Els catalans ja fa temps que tenim a la mà un còctel d’esperança, neguits, inquietuds, il•lusions... a voltes en bevem de gust uns bons glops i altres cops ens ennueguem al primer xarrup. Aquestes dues setmanes tant sobtades més d’un i més de dos s’han engargussat i la falta de fe d’alguns catalans, una gran part del poble català s’ha acostumat sempre a rebre garrotades i a veure com les esperances s’esvaeixen, ha contribuït a sembrar de nou el neguit i a que apareguin dubtes molt o poc raonables depenent de l’enfoc que es dona a determinats fets.
Vàrem començar, el dia 25 de maig, amb unes eleccions en les que els partits hegemònics espanyols anomenats dinàstics varen perdre un munt de vots i en que per primer cop des de feia quasi 80 anys unes eleccions eren guanyades a Catalunya per ERC. Però aquesta ha estat una victòria que no ha canviat quasi res. El Procés Sobiranista continua endavant. Ha estat una victòria que ha servit a ERC bàsicament per col•locar dos eurodiputats a Brussel•les; més que una victòria ha estat un primer lloc atès el 23% de vots aconseguit . La participació encara ha estat baixa malgrat haver-se incrementat a Catalunya i la suma de vots sobiranistes ha estat molt més petita que a les darreres autonòmiques; si ja sabem que ens diran que les europees no mobilitzen, però no era aquesta l’aposta que havien fet els partís catalans a favor del Procés. Malgrat tot, la contrapartida ha estat que els partís unionistes han sofert una ensulsiada a Catalunya, també en menor mesura a la resta de l’Estat, que ha fet molt bona la suma proporcional de vots dels partits a favor del dret a decidir.
Encara estàvem fent valoracions del que havia suposat el resultat de les eleccions quant de sobte va esclatar el conflicte de Can Vies. Un conflicte que es va encendre i s’ha apagat de forma igualment sorprenent, bàsicament perquè els focus informatius s’han mogut en altres direccions. Potser que ens ho fem mirar, però que els carrers de Catalunya s’hagin encès de la manera que s’han encès, per un desallotjament i l’enderroc d’un immoble ocupat des de feia 17 anys – ocupació i que des de feia més de 7 havia estat denunciada pel govern municipal -, ens obliga a fer-nos moltes preguntes. Ha estat un desallotjament fruit d’una sentència d’un procés judicial que va arribar fins al Suprem. L’Ajuntament de Barcelona potser va actuar amb falta d’habilitat, potser podia haver posposat l’enderroc, potser si! Malgrat que aquest edifici està situat en un lloc afectat pel pla urbanístic que hi preveu un passeig. Va esclatar el conflicte i l’atenció mediàtica als aldarulls i les protestes varen ser portada dels telenotícies; que semblaven fins i tot anunciar el lloc i hora de les manifestacions. Els enfrontaments amb les forces de seguretat, amb la nostra policia, i l’anunci de l’arribada d’unitats de la policia nacional espanyola varen fer creure a molts en l’existència d’una ma negra que el que pretenia era fixar l’atenció en la violència a la capital de Catalunya. Cridar l’atenció sobre una violència que poc es diu amb l’actitud majoritària dels catalans en uns temps especialment reivindicatius. El magma subversiu que encenia els carrers de Barcelona, nit darrera nit, és molt difícil d’explicar, malgrat cada un tindrà un convenciment i una valoració de les forces “ocultes” que podien arribar a moure els aldarulls. El resultat final ha estat uns danys milionaris al mobiliari urbà, danys incalculables a establiments privats i més de trenta locals de CDC assaltats o apedregats; una concentració de la ira en un sol partit, que per molt que sigui el del govern municipal de Barcelona, ens hauria de fer pensar.
Vam viure doncs, amb especial neguit, quasi una setmana d’incendis, d’anades endavant i endarrere del govern municipal de Barcelona, que alguns senzillament qualificaven de baixada de pantalons, malgrat la urgència i la necessitat d’apaivagar els ànims i deixar “sense benzina”, sense coartada, als violents que s’ensenyorejaven dels carrers de Barcelona.Però de cop dilluns passat, “notícia tapa notícia”, el rei Joan Carles abdica. S’acaba can Vies, s’acaben els aldarulls i ja tots cap a una altra cosa.
De nou descobrim el republicanisme i el mateix dia des d’ERC, també en “certa manera” des d’ICV, es cridà a la gent a concentrar-se davant dels ajuntaments per demanar la república catalana i el que es va aconseguir va ser un modest “revival” del 31. Coincidència de les manifestacions a Catalunya amb les de la resta de l’Estat que demanaven també una república. O sia, que en menys de 24 hores passàvem, com al 1931, de reclamar una república catalana a que aquesta reclamació quedés dissolta en la demanada d’un canvi de règim al conjunt de l’Estat amb la corresponent aparició als nostres carreres de banderes espanyoles republicanes. A hores d’ara des de Catalunya, sota el paradigma de la solidaritat, hi ha qui insta de defensar el dret a decidir dels espanyols o reclamen un referèndum sobre la monarquia.
El tema successori, la llei que a corre cuita cal fer per permetre l’abdicació del monarca, és un tema espanyol, en el que els que creiem en el Procés, en el camí emprés pels catalans, no hem d’intervenir ni a favor ni en contra; malgrat podem expressar les simpaties que vulguem, simpaties que en cap cas tenim la impressió d’haver rebut respecte del nostre desig a decidir el nostre futur com a catalans. Per altra banda, curiosa constitució, una de les més denses del món, que no preveu cap mecanisme en cas d’abdicació del monarca cap d’Estat.
Per últim, avui salta la notícia de que en Duran plega. Encara que no cal fer-se gaires il•lusions, perquè sembla que no plega del tot i a més voldria poder marxar donant un sorollós cop de porta amb “advertència/amenaça” inclosa de concórrer per separat a les properes eleccions si aquestes són plebiscitàries. Potser que la gent d’Unió aquells, a part de la guàrdia de corps del líder , que siguin independentistes de cor, que segur que molts ho són, s’ho comencin a plantejar i forcin el canvi necessari en la cúpula del seu partit. Canvi necessari si volen ser coherents amb el seus desitjos i sobretot amb la seva història com a partit.
El Procés català es massa important, el 9 de novembre cada dia és més a prop, i qui hi dona recolzament no sembla pas que afluixi. Per tant, malgrat tot, no ens poden distreure ni resultats de les eleccions, ni manifestacions, ni provocacions, ni abdicacions, ni anuncis de mitges dimissions, ni fins i tot coronacions.
8 de juny de 2014
8 de juny del 2014
26 de maig del 2014
Primeres impressions sobre les eleccions
Són unes impressions encara en calent, malgrat que la la fredor de les xifres les atemperin. D’una banda CiU ha incrementat en més de 106.000 vots els seus resultats respecte de les europees del 2009 , però no li ha estat suficient ni de bon tros per imposar-se en aquestes eleccions. Per altra banda eren unes eleccions importants i malgrat tot el moviment social a favor de la independència, no ens enganyem la consulta només és un camí, no aconsegueix forçar una bona participació. Amb un increment del 10% respecte de les anteriors europees, continua essent una participació baixa. Catalunya s’hi juga molt a cada elecció com perquè l’electorat es quedi a casa!
L’electorat més "purament" independentista si que ha participat i ha dirigit el seu vot cap a ERC. ERC ha incrementat el seu vot en més de 14 punts percentuals respecte a les eleccions europees del 2009, però l’ ha incrementat en un 19% respecte a les parlamentaries del 2012, havent passat de 498.124 vots a 593.886 encara que la participació en aquestes eleccions ha estat del 47,6% en front del 67,8% de les parlamentaries del 2012.
Si analitzem els resultats de CiU i malgrat l’increment absolut de més de 106.000 vots ha baixat percentualment, encara que poc, respecte de les europees anteriors; tant sols un 0,54% . Amb més participació que fa 5 anys ha quedat pràcticament allà mateix. Però si comparem, com hem fet abans amb ERC, els resultats de CiU respecte a les parlamentaries del 2012 ens trobem amb que ha perdut quelcom més de la meitat dels vots, havent passat de 1.116.259 a 548.467.
CiU no ha estat capaç de mobilitzar a molts del votants que li varen donar suport a les eleccions del 2012. En canvi ERC ha mobilitzat l’electorat independentista i part de l’electorat del PSC. També possiblement ha mobilitzat vots independentistes que no han trobat cap altra candidatura a la que votar.
Els puristes diran que no es poden barrejar diferents tipus d’eleccions però aquests darrers anys totes les eleccions tenen, per part dels partits sobiranistes, la intenció i l'objectiu de reforçar el procés nacional i és en aquesta clau que molts voten. Per què en unes europees malgrat la crida a reforçar el procés animant a la participació, encara que incrementada doncs partíem de molt avall, s’acaba encallant? Perquè CIU que a les generals del 2011 i les autonòmiques del 2012 va tenir resultats molt semblants no mobilitza el seu electorat en aquestes europees?
