seus somnis haguessin imaginat un resultat així”.
Ha estat un diumenge sense en Tena i amb Glòria, molta Glòria per a l’independentisme que amb un pressupost més que ajustat han aconseguit quasi el doble de participació que el senyor Hereu al seu referendum de la Diagonal en el que va enterrar, per res, una xifra escandalosa a càrrec de l’erari públic.
Els organitzadors poden estar contents, s’han estalviat algun vergonyós espectacle com el que el 14 de desembre del 2009 varen protagonitzar certs personatges als quals ara quasi ni se’ls ha vist el pel. L’independentisme pren força, les eleccions municipals són molt importants i si unes municipals ens varen portar la república ara fa 80 anys, qui no ens diu que aquestes, com a mínim, no ens poden acostar més a la nostra plena sobirania?
Com a ciutadà només em resta donar les gràcies als milers de persones que han treballat a la consulta del 10 d’abril a Barcelona.
Mataró, 11 d’abril de 2011
10 d’abril del 2011
És "tontín" dir segons què d'en Tintín
A vegades pot semblar de “tontin” dir segons què d’en Tintín. Em tremolen les cames, de riure, després de llegir el obvi, políticament correcte, progre, carrincló i estúpid article del senyor Albert Sanchez Piñol (* diari Ara del 9 d’abril) que signa com a escriptor, escriptor al que no he tingut el gust de llegir cap llibre, al contrari de les aventures d’en Tintin que formen part del meu imaginari personal.
Acusar de racista un còmic escrit a començament dels anys 30 per la forma en que es tracta a les persones de raça negra és, per a mi, el mateix que acusar d’inhumans als romans per el tracte que donaven als condemnats a mort, els quals eren devorats per les feres al circ. Per sort la humanitat progressa i progressa perquè jutgem les actituds del present, les corregim, les combatem , les condemnem i les rectifiquem. Mirar les coses del passat ens pot servir com a referent, però en tot cas les hem de jutjar situant-les en el seu context.
Titular, a propòsit d’en Tintin, l’article fent referència als negres i als nazis em sembla excessiu. No sé si les col•laboracions d’aquest senyor sovintejaran en aquest diari, però malament comencem si es paga quelcom a algú per escriure coses “tant de manual”.
Perquè en l’article es fa una sèrie d’asseveracions que com a mínim són més que discutibles. Parlar de la sola idea de prohibir, encara que entre línies no s’hi estigui d’acord, un còmic d’en Tintin, em sembla una solemne animalada.
És cert en la seva primera obra en Tintín va al país del soviets i el cert és que alguna de les caricatures que fa d’aquell règim execrable, varen resultar ser reals. Mentrestant, durant decennis, aquella ideologia va engalipar moltes persones de bona fe, però quan tot va caure, quan s’ha fet balanç del que ha significat el comunisme, i les seves puntes més criminals com el stalinisme, dels milions de morts en el seu haver, de la misèria moral en que va sumir les societats dels països on va governar, llavors és veu que Tintin al país del soviets era premonitori de la gran mentida que tot allò va significar.
Que l’Hergè era conservador? Pot ser sí! Que era catòlic i que segurament li feia basarda el comunisme? Potser tot són veritats! Que el catolicisme impregnava la societat belga d’aquells temps,? Segurament també! Que de tot allò varen néixer moviments feixistes, cert! Els rexistes d’en Leon Degrelle en podrien ésser un exemple. Però acusar veladament a l’Hergè de feixista, per l’Estel misteriós escrit al 1942 mentre Bèlgica estava ocupada pels nazis, em sembla delirant.
Parlar de resistència a Bèlgica ja em sembla caricaturesc, quan no de desinformació total. Ni tant sols durant molt temps en va haver-hi ni a França i la que va haver-hi a aquest darrer país va ser assumida pels republicans espanyols que es varen haver d’amagar a la muntanya si no volien acabar a Mauthausen, on els col•laboracionistes francesos, que la historia ha demostrat que no eren pas una minoria, enviaven als esquerranosos republicans espanyols.
Al senyor Albert Sanchez no el condemnaria a ser sospitós d’estupidesa, senzillament passaria dels seus articles, tant de bo també passés ell i, abans d’escriure algun altre sobre el tema, aprofités el temps per documentar-se i adonar-se que en la societat dels anys 30 les democràcies occidentals, les defensores de les llibertats enfront el feixisme, el nazisme i també el comunisme, tenien subjugat a mig món. Practicaven la llibertat a casa i l’opressió més racista a l’Àfrica i a Asia. Els negres, als anys 30, tenien llavis de “neumàtic” també a les molt demòcrates França i Gran Bretanya, i així ho veia molta gent de bona fe, com el més natural del món. Encara molts anys més tard a aquells pobres “negritos” de l’Àfrica els havíem de salvar guardant el paper de plata de la xocolata i el segells per al Domund. Per sort hem evolucionat, o no?
Les aventures d’en Tintín no les podem descontextualitzar, si ho fem, no pararem de fer punxa al llapis.
