"El Cel promés" - Una dona al servei de Stalin -

Un llibre de Gregorio Luri

títol original:  El Cielo prometido - Una mujer al servicio de Stalin-

Editorial Ariel

Aquest és un llibre la lectura del qual atrapa des del primer moment. No es tracta només del relat d'uns fets més o menys coneguts. Es tracta del perfil que l'autor traça dels personatges, dels protagonistes històrics. És el relat que ens tramet dels que els varen conèixer. També  les reflexions que l'autor fa al voltant no tan sols dels fets històrics, també dels motius, de la base ideològica, que van empènyer a actuar a aquests personatges en una determinada direcció.

Traçar el perfil de Caridad del Rio no és fàcil, l'autor no el tanca, ni sembla pretendre-ho en cap moment. Què la va portar, a partir de una vida quasi més aristocràtica que burgesa, a esdevenir una de les capdavanteres del moviment comunista, no tan sols a Catalunya i a Espanya, sinó també a nivell internacional? Qui era Caridad? Quina transformació pateix quant a la seva adscripció de classe? Malgrat tot, al llarg del relat, veiem que va mantenir un esperit de "corps", d'elit, que mai deixarà al llarg de la seva vida. Aquest sembla el motiu pel qual des del final de la Segona Guerra Mundial fins a la seva mort el 1975, durant quasi 30 anys, s'estimarà més viure a París, a portar una vida petitburgesa, que patir les estretors del "Paradís Soviètic". Paradís que s'adona que ha estat irrealitzable, excepte per als capitostos d'aquell sistema polític que, malgrat la "cacarejada" abolició de les classes socials, esdevenen tots ells una classe superior,  naturalment a part. Caridad viu a Paris, però ho fa a costa de l'erari Soviètic que li paga les despeses, pels serveis prestats. La immensa majoria dels exiliats republicans no van tenir, ni de bon tros, res que s'assemblés.

Aquest llibre no és només la biografia de Caridad del Rio, també és el relat de la vida dels seus fills; de Ramon Mercader l'assassí de Trotski. Ramon mai va negar, no ho podia fer, que va matar a Trotski, però es va passar la vida assegurant que ell bo i haver-lo mort no era un assassí. Ramon, la seva mare Caridad i tants altres dels seus coreligionaris tenien una "missió",  amb una ideologia que la sustentava. Un amic meu em deia fa molts anys que quan l'home ha volgut crear el Paradís a la terra, l'únic que ha aconseguit és crear un infern. Alguns dels raonaments del llibre van en aquesta direcció.

L'home al llarg dels temps  ha esdevingut un ésser religiós. El Comunisme, va ser un substitut de la religió cristiana. Amb el seu credo, els seus profetes i apòstols i el seu sant Pare en forma de Secretari General del Partit. Encara a hores d'ara,  més d'un quart de segle de la caiguda del mur de Berlin, de manera més o no tan subtil, aquests idearis, aquestes "religions" esdevingudes sagnants utopies, enlluernen a més d'un i justifiquen el fet de caminar erràtic, cap enlloc, dels nous acòlits i dels  vells nostàlgics als que el seu món se'ls va ensorrar sota els seus peus.

Ramon Mercader, si hem de creure algun dels testimonis als quals es fa esment en el llibre, va arribar un moment en què es va adonar que els temps havien canviat i que fins i tot havien estat enganyats. "Enganyats uns més que altres", tal com ell  diu a un vell correligionari que es troba a Moscou.  El PCE, el PSUC, es van adaptar als nous temps, Carrillo i els seus varen fer una migració intel•lectual o potser un simple maquillatge tàctic. Van voler mostrar la seva cara més amable per adapatar-se als nous temps, això va impedir que Ramon Mercader, que va morir el 1978, pogués tornar, tal com desitjava,  a Catalunya. La seva mare Caridad, va morir unes setmanes abans que Franco, al seu exili parisenc, sola i abandonada per quasi tots.