Ens ho juguem tot a la consulta, l’aposta més clara que fan els partits sobiranistes? Però tenim suficient empenta? Pot ser la victòria d’ERC a aquestes eleccions una victòria pírrica? Ahir en Junqueras a l’entrevista que li feien a TV3 posava un xic de seny i apostava per defensar l’aposta d’ERC per els pressupostos de la Generalitat, els més socials deia ell, i que totes les mancances eren degudes, com és ben cert, a no disposar dels nostres propis recursos. ERC continua apostant, doncs, per donar estabilitat parlamentaria al govern de CiU. Malgrat tot, des del seu propi partit , però principalment des d’ICV, es feia la lectura que a Catalunya havien guanyat les esquerres oblidant l’ensulsiada del PSC i oblidant que molt vot a ERC és simplement en clau independentista. Curiós que a les seus electorals de CiU i ERC es veiessin senyeres i a la d’ICV ni una. Té ERC marge de creixement, pot mobilitzar encara més votants, o ha tocat sostre? Recordem que a les eleccions al parlament espanyol del 2004 varen obtenir 652.196 vots quasi 60.000 més.
No podem ser triomfalistes, encara queda molta pedra que picar. Els resultat d’aquestes eleccions són bons per al sobiranisme, però potser encara no suficients. Per què no s’han mobilitzat tots els vots, principlament els de CiU? Quin paper hi juga en Duran en l’estancament del vot de la seva coalició? És tot culpa d’en Duran o el convenciment i la militància sobiranista de l’electorat de CiU encara no és prou forta? Té més capacitat de mobilització sobre el seu electorat potencial ERC que CiU, malgrat ERC inclou a la seva llista gent no declaradament independentista com en Maragall? Ha estat la inclusió de l’Ernest Maragall la que ha permès captar vot del PSC? Quant? Son preguntes que cal fer i trobar les respostes adequades.
El procés s’ha de reforçar, la gent s’ha de mobilitzar també per votar, aquestes no eren, almenys per a Catalunya, unes eleccions menors i en canvi molt de l'electorat no s’ha mobilitzat. Les forces espanyolistes o no declaradament sobiranistes han patit una davallada molt important. Ciutadans, ha passat a Catalunya de 275.007 vots a les eleccions del 2012 a 157.777 un 43% menys, a més en aquestes eleccions, en les que ha aconseguit dos representants, el 70% dels seus vots els han obtingut a la resta d’Espanya.
El Partit Popular ha passat, descendint, a ser la cinquena força política a Catalunya; el partit que queda primer al conjunt d’Espanya queda cinquè a Catalunya! Els populars passen del 18% de les anterior europees a el 9,8%, quasi la meitat. Tampoc mobilitzen el seu electorat passant de 471.681 a les autonòmiques del 2012 a 246.124, quasi un 48 % menys. La “castanya” del PSC ha estat monumental! Han passat d’un 36% a les darreres europees al 14,28% actual. No cal aquí fer la comparança amb les autonòmiques perquè allà ja s’havien endut una altra patacada considerable. Finalment una nova força política com “Podemos” obté a Catalunya un 4,66% dels vots i UPyD tant sols un 1,29% enfront el 6,28% que obtenen C’s el seu directe i actual competidor, no tan sols a Catalunya.
La primera conclusió és que malgrat la importància, com a aparador, que se li havia donat a aquestes eleccions no s’ha mobilitzat suficientment l’electorat. Convergència no ha mobilitzat del tot als seus votants, cal que hi prestin molta atenció! ERC pot haver tocat sostre. Queda , doncs, encara molta gent a la que convèncer perquè el procés, perquè la consulta, doni els fruits que esperem. Recordem que a les eleccions del 2012 el bloc sobiranista va obtenir 2.265.309 vots enfront dels 1.400.787 obtinguts ara el que representa 864.522 vots menys o el que és el mateix un 38% menys. A les eleccions del 2012 la participació va ser del 67,8% i ara ha estat del 47,6% o el que és el mateix un 30% menys de gent ha anat aquest cop a les urnes respecte de les passades autonòmiques. El que es deia, encara queda molta pedra que picar! Que ningú pequi de triomfalisme!
26 de maig de 2014
L’electorat més "purament" independentista si que ha participat i ha dirigit el seu vot cap a ERC. ERC ha incrementat el seu vot en més de 14 punts percentuals respecte a les eleccions europees del 2009, però l’ ha incrementat en un 19% respecte a les parlamentaries del 2012, havent passat de 498.124 vots a 593.886 encara que la participació en aquestes eleccions ha estat del 47,6% en front del 67,8% de les parlamentaries del 2012.
Si analitzem els resultats de CiU i malgrat l’increment absolut de més de 106.000 vots ha baixat percentualment, encara que poc, respecte de les europees anteriors; tant sols un 0,54% . Amb més participació que fa 5 anys ha quedat pràcticament allà mateix. Però si comparem, com hem fet abans amb ERC, els resultats de CiU respecte a les parlamentaries del 2012 ens trobem amb que ha perdut quelcom més de la meitat dels vots, havent passat de 1.116.259 a 548.467.
CiU no ha estat capaç de mobilitzar a molts del votants que li varen donar suport a les eleccions del 2012. En canvi ERC ha mobilitzat l’electorat independentista i part de l’electorat del PSC. També possiblement ha mobilitzat vots independentistes que no han trobat cap altra candidatura a la que votar.
Els puristes diran que no es poden barrejar diferents tipus d’eleccions però aquests darrers anys totes les eleccions tenen, per part dels partits sobiranistes, la intenció i l'objectiu de reforçar el procés nacional i és en aquesta clau que molts voten. Per què en unes europees malgrat la crida a reforçar el procés animant a la participació, encara que incrementada doncs partíem de molt avall, s’acaba encallant? Perquè CIU que a les generals del 2011 i les autonòmiques del 2012 va tenir resultats molt semblants no mobilitza el seu electorat en aquestes europees?
Ens ho juguem tot a la consulta, l’aposta més clara que fan els partits sobiranistes? Però tenim suficient empenta? Pot ser la victòria d’ERC a aquestes eleccions una victòria pírrica? Ahir en Junqueras a l’entrevista que li feien a TV3 posava un xic de seny i apostava per defensar l’aposta d’ERC per els pressupostos de la Generalitat, els més socials deia ell, i que totes les mancances eren degudes, com és ben cert, a no disposar dels nostres propis recursos. ERC continua apostant, doncs, per donar estabilitat parlamentaria al govern de CiU. Malgrat tot, des del seu propi partit , però principalment des d’ICV, es feia la lectura que a Catalunya havien guanyat les esquerres oblidant l’ensulsiada del PSC i oblidant que molt vot a ERC és simplement en clau independentista. Curiós que a les seus electorals de CiU i ERC es veiessin senyeres i a la d’ICV ni una. Té ERC marge de creixement, pot mobilitzar encara més votants, o ha tocat sostre? Recordem que a les eleccions al parlament espanyol del 2004 varen obtenir 652.196 vots quasi 60.000 més.
No podem ser triomfalistes, encara queda molta pedra que picar. Els resultat d’aquestes eleccions són bons per al sobiranisme, però potser encara no suficients. Per què no s’han mobilitzat tots els vots, principlament els de CiU? Quin paper hi juga en Duran en l’estancament del vot de la seva coalició? És tot culpa d’en Duran o el convenciment i la militància sobiranista de l’electorat de CiU encara no és prou forta? Té més capacitat de mobilització sobre el seu electorat potencial ERC que CiU, malgrat ERC inclou a la seva llista gent no declaradament independentista com en Maragall? Ha estat la inclusió de l’Ernest Maragall la que ha permès captar vot del PSC? Quant? Son preguntes que cal fer i trobar les respostes adequades.
El procés s’ha de reforçar, la gent s’ha de mobilitzar també per votar, aquestes no eren, almenys per a Catalunya, unes eleccions menors i en canvi molt de l'electorat no s’ha mobilitzat. Les forces espanyolistes o no declaradament sobiranistes han patit una davallada molt important. Ciutadans, ha passat a Catalunya de 275.007 vots a les eleccions del 2012 a 157.777 un 43% menys, a més en aquestes eleccions, en les que ha aconseguit dos representants, el 70% dels seus vots els han obtingut a la resta d’Espanya.