Mataró, 10 d’abril del 2011
Acusar de racista un còmic escrit a començament dels anys 30 per la forma en que es tracta a les persones de raça negra és, per a mi, el mateix que acusar d’inhumans als romans per el tracte que donaven als condemnats a mort, els quals eren devorats per les feres al circ. Per sort la humanitat progressa i progressa perquè jutgem les actituds del present, les corregim, les combatem , les condemnem i les rectifiquem. Mirar les coses del passat ens pot servir com a referent, però en tot cas les hem de jutjar situant-les en el seu context.
Titular, a propòsit d’en Tintin, l’article fent referència als negres i als nazis em sembla excessiu. No sé si les col•laboracions d’aquest senyor sovintejaran en aquest diari, però malament comencem si es paga quelcom a algú per escriure coses “tant de manual”.
Perquè en l’article es fa una sèrie d’asseveracions que com a mínim són més que discutibles. Parlar de la sola idea de prohibir, encara que entre línies no s’hi estigui d’acord, un còmic d’en Tintin, em sembla una solemne animalada.
És cert en la seva primera obra en Tintín va al país del soviets i el cert és que alguna de les caricatures que fa d’aquell règim execrable, varen resultar ser reals. Mentrestant, durant decennis, aquella ideologia va engalipar moltes persones de bona fe, però quan tot va caure, quan s’ha fet balanç del que ha significat el comunisme, i les seves puntes més criminals com el stalinisme, dels milions de morts en el seu haver, de la misèria moral en que va sumir les societats dels països on va governar, llavors és veu que Tintin al país del soviets era premonitori de la gran mentida que tot allò va significar.
Que l’Hergè era conservador? Pot ser sí! Que era catòlic i que segurament li feia basarda el comunisme? Potser tot són veritats! Que el catolicisme impregnava la societat belga d’aquells temps,? Segurament també! Que de tot allò varen néixer moviments feixistes, cert! Els rexistes d’en Leon Degrelle en podrien ésser un exemple. Però acusar veladament a l’Hergè de feixista, per l’Estel misteriós escrit al 1942 mentre Bèlgica estava ocupada pels nazis, em sembla delirant.
Parlar de resistència a Bèlgica ja em sembla caricaturesc, quan no de desinformació total. Ni tant sols durant molt temps en va haver-hi ni a França i la que va haver-hi a aquest darrer país va ser assumida pels republicans espanyols que es varen haver d’amagar a la muntanya si no volien acabar a Mauthausen, on els col•laboracionistes francesos, que la historia ha demostrat que no eren pas una minoria, enviaven als esquerranosos republicans espanyols.
Al senyor Albert Sanchez no el condemnaria a ser sospitós d’estupidesa, senzillament passaria dels seus articles, tant de bo també passés ell i, abans d’escriure algun altre sobre el tema, aprofités el temps per documentar-se i adonar-se que en la societat dels anys 30 les democràcies occidentals, les defensores de les llibertats enfront el feixisme, el nazisme i també el comunisme, tenien subjugat a mig món. Practicaven la llibertat a casa i l’opressió més racista a l’Àfrica i a Asia. Els negres, als anys 30, tenien llavis de “neumàtic” també a les molt demòcrates França i Gran Bretanya, i així ho veia molta gent de bona fe, com el més natural del món. Encara molts anys més tard a aquells pobres “negritos” de l’Àfrica els havíem de salvar guardant el paper de plata de la xocolata i el segells per al Domund. Per sort hem evolucionat, o no?
Les aventures d’en Tintín no les podem descontextualitzar, si ho fem, no pararem de fer punxa al llapis.
Mataró, 10 d’abril del 2011
2 de desembre del 2010
Un Christian Dior comprat al Top Manta
He volgut deixar passar uns dies abans de fer una reflexió sobre el que ha succeït en aquestes eleccions, possiblement no seré gens original, doncs molta gent ja ha dit la seva.
Crec que hi ha hagut un direccionament cap el que molts entenen com vot útil, útil per fer fora el tripartit. El PSC ha tret els pitjors resultats en unes eleccions autonòmiques, ERC els segons pitjors de la seva història, cal recordar la davallada del 1984. Finalment ICV-EUiA ha aconseguit perdre només quelcom més del 16% de la seva força parlamentaria.
Ha augmentat el PP, es mantenen Ciutadans i entra Solidaritat Catalana. El Gran triomfador ha estat CiU amb 62 diputats, ha guanyat a totes les comarques i, malgrat això, no ha aconseguit la majoria absoluta, la fragmentació del parlament, en fins a 7 grups, quelcom deu haver tingut a veure.
Queden fora, per aquest ordre, Plataforma per Catalunya i Reagrupament Independentista i la resta de forces extraparlamentàries. El fenomen de Reagrupament Independentista ha quedat eclipsat per la irrupció d’en Laporta al front de Solidaritat, que ha entrat al parlament amb 4 diputats, malgrat haver obtingut tant sols un percentatge a la província de Barcelona molt ajustat al 3%.