Però tal com deia abans, d'aquest llibre, de la gran feinada que ha fet l'autor resseguint la història, buscant testimonis coetanis dels protagonistes que "fessin llum a uns fets no massa coneguts". Doncs bé, d'aquest llibre, em quedo amb moltes de les reflexions que ens poden ajudar a entendre el perquè de l'actuació dels seus protagonistes. Unes reflexions que ens ajuden a entendre com la ideologia els va impregnar fins al moll de l'os d'un sectarisme i fanatisme tal que els va justificar, que els va fer sentir-se justificats moralment, del que ara ens semblen unes grans barbaritats.

Avui ens pot arribar a semblar inversemblant que persones que tenien una educació i formació – que parlaven diversos idiomes amb soltesa- , poguessin creure i fessin creure als altres les més estúpides consignes, que tant de bo haguessin quedat en això; en estúpides consignes. Aquestes consignes, però, massa cops van ser la coartada moral que els va empènyer a portar a terme, amb absoluta tranquil·litat de consciència,  accions criminals. Els va portar a matar o en el millor dels casos arruïnar la vida de gent innocent, que tenia uns ideals semblants al seus, però, Ai las! No eren exactament els  mateixos.

 Durant 4 dies de maig, el 1937, els carrers de Barcelona es van ensangonar, amb molts més morts que al juliol de l'any abans quan es va reprimir el sollevament militar. Una guerra civil dins d'una guerra civil, un escaquer en el qual, des de molt lluny, alguns aprofitaven per anorrear als rivals, que no pas enemics, que els poguessin qüestionar el seu poder. Tot es feia, però, sota la justificació d'uns ideals. Uns ideals que havien de portar a aconseguir la creació "d'un home nou" i que simplement van portar i justificar una de tantes barbàries de la història de la humanitat.

Com he dit hi ha molts passatges interessantíssims del llibre. En un d'ells es parla de Lazar Kaganovich, qui als anys 30 va fer enderrocar la catedral de Crist Salvador a Moscú.  Kaganovich va sobreviure a l'stalinisme i les seves purgues, va sobreviure a la Perestroika i a la caiguda del mur. Amb més de 90 anys, tancat a un asil, els seus companys es negaven a parlar amb ell perquè el consideraven un assassí, al mateix temps que davant seu organitzaven col·lectes per a reconstruir la Catedral tal com a la fi va ser. Revolucions, guerres civils, purgues, guerres mundials... tot plegat, per al final tornar al punt de partida.

Abans d'acabar em  permetré transcriure un paràgraf del llibre:

"La ideologia posa nom a les coses. Ens diu, per exemple, que això és una classe social; allò una plusvàlua; allò de més enllà l'alienació, etc. D'aquesta manera ens proporciona als individus l'agradable sensació de coneixement, i al grup el substitut aparentment científic de la religió: tots els seus membres compartim uns mateixos noms, que prenem com la denominació natural de les coses. Una ideologia no és res més, en el fons, que una taxonomia – classificació-. Certament cap lògic donaria la seva vida en defensa del rigor dels conceptes de la nostra ideologia, però els homes de peu no som pas lògics"

Aquesta falta de lògica col•lectiva, que es sobreposa a la que alguns puguin tenir individualment, molts cops és la que permet les més grans engalipades. A hores d'ara encara en veiem moltes. Les ideologies triomfen, perquè és més fàcil seguir les passes que ens marca el "manual", que aturar-nos a pensar per nosaltres mateixos. Pensar requereix un esforç massa gran per a la majoria de tots nosaltres.

16 de juny 2016.