El Partit Popular ha passat, descendint, a ser la cinquena força política a Catalunya; el partit que queda primer al conjunt d’Espanya queda cinquè a Catalunya! Els populars passen del 18% de les anterior europees a el 9,8%, quasi la meitat. Tampoc mobilitzen el seu electorat passant de 471.681 a les autonòmiques del 2012 a 246.124, quasi un 48 % menys. La “castanya” del PSC ha estat monumental! Han passat d’un 36% a les darreres europees al 14,28% actual. No cal aquí fer la comparança amb les autonòmiques perquè allà ja s’havien endut una altra patacada considerable. Finalment una nova força política com “Podemos” obté a Catalunya un 4,66% dels vots i UPyD tant sols un 1,29% enfront el 6,28% que obtenen C’s el seu directe i actual competidor, no tan sols a Catalunya.
La primera conclusió és que malgrat la importància, com a aparador, que se li havia donat a aquestes eleccions no s’ha mobilitzat suficientment l’electorat. Convergència no ha mobilitzat del tot als seus votants, cal que hi prestin molta atenció! ERC pot haver tocat sostre. Queda , doncs, encara molta gent a la que convèncer perquè el procés, perquè la consulta, doni els fruits que esperem. Recordem que a les eleccions del 2012 el bloc sobiranista va obtenir 2.265.309 vots enfront dels 1.400.787 obtinguts ara el que representa 864.522 vots menys o el que és el mateix un 38% menys. A les eleccions del 2012 la participació va ser del 67,8% i ara ha estat del 47,6% o el que és el mateix un 30% menys de gent ha anat aquest cop a les urnes respecte de les passades autonòmiques. El que es deia, encara queda molta pedra que picar! Que ningú pequi de triomfalisme!
26 de maig de 2014
18 de maig del 2014
Candidats europeus, cants de sirena i desmemòria col•lectiva
D’Espanya, del govern i de l’establishment de l’Estat espanyol, ben poca cosa en podem esperar, a part d’amenaces. No ens poden donar res, perquè necessiten fins al darrer cèntim que ens espolien per fer contenta a la seva parròquia. Parròquia que per altra banda ja comença a parlar sense embuts dels 16.000 milions catalans que els són tan necessaris, sense els quals comunitats com Extremadura patirien un “espoli fiscal”. Fixeu-vos la diferència en la interpretació del concepte! Per a ells espoli fiscal és deixar de poder rebre els diners dels altres! Tot plegat va impossibilitar l’Estatut i fa impossible qualsevol tipus de via alternativa a l’aconseguiment d’un Estat propi o una recentralització anorreadora de la nostra nació. Per tot això girem la mirada cap a Europa.
En Aquesta campanya estem assistint, com ja és habitual en campanya, a les “boutades” dels polítics de torn . Sembla un concurs de a veure qui la diu més grossa, sempre, lògicament, per portar l’aigua cap al seu molí. Tot plegat ho fan amb la complicitat dels acòlits i la desmemòria col•lectiva. Pocs, ben pocs, en són conscients que quan canten les sirenes cal lligar-nos ben fort al pal del vaixell i seguir el nostre rumb.
Aquests dies ens han visitat alguns “caps de llista” candidats a presidir la Comissió Europea i han dit, en primer lloc, el que els calia dir per optar a la victòria i en segon lloc el que els volíem sentir dir. Així la candidata dels verds Ska Keller, que té poques possibilitats d’ésser elegida Presidenta de la Comissió Europea, ha defensat sense embuts el dret a decidir dels catalans; fins aquí normal. El que ja no sembla tant normal és que dos partíts que es presenten per separat a casa nostra intentin capitalitzar aquesta declaració de la senyora Keller. Per una part ICV que és correligionària al Parlament europeu i per altra ERC, que en paraules del seu candidat, diu que és la seva candidata, malgrat que el seu partit aspira a arribar acords amb el Grup socialista europeu.
Més “mesurat” s’ha mostrat el candidat liberal Verhofstad, malgrat la Internacional Liberal ha donat un clar suport al dret a decidir dels catalans. Però, encara que les possibilitats de Verhofstad de presidir la Comissió Europea són poques, sempre es pot donar el cas d’una coalició o carambola i això el fa ser excessivament prudent. El cas de Juncker és de manual. Sap que necessita el suport dels eurodiputats del Partit Popular espanyol per a optar amb garanties a la presidència i per tant pot assumir el risc que en Francesc Gambús no el voti. Per això els diu a Madrid el que volen sentir; "que s’han de respectar les constitucions nacionals". A en Juncker, que és luxemburguès, se l’enfot que el PP digui que els estats petits no compten, perquè sap que això no es veritat; com a exemple Espanya no està en la direcció del Banc Central europeu i Luxemburg si. Tot el que hem dit d’en Juncker també serveix per a en Schulz. No parlem de l’esquerrà Tsipras, al qual el dogmatisme el fa ser més tancat, quan diu: “No sóc partidari de canviar fronteres. Catalunya i Escòcia podrien tenir una autonomia reforçada en un marc federal”.
La desmemòria col•lectiva ens priva, però, de fer un judici clar de totes aquestes declaracions i oblidem de similars que no fa tant s’han produït. Per exemple no fa gaire ICV es vantava que havia convençut a Izquierda Unida, de manera que aquests recolzessin el dret a decidir dels catalans cosa que no fan els socialistes. Malgrat que els socialistes en temps preterits al Congrés “fundacional” del modern PSOE al 1974 a Suresnes, el mateix any que ingressava al partit un joveníssim Rubalcaba, reconeixien el dret a l’autodeterminació de les nacionalitats ibèriques. Més recentment va ser el líder de l’oposició a Espanya al 2003, Zapatero, qui prometia solemnement respectar i recolzar l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya, després va venir el ribot socialista i la inefable campanya del PP. El demés ja és història. Segurament en trobaríem altres d’exemples il•lustratius del que estem dient, alguns potser fins i tot s’estan produïnt ara quan oblidem la nostra història més recent i tornem a donar protagonisme a personatges que haurien d’estar a casa seva al sofa, amb la bata i les plantofes llegint poesia ancestral .
La Conclusió és molt senzilla, quan no hi ha opció de detenir el poder és molt fàcil esser més obert i fer molts brindis al sol. En canvi quan ja és té el poder els polítics, amb comptades excepcions, es tornen més impermeables als canvis. A Europa, als seus Estats, els fa mandra qualsevol tipus de canvi. Malgrat tot, no els quedarà més remei que respectar la democràcia o entraran en una contradicció flagrant. Per tant, no ens refiem dels cants de sirena, ni abonem la desmemòria col•lectiva. A Europa podrem anar a buscar complicitats. Algunes o potser totes les haurem de forçar com qui arrenca un queixal sense anestesia. No ens refiem de res que no puguem fer per nosaltres mateixos. Com a poble hem avançat en aquests tres darrers anys més que en els darrers 300. No podem perdre l’empenta ni molt menys la paciència. Per sobreviure com a poble no tenim cap més remei que triomfar i el triomf serà en democràcia o no serà, però serà el triomf dels pacients i persistents.
18 de maig de 2014
En Aquesta campanya estem assistint, com ja és habitual en campanya, a les “boutades” dels polítics de torn . Sembla un concurs de a veure qui la diu més grossa, sempre, lògicament, per portar l’aigua cap al seu molí. Tot plegat ho fan amb la complicitat dels acòlits i la desmemòria col•lectiva. Pocs, ben pocs, en són conscients que quan canten les sirenes cal lligar-nos ben fort al pal del vaixell i seguir el nostre rumb.
Aquests dies ens han visitat alguns “caps de llista” candidats a presidir la Comissió Europea i han dit, en primer lloc, el que els calia dir per optar a la victòria i en segon lloc el que els volíem sentir dir. Així la candidata dels verds Ska Keller, que té poques possibilitats d’ésser elegida Presidenta de la Comissió Europea, ha defensat sense embuts el dret a decidir dels catalans; fins aquí normal. El que ja no sembla tant normal és que dos partíts que es presenten per separat a casa nostra intentin capitalitzar aquesta declaració de la senyora Keller. Per una part ICV que és correligionària al Parlament europeu i per altra ERC, que en paraules del seu candidat, diu que és la seva candidata, malgrat que el seu partit aspira a arribar acords amb el Grup socialista europeu.
Més “mesurat” s’ha mostrat el candidat liberal Verhofstad, malgrat la Internacional Liberal ha donat un clar suport al dret a decidir dels catalans. Però, encara que les possibilitats de Verhofstad de presidir la Comissió Europea són poques, sempre es pot donar el cas d’una coalició o carambola i això el fa ser excessivament prudent. El cas de Juncker és de manual. Sap que necessita el suport dels eurodiputats del Partit Popular espanyol per a optar amb garanties a la presidència i per tant pot assumir el risc que en Francesc Gambús no el voti. Per això els diu a Madrid el que volen sentir; "que s’han de respectar les constitucions nacionals". A en Juncker, que és luxemburguès, se l’enfot que el PP digui que els estats petits no compten, perquè sap que això no es veritat; com a exemple Espanya no està en la direcció del Banc Central europeu i Luxemburg si. Tot el que hem dit d’en Juncker també serveix per a en Schulz. No parlem de l’esquerrà Tsipras, al qual el dogmatisme el fa ser més tancat, quan diu: “No sóc partidari de canviar fronteres. Catalunya i Escòcia podrien tenir una autonomia reforçada en un marc federal”.