Reagrupament ha estat un moviment encomiable que en el futur ha de ser digne d’estudi. Ha obtingut 40.000 vots, pot semblar poc, però no ho és tant. Ha estat, al meu parer, un vot treballat. Qui ha votat Reagrupament no ho ha fet per un simple input, sinó que en la majoria de casos ha estat un vot “raonat”, en cap cas fruit del màrqueting ni d’un impuls sobtat.
Reagrupament ha tingut moltes dificultats per accedir als mitjans. Ja no parlem dels mitjans públics. En alguns llocs les informacions periodístiques, quan n’hi ha hagut, no han jugat al seu favor S’ha fet èmfasi en determinats detalls de manera intencionada. Alguns d’aquests mitjans, per més Inri, són propis del país, a vegades calia llegir el “Mundo” per trobar informació de Reagrupament.
Ha estat una campanya, feta amb molt pocs mitjans econòmics. La falta de mitjans en molts casos ha estat superada amb escreix per la dedicació dels seus associats. Malgrat tot aquest gran esforç, ha costat fer forat! El missatge de Reagrupament és un missatge treballat, trenat i molt ben argumentat; és un missatge consistent que requereix absorbir-lo i digerir-lo. Alguns l’han entès perfectament, però segurament s’han estimat més la immediatesa de fer un canvi en el govern de Catalunya. D’altres, malauradament, han triat opcions més superficials, per no dir plagis descarats.
Ha estat així de simple. Ha venut més “bolsos” “Christian Dior” el top manta que la botiga autoritzada.
Però, el que no es fixa gaire no nota la imitació. Ara cal veure la consistència i l’acabat del producte. Si més enllà de la absència dels drets de marca, els materials amb que està fet són bons i els acabats correctes, si aquest “bolso” aguanta i és útil.
Reagrupament ha de meditar molt seriosament els següents passos a fer. La idea que ha aportat al món independentista és molt bona, l’equip que hi ha donat suport és formidable.
Ara Reagrupament, té un treva per reconduir les seves forces, ja que els partits ja escalfen motors per les municipals i Reagrupament ha manifestat que les municipals no són pas el seu objectiu.
El missatge de Reagrupament continua essent vàlid perquè tots els objectius que es proposava estan encara molt lluny d’aconseguir-se. Hem de veure que fan els “marmessors”que ara administren el seu missatge al Parlament, si l’utilitzen complet o només fan servir un tros! El tros que més convé als seus interessos que poden ser o no coincidents amb els del país. En definitiva si compleixen.
Hem de veure si el Christian Dior del top Manta aguanta i fa la seva funció, si la gent no s’adona, i sobretot que els materials amb que està fet aguanten, no s’esfilagarsa i es trenca.
Mataró, 2 de desembre de 2010
Crec que hi ha hagut un direccionament cap el que molts entenen com vot útil, útil per fer fora el tripartit. El PSC ha tret els pitjors resultats en unes eleccions autonòmiques, ERC els segons pitjors de la seva història, cal recordar la davallada del 1984. Finalment ICV-EUiA ha aconseguit perdre només quelcom més del 16% de la seva força parlamentaria.
Ha augmentat el PP, es mantenen Ciutadans i entra Solidaritat Catalana. El Gran triomfador ha estat CiU amb 62 diputats, ha guanyat a totes les comarques i, malgrat això, no ha aconseguit la majoria absoluta, la fragmentació del parlament, en fins a 7 grups, quelcom deu haver tingut a veure.
Queden fora, per aquest ordre, Plataforma per Catalunya i Reagrupament Independentista i la resta de forces extraparlamentàries. El fenomen de Reagrupament Independentista ha quedat eclipsat per la irrupció d’en Laporta al front de Solidaritat, que ha entrat al parlament amb 4 diputats, malgrat haver obtingut tant sols un percentatge a la província de Barcelona molt ajustat al 3%.
Reagrupament ha estat un moviment encomiable que en el futur ha de ser digne d’estudi. Ha obtingut 40.000 vots, pot semblar poc, però no ho és tant. Ha estat, al meu parer, un vot treballat. Qui ha votat Reagrupament no ho ha fet per un simple input, sinó que en la majoria de casos ha estat un vot “raonat”, en cap cas fruit del màrqueting ni d’un impuls sobtat.
Reagrupament ha tingut moltes dificultats per accedir als mitjans. Ja no parlem dels mitjans públics. En alguns llocs les informacions periodístiques, quan n’hi ha hagut, no han jugat al seu favor S’ha fet èmfasi en determinats detalls de manera intencionada. Alguns d’aquests mitjans, per més Inri, són propis del país, a vegades calia llegir el “Mundo” per trobar informació de Reagrupament.
Ha estat una campanya, feta amb molt pocs mitjans econòmics. La falta de mitjans en molts casos ha estat superada amb escreix per la dedicació dels seus associats. Malgrat tot aquest gran esforç, ha costat fer forat! El missatge de Reagrupament és un missatge treballat, trenat i molt ben argumentat; és un missatge consistent que requereix absorbir-lo i digerir-lo. Alguns l’han entès perfectament, però segurament s’han estimat més la immediatesa de fer un canvi en el govern de Catalunya. D’altres, malauradament, han triat opcions més superficials, per no dir plagis descarats.