"Els campions de l'ocupació"

Sota aquest eloqüent títol, i a primera plana, el diari ARA ens oferia ahir diumenge unarticle/estudi/reportatge sobre les empreses de Catalunya indexades per nombre de treballadors. Ja d'entrada les dades de l'article són per posar-nos a pensar. La primera empresa a Catalunya és la SEAT amb uns 13.000 treballadors. Es tracta d'una empresa industrial. La següent empresa industrial, en aquest rànquing de 50, és la Nissan que ocupa el lloc número 16 amb uns 3.500 treballadors. Després ve el Grup Alimentari Guissona al número 20 amb uns 3.300 treballadors i al lloc número 38 la Nestlé amb quelcom més de 2.000.

De les cinquanta primeres empreses a Catalunya només 4 són industrials. Una de matriu alemanya, l'altra japonesa, una altra suïssa i tan sols la que ocupa el número 20 sembla arrelada i originària del país. Total la resta des de la segona, Mercadona, fins a la 50a, la Hewlett Packard, són empreses bàsicament de Serveis (Comerç i distribució, Banca, Sanitat i Serveis Socials, Construcció...).

La indústria, en aquest rànquing, té un paper anecdòtic i malgrat tot més del 25% de les exportacions, alguns ho situen quasi en un terç, de l'Estat espanyol es generen a Catalunya. Això vol dir que per sota de la Hewlett Packard, per sota del llindar dels 1.500 treballadors, deu haver-hi a Catalunya un munt d'empreses que són les que realment deuen fer sostenible el país.

La distribució i la comercialització ocupen un lloc destacat entre aquestes grans empreses. Empreses que creen o com a mínim mantenen molts llocs de treball, la majoria de baixa qualificació. Empreses que monopolitzen el sector en detriment de les empreses petites o dels negocis familiars que cada cop perden més pes a les ciutats o viles amb un cert nombre d'habitants. Tot això significa un desplaçament de la massa social cap a posicions allunyades de la classe mitjana/baixa on fa uns decennis molts estaven socialment i econòmicament instal·lats.

Les grans empreses d'aquest rànquing, inclosos els bancs, són una còpia en petit que reflecteix molt bé el panorama empresarial espanyol. Grans empreses de distribució, energètiques, bancs, petrolieres. El que alguns anomenen les empreses del "Palco del Bernabéu". Empreses que gaudeixen i han gaudit durant molt temps del favor del Govern Central i dels cercles de poder madrilenys, mitjançant una "legislació" ad hoc per a ells. Moltes d'aquestes empreses, autopistes, energètiques i de serveis – abans estatals i nacionalitzades a l'època de l'Aznar- són empreses que per dir-ho de manera entenedora que tenen segrestat el mercat per falta d'opcions competidores plausibles. No queda més remei que fer-les servir! Durant molt temps, encara ara, han estat inversió segura de bancs i caixes. Només cal fixar-nos en les autopistes de peatge i Caixabank.

El més greu ja no és que el pes econòmic, el que ens permet com a país generar i crear riquesa, estigui en mans de mitjanes i petites empreses. El més greu és que aquestes petites i mitjanes empreses estan en un país, el del "Palco", que com a mínim no els juga a favor. Malgrat això ajuden a tirar endavant al conjunt de l'Estat. Segurament també són empreses que tenen menys subterfugis fiscals. Cosa que possiblement a les grans, deslocalitzades fiscalment parlant, els és més fàcil d'aconseguir en tractar-se en molts casos de multinacionals. Ja no parlen de les polítiques d'ajut que vist el sistema del país poden semblar més que comprensibles encara que no sempre justes. Perquè quan parlem de la SEAT – empresa industrial encara que no del tot- veiem que no només depèn d'ella l'economia de la zona on està ubicada sinó possiblement la de tota Catalunya. Depèn de la SEAT la pervivència de tota una sèrie d'empreses "auxiliars" que els fabriquen components o els presten serveis. Per això no es pot deixar caure la SEAT sense un gran daltabaix. Malgrat tot, no deixa de ser una empresa principlament "acobladora"; cal tenir en compte que els motors – el cor del cotxe- vénen fets de fora, "detall" que també denota la poca consistència o inexistència de la nostra indústria pesada.