La desmemòria col•lectiva ens priva, però, de fer un judici clar de totes aquestes declaracions i oblidem de similars que no fa tant s’han produït. Per exemple no fa gaire ICV es vantava que havia convençut a Izquierda Unida, de manera que aquests recolzessin el dret a decidir dels catalans cosa que no fan els socialistes. Malgrat que els socialistes en temps preterits al Congrés “fundacional” del modern PSOE al 1974 a Suresnes, el mateix any que ingressava al partit un joveníssim Rubalcaba, reconeixien el dret a l’autodeterminació de les nacionalitats ibèriques. Més recentment va ser el líder de l’oposició a Espanya al 2003, Zapatero, qui prometia solemnement respectar i recolzar l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya, després va venir el ribot socialista i la inefable campanya del PP. El demés ja és història. Segurament en trobaríem altres d’exemples il•lustratius del que estem dient, alguns potser fins i tot s’estan produïnt ara quan oblidem la nostra història més recent i tornem a donar protagonisme a personatges que haurien d’estar a casa seva al sofa, amb la bata i les plantofes llegint poesia ancestral .
La Conclusió és molt senzilla, quan no hi ha opció de detenir el poder és molt fàcil esser més obert i fer molts brindis al sol. En canvi quan ja és té el poder els polítics, amb comptades excepcions, es tornen més impermeables als canvis. A Europa, als seus Estats, els fa mandra qualsevol tipus de canvi. Malgrat tot, no els quedarà més remei que respectar la democràcia o entraran en una contradicció flagrant. Per tant, no ens refiem dels cants de sirena, ni abonem la desmemòria col•lectiva. A Europa podrem anar a buscar complicitats. Algunes o potser totes les haurem de forçar com qui arrenca un queixal sense anestesia. No ens refiem de res que no puguem fer per nosaltres mateixos. Com a poble hem avançat en aquests tres darrers anys més que en els darrers 300. No podem perdre l’empenta ni molt menys la paciència. Per sobreviure com a poble no tenim cap més remei que triomfar i el triomf serà en democràcia o no serà, però serà el triomf dels pacients i persistents.
18 de maig de 2014
14 de maig del 2014
Els Miralls d'Ucraïna (3)
L’inefable Margallo, que quan va als restaurants demana fetge de granota i anques d’ànec, ha tornat a blasmar i comparar els referèndums a l’est d’Ucraïna amb la consulta catalana. Aquest bon senyor rauca com un ànec; el raucar dels ànecs no s’ha sentit mai i per sort els brams d’ase no arriben mai al cel.
El conflicte d’Ucraïna és lo suficientment complex per a les mentalitats estatistes, tan de dretes com d’esquerres, perquè a part d’intentar portar l’aigua al seu molí, nacional o ideològic, puguin arribar a entendre quelcom més; cosa que els fa quedar sovint en evidència.
Ara ja tothom ha oblidat el referèndum de Crimea, amb una participació i uns resultats a la búlgara. Participació i resultats dignes d’un referèndum franquista malgrat que els comentaristes de TV3, la nostra, en el seu dia els comuniquessin amb aire de versemblança.
Que Rússia no està en disposició d’anar més enllà de recuperar Crimea, per tal d’evitar que una entrada en un futur menys o MÉS llunyà una entrada d’Ucraïna a l’Otan deixés les seves bases del Mar Negre dins territori atlantista, sembla cada dia més evident. Però Rússia té el suficient poder i influència a través de les majories russòfones de l’est d’Ucraïna per desestabilitzar aquest país lo suficient i durant el suficient temps. D’aquesta manera pot impedir una “immediata” incorporació a l’Aliança Atlàntica o a la Unió Europea.
En un estat total de confusió com el que ara es viu a l’est d’Ucraïna cal ser molt prudents en creure’s les notícies que d’allà ens arriben. Fa 3 dies el diari digital Público publicava una notícia, video inclòs, sobre uns suposats milicians pro Kiev que assassinaven un civil a les portes d’un col•legi electoral. Les fonts citades pel mitjà eren un periodista local i el copresident de l’autoproclamada república de Donestk. Llegint l’article aquest contenia errors tals com situar, per confusió amb el nom, el lloc al sud de Volgograd (antic Stalingrad) a més de 600 quilometres a l’est en territori rus.
La notícia, malgrat no estar aparentment contrastada i amb dades confuses i confoses, va donar peu als més variats comentaris, entre ells els que acusen de nazis als suposats milicians pro-ucraïnesos, i blasmen als països occidentals i a la Unió europea.
Aquests dies en determinats mitjans es fa molt èmfasi en el “nazisme”, en la pertinença a l’extrema dreta, del ucraïnesos o d’alguns del seus moviments. Aquesta afirmació sembla la coartada per a no denunciar la política “panrusa” del President Putin. És curiós el respecte reverencial que encara professen determinats membres de la nostra esquerra més dogmàtica per determinats països i determinades satrapies totalitàries. Sembla com si a Rússia encara hi hagués el règim comunista. Tot aparenta i fa evident que hi ha una identificació sentimental que els fa totalment acrítics amb el que passa.
No és res de nou el que passa ara Ucraïna vist amb els ulls d’un determinat periodisme d’esquerres. El mateix va passar fa ja quasi un quart de segle quan Slobodan Milòsevic amb la caiguda dels règims comunistes va ressuscitar el nacionalisme serbi, per tal de continuar detenint el poder. Llavors des de determinada premsa es va córrer a acusar als croats d’ustaixes (la milícia del règim feixista d’Ante Pavelic durant la segona guerra mundial) mentre eren massacrats a Vukovar i algun que altre míssil queia sobre Zagreb. Per a determinats individus calia argumentar en favor i defensar els hereus del règim totalitari comunista de Iugoslavia, en aquell cas Milosevic, i blasmar als seus contraris, després va venir Sarajevo, Kòsovo... Són aquests personatges de determinats mitjans els que es mostren hilarants quan veuen els abdominals de l’Aznar, però que “callen com putes” quan surt en Putin muntat a cavall amb el tors nu. Els mateixos que critiquen, amb raó, la presó de Guantànamo però que mai es pregunten on són els presoners islamistes de les guerres del Caucàs.
Són aquests periodistes i polítics com el Margallo que sempre de forma més o menys directa jugaran a favor de totalitarismes ideològics o d’imposicions nacionals els que sempre veuran la palla a l’ull del dèbil i mai la biga al del poderós o de l'afí.
Per això no ens em deixar entabanar per aquests demòcrates d’aparença i siguem conscients que a Ucraïna, malgrat tot, estan lluitant per la seva llibertat nacional “plena” enfront un nacionalisme expansiu com és el rus. Que no és acceptable, ni aquí ni allà, que es qualifiqui o més ben dit es desqualifiqui de forma genèrica i grollera a aquells que lluiten per les seves llibertats nacionals.
Fins que els ànecs no rauquin no es podrà demostrar cap paral•lelisme entre el procés democràtic i pacífic de la societat civil catalana en el camí cap a la consulta i els suposats referèndums fets sota l’amenaça dels tancs i els kalaisxnikovs. Tan senzill com que el nostre procés ha de servir per alliberar un poble i els altres el que pretenen es obstaculitzar la “plena i efectiva” sobirania i llibertat d’un altre.
14 de maig de 2014
El conflicte d’Ucraïna és lo suficientment complex per a les mentalitats estatistes, tan de dretes com d’esquerres, perquè a part d’intentar portar l’aigua al seu molí, nacional o ideològic, puguin arribar a entendre quelcom més; cosa que els fa quedar sovint en evidència.
Ara ja tothom ha oblidat el referèndum de Crimea, amb una participació i uns resultats a la búlgara. Participació i resultats dignes d’un referèndum franquista malgrat que els comentaristes de TV3, la nostra, en el seu dia els comuniquessin amb aire de versemblança.
Que Rússia no està en disposició d’anar més enllà de recuperar Crimea, per tal d’evitar que una entrada en un futur menys o MÉS llunyà una entrada d’Ucraïna a l’Otan deixés les seves bases del Mar Negre dins territori atlantista, sembla cada dia més evident. Però Rússia té el suficient poder i influència a través de les majories russòfones de l’est d’Ucraïna per desestabilitzar aquest país lo suficient i durant el suficient temps. D’aquesta manera pot impedir una “immediata” incorporació a l’Aliança Atlàntica o a la Unió Europea.