Ha estat així de simple. Ha venut més “bolsos” “Christian Dior” el top manta que la botiga autoritzada.
Però, el que no es fixa gaire no nota la imitació. Ara cal veure la consistència i l’acabat del producte. Si més enllà de la absència dels drets de marca, els materials amb que està fet són bons i els acabats correctes, si aquest “bolso” aguanta i és útil.
Reagrupament ha de meditar molt seriosament els següents passos a fer. La idea que ha aportat al món independentista és molt bona, l’equip que hi ha donat suport és formidable.
Ara Reagrupament, té un treva per reconduir les seves forces, ja que els partits ja escalfen motors per les municipals i Reagrupament ha manifestat que les municipals no són pas el seu objectiu.
El missatge de Reagrupament continua essent vàlid perquè tots els objectius que es proposava estan encara molt lluny d’aconseguir-se. Hem de veure que fan els “marmessors”que ara administren el seu missatge al Parlament, si l’utilitzen complet o només fan servir un tros! El tros que més convé als seus interessos que poden ser o no coincidents amb els del país. En definitiva si compleixen.
Hem de veure si el Christian Dior del top Manta aguanta i fa la seva funció, si la gent no s’adona, i sobretot que els materials amb que està fet aguanten, no s’esfilagarsa i es trenca.
Mataró, 2 de desembre de 2010
20 de setembre del 2010
Tena! López Tena!
No havia estat mai en política fins que al final de la primavera del 2009 vaig decidir reagrupar-me. La meva visió parteix per una part d’un desconeixement del que es cou o més ben dit del que es coïa a l’interior dels partits, o d’un partit en concret.
Aquest quasi any i mig de participació en les activitat de l’associació Rcat m’ha permès conèixer de més a prop el món de la política. No és doncs la meva visió una visió experimentada i analítica ans al contrari, un pel esbiaixada, però certament quelcom més informada, vull creure, que la de molta gent que percep l’actuació dels polítics d’una forma menys o MÉS superficial.
D’entrada he de dir que al senyor López Tena no el conec personalment, he estat a prop en algun acte públic, però mai hem parlat. És per això que la meva valoració sobre aquest personatge es basa en el que he pogut llegir als diaris, a les entrevistes o el que he vist en les seves aparicions televisives. Recordo d’ell una entrevista feta per en Justo Molinero, una altra intervenció telefònica seva en un programa d’en Manel Fuentes i una entrevista en un sofà carbassa en un programa de la televisió d’Osona.
D’entrada, he de dir que es tracta d’una persona amb una certa arrogància que, a mi, em causa una certa antipatia, la mateixa que em causa per exemple en Mourihno. La seva capacitat d’empatia és baixa i el seu to, almenys a mi, m’ofèn. No estic en cap dels dos casos jutjant a priori la seva vàlua professional, si bé en el cas d’en Tena m’agradarà matissar més endavant la meva opinió al respecte.
Vaig seguir més o menys la seva activitat a la meva ciutat amb ocasió del referèndum pel dret a decidir. No em va xocar gens el titular del diari Avui el dia següent de la consulta que el titulava “El General López Tena”, i la veritat és que va conduir “manu militari” tot el procés des de l’organització a les recollides prèvies de vots.
Va voler contactar amb tots els grups i associacions polítiques de la meva ciutat, els de Rcat el vàrem esperar per dos dies, però no va venir. En el fons llavors ja sabíem que no li devíem caure simpàtics. Només cal recordar les seves indefinides imprecacions contra Reagrupament sentides a l’entrevista de la televisió d’ Osona a finals de l’any passat. També podem recordar la “tangana” muntada per ell el dia 14 de desembre després de la primera onada de consultes. A molts els va caure la cara de vergonya. Poc va ajudar a les consultes la seva actitud, tota la premsa se’n va fer ressò, va donar una imatge pèssima de les persones favorables a la independència de Catalunya.
A l’entrevista d’en Manel Fuentes va fer un acte de “judici sumaríssim” contra en Carles Móra, sense donar-lo oportunitat ni a respondre. Realment feia envermellir de vergonya aliena.
És un polític que quan engega fa basarda, em sembla d’una intransigència obsessiva, almenys aparentment. Hi ha qui diu que li fa certa gràcia “quan fustiga a l’espanyolisme”, però que més val tenir-lo de costat que no pas enfrontat.
És una persona que ha destacat per la seva defensa de les tesis independentistes, al mateix temps que ha estat durant 8 anys molt a prop dels “budells” del poder central. Per això m’estranya que sempre hagi defensat, fins fa dos mesos, que des de la legalitat espanyola es podia aconseguir la independència. Diuen que és un eminent jurista i havent viscut tant a prop del que és el poder de l’Estat m’estranya aquest “error de bulto”; pensar que podia anar de legalitat a legalitat fins a la plena sobirania de Catalunya.