És per això, que llegint, observant i pensant en les dades d'aquest reportatge em va venir al cap el discurs polític "del País", del nostre país. A causa de l'ofec econòmic que patim, el Vice-President econòmic va dir que potser caldria apujar els impostos de les rendes més altes. Cosa que teòricament i socialment pot semblar més que correcte. Però tots el que hi entenen, tan sols una mica, saben que pot esdevenir una injustícia per a molts i una mostra de demagògia descarnada i de "pantxacontentisme". Entre altres raons perquè no tenint manera de poder tenir la inspecció fiscal i sabent, com se sap, com van les coses fiscalment parlant, apujar els impostos a les rendes més altes significa apujar els impostos als qui estan fixats, que són només una part. Apujar impostos en molts casos pot arribar a representar que s'apugin a partir de l'empresa "51 del rànquing", que s'apugin precisament a les empreses  que precisament creen riquesa!

Per altra banda, s'està instal·lant en l'imaginari un discurs a la llarga inaplicable. La despesa pública, la despesa social. Tots parlen d'augmentar-la, fins i tot se'n fa esment en els discursos del que molts anomenaven i encara consideren dreta nua i crua. Tothom en un país com el nostre, espoliat, parla d'incrementar la despesa social. Però el que ja no sembla tan popular és parlar d'on han de sortir els recursos. Bé, si clar, sembla que anant al fàcil i apujant impostos. Fent-ho senzill, de l'única manera que es pot fer; a cegues!

Per acabar les dades de l'article/estudi/reportatge de l'ARA ens haurien de portar a una altra reflexió. Si la majoria de les principals empreses del nostre país no generen riquesa, de manera directa creant productes, sinó que contràriament són "generadores de despeses", per consum, això deu voler dir que col·lectivament ens estem gastant els estalvis "de fa anys" i que la majoria de nosaltres ens anem "lumpitzant". Pot ser que el que llegeixi això, si ja té una certa edat i es creia membre de la classe mitjana, encara que fos baixa, es faci algunes preguntes. Principalment si a casa tenien un negoci familiar, un bon ofici o un bon lloc de treball. Que es mirin ara com viuen i el que guanyen els seus fills. Uns fills que ja han renunciat a coses que per a molts, anys enrere, semblaven bàsiques o símbol de progrés social. Uns fills, però, que curiosament no han renunciat a consumir. A consumir fins que "els cos o el país aguanti".

6 de juny de 2016

Per Sant Jordi un DiplodoC’s i un Quitxot

Aquest Sant Jordi al meu "poble", com cada any, hi ha hagut les parades de roses, les de llibres, les de les organitzacions més diverses i variades, així com les dels partits polítics.

M'ha cridat l'atenció la de "Ciudadanos", la seva carpa taronja, les seves roses hibridades de color taronja. Els seus militants parapetats, tots darrere la parada, el mateix que quan els "forofos" d'un equip van a camp contrari i queden arraconats i aïllats al capdamunt d'una graderia. Tot això però no deixen de ser simples detalls, a vegades una imatge val més que mil paraules i cal saber-la llegir. Aquest a ha estat el cas de la simbologia emprada.

Al costat d'un "Feliz Sant Jordi" unes explicacions, totes elles en castellà - inclosa una cita d'en Cervantes digna dels pensaments més profunds del President Rajoy – "El que lee mucho y anda mucho ve mucho y sabe mucho", i una imatge del "Quijote" cavalcant el Drac.

Un drac de Sant Jordi feréstec amb el morro flamejant, eixerit i domat per un Quitxot còmodament assegut al damunt a qui presta el servei de cavalleria. Un Drac dominant, muntat per un Quitxot - simbologia de les simbologies espanyoles- segur de la seva preeminència i un Sant Jordi absent!