En un estat total de confusió com el que ara es viu a l’est d’Ucraïna cal ser molt prudents en creure’s les notícies que d’allà ens arriben. Fa 3 dies el diari digital Público publicava una notícia, video inclòs, sobre uns suposats milicians pro Kiev que assassinaven un civil a les portes d’un col•legi electoral. Les fonts citades pel mitjà eren un periodista local i el copresident de l’autoproclamada república de Donestk. Llegint l’article aquest contenia errors tals com situar, per confusió amb el nom, el lloc al sud de Volgograd (antic Stalingrad) a més de 600 quilometres a l’est en territori rus.
La notícia, malgrat no estar aparentment contrastada i amb dades confuses i confoses, va donar peu als més variats comentaris, entre ells els que acusen de nazis als suposats milicians pro-ucraïnesos, i blasmen als països occidentals i a la Unió europea.
Aquests dies en determinats mitjans es fa molt èmfasi en el “nazisme”, en la pertinença a l’extrema dreta, del ucraïnesos o d’alguns del seus moviments. Aquesta afirmació sembla la coartada per a no denunciar la política “panrusa” del President Putin. És curiós el respecte reverencial que encara professen determinats membres de la nostra esquerra més dogmàtica per determinats països i determinades satrapies totalitàries. Sembla com si a Rússia encara hi hagués el règim comunista. Tot aparenta i fa evident que hi ha una identificació sentimental que els fa totalment acrítics amb el que passa.
No és res de nou el que passa ara Ucraïna vist amb els ulls d’un determinat periodisme d’esquerres. El mateix va passar fa ja quasi un quart de segle quan Slobodan Milòsevic amb la caiguda dels règims comunistes va ressuscitar el nacionalisme serbi, per tal de continuar detenint el poder. Llavors des de determinada premsa es va córrer a acusar als croats d’ustaixes (la milícia del règim feixista d’Ante Pavelic durant la segona guerra mundial) mentre eren massacrats a Vukovar i algun que altre míssil queia sobre Zagreb. Per a determinats individus calia argumentar en favor i defensar els hereus del règim totalitari comunista de Iugoslavia, en aquell cas Milosevic, i blasmar als seus contraris, després va venir Sarajevo, Kòsovo... Són aquests personatges de determinats mitjans els que es mostren hilarants quan veuen els abdominals de l’Aznar, però que “callen com putes” quan surt en Putin muntat a cavall amb el tors nu. Els mateixos que critiquen, amb raó, la presó de Guantànamo però que mai es pregunten on són els presoners islamistes de les guerres del Caucàs.
Són aquests periodistes i polítics com el Margallo que sempre de forma més o menys directa jugaran a favor de totalitarismes ideològics o d’imposicions nacionals els que sempre veuran la palla a l’ull del dèbil i mai la biga al del poderós o de l'afí.
Per això no ens em deixar entabanar per aquests demòcrates d’aparença i siguem conscients que a Ucraïna, malgrat tot, estan lluitant per la seva llibertat nacional “plena” enfront un nacionalisme expansiu com és el rus. Que no és acceptable, ni aquí ni allà, que es qualifiqui o més ben dit es desqualifiqui de forma genèrica i grollera a aquells que lluiten per les seves llibertats nacionals.
Fins que els ànecs no rauquin no es podrà demostrar cap paral•lelisme entre el procés democràtic i pacífic de la societat civil catalana en el camí cap a la consulta i els suposats referèndums fets sota l’amenaça dels tancs i els kalaisxnikovs. Tan senzill com que el nostre procés ha de servir per alliberar un poble i els altres el que pretenen es obstaculitzar la “plena i efectiva” sobirania i llibertat d’un altre.
14 de maig de 2014
28 d’abril del 2014
"Canyes i fang"
No parlarem de la novel•la de Blasco Ibañez sino de dos personatges que han centrat l’actualitat política aquest cap de setmana. D’una banda l’exportàveu de C’s al Parlament de i de l’altre el portaveu i cap de llista al Congrés per Convergència i Unió.
D’en Jordi Cañas presumpte delinqüent, presumpte perquè hem de creure en el principi d’innocència, se’n poden dir moltes coses. També és el presumpte “ulsteritzador” – “Os vamos a montar un Ulster que os vais a cagar” – malgrat ell ha negat haver-ho dit - “se non è vero è ben trovato” - la seva actitud sembla conduent a tal finalitat. La seva forma d’actuar xulesca i barriobajera –“nos vemos luego fuera ”- diu molt poc d’un representant polític, que a falta d’altres argumentacions utilitza un llenguatge tan mordaç com manipulador de la realitat. Però no cal entretenir-nos en la seva forma de fer política, que per altra banda no es nova i té i tindrà sempre el seu públic. Cal ara parlar de les causes de la seva dimissió.
Fins i tot algun mitjà català, gens sospitós de ser antisobiranista, ha lloat la seva renúncia i l’ha posat d’exemple suposadament per contraposició a la d’altres imputats que a hores d’ara continuen mantenint el seu escó. Des de la premsa de Madrid, també a la de Barcelona el Periódico li dedicava un semàfor verd, ABC ha qualificat la seva resposta a la imputació de “pionera” i altres diaris de la capital no dubten a glorificar-lo i enaltir-lo, quan no ha disculpar-lo, com fa la “La Razón”, quan des de les seves pàgines recordava el que el seu suposat frau el va cometre abans de entrar en política. Aquí és on ens hem de centrar i on hi ha la trampa.
En primer lloc el delicte pel que se’l acusa és un frau a la Hisenda Pública d’uns centenars de milers d’euros. Llegir l’entramat d’empreses, malgrat ser aparentment un aprenent “mindundi” en el món de les promocions urbanístiques, ja causa un cert mareig i ens atabala. Tot això fet o presumptament fet sense disposar de la plataforma que suposa el poder polític. Què presumptament no podria fer amb poder polític un individu així? Què han fet altres de semblants que si que han tingut aquest poder polític? Oblidem potser que el patiment que està passant una gran part de la ciutadania o els ajustaments a la baixa que pateix la major part de la gent tenen una causa i aquesta causa té uns pares amb noms i cognoms?
Si! Clar! La crisi! Aquesta no oblidem que té uns responsables polítics, per corrupció o per desistiment de responsabilitats. Però no ens són solament culpables els Ajuntaments, els Governs central i autonòmics, els bancs i els organismes reguladors . També hi ha responsables dins de la societat civil, aquells que varen fer “duros i més duros”, corrompent, estafant a la Hisenda pública, que és com estafar a tots, i alterant el preu de les coses. Si en aquests moments hi ha gent que està pagant, perquè encara pot i no té més remei, una hipoteca per un valor del doble del que val a preu de mercat actual el seu pis o si hi ha qui ha perdut el seu habitatge és també gràcies a ells. Gràcies a aquells que es varen enriquir de forma desmesurada amb l’inflament fraudulent de la bombolla immobiliària. És per això que els presumpte delicte del senyor Cañas és greu i també es greu, si es demostra la seva culpabilitat, que hagi volgut donar a tothom lliçons de transparència i honestedat.
Canviant de personatge, el fang que Duran llença cada cop que pot per tal d’embolicar o simplement emmerdar el Procés ja clama al cel. Un polític que a hores d’ara ja hauria d’estar jubilat i en canvi no deixa de donar fiblades, posar entrebancs i sembrar el dubte i el descrèdit cap a la coalició política que representa en el moment en que aquesta afronta a una contesa electoral En Duran sap que la tercera via és morta, més morta i enterrada que mai”. A la tercera via va descarrilar el tren de la bona fe de molts ciutadans de Catalunya el 2010 i des de llavors ja res ha estat igual. Però ell i com ell molts polítics espanyols, el que fa la distància, va continuar pensant que tot plegat, com havia estat sempre, es tractava de un “calentón” i que ja se’ns passaria.
En Duran ja no té marge de maniobra polític i si el Procés tira endavant ja no té ni espai on maniobrar. Per això tracta de torpedinar-lo, perquè vol continuar fent la política que ha fet sempre i perquè de professor és guanyen molts menys calers i es tenen moltes menys prebendes i per damunt de tot és per el poder. En Duran sap que l’única forma que té de surar, fins i tot podria guanyar més poder, és que el Procés s’ensorri i que en Mas s’ensorri amb ell. No és tracta simplement d’una deslleialtat cap a en Mas sinó d’una ambició desmesurada i possiblement del ressentiment d’un polític que en el seu moment va aspirar a ser l’hereu d’en Jordi Pujol i en algun altre moment va creure que podria ser Ministre al Govern central.