En la història recent d’Europa, excepte en el cas de Txèquia-Eslovaquia i potser el de Noruega al 1905, no ha estat possible anar de legalitat a legalitat. Com dimonis volia anar-hi dins un estat com l’Espanyol que és incapaç de tolerar un simple estatut d’autonomia?
Aquestes contradiccions són les que fan que per a mi aquest polític grinyoli, professionalment també! Ja no vull entrar a jutjar la seva militància a Convergència durant tants anys. Ni em vull imaginar que hagués passat si hagués tingut cabuda com a Eurodiputat o a les properes llistes de CiU en un lloc amb possibilitats de sortir.
Mentre va ser a Convergència es va limitar a controlar les consultes, sí, a controlar-les, que no pas a crear-les ni inventar-les. Això ho varen fer els d’Arenys de Munt. Ara ha intentat rendibilitzar-les fent un gir de 180 graus a les seves tesis.
Fins a finals de juny, en un llarg article al diari Avui, defensava anar de legalitat a legalitat . Al mateix temps menystenia l’opció de la proclamació unilateral de la independència. Després va resultar ser que com un St. Pau caigut del cavall va fer seva la nova fé “proclamacionista” que de feia més d’un any defensava Rcat.
A mi em sembla que el que ha fet ha estat simplement un acte d’oportunísme polític en veure’s descavalcat de qualsevol opció de sortit elegit en les files convergents. Després de la manifestació del 10 de juliol i de l’èxit dels referèndums devia considerar que hi havia “un mercat emergent” independentista que podria capitalitzar.
La historia que segueix, per actual, ja és prou coneguda. Amb la seva característica i obsessiva manera de fer, “manu militari” ha intentant anorrear Rcat i ha dividit l’independentisme. No ha estat ell sol, ni vull creure que tota la força que l’impulsa prové de la seva pròpia energia.
Si en aquests moments hi ha un impediment capital per a aconseguir una candidatura independentista transversal més amplia aquest impediment és diu Tena! López Tena! No voler veure-ho és ser col•laborador necessari perquè aquest personatge pugui perpetrar i perpetuar que es mantingui la desunió.
És un personatge que aparentment treballa en primera instància per a ell, en segona, en tercera i si queda quelcom en quarta. Em fa l’efecte que no suporta que la dualitat Regraupament-Solidaritat tingui dos noms propis , Carretero i Laporta, i que cap dels dos sigui el seu.
Els mitjans que li són afins, que n’hi ha i més d’un, juguen tant a favor seu com a favor d’aquells a qui beneficia que l’independentisme presenti una imatge d’aparent desunió, com si aquesta desunió fos un pecat imperdonable.
Molt possiblement Reagrupament i Solidaritat concorrin separats a les eleccions. Si finalment el poble fa diputat a en Tena vull veure el temps que tarda en barallar-se amb algú del seu grup. En Tena ha de ser mascaró de proa o millor el vaixell sencer, no crec que es conformi amb ser timó o pal de messana.
20 de setembre de 2010
Aquest quasi any i mig de participació en les activitat de l’associació Rcat m’ha permès conèixer de més a prop el món de la política. No és doncs la meva visió una visió experimentada i analítica ans al contrari, un pel esbiaixada, però certament quelcom més informada, vull creure, que la de molta gent que percep l’actuació dels polítics d’una forma menys o MÉS superficial.
D’entrada he de dir que al senyor López Tena no el conec personalment, he estat a prop en algun acte públic, però mai hem parlat. És per això que la meva valoració sobre aquest personatge es basa en el que he pogut llegir als diaris, a les entrevistes o el que he vist en les seves aparicions televisives. Recordo d’ell una entrevista feta per en Justo Molinero, una altra intervenció telefònica seva en un programa d’en Manel Fuentes i una entrevista en un sofà carbassa en un programa de la televisió d’Osona.
D’entrada, he de dir que es tracta d’una persona amb una certa arrogància que, a mi, em causa una certa antipatia, la mateixa que em causa per exemple en Mourihno. La seva capacitat d’empatia és baixa i el seu to, almenys a mi, m’ofèn. No estic en cap dels dos casos jutjant a priori la seva vàlua professional, si bé en el cas d’en Tena m’agradarà matissar més endavant la meva opinió al respecte.
Vaig seguir més o menys la seva activitat a la meva ciutat amb ocasió del referèndum pel dret a decidir. No em va xocar gens el titular del diari Avui el dia següent de la consulta que el titulava “El General López Tena”, i la veritat és que va conduir “manu militari” tot el procés des de l’organització a les recollides prèvies de vots.
Va voler contactar amb tots els grups i associacions polítiques de la meva ciutat, els de Rcat el vàrem esperar per dos dies, però no va venir. En el fons llavors ja sabíem que no li devíem caure simpàtics. Només cal recordar les seves indefinides imprecacions contra Reagrupament sentides a l’entrevista de la televisió d’ Osona a finals de l’any passat. També podem recordar la “tangana” muntada per ell el dia 14 de desembre després de la primera onada de consultes. A molts els va caure la cara de vergonya. Poc va ajudar a les consultes la seva actitud, tota la premsa se’n va fer ressò, va donar una imatge pèssima de les persones favorables a la independència de Catalunya.