Aquesta és la hibridació de "Ciudadanos", aquesta és la seva comèdia. Provar de fer una festa que no sigui festa, que no sigui la festa dels catalans – ells fal·laçment en diuen que la volen fer de "tots els catalans". Però la pretensió és que deixi de ser la festa de Catalunya, de la seva cultura i de la seva llengua. Una festa en la qual una de les parts no hi és, Sant Jordi. Una festa en què el Drac serveix a qui serveix que còmodament al seu damunt controla la seva força bruta i no se sent amenaçat. Una festa en la qual el triomf del bé, de la bondat no hi té cabuda. Un Sant Jordi on l'heroïcitat no té lloc. Perquè l'heroïcitat, en aquest cas, representa aquells que per a ells no tenen dret a ser herois. Un Sant Jordi des de l'altre cantó, des del fosc de la Força.

Barrejant Quijote i Drac. Eliminant Sant Jordi. Eliminant la derrota de la Bèstia. Queda clara, subliminarment, quina és la pretensió final. Desnaturalitzar tant a l'heroi com a la Bèstia. En definitiva desnaturalitzar, frivolitzar i despullar la festa. Despullar-la de contingut fins que aquesta ja no sigui representativa de res. Despullar al poble de Catalunya de la seva cultura, de les seves tradicions i de la seva llengua. Això, cínicament, ho fan reivindicant una festa de Sant Jordi de tots els catalans. Diuen que volen una festa de tots els ciutadans de Catalunya, quan la veritat és que els importen "un carallot" les nostres tradicions i la nostra cultura. Aquesta és el missatge de Ciutadans desdibuixar-ho i confondreu tot! Per a continuació anorrear-nos!

24 d'abril de 2016

Islàndia, Panamà i els seus papers

Fa un parell de dies que ens hem aixecat amb un nou escàndol: “Els papers de Panamà”. Ha estat com la descoberta d’Amèrica, molts ja sabien al segle XV que més enllà del mar hi havia terra, només calia anar i descobrir-la. El Mateix ha passat amb les dades ara sabudes. Tothom sabia que els que tenen cèntims de debò fan mil i un tripijocs per a no pagar impostos. Tothom sabia de l’existència dels paradisos fiscals, ara només calia saber-ne els usuaris.

L’abast dels implicats traspassa estats, “oficis” i ideologies. Quant als estats hi ha des de les modernes satrapies, com la “putinesca” russa, que tanta condescendència i tolerància suscita entre moltes “ànimes de càntir” al nostre país, la xinesa -una altra que tal-, la “prooccidental” saudí o la “prorussa” siriana  fins a arribar a democràcies més o menys homologables. Hi ha implicació de parents directes de polítics europeus,  com el britànic Cameron,  o parents “reials” com Pilar de Borbó. Però un dels casos aparentment més curiosos és el d’Islàndia. He dit curiosos i no sorprenents, perquè servidor ja fa molt d’anys que va deixar de creure en els Reis Mags.

Que el Carib i Europa tenen coses en comú no és estrany. Una d’elles és que en ambdues zones del món és on hi ha més paradisos fiscals. Però no són pas els únics llocs. Ara que han transcendit les dades dels evasors que utilitzaven els serveis del despatx "Mossack Fonseca" de Panamà,  l’entramat que es pot desvetllar seria  una mostra més de la globalització, que possiblement implicaria paradisos fiscals asiàtics.

El cas d’Islàndia és paradoxal. Allà podrien estar implicats el Primer Ministre i els ministres de finances i interior. El Primer ministre islandès, Sigmundur Gunnlaugsson, un dels polítics més actius contra els efectes de la crisi al seu país, com a resultes de l’ensulsiada dels seus bancs -un activista contra els bancs el qualifica algun titular de premsa-, ha estat “pillat” i ara potser algú se’n deu fer creus.