Convergència principalment i Unió també s’han de fer un replantejament total i donar un sortida “honorable”, llegiu sense fer sang, a en Duran. Suposant que per les circumstàncies que sigui els calgui continuar tenint grup al Parlament espanyol, també han de fer un profund canvi. Fins ara les cares del grup parlamentari de CiU a Madrid han estat en Duran i en Llibre, ambdós d’Unió. Un Grup parlamentari que ha estat massa anys fent de frontissa política, una frontissa que ja fa molt que grinyola. Un grup Parlamentari, el de CiU, que durant massa temps ha jugat a fer “alta política” fins i tot quan els seus vots no calien i Catalunya ja emprenia una altra direcció. En aquest ordre de coses ens podem preguntar quina necessitat tenien, atesa la majoria absoluta del PP, de recolzar la Reforma Laboral en una data tan tardana com febrer del 2012. En definitiva , un grup parlamentari que a hores d’ara ens passa desapercebut, perquè al govern de l’Estat ja no li cal la seva col•laboració per a la governabilitat i que per altra banda és molts cops incapaç de marcar perfil en determinats afers i com a conseqüència d’això cedeix totalment el protagonisme mediàtic als tres diputats d’Esquerra Republicana.
28 d’abril de 2014
D’en Jordi Cañas presumpte delinqüent, presumpte perquè hem de creure en el principi d’innocència, se’n poden dir moltes coses. També és el presumpte “ulsteritzador” – “Os vamos a montar un Ulster que os vais a cagar” – malgrat ell ha negat haver-ho dit - “se non è vero è ben trovato” - la seva actitud sembla conduent a tal finalitat. La seva forma d’actuar xulesca i barriobajera –“nos vemos luego fuera ”- diu molt poc d’un representant polític, que a falta d’altres argumentacions utilitza un llenguatge tan mordaç com manipulador de la realitat. Però no cal entretenir-nos en la seva forma de fer política, que per altra banda no es nova i té i tindrà sempre el seu públic. Cal ara parlar de les causes de la seva dimissió.
Fins i tot algun mitjà català, gens sospitós de ser antisobiranista, ha lloat la seva renúncia i l’ha posat d’exemple suposadament per contraposició a la d’altres imputats que a hores d’ara continuen mantenint el seu escó. Des de la premsa de Madrid, també a la de Barcelona el Periódico li dedicava un semàfor verd, ABC ha qualificat la seva resposta a la imputació de “pionera” i altres diaris de la capital no dubten a glorificar-lo i enaltir-lo, quan no ha disculpar-lo, com fa la “La Razón”, quan des de les seves pàgines recordava el que el seu suposat frau el va cometre abans de entrar en política. Aquí és on ens hem de centrar i on hi ha la trampa.
En primer lloc el delicte pel que se’l acusa és un frau a la Hisenda Pública d’uns centenars de milers d’euros. Llegir l’entramat d’empreses, malgrat ser aparentment un aprenent “mindundi” en el món de les promocions urbanístiques, ja causa un cert mareig i ens atabala. Tot això fet o presumptament fet sense disposar de la plataforma que suposa el poder polític. Què presumptament no podria fer amb poder polític un individu així? Què han fet altres de semblants que si que han tingut aquest poder polític? Oblidem potser que el patiment que està passant una gran part de la ciutadania o els ajustaments a la baixa que pateix la major part de la gent tenen una causa i aquesta causa té uns pares amb noms i cognoms?
Si! Clar! La crisi! Aquesta no oblidem que té uns responsables polítics, per corrupció o per desistiment de responsabilitats. Però no ens són solament culpables els Ajuntaments, els Governs central i autonòmics, els bancs i els organismes reguladors . També hi ha responsables dins de la societat civil, aquells que varen fer “duros i més duros”, corrompent, estafant a la Hisenda pública, que és com estafar a tots, i alterant el preu de les coses. Si en aquests moments hi ha gent que està pagant, perquè encara pot i no té més remei, una hipoteca per un valor del doble del que val a preu de mercat actual el seu pis o si hi ha qui ha perdut el seu habitatge és també gràcies a ells. Gràcies a aquells que es varen enriquir de forma desmesurada amb l’inflament fraudulent de la bombolla immobiliària. És per això que els presumpte delicte del senyor Cañas és greu i també es greu, si es demostra la seva culpabilitat, que hagi volgut donar a tothom lliçons de transparència i honestedat.
Canviant de personatge, el fang que Duran llença cada cop que pot per tal d’embolicar o simplement emmerdar el Procés ja clama al cel. Un polític que a hores d’ara ja hauria d’estar jubilat i en canvi no deixa de donar fiblades, posar entrebancs i sembrar el dubte i el descrèdit cap a la coalició política que representa en el moment en que aquesta afronta a una contesa electoral En Duran sap que la tercera via és morta, més morta i enterrada que mai”. A la tercera via va descarrilar el tren de la bona fe de molts ciutadans de Catalunya el 2010 i des de llavors ja res ha estat igual. Però ell i com ell molts polítics espanyols, el que fa la distància, va continuar pensant que tot plegat, com havia estat sempre, es tractava de un “calentón” i que ja se’ns passaria.
En Duran ja no té marge de maniobra polític i si el Procés tira endavant ja no té ni espai on maniobrar. Per això tracta de torpedinar-lo, perquè vol continuar fent la política que ha fet sempre i perquè de professor és guanyen molts menys calers i es tenen moltes menys prebendes i per damunt de tot és per el poder. En Duran sap que l’única forma que té de surar, fins i tot podria guanyar més poder, és que el Procés s’ensorri i que en Mas s’ensorri amb ell. No és tracta simplement d’una deslleialtat cap a en Mas sinó d’una ambició desmesurada i possiblement del ressentiment d’un polític que en el seu moment va aspirar a ser l’hereu d’en Jordi Pujol i en algun altre moment va creure que podria ser Ministre al Govern central.
Convergència principalment i Unió també s’han de fer un replantejament total i donar un sortida “honorable”, llegiu sense fer sang, a en Duran. Suposant que per les circumstàncies que sigui els calgui continuar tenint grup al Parlament espanyol, també han de fer un profund canvi. Fins ara les cares del grup parlamentari de CiU a Madrid han estat en Duran i en Llibre, ambdós d’Unió. Un Grup parlamentari que ha estat massa anys fent de frontissa política, una frontissa que ja fa molt que grinyola. Un grup Parlamentari, el de CiU, que durant massa temps ha jugat a fer “alta política” fins i tot quan els seus vots no calien i Catalunya ja emprenia una altra direcció. En aquest ordre de coses ens podem preguntar quina necessitat tenien, atesa la majoria absoluta del PP, de recolzar la Reforma Laboral en una data tan tardana com febrer del 2012. En definitiva , un grup parlamentari que a hores d’ara ens passa desapercebut, perquè al govern de l’Estat ja no li cal la seva col•laboració per a la governabilitat i que per altra banda és molts cops incapaç de marcar perfil en determinats afers i com a conseqüència d’això cedeix totalment el protagonisme mediàtic als tres diputats d’Esquerra Republicana.
28 d’abril de 2014
24 d’abril del 2014
Traductors i Traidors
Fa pocs dies vaig veure un flash del programa APM de TV3 on algú, que no recordo qui era, blasmava a la Marta Rovira d’ERC pel fet que a la seva intervenció al Congrés de Madrid , ara a començament d’abril, se li notava no tan sols l’accent català sinó que traduïa al castellà el que pensava. El “bon home” aprofitava per carregar contra el sistema educatiu català.
I és que tot fa suposar que veia com una cosa excepcional que una persona pensi en un idioma i parli, traduint, a un altre. Deu ser la falta de costum, com la de molts altres compatriotes seus que són monolingües – incapaços de parlar cap altre idioma - , monocromàtics – tot ho veuen en blanc i negre, monocords, monotemàtics... Vaja, persones amb una visió tancada i amb un sentiment de superioritat absoluta. Tots plegats són els hereus intel•lectuals del “que inventen ellos” dit per l’Unamúno o aquell altre també seu de “hay que españolizar europa” . “Amanit” , de quan en quan, amb exabruptes com el “viva la muerte” “made in” Millan Astray que va convèncer a tota una bona colla de caparruts per no anomenar-los d’una altra manera.
S’han entestat massa anys a fer creure a molta gent que els catalans parlem català per fotre, que és un caprici! De tot plegat han deduït la innecessarietat del nostre idioma. El català els fa nosa, els fa nosa perquè es diferent. En definitiva els fa nosa la diferència perquè els obliga a un esforç mental; “un ajupir el llom” que la seva “hidalguía” no els permet. Veuen el món des de “Un más ancha es Castilla” i des d’un passat, per a ells gloriós, que no s’adonen que ja els queda massa llunyà. Ja els ho deia en Machado “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora”.
Ha estat precisament aquest encaparrament, aquesta falta d’evolució històrica, la que ha permès la nostra supervivència com a cultura i com a poble. Ha estat la seva maldestresa, malgrat els mitjans emprats, la que ens ha permès sobreviure com a cultura a l’espanyol un idioma que no va ser “lengua de imposición sino de encuentro” tal com deia el rei Joan Carles, Quina Trobada!