A l’entrevista d’en Manel Fuentes va fer un acte de “judici sumaríssim” contra en Carles Móra, sense donar-lo oportunitat ni a respondre. Realment feia envermellir de vergonya aliena.
És un polític que quan engega fa basarda, em sembla d’una intransigència obsessiva, almenys aparentment. Hi ha qui diu que li fa certa gràcia “quan fustiga a l’espanyolisme”, però que més val tenir-lo de costat que no pas enfrontat.
És una persona que ha destacat per la seva defensa de les tesis independentistes, al mateix temps que ha estat durant 8 anys molt a prop dels “budells” del poder central. Per això m’estranya que sempre hagi defensat, fins fa dos mesos, que des de la legalitat espanyola es podia aconseguir la independència. Diuen que és un eminent jurista i havent viscut tant a prop del que és el poder de l’Estat m’estranya aquest “error de bulto”; pensar que podia anar de legalitat a legalitat fins a la plena sobirania de Catalunya.
En la història recent d’Europa, excepte en el cas de Txèquia-Eslovaquia i potser el de Noruega al 1905, no ha estat possible anar de legalitat a legalitat. Com dimonis volia anar-hi dins un estat com l’Espanyol que és incapaç de tolerar un simple estatut d’autonomia?
Aquestes contradiccions són les que fan que per a mi aquest polític grinyoli, professionalment també! Ja no vull entrar a jutjar la seva militància a Convergència durant tants anys. Ni em vull imaginar que hagués passat si hagués tingut cabuda com a Eurodiputat o a les properes llistes de CiU en un lloc amb possibilitats de sortir.
Mentre va ser a Convergència es va limitar a controlar les consultes, sí, a controlar-les, que no pas a crear-les ni inventar-les. Això ho varen fer els d’Arenys de Munt. Ara ha intentat rendibilitzar-les fent un gir de 180 graus a les seves tesis.
Fins a finals de juny, en un llarg article al diari Avui, defensava anar de legalitat a legalitat . Al mateix temps menystenia l’opció de la proclamació unilateral de la independència. Després va resultar ser que com un St. Pau caigut del cavall va fer seva la nova fé “proclamacionista” que de feia més d’un any defensava Rcat.
A mi em sembla que el que ha fet ha estat simplement un acte d’oportunísme polític en veure’s descavalcat de qualsevol opció de sortit elegit en les files convergents. Després de la manifestació del 10 de juliol i de l’èxit dels referèndums devia considerar que hi havia “un mercat emergent” independentista que podria capitalitzar.
La historia que segueix, per actual, ja és prou coneguda. Amb la seva característica i obsessiva manera de fer, “manu militari” ha intentant anorrear Rcat i ha dividit l’independentisme. No ha estat ell sol, ni vull creure que tota la força que l’impulsa prové de la seva pròpia energia.
Si en aquests moments hi ha un impediment capital per a aconseguir una candidatura independentista transversal més amplia aquest impediment és diu Tena! López Tena! No voler veure-ho és ser col•laborador necessari perquè aquest personatge pugui perpetrar i perpetuar que es mantingui la desunió.
És un personatge que aparentment treballa en primera instància per a ell, en segona, en tercera i si queda quelcom en quarta. Em fa l’efecte que no suporta que la dualitat Regraupament-Solidaritat tingui dos noms propis , Carretero i Laporta, i que cap dels dos sigui el seu.
Els mitjans que li són afins, que n’hi ha i més d’un, juguen tant a favor seu com a favor d’aquells a qui beneficia que l’independentisme presenti una imatge d’aparent desunió, com si aquesta desunió fos un pecat imperdonable.
Molt possiblement Reagrupament i Solidaritat concorrin separats a les eleccions. Si finalment el poble fa diputat a en Tena vull veure el temps que tarda en barallar-se amb algú del seu grup. En Tena ha de ser mascaró de proa o millor el vaixell sencer, no crec que es conformi amb ser timó o pal de messana.
20 de setembre de 2010
19 de setembre del 2010
Judicis Salomònics
Coincidint amb les declaracions atribuïdes al líder de Solidaritat, on es deia que qui arribés menys preparat a la fi de la cursa electoral s’havia de retirar en benefici del més preparat, en menys d’una setmana m’han explicat la mateixa història un parell de vegades i en llocs ben diferents.
El tema és el mateix, només que aquest cop fa referència a un tema bíblic prou conegut. Les dues mares que reclamen el mateix fill davant el savi rei Salomó i, aquest, veient que no en treu l’aigua clara, amenaça de partir el fill per la meitat. Llavors una de les dues dones li diu al rei que no ho faci i que li doni la criatura a l’altre.