Arran de la crisi bancaria a Espanya i de la immunitat amb què semblaven actuar els  banquers, implicats en l’ensorrament de moltes entitats que van acabar agreujant la crisi del país, molta gent de bona fe posava com a exemple a Islàndia. Allà  el país havia sortit ràpidament de la crisi gràcies a la mobilització de la societat i al lideratge dels seus polítics Uns  polítics “que havien destituït i processat als banquers”  posant,  d'aquesta manera, ràpidament, ordre en el desori del seu país.

Tant hi feia que Islàndia, país al marge de la UE, tingués unes estructures econòmiques molt diferents de les espanyoles, la possibilitat de devaluar la seva moneda i 160 vegades menys població. Dia si dia també, a les xarxes socials i a mitjans de comunicació de dubtable solvència i a altres més coneguts, de solvència cada cop menys contrastada, sortia algun titular del tipus: “Islàndia surt ràpidament de la crisi després d’empresonar als seus banquers”.

Ja hi havia alguna veu que clamava al desert, sobre aquest tema, advertint que el que passava a Islàndia no era ben bé el que ens volien fer creure, bàsicament el que la gent volia creure! Que a Islàndia hi havia quelcom que encara feia olor de podrit, com a la Dinamarca novelada per Shakespeare. Un dels que denunciava que no era pas “or tot el que ho semblava” era el periodista Eric Lluent. Aquest ens venia a dir, concretant els fets, que tot el que s’havia dit i del que la premsa se n'havia fet ressò, era el que s'havia dit per boca del President del país. Un President que llavors portava en el càrrec ja més de 18 anys. Un President que, per tant,  era el màxim responsable de l’ensulsiada del sistema bancari islandès.

El cas d’Islàndia ens demostra com és de fàcil crear un estat d’opinió que no s’ajusta a la realitat. Com quan alguna evidència nega la realitat que hem volgut creure, neguem aquesta evidència o ens creiem a qui ens la nega. Com la gent, insisteixo que de bona fe, posava Islàndia com a exemple de què s’havia de fer amb la banca. Ho feien com a contrast del què no s’havia fet aquí on estàvem suportant una crisi ferotge, mentre es creia que a Islàndia “lligaven els gossos amb bacallans”.

Ara, un cop coneguts els papers de Panamà, només resta esperar com la gent comença a repercutir la informació de “RT” per les xarxes. Segurament, ara que l’escàndol toca el crostó a Putin, es diran barbaritats de l’alçada d’un campanar. Barbaritats que molta gent, altre cop de bona fe, creurà i trametrà. Perquè a hores d’ara, per a molts, Rússia encara és Rússia. Malgrat que allà continuen vivint en una nova versió de la seva eterna satrapia, on uns quants han acabat quedant-se el país i els diners de tothom. Diners que ara gasten a botigues de luxe, com les del Passeig de Gràcia de Barcelona, o amaguen en paradisos fiscals com  qualsevol pèrfid capitalista oculta   els cèntims que no ha guanyat pas treballant. Perquè en definitiva del que aquí estem parlant és de poder, d'absència de democràcia i de societats civils enganyades i debilitades. Parlem de poder i el poder no té nació, ni color, ni molt menys ideologia.

Finalment i anant al que és pràctic, si els governs dels països democràtics no fan res, no tan sols per impedir que els seus ciutadans evadeixin impostos sinó per impedir que aquells ciutadans d’aquells països que fan negocis amb els nostres països evadeixin i ocultin els seus diners, no hi haurà res a fer. En definitiva si al final només ens quedem amb els “Papers de Panamà”, mentre els altres es queden de nou amb els bitllets, això acabarà essent una nova versió “del timo de la estampita”.

5 d’abril 2016

Violència i Islam – Adonis

Unes converses entre el poeta sirià Ali Ahmad Said Esber –Adonis- i Houria Abdelouhaded professora a Paris, psicoanalista i traductora del àrab, conformen el llibre “Violence et Islam”. Llibre Publicat en castellà per editorial Ariel.