Un idioma imposat per la força de les armes per intentar eradicar el català. Per convertir-lo , com a altres llocs van aconseguir amb les llengües minoritàries, en un patuès vergonyant que fes sentir inferior a aquell que el parlava. Però ho han intentat amb tan poca fortuna que no els ha permès reeixir en més de 300 anys. Els catalans “traductors”, per ser els únics bilingües efectius i pràctics malgrat tenir-ho tot en contra , hem bastit una societat civil oberta i integradora que ha begut de fa molt temps de la modernitat de més enllà les fronteres de l’Estat espanyol. Una societat molt més moderna, tolerant i evolucionada que sense vèncer en cap guerra, ans al contrari, ha convençut a la majoria de la seva ciutadania.
Totes aquestes virtuts de la societat catalana han creat un paradigma de difícil comprensió per als desconeixedors de la nostra realitat. En aquesta societat integradora tots aquells que han vingut i han conviscut, treballant i compartint esforços, ara també comparteixen un objectiu comú de país. Molts d’ells són persones que habitualment s’expressen en castellà i que no han renunciat de les seves arrels. Aquests són un altre diana per a les ires del tertulià, periodista o polític caparrut de torn que els qualifiquen sense embuts de traïdors o més suaument d’estómacs agraïts.
Blasmen “els Fernàndez”! Arremetre contra en David Fernàndez de la CUP perquè es diu Fernàndez ! Amb això ja demostren que no entenen ni entendran mai res. Doncs bé, atacar els López, Martínez i Garcia..., qualificant-los de traïdors perquè es manifesten independentistes o simplement a favor del dret a decidir és un “marca de la casa” distintiu de tan pròcers cervells. Cervells que no entenen que persones “enviades” a Catalunya per intentar diluir la seva personalitat, mitjançant una “colonització”, no hagin fet aquesta funció. He dit “enviades” perquè la majoria varen abandonar la seva terra amb llàgrimes, amb un futur incert i dirigint-se cap a un lloc desconegut. No ho varen fer per gust, no varen venir enviats per una ONG a aixecar Catalunya, malgrat que han contribuït de forma notòria al seu progrés. Varen venir perquè a la seva terra eren perseguits per les seves idees com a perdedors d’una guerra o simplement per la fam i la injustícia. Convindria visionar de quan en quan la pel•lícula “Los Santos Inocentes” de Mario Camús o llegir la novel•la en que es va inspirar de Miguel Delibes per entendre el perquè de l’endarreriment d’Espanya i del perquè molta gent va haver de deixar casa seva.
Els obcecats unionistes no entenen que els immigrants procedents de diversos llocs d’Espanya, els seus fills i els seus nets s’hagin pogut fer ciutadans, uns ciutadans lliures que volen decidir el seu futur en una la terra en la que viuen i que la volen veure prosperar lliurement. Aquesta ha estat la metamorfosi no desitjada per la dictadura franquista, l’oligarquia centenària i tots els seus hereus que encara detenen el poder a Espanya. No entenen que els seus súbdits/serfs, convertits a la força en “colons”, que després d’haver d’acabar patint el mateix que els pretesos colonitzats, hagin esdevingut ciutadans lliures, molt més lliures que en el seves societats “caciquils” d’origen al haver-se trobat amb una societat, la catalana, molt més oberta. Una societat a la que ells han contribuït a fer encara més plural.
Per tot plegat, el tertulià caparrut no entén ni entendrà mai aquesta societat catalana de traductors, com la Marta Rovira, ni de "traïdors" com els López els Fernández i els Martínez de torn.
24 d’abril de 2014
I és que tot fa suposar que veia com una cosa excepcional que una persona pensi en un idioma i parli, traduint, a un altre. Deu ser la falta de costum, com la de molts altres compatriotes seus que són monolingües – incapaços de parlar cap altre idioma - , monocromàtics – tot ho veuen en blanc i negre, monocords, monotemàtics... Vaja, persones amb una visió tancada i amb un sentiment de superioritat absoluta. Tots plegats són els hereus intel•lectuals del “que inventen ellos” dit per l’Unamúno o aquell altre també seu de “hay que españolizar europa” . “Amanit” , de quan en quan, amb exabruptes com el “viva la muerte” “made in” Millan Astray que va convèncer a tota una bona colla de caparruts per no anomenar-los d’una altra manera.
S’han entestat massa anys a fer creure a molta gent que els catalans parlem català per fotre, que és un caprici! De tot plegat han deduït la innecessarietat del nostre idioma. El català els fa nosa, els fa nosa perquè es diferent. En definitiva els fa nosa la diferència perquè els obliga a un esforç mental; “un ajupir el llom” que la seva “hidalguía” no els permet. Veuen el món des de “Un más ancha es Castilla” i des d’un passat, per a ells gloriós, que no s’adonen que ja els queda massa llunyà. Ja els ho deia en Machado “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora”.
Ha estat precisament aquest encaparrament, aquesta falta d’evolució històrica, la que ha permès la nostra supervivència com a cultura i com a poble. Ha estat la seva maldestresa, malgrat els mitjans emprats, la que ens ha permès sobreviure com a cultura a l’espanyol un idioma que no va ser “lengua de imposición sino de encuentro” tal com deia el rei Joan Carles, Quina Trobada!
Un idioma imposat per la força de les armes per intentar eradicar el català. Per convertir-lo , com a altres llocs van aconseguir amb les llengües minoritàries, en un patuès vergonyant que fes sentir inferior a aquell que el parlava. Però ho han intentat amb tan poca fortuna que no els ha permès reeixir en més de 300 anys. Els catalans “traductors”, per ser els únics bilingües efectius i pràctics malgrat tenir-ho tot en contra , hem bastit una societat civil oberta i integradora que ha begut de fa molt temps de la modernitat de més enllà les fronteres de l’Estat espanyol. Una societat molt més moderna, tolerant i evolucionada que sense vèncer en cap guerra, ans al contrari, ha convençut a la majoria de la seva ciutadania.
Totes aquestes virtuts de la societat catalana han creat un paradigma de difícil comprensió per als desconeixedors de la nostra realitat. En aquesta societat integradora tots aquells que han vingut i han conviscut, treballant i compartint esforços, ara també comparteixen un objectiu comú de país. Molts d’ells són persones que habitualment s’expressen en castellà i que no han renunciat de les seves arrels. Aquests són un altre diana per a les ires del tertulià, periodista o polític caparrut de torn que els qualifiquen sense embuts de traïdors o més suaument d’estómacs agraïts.
Blasmen “els Fernàndez”! Arremetre contra en David Fernàndez de la CUP perquè es diu Fernàndez ! Amb això ja demostren que no entenen ni entendran mai res. Doncs bé, atacar els López, Martínez i Garcia..., qualificant-los de traïdors perquè es manifesten independentistes o simplement a favor del dret a decidir és un “marca de la casa” distintiu de tan pròcers cervells. Cervells que no entenen que persones “enviades” a Catalunya per intentar diluir la seva personalitat, mitjançant una “colonització”, no hagin fet aquesta funció. He dit “enviades” perquè la majoria varen abandonar la seva terra amb llàgrimes, amb un futur incert i dirigint-se cap a un lloc desconegut. No ho varen fer per gust, no varen venir enviats per una ONG a aixecar Catalunya, malgrat que han contribuït de forma notòria al seu progrés. Varen venir perquè a la seva terra eren perseguits per les seves idees com a perdedors d’una guerra o simplement per la fam i la injustícia. Convindria visionar de quan en quan la pel•lícula “Los Santos Inocentes” de Mario Camús o llegir la novel•la en que es va inspirar de Miguel Delibes per entendre el perquè de l’endarreriment d’Espanya i del perquè molta gent va haver de deixar casa seva.
Els obcecats unionistes no entenen que els immigrants procedents de diversos llocs d’Espanya, els seus fills i els seus nets s’hagin pogut fer ciutadans, uns ciutadans lliures que volen decidir el seu futur en una la terra en la que viuen i que la volen veure prosperar lliurement. Aquesta ha estat la metamorfosi no desitjada per la dictadura franquista, l’oligarquia centenària i tots els seus hereus que encara detenen el poder a Espanya. No entenen que els seus súbdits/serfs, convertits a la força en “colons”, que després d’haver d’acabar patint el mateix que els pretesos colonitzats, hagin esdevingut ciutadans lliures, molt més lliures que en el seves societats “caciquils” d’origen al haver-se trobat amb una societat, la catalana, molt més oberta. Una societat a la que ells han contribuït a fer encara més plural.
Per tot plegat, el tertulià caparrut no entén ni entendrà mai aquesta societat catalana de traductors, com la Marta Rovira, ni de "traïdors" com els López els Fernández i els Martínez de torn.
24 d’abril de 2014
7 d’abril del 2014
L'hora de les galindaines
Diu la història, alguns es defensen dient-ne llegenda negra, que els conqueridors espanyols sotmetien al terror a les poblacions indígenes d’Amèrica per tal arrabassar-los les seves riqueses i esclavitzar-los. Varen fer un ús magistral de la por a allò que als indígenes americans els era desconegut , aquesta era una de les seves millors armes juntament amb els avenços tècnics que portaven des d’Europa.
Es diu que la visió dels cavalls que eren desconeguts als indígenes, amb el genet amb armadura i elm, els causaven terror. Més si a peu dels cavalls duien esclaus negres, cosa que també els era una terrorífica novetat el mateix que els mastins que els acompanyaven. Un cop davant d’aquesta visió no es d’estranyar que els indís americans fugissin esporuguits i que els conqueridors arrasessin fàcilment amb tot el que trobaven per davant. En altres ocasions aquesta sola presència aconseguia el sotmetiment de les tribus, les quals un cop esclavitzades eren la mà d’obra que els permetia l’espoli de les riqueses. Els espanyols, “hidàlgament”, vivien a la “bartola” i els indígenes treballaven. Aquesta seria, malgrat massacres i malalties encomanades, una de les explicacions de la pervivència de la població indígena a Hispanoamericà, eren la mà d’obra; primer dels conqueridors i després ho han estat de les elits criolles. Mentre a llocs de Nord Amèrica el procés de colonització va ser bàsicament d’aprisió; granjers, ramaders, roturaven i ocupaven les terres en competència amb els indígenes. Indígenes que, altrament, existien en nombre menor que en les civilitzacions de Centre-Amèrica i Sud-Amèrica.
Però no sempre els conqueridors es varen poder imposar militarment, llavors la tàctica era una altre; que no era cap més que intentar enredar als indis amb galindaines per tal de fer-se amb les seves riqueses.
Avui hem pogut llegir al diari que el darrer any, amb l’increment d’impostos, l’Estat ha recaptat a Catalunya a prop de 600 milions d’euros més, dels quals en prou feines han estat 20 els que han tornat a Catalunya. Durant molts anys ens han tingut, com als indis d’Amèrica, sotmesos, vençuts i esporuguits. Ho van aconseguir mitjançant guerres, “neteges ètniques” via exilis, imposicions de lleis alienes i assimilació cultural. Quan els ciutadans de Catalunya hem dit prou i sembla que cada cop estem més a prop de seguir el nostre propi camí, ens han tornat a amenaçar, l’únic que poden fer per continuar aconseguint, com amb als indis, la nostra riquesa amb la que poder continuar vivint “hidàlgament”. Però ara al genet amb elm dalt d’un cavall ja li tenim massa vist el plomall acolorit i ja no ens fa por ni respecte. Malgrat les seves darreres cavalcades amenaçant-nos amb l’exili sideral ja ningú se’l creu. És per això que ara que no tenen prou força per imposar-se alguns d'ells pensen que podran enredar-nos.
Ahir la ínclita cap dels populars a Catalunya, la senyora Sánchez-Camacho, a part de continuar “amenaçant-nos”, com de costum, ens va prometre galindaines. Si, ens va venir a dir que demà en el debat que hi haurà al Congrés espanyol tots plegats, com a Funteovejuna, populars i socialistes – ai el PSC! -, ens donaran un cop de porta a la nostra sol•licitud per poder fer un referèndum, però que a canvi el senyor Rajoy ens prometrà, prometrà no donarà, drapets i cristallets de colors.
Malgrat a alguns els agradaria que com a mínim les galindaines arribessin via “Puente aèreo”, sembla que ni això serà possible, perquè allà necessiten fins al darrer collaret de colors per a tenir contents i entretinguts als seus. La “vaca” no dona per més. Si els que han ostentat el poder de sempre, aquells que lloen la policia quan els protegeix i la vilipendien i atropellen quan els vol aplicar la llei, no volen perdre cap privilegi, així, doncs, no hi ha pràcticament marge per a res.
En primer lloc si volen continuar detenint el poder els cal mantenir contents i enredats als seus, aquells que a diferència dels ciutadans de Catalunya, només tenen accés a una única versió de la història, aquella que els ha permés sembrar la llavor de l'odi i el menyspreu durant anys i panys a tot el que és diferent. Tot plegat el que tants bons rèdits electorals ha donat a alguns.
És per això que demà els catalans, tots els ciutadans de Catalunya, no ens deixarem enredar amb la promesa de quatre galindaines, que altrament mai arribaran. Com deia l’Ovidi Montllor: “ ja no ens alimenten molles, ara volem el pa sencer”.
7 d’abril de 2014
Es diu que la visió dels cavalls que eren desconeguts als indígenes, amb el genet amb armadura i elm, els causaven terror. Més si a peu dels cavalls duien esclaus negres, cosa que també els era una terrorífica novetat el mateix que els mastins que els acompanyaven. Un cop davant d’aquesta visió no es d’estranyar que els indís americans fugissin esporuguits i que els conqueridors arrasessin fàcilment amb tot el que trobaven per davant. En altres ocasions aquesta sola presència aconseguia el sotmetiment de les tribus, les quals un cop esclavitzades eren la mà d’obra que els permetia l’espoli de les riqueses. Els espanyols, “hidàlgament”, vivien a la “bartola” i els indígenes treballaven. Aquesta seria, malgrat massacres i malalties encomanades, una de les explicacions de la pervivència de la població indígena a Hispanoamericà, eren la mà d’obra; primer dels conqueridors i després ho han estat de les elits criolles. Mentre a llocs de Nord Amèrica el procés de colonització va ser bàsicament d’aprisió; granjers, ramaders, roturaven i ocupaven les terres en competència amb els indígenes. Indígenes que, altrament, existien en nombre menor que en les civilitzacions de Centre-Amèrica i Sud-Amèrica.
Però no sempre els conqueridors es varen poder imposar militarment, llavors la tàctica era una altre; que no era cap més que intentar enredar als indis amb galindaines per tal de fer-se amb les seves riqueses.
Avui hem pogut llegir al diari que el darrer any, amb l’increment d’impostos, l’Estat ha recaptat a Catalunya a prop de 600 milions d’euros més, dels quals en prou feines han estat 20 els que han tornat a Catalunya. Durant molts anys ens han tingut, com als indis d’Amèrica, sotmesos, vençuts i esporuguits. Ho van aconseguir mitjançant guerres, “neteges ètniques” via exilis, imposicions de lleis alienes i assimilació cultural. Quan els ciutadans de Catalunya hem dit prou i sembla que cada cop estem més a prop de seguir el nostre propi camí, ens han tornat a amenaçar, l’únic que poden fer per continuar aconseguint, com amb als indis, la nostra riquesa amb la que poder continuar vivint “hidàlgament”. Però ara al genet amb elm dalt d’un cavall ja li tenim massa vist el plomall acolorit i ja no ens fa por ni respecte. Malgrat les seves darreres cavalcades amenaçant-nos amb l’exili sideral ja ningú se’l creu. És per això que ara que no tenen prou força per imposar-se alguns d'ells pensen que podran enredar-nos.
Ahir la ínclita cap dels populars a Catalunya, la senyora Sánchez-Camacho, a part de continuar “amenaçant-nos”, com de costum, ens va prometre galindaines. Si, ens va venir a dir que demà en el debat que hi haurà al Congrés espanyol tots plegats, com a Funteovejuna, populars i socialistes – ai el PSC! -, ens donaran un cop de porta a la nostra sol•licitud per poder fer un referèndum, però que a canvi el senyor Rajoy ens prometrà, prometrà no donarà, drapets i cristallets de colors.
Malgrat a alguns els agradaria que com a mínim les galindaines arribessin via “Puente aèreo”, sembla que ni això serà possible, perquè allà necessiten fins al darrer collaret de colors per a tenir contents i entretinguts als seus. La “vaca” no dona per més. Si els que han ostentat el poder de sempre, aquells que lloen la policia quan els protegeix i la vilipendien i atropellen quan els vol aplicar la llei, no volen perdre cap privilegi, així, doncs, no hi ha pràcticament marge per a res.
En primer lloc si volen continuar detenint el poder els cal mantenir contents i enredats als seus, aquells que a diferència dels ciutadans de Catalunya, només tenen accés a una única versió de la història, aquella que els ha permés sembrar la llavor de l'odi i el menyspreu durant anys i panys a tot el que és diferent. Tot plegat el que tants bons rèdits electorals ha donat a alguns.
És per això que demà els catalans, tots els ciutadans de Catalunya, no ens deixarem enredar amb la promesa de quatre galindaines, que altrament mai arribaran. Com deia l’Ovidi Montllor: “ ja no ens alimenten molles, ara volem el pa sencer”.
7 d’abril de 2014
Subscriure's a:
Missatges (Atom)