Doncs bé, hi ha qui diu que amb el tema de Reagrupament i Solidaritat s’hauria de fer el mateix; que la veritable mare hauria de renunciar al fill i, abans que partir-lo en dos, cedir-lo.
És a dir, llegiu, Reagrupament, veritable mare de la criatura, hauria de cedir davant Solidaritat abans no es partís el vot independentista.
O sigui, per amor al país, “per amor al fill”, això és el que caldria fer: renunciar a tot!
La historia a algú li deu semblar prou convincent per difondre-la amb “aquesta alegria” amb que a mi m’ha arribat per dues vegades. Algú més la deu haver sentit! No és pas el primer intent en aquest sentit d’animar a un dels dos grups a retirar-se!
Però aquesta actual versió de la història és incomplerta! Al judici del savi rei Salomó ell s’adona qui és la veritable mare i acaba lliurant-li la criatura.
Si la unitat no es finalment possible, a qui li toca ara fer el paper de Savi rei Salomó? Doncs a ningú més que al poble! És per això que, si finalment no hi ha consens, si no hi ha candidatura única, haurà de ser el savi de torn, en aquest cas el poble, qui s’adoni qui és la veritable “mare de la criatura”.
Per a que això passi caldrà que les “dues mares” concorrin al judici salomònic que són les eleccions. Allí el poble, que no és tan ruc com alguns es pensen, decidirà entre aquells que tenen reglaments tancats que no els permeten coalicions i aquells altres que tenen el mandat de la seva assemblea de buscar acords amb altres formacions i si cal cedir els llocs que calgui en la seves pròpies llistes.
Idees i comentaris com els que donen peu a aquest escrit no deixen de ser intents més o menys forçats d’usurpar i fer-se seva la criatura per part d’algú o simplement partir-la de debó! Arribat el cas, si no hi ha unitat, que sigui el “Savi Salomó” qui decideixi.
19 de setembre de 2010
El tema és el mateix, només que aquest cop fa referència a un tema bíblic prou conegut. Les dues mares que reclamen el mateix fill davant el savi rei Salomó i, aquest, veient que no en treu l’aigua clara, amenaça de partir el fill per la meitat. Llavors una de les dues dones li diu al rei que no ho faci i que li doni la criatura a l’altre.
Doncs bé, hi ha qui diu que amb el tema de Reagrupament i Solidaritat s’hauria de fer el mateix; que la veritable mare hauria de renunciar al fill i, abans que partir-lo en dos, cedir-lo.
És a dir, llegiu, Reagrupament, veritable mare de la criatura, hauria de cedir davant Solidaritat abans no es partís el vot independentista.
O sigui, per amor al país, “per amor al fill”, això és el que caldria fer: renunciar a tot!
La historia a algú li deu semblar prou convincent per difondre-la amb “aquesta alegria” amb que a mi m’ha arribat per dues vegades. Algú més la deu haver sentit! No és pas el primer intent en aquest sentit d’animar a un dels dos grups a retirar-se!
Però aquesta actual versió de la història és incomplerta! Al judici del savi rei Salomó ell s’adona qui és la veritable mare i acaba lliurant-li la criatura.
Si la unitat no es finalment possible, a qui li toca ara fer el paper de Savi rei Salomó? Doncs a ningú més que al poble! És per això que, si finalment no hi ha consens, si no hi ha candidatura única, haurà de ser el savi de torn, en aquest cas el poble, qui s’adoni qui és la veritable “mare de la criatura”.
Per a que això passi caldrà que les “dues mares” concorrin al judici salomònic que són les eleccions. Allí el poble, que no és tan ruc com alguns es pensen, decidirà entre aquells que tenen reglaments tancats que no els permeten coalicions i aquells altres que tenen el mandat de la seva assemblea de buscar acords amb altres formacions i si cal cedir els llocs que calgui en la seves pròpies llistes.
Idees i comentaris com els que donen peu a aquest escrit no deixen de ser intents més o menys forçats d’usurpar i fer-se seva la criatura per part d’algú o simplement partir-la de debó! Arribat el cas, si no hi ha unitat, que sigui el “Savi Salomó” qui decideixi.
19 de setembre de 2010
13 de setembre del 2010
"L'obscenitat" de la unitat
“El camí de l’infern està empedrat de bones intencions” . A hores d’ara la mosca ja m’està començant a pujar al nas! A que ve tanta crida a la unitat? A que ve aquest xantatge emocional de “si no aneu junts em quedo a casa i no voto”? A qui beneficia tot això? No cal dir-ho, oi?
Sembla mentida sentir dir això a la gent del país! Quina poca memòria i quin poc senderi! És clar que la unitat es desitjable! Qui dimonis es pot oposar a un principi tan lloable? Però, és que la vida no ens ha ensenyat allò de que “no és pas or tot el llueix”?
A veure, anem a pams! No ens afarta sobiranament sentir el “mantra” de la sacrosanta unitat d’Espanya. No espanta a molts, encara, les possibles conseqüència de l’actuació de l’exèrcit com a garant d’aquesta unitat.