Adonis és l’etern candidat, en llengua àrab, al Premi Nobel de literatura. Com el nom del llibre clarament indica, “la conversa” gira al voltant de la relació de l’Islam no sols amb la violència sinó també amb el sotmetiment dels àrabs a una religió que els impedeix el progrés. Un progrés que només és vist, des del vessant més integrista i en tant que finalitat, com un sol objectiu; la islamització mundial.

El llegat del Profeta, el definitiu del darrer enviat per Déu, sumeix al món musulmà, i encara més a l’àrab en particular, en una espècie d’atzucac. Tot està dit a partir de la Revelació. Per tant no hi ha futur, però tampoc hi ha passat, ja que tot el que és anterior a la Revelació no compta. L’Islam, fruit de la Revelació, neix perfecte i combat, doncs, tot el que és anterior i en conseqüència  tot el que és posterior.

En aquestes converses Adonis i Houria defineixen l’Islam com un poder polític i econòmic que no ha traspassat més enllà de l’esperit de la tribu. Des de la batalla de Badr el 624 – la primera operació militar duta a terme per Mahoma- fins la batalla de Siffin el 656, que és l’origen de les disputes que donen lloc a les dues grans branques de l’Islam – xiïtes i sunnites-, tot ha estat un seguit de lluites entre tribus i faccions. Lluites que han perdurat al llarg dels segles i que avui en dia són encara vigents. Els relats de l’arabista del segle XIX Reinhart P. Dozy, on s’expliquen amb luxe de detalls les guerres entre tribus, famílies i clans, poden semblar tenir un aire fantasiós, però al cap i a la fi foren reals. Disputes a les quals, al llarg de llibre, ambdós es refereixen en més d’una ocasió. Les guerres actuals, la de Síria també, no deixen de ser una continuació d’una història de 15 segles. La primavera àrab pot haver quedat en un no res, perquè, segons ens expliquen, una condició de tota revolució és allunyar-se del que és religiós. Cosa que no es dóna a l’actual conflicte, un més entre xiïtes i sunnites.

Adonis i Houria ens expliquen com tots els intents des del pensament, des de la filosofia, des del debat i des de la cultura per obrir-se pas dins de l’Islam han estat sempre combatuts des de les més altes instàncies, perquè aparentment, com ells diuen, “pensar dins de l’Islam és declarar la guerra a aquella societat”. Un Islam amb una jurisprudència que converteix la cultura en una simple instrucció, sota la bandera de la llei, on la vida queda reduïda a un munt de prohibicions. Totes elles lligades a la detenció del poder polític.

Per no parlar, que al llibre se'n parla a bastament amb els més variats exemples, de la situació de la dona a l’Islam. La Condició de l’home musulmà marcada per la Revelació  per a qui la dona és un gaudi. Un gaudi que comença ja a la terra i que ha d’acabar al Paradís promès.

La Revelació com a dogma i el monoteisme com una plasmació del poder absolut en què algú en nom de Déu exerceix el poder a la Terra, condemnen a l’àrab musulmà a no conèixer res i a no experimentar res. Aquest només ha de fer el que diuen els preceptes religiosos. Per tant, l’home no és pas un seguidor, és simplement un esclau. Tot plegat fa que l’individu no s’hagi de fer cap pregunta, ja sigui sobre el pla religiós, l’ intel·lectual o el social. Tots aquells que al llarg de més de mil anys han intentat fer-se alguna d’aquestes preguntes han estat bandejats, o simplement eliminats, en ser percebuts com una amenaça per al poder establert.

Tot plegat unes interessants i amplies reflexions, que ajuden a conèixer una mica més el món àrab musulmà. Reflexions que fan palesa la necessitat d’una evolució que fins ara sembla  perpètuament ajornada. Malauradament em temo que tot el que s’explica a aquest llibre arribarà abans als no creients, per al consum dels occidentals, que no pas als destinataris més necessitats de fer-se totes les preguntes i tots els plantejaments que es fan Houria i Adonis.

2 d’abril 2015