I és que la paraula unitat pot arribar a ser perversa i fins i tot obscena, bàsicament quant perd el seu sentit lloable i passa a ser una imposició. Altra cosa és la unitat volguda, compartida des del respecte, però no sempre és el cas!
La unitat mai pot ser fruit del xantatge, de l’opressió, de la manca d’alternatives o de la cessió covarda perquè “al dia següent” tot acabarà en un daltabaix.
Algú pot creure que si la unitat d’Espanya hagués estat volguda i equitativa, feta des de la llibertat dels pobles de poder-la decidir, jo ara estaria escrivint aquestes línies? Segur que no! Em sentiria possiblement còmode o fins i tot orgullós d’ésser espanyol. Còmode com deu de sentir-se suís un senyor de Zurich que parla alemany igual que un senyor de Lugano que parla italià, perquè possiblement sentir-se suís no implica que la majoria de parla alemanya s’imposi a la minoria italiana, la francesa o la reto romànica. Ni que molt menys un territori tingui escandalosos avantatges respecte d’un altre.
Clar que quant més unitàriament anem els independentistes a les properes eleccions, millor! Però si molts imposen la unitat com a condició “sine qua no” per a votar independentista, a qui estan beneficiant? Ja hi haurà qui cuidarà que existeixi divisió entre els independentistes amb tal que aquests no aconsegueixin els seus objectius? Si-us-plau! Com podem ser tan beneïts? Com podem avant posar la unitat a tot? La podem desitjar, treballar per ella, però no la podem forçar a qualsevol preu! La unitat no és pas l’objectiu!
Quant algú s’ha hagut d’operar del menisc que potser no ha anat a veure un parell de traumatòlegs? I finalment només s’ha fet operar per un dels dos? No? Si a les properes eleccions hi ha més d’una opció independentista la gent haurà de triar i votar.
Haurem de triar! com aquell que s’opera del menisc haurà de triar entre un dels dos traumatòlegs. Ara bé per famós que sigui el metge jo no hem deixaria operar del menisc per aquell que fins fa dos dies era especialista de cirurgia digestiva, a menys que, lògicament, estigui assistit per un bon traumatòleg.
Compte a qui deixem que ens posi les mans al damunt! Unitat si! Però no a qualsevol preu!
13 de setembre de 2010
Sembla mentida sentir dir això a la gent del país! Quina poca memòria i quin poc senderi! És clar que la unitat es desitjable! Qui dimonis es pot oposar a un principi tan lloable? Però, és que la vida no ens ha ensenyat allò de que “no és pas or tot el llueix”?
A veure, anem a pams! No ens afarta sobiranament sentir el “mantra” de la sacrosanta unitat d’Espanya. No espanta a molts, encara, les possibles conseqüència de l’actuació de l’exèrcit com a garant d’aquesta unitat.
I és que la paraula unitat pot arribar a ser perversa i fins i tot obscena, bàsicament quant perd el seu sentit lloable i passa a ser una imposició. Altra cosa és la unitat volguda, compartida des del respecte, però no sempre és el cas!
La unitat mai pot ser fruit del xantatge, de l’opressió, de la manca d’alternatives o de la cessió covarda perquè “al dia següent” tot acabarà en un daltabaix.
Algú pot creure que si la unitat d’Espanya hagués estat volguda i equitativa, feta des de la llibertat dels pobles de poder-la decidir, jo ara estaria escrivint aquestes línies? Segur que no! Em sentiria possiblement còmode o fins i tot orgullós d’ésser espanyol. Còmode com deu de sentir-se suís un senyor de Zurich que parla alemany igual que un senyor de Lugano que parla italià, perquè possiblement sentir-se suís no implica que la majoria de parla alemanya s’imposi a la minoria italiana, la francesa o la reto romànica. Ni que molt menys un territori tingui escandalosos avantatges respecte d’un altre.
Clar que quant més unitàriament anem els independentistes a les properes eleccions, millor! Però si molts imposen la unitat com a condició “sine qua no” per a votar independentista, a qui estan beneficiant? Ja hi haurà qui cuidarà que existeixi divisió entre els independentistes amb tal que aquests no aconsegueixin els seus objectius? Si-us-plau! Com podem ser tan beneïts? Com podem avant posar la unitat a tot? La podem desitjar, treballar per ella, però no la podem forçar a qualsevol preu! La unitat no és pas l’objectiu!
Quant algú s’ha hagut d’operar del menisc que potser no ha anat a veure un parell de traumatòlegs? I finalment només s’ha fet operar per un dels dos? No? Si a les properes eleccions hi ha més d’una opció independentista la gent haurà de triar i votar.
Haurem de triar! com aquell que s’opera del menisc haurà de triar entre un dels dos traumatòlegs. Ara bé per famós que sigui el metge jo no hem deixaria operar del menisc per aquell que fins fa dos dies era especialista de cirurgia digestiva, a menys que, lògicament, estigui assistit per un bon traumatòleg.
Compte a qui deixem que ens posi les mans al damunt! Unitat si! Però no a qualsevol preu!
13 de setembre de 